El vol erràtic de les papallones sobre les flors

 

Porto dies gaudint del vol erràtic de les papallones sobre les flors. Tinc la impressió que n’hi ha moltes. Més que altres anys, encara que no ho puc assegurar.

Em quedo absorta observant-les. Voletegen sense parar i és difícil veure-les posades més d’uns pocs segons. Tinc la impressió que se senten especialment atretes, a casa, per les flors de dues espècies: Bougainvillea spectabilis i Lantana camara.

Lantana camara

La buguenvíl·lea és una enfiladissa de port arbustiu. El seu cridaner color porpra violaci es deu al color de les bràctees, que no són pròpiament les flors.

Bougainvillea spectabilis

Aquestes són petites i tubulars, de color blanc, disposades en grups de tres. Cadascuna està inserida en una bràctea d’aspecte papiraci, que té la missió de protegir-les. Tot i que les bràctees de la major part de les flors solen ser verds, les de la buguenvíl·lea constitueixen una bonica excepció.

Quant surt el sol, les papallones comencen a voletejar per sobre de la planta enfiladissa. És un bonic espectacle. N’hi ha de diferents espècies, però predominen dues que he pogut identificar: Gonapterix cleopatra i Papilio machaon, conegudes popularment amb els noms de llimonera i papallona reina.

He estat buscant informació sobre les dues espècies i he descobert que els mascles de les delicades llimoneres presenten una àmplia superfície ataronjada. Ara sé que l’enfiladissa està plena d’individus d’ambdós sexes. Es percep a simple vista la diferència quan tenen les ales obertes. Les femelles presenten un color groc verdós. No obstant això, quan les tenen plegades no sóc capaç de distingir-les. Totes llueixen una taqueta ataronjada en cadascuna de les quatre ales que posseeixen.

Gonapterix cleopatra

Es posen amb delicadesa sobre les flors de la buguenvíl·lea, despleguen la seva espiritrompa i la introdueixen en el tub com si es tractés d’una palleta amb la qual prendre un nutritiu batut de nèctar. Després d’estar uns instants libant, suspeses de les flors, enrosquen la seva flexible espiritrompa i alcen el vol per posar-se en una altra flor.

Les papallones reina són més grans i vistoses. L’exemplar de la fotografia sembla haver patit algun contratemps, a l’ala posterior esquerra li falta un tros.

Papilio machaon

Cal tenir molta paciència per poder fotografiar les papallones posades sobre les flors, interrompent el seu vol erràtic per libar.

Mentre buscava informació sobre les papallones que voletegen sobre la buguenvíl·lea he identificat una altra papallona que recentment havia visitat també el jardí: Charaxes jasius, coneguda comunament amb el nom de papallona de l’arboç. Fa uns dies li vaig dedicar un article que vaig penjar d’una altra secció: Fruites, papallones, hipòtesis i correlacions.

Aquesta papallona no s’alimenta de nèctar. Ho fa amb fruites fermentades que contenen alcohol.

Óssos i alvocats

 

Des que vaig inaugurar aquesta secció del bloc dedicada a la creativitat i l’Alzheimer, amb l’article titulat Ocells-Fulla i Fulles-Ocell, em passa que no tinc temps d’escriure sobre algunes qüestions i anècdotes en el moment en què succeeixen. Per això ja fa temps, molt més del que en realitat fins ara he estat conscient, prenc notes improvisadament en qualsevol lloc que puc quan se m’ocorren coses i miro també d’anotar paraules, expressions, suggeriments, detalls de la conversa, etc. quan parlo amb el meu pare per telèfon. Després intento traslladar tot el que acumulo a una llibreta que tinc dedicada exclusivament a això.

Potser no pugui escriure a posteriori sobre algunes coses d’una manera tan vívida com si relatés un esdeveniment que acaba de succeir, però el registre que porto em permet recuperar anècdotes, reflexions, idees, inquietuds, i alguns plans que m’hagués agradat dur a terme i no he pogut per diferents motius. Tot aquest material en brut té per a mi un valor inestimable.

Escriure sobre el tema no em resulta fàcil i procuro sempre afrontar amb bon humor tot el que comporta la malaltia del meu pare. Escric sempre des de la perspectiva d’una persona que l’acompanya algunes estones, puntualment, i parla diàriament amb ell per telèfon. No sóc la seva cuidadora. Si ho fos, passaria 24 hores al dia amb ell i no sé si llavors podria percebre les coses de la mateixa manera que ho faig ni adoptar actituds que ara em costa poc mantenir.

El nostre contacte puntual facilita probablement que puguem riure junts de moltes coses, així que intento aprofitar al màxim, en aquest sentit, les estones que passem plegats o els moments en què tenim ocasió de xerrar, encara que sigui a distància.

Avui vull recuperar una anècdota que vaig registrar gràcies a tenir el costum de fer fotografies. La càmera, per a mi, constitueix una eina tan inestimable com el llapis i el paper, per prendre notes. Les fotografies a més a més em proporcionen dades que d’altra manera crec que no seria capaç de recollir, com les dates i hores exactes en què es va produir un determinat succés. Les tinc ordenades en carpetes amb títols suggeridors i moltes d’elles acaben formant part dels articles que vaig escrivint per a aquesta secció, com el d’avui: Óssos i alvocats.

Un dia de principis de març vaig estar amb el meu pare mirant i comentant els dibuixos d’un dels seus llibres de mandales, en què llavors estava treballant. El quadern no és de mandales pròpiament sinó que conté dibuixos molt variats, preparats per pintar i enviar com una postal, si es desitja. Va ser el primer que li vaig regalar d’aquest tipus i ens ha donat moltíssim joc per poder entaular converses al voltant de temes molt diferents per la varietat de dissenys i motius que conté. El vaig comprar en una botiga d’articles de regal d’origen danès que ha establert una cadena d’establiments amb el nom de Tiger.

Encara que ell m’ha llegit el títol que apareix a la portada milers de vegades quan parlem per telèfon (somric amb afecte mentre escric això), ara no puc recordar-me d’ell. Està en un idioma que tots dos desconeixem i sempre provàvem diferents pronunciacions per a les paraules que apareixen a la coberta i no he aconseguit retenir-les. Un dels dibuixos que hi ha al quadern consisteix en un grup d’óssos que ocupen tota la pàgina, sense deixar ni un sol espai en blanc.

Vaig trigar un temps a memoritzar les imatges per poder identificar-les a distància quan ell em descrivia els dibuixos en què estava treballant o els que ja havia completat. Ho faig amb cada nou quadern que comença i em porta un temps situar-me i reconèixer què descriu. Durant el període de memorització es produeixen converses com aquesta:

Ell: … en aquesta hi ha …mmmm…. animals … mmmm… són molt grans…

Jo: elefants?

Ell: No!Estan tots atapeïts i no sé si acabaran barallant-se perquè fan cara de pocs amics.

Jo: Óssos?

Ell: Això! Óssos.

El dibuix li va inspirar pintar de gris el cos dels óssos.També va aplicar una mica de color rosa en algunes zones. Els óssos tenen rostre, però no estic segura que ell els percebi de la mateixa manera que altres persones.

Li agrada pintar cares i expressions. És un artista fent-ho. Té tendència a transformar i intervenir sobre alguns i també els pinta en llocs que de vegades resulten sorprenents. Fa pocs dies per exemple va convertir el dibuix d’una aleta per bussejar, de les que es col·loquen als peus, en una monja molt expressiva. M’ho va explicar molt divertit i jo la vaig trobar estupenda. Imagineu com ho va fer …

Amb les cares dels óssos va realitzar un treball molt especial. Els hi va posar altres. Torneu a mirar la fotografia:

El cas és que aquell dia en què vam estar comentant i veient en directe la làmina dels óssos, poca estona després vam tenir també ocasió de dinar junts. La sobretaula es va allargar una estoneta i els plats van anar desapareixent fins que les estovalles van quedar netes  i desembarassades .Llavors va aparèixer un alvocat a sobre. Estava destinat a mi. M’encanten els alvocats i sempre agraeixo un regal així.

L’alvocat va atreure la mirada del meu pare i em vaig adonar. Ho tenia col·locat davant, a una distància de dos o tres pams, sobre la taula. El va estar observant una bona estona. Tombava el cap canviant lleugerament la posició com per modificar la perspectiva amb què ho veia. Ho va fer diverses vegades, contemplant-lo absort mentre degustava una pastilla de cafè amb llet, que li agraden amb passió. Tot d’una em va mirar i em va dir:

Escolta, a què et recorda això (referint-se al alvocat), si hi hagués molts, bé uns quants junts, sobre la taula.

Vaig detectar un somriure burleta, i vaig percebre una espurna de llum en els seus ulls, que va aclucar de forma especial. El vaig mirar, després vaig posar la vista en l’alvocat. Vaig dubtar … i em vaig esforçar …

i vaig esclatar en una rialla abans de poder pronunciar paraula.

Óssos atapeïts? Vaig aconseguir preguntar un instant després.

I es va sumar al riure que tan bé ens escau a tots dos.

La seva associació visual em va semblar esplèndida i més si es té en compte la manera en què ell ha treballat els rostres dels óssos. Es corresponen amb el clotet que tenen els alvocats a la part superior, en el lloc on estava inserit el peduncle.

Quan vaig arribar a casa vaig fer una foto de l’alvocat i la vaig guardar en una carpeta al costat d’altres imatges que acabo de recuperar.

Ara que he pensat, rememorat i escrit sobre aquest episodi em torna a agafar el riure de nou, com si pogués veure’ns a tots dos aquell dia, rient sense parar mentre miràvem un alvocat sobre les estovalles de la taula del menjador. L’escena en si no té res d’hilarant, però jo la recordaré amb molt afecte, com un màgic moment de complicitat i de bon humor compartit que l’Alzheimer no va aconseguir enterbolir.