Arxiu d'etiquetes: Observació

La propietat commutativa no és aplicable als Ocells-Fulla

Recomano aclucar els ulls per mirar les fotografies que apareixen en aquest article. Facilita la visió d’alguns Ocells-Fulla.

La regla número 1 per tractar amb malalts d’Alzheimer és:  NO CONTRADIR-LOS.

La regla és simple, breu i no dóna lloc a interpretacions. No obstant això, posar-la en pràctica pot ser més que complex, requereix disposar de temps (i d’imaginació) i manejar arguments ambigus.

L’aparició dels Ocells-Fulla en les nostres vides va tenir lloc mirant d’aplicar aquesta regla. Va ser una solució creativa que va néixer amb el propòsit de no contradir.

El meu pare veu ocells i els altres, fulles. La solució en aquest cas va ser fàcil: Es tracta d’Ocells -Fulla o Fulles-Ocell. Així ho vaig plantejar.

Però curiosament ell mai inverteix els termes. Sempre anteposa la paraula “ocells” a “fulles”. Per què no es confon mai ?, Com pot ser que no s’oblidi de l’ordre d’aquestes dues paraules ?, em pregunto. Jo sí que ho faig. Tot i que sempre miro de fer servir el binomi en l’ordre que sens dubte ell prefereix, suposo que és el meu inconscient el que fa que digui Fulles-Ocell sovint. Però quan m’escolto rectifico i torno a dir-ho en l’ordre adequat, conscient que la propietat commutativa no és aplicable als Ocells-Fulla.

Faig un incís per explicar que he repassat el que porto escrit fins ara i m’acabo d’adonar que inconscientment he escrit malament el títol de l’article. Ara el corregeixo.

Els Ocells-Fulla s’han convertit en un centre d’interès compartit i són el tema central de moltes converses. En el temps que portem jugant, han estat molts els dies en què s’han produït nous albiraments. Alguns em són comunicats per telèfon i produeixen un efecte col·lateral: expectació per saber quan apareixeré amb la màquina de fotos, no fos cas que desapareguessin abans que ho fes.

– Espero que no emprenguin el vol abans que jo pugui venir, li dic. – I si ho fan, segur que en trobarem altres.

Solem mantenir un diàleg ambigu sobre els Ocells-Fulla, a cavall entre la realitat i la imaginació, i sortegem amb rialles i bon humor tot tipus de contradiccions.

Us explico sense ambigüitats que quan la morera del veí va perdre les fulles, van desaparèixer tots els Ocells-Fulla que havien estat posats durant mesos sobre les seves branques, un sobre l’altre.

Aquest Ocell-Fulla és en realitat una oca. Té el cos molt llarg.

Afortunadament, des de llavors, la magnòlia del jardí es presta a intervenir en el joc dia rere dia. He de reconèixer que alguns albiraments són producte d’una observació especialitzada i imaginativa, que ha incrementat la llista d’espècies que es posen sobre l’arbre. No obstant això, altres albiraments són fàcils per a qualsevol que es dediqui durant una estona a observar  amb atenció, les fulles de la magnòlia:

 

 

 

 

 

 

– Està començant la primavera. Els Ocells-Fulla estan a punt de néixer, li vaig dir fa uns dies. – Els arbres estan començant a brotar i sospito que aviat tornarem a veure’ls.

Va trigar a reaccionar, però quan ho va fer va ser per dir-me: seran Ocells-Fulletes … I em va agafar el riure.

Cara a cara sobre una branca. I tu què hi veus?

 

Fa dies vaig incloure la següent fotografia en un article que vaig dedicar als plomalls de miraguà.

En ella apareixen alguns fruits d’aquesta planta enfiladissa, penjant de les branques d’un arbre.

Estic segura que ningú s’ha adonat encara de la divertida escena que conté aquesta imatge.

No és fàcil veure-la, per fer-ho, cal saber percebre el món en clau Alzheimer. I tenir l’habilitat de veure el que altres no veuen …

Resulta que a la cantonada  inferior dreta, un ocell-fulla conversa cara a cara sobre una branca amb un insecte-fulla de color verd pàl·lid.

M’entra el riure quan els descobreixo.

¿Sobre què estaran conversant ?, em pregunto.

Havia previst acabar l’article en el paràgraf anterior, però he decidit seguir, sense modificar ni una coma del que ja havia escrit, amb el propòsit de divertir-me explicant com vaig esclatar en una riallada fa pocs dies, mentre conversava amb el meu pare sobre aquesta imatge, després d’haver escrit sobre ella.

Sempre intento fer-lo partícip de “mis jueguecitos creativos”, com els anomena ell en castellà, així que dies enrere li havia enviat la foto per saber si ell veia el mateix que jo. I no va ser així exactament. Vam conversar per telèfon i encara que percebia un ocell també em parlava d’un monstre i algunes idees inconnexes, així que vaig deixar que el tema s’esvaís. En directe crec que hagués estat més fàcil.

No obstant això, un cop tenia escrit el que ha acabat sent la meitat d’aquest article, vaig decidir tornar a treure el tema per telèfon i li vaig explicar que gràcies a ell he desenvolupat una capacitat especial per veure ocells-fulla i altres coses que habitualment la major part de gent no veu. Vaig afegir que li estic molt agraïda perquè contribueix al desenvolupament de la meva creativitat.

I vaig seguir explicant-li que examinant una foto que havia fet dies enrere, d’uns fruits de miraguà penjant d’un arbre, m’havia adonat que a la foto hi havia un ocell-fulla i un insecte-fulla conversant cara a cara en una branca.

– I de què parlen? – Em va preguntar.

La seva pregunta va ser el detonant de la meva riallada. Senzillament perquè tots dos ens havíem preguntat el mateix. Coincidències genètiques, em vaig dir. Tots dos estem igual de bojos o creatius …

Entre rialles, li vaig preguntar: I tu què creus? De què poden estar parlant un ocell-fulla i un insecte-fulla?

Va trigar poc a contestar:

– Aiii –, em va dir amb veu burleta i pausada, – és l’ocell qui parla, li està explicant a l’insecte lo difícil que resulta en aquest moment la vida ocellaire …

La meva rialla va anar in crescendo. Potser és difícil entendre el moment de màgica complicitat que vam establir en aquell moment: vaig saber que acabava de tenir un moment de projecció exquisida, amb el sentit de l’humor que l’ha caracteritzat tota la vida, i m’estava parlant d’ell mateix: la seva vida d’ocell està complicada …

El seu riure va emergir també a l’altra banda del telèfon i vam seguir una bona estona. S’encomana recíprocament i als dos ens escau sempre de meravella.

Miraguà accidentat

 

Fins ara no he explicat, que ja fa dies, mentre jugava amb el meu particular contenidor de plomalls de miraguà, que acull en aquests moments un sistema dinàmic, vaig tenir un accident amb un  fruit de miraguà.

Molts dies enrere havia recol·lectat uns quants fruits amb diversos objectius. Vaig deixar tres d’ells a la cuina, lluny dels raigs del sol, perquè tinc la impressió que sense sol no s’arriben a obrir i volia observar l’evolució que seguien. Sabia per endavant que m’exposava a una invasió casolana de plomalls en qualsevol moment, però després de fer un pacte amb mi mateixa vaig decidir que valia la pena córrer el risc.

Vaig col·locar els fruits damunt d’una escorça de suro a la qual dono diferents usos i la vaig posar sobre uns recipients destinats a recollir envasos i paper per reciclar. Durant uns dies tot va ser perfecte i malgrat el moviment a què sotmetia l’escorça, en usar els contenidors, els fruits seguien intactes. No obstant això, l’impacte d’una peça metàl·lica sobre un d’ells arran d’una caiguda accidental, va fer que aquest s’obrís sobtadament.

Em va semblar absolutament fascinant la forma en que les llavors es van començar a desprendre i vaig arribar a temps de fer algunes fotografies:

També vaig arribar a temps de trobar una nova campana contenidora i de tancar a sota  el fruit acabat d’obrir.

Ha començat un nou procés dinàmic. Aquesta campana no té orifici i he deixat una escletxa, col·locant uns escuradents sota, per facilitar que la humitat que es condensi al seu interior acabi desapareixent.

Aviat sabreu com han seguit evolucionant els meus particulars sistemes dinàmics.

Els altres dos fruits segueixen intactes i a l’ombra, a la cuina. Tinc la impressió que estan minvant.

S’esvaeixen les expectatives al voltant d’una maduixa

 

Aquest és l’apetitós aspecte que presentava la maduixa el dia que la vaig penjar. Vaig pensar que potser resultaria ser un mos deliciós per als ocells que visiten el jardí.

No ha resultat ser així.

Durant la setmana hi ha hagut algun instant de sobtada expectació en observar a algun individu posar-se prop de la maduixa. Vaig tenir la sensació en algun moment que el  penjoll on la vaig col·locar exigia fer exercicis d’equilibri de màxima dificultat, així que el vaig acostar al barret d’una de les menjadores, perquè la poguessin picar còmodament posats sobre ell.

Les meves atencions han servit de poc.

L’aspecte que presentava ahir la maduixa després de 8 dies penjada a la intempèrie, exposada a sol, pluja i vent, no requereix foto, n’hi ha prou amb una senzilla descripció: ja no tenia res  d’apetitosa. Una inspecció visual de proximitat revela que no ha patit cap agressió. No presenta senyals d’haver sofert ni tan sols una mossegada.

El poc interès que ha suscitat la maduixa (tot i que feia molt bonica penjada) l’he vist compensat amb l’aparició d’un mascle de tallarol de casquet a l’espai del jardí especialment dedicat als ocells.

L’he albirat moltes vegades al llarg de la setmana, gaudint de les pomes. El dia 27 de febrer a les 14:12 vaig tenir ocasió de fotografiar-lo en plena acció. Presento prova documental:

El per què fins fa pocs dies no havia pogut veure a cap mascle, ni en el jardí, ni interessat per les pomes, és un misteri. La veritat és que ara ja no estic gens convençuda que les femelles dels tallarols se sentin més atretes per la fruita que els mascles. No sabria dir amb quina freqüència he vist a uns i a altres picotejant-les, però podria ser que fos similar.

Dies enrere em vaig plantejar com recollir dades per poder comprovar les meves suposicions. Tinc pendent dibuixar als mascles de les dues espècies de tallarol que he estat observant per poder seguir fent plans. I hauré de tenir en compte també que ells mengen gra i a elles encara no les he vist fer-ho…

Plomalls, calamars, sardines i un sistema dinàmic

 

Vaig acabar l’article dedicat als plomalls de miraguà dient:

…he ficat un dels fruits que he recollit sota una campana de vidre que no sé d’on va sortir i a la qual fins ara no havia trobat utilitat. Ara s’ha convertit, momentàniament, en una campana contenidora de plomalls sedosos.

He esbrinat l’origen de la campana:

Es tracta de la coberta protectora d’un llum que es col·loca a les barques per anar a pescar calamars, sardines, seitons i varats.  Aquesta activitat es porta a terme des del capvespre fins l’albada. El llum encès en un extrem de la barca il·lumina l’aigua i atrau els calamars i els peixos, que es tornen més vulnerables a les poteres i les xarxes que destrament maneguen els pescadors amb l’objectiu d’atrapar-los.

Sense saber-ho, la nova funció que he atorgat a la campana enllaça a la perfecció amb la seva funció original: la de protegir

Dins la campana, el fruit de miraguà que vaig col·locar, ha experimentat canvis i ha passat quelcom que no havia previst.

El vidre s’ha cobert de gotes d’aigua de condensació.

Això em fa connectar amb l’obra de Hans Haacke: Condensation cube (Cub de condensació).

Hans Haacke. Condensation cube

Està exposada actualment al MACBA (Museu d’Art Contemporani de Barcelona), formant part de l’exposició: “Col·lecció 31”.

Conec bé aquesta peça perquè m’he passat força temps treballant al voltant d’ella per crear un  material senzill amb l’objectiu que els nens que visiten el museu puguin manipular-lo a sales i veure de prop l’efecte de la condensació de l’aigua sobre una superfície transparent,  i experimentar, jugant, les possibilitats de canviar la disposició de les gotes.

També he dedicat temps a llegir l’assaig que va escriure al 1968 el biòleg i filòsof Bertalanffy: “Teoria general dels sistemes”.  Les idees que exposa sobre la concepció dels organismes vius com sistemes oberts que canvien en interaccionar amb l’entorn,  van interessar a Haacke. L’artista fa una transposició d’aquest concepte a l’àmbit de l’art en algunes de les seves primeres obres com ara Condensation cube.

L’aigua que conté el cub de metacrilat transparent es condensa dins aquest i experimenta variacions en funció de la temperatura ambient, que es veu influenciada per la presència dels espectadors a la sala on està exposada.

La meva campana també alberga un sistema dinàmic. L’he deixat exposada als raigs de sol i el fruit del miraguà ha anat obrint-se progressivament i les llavors que conté s’han dispersat per la campana, que les protegeix impedint que surtin volant. La humitat continguda en el fruit s’ha condensat a l’interior i el vidre s’ha cobert de gotetes d’aigua que varien de grandària i es disposen d’una manera que està influenciada, crec, per la temperatura de la superfície. Sospito que no és homogènia, especialment a determinades hores del dia.

He estat jugant amb la campana. Durant la nit, segons si l’acosto o l’allunyo de la llar de foc, la disposició de les gotes varia i també ho fa la seva mida.

Han passat els dies i tinc la impressió que la condensació ha disminuït. La campana té a la part superior un petit orifici que  permet que l’aigua condensada s’evapori lentament.

Fins quan durarà aquest dinamisme? Em proposo esbrinar si la condensació acabarà desapareixent del tot. Crec que sí.

Mentre, em diverteixo fent fotografies dels efectes visuals de gotes i plomalls, que trobo especialment atractius, i dels canvis que experimenta el meu particular contenidor de plomalls de miraguà,  el protector del llum per atraure calamars, sardines i altres peixos, que alberga en aquests moments un sistema dinàmic.

El vol de la Macroglossum stellatarum

 

He sortit al jardí amb la càmera per fer una fotografia d’un fruiter en flor que ja comença a perdre els pètals rosats i m’he trobat una papallona ben curiosa libant el nèctar de les flors:  el seu vol recorda el d’un colibrí.

El seu nom científic és Macroglossum stellatarum. Col·loquialment se la coneix amb diversos noms com ara: bufaforats, alegret, borinot moro, borinot carter, carter o esfinx colibrí. Pertany a la família dels esfíngids, de l’ordre dels lepidòpters.

Els lepidòpters, que inclouen les  papallones, poden presentar tres tipus de vol: planat (amb les ales quietes i esteses ), batut (amb les ales movent-se a baixa freqüència, per sota dels 20 HZ), i vibrat (amb moviment ràpid de les ales per sobre dels 20 HZ).

“HZ” és el símbol del hertz, la unitat de mesura de la freqüència i equival a dir: un succés per segon.   

La Macroglossum té un vol exclusivament vibrat, que és poc freqüent entre els lepidòpters. Bat les ales més de 20 cops per segon i això li permet accelerar i maniobrar amb facilitat i li confereix un avantatge perquè pot quedar-se immòbil a l’aire i libar les flors amb la seva llarga espiritrompa, sense necessitat de posar-se a sobre.

Mentre observava l’exemplar que he sorprès, he intentat fer alguna fotografia, tot i que resulta complicat degut al seu rapidíssim vol. Després de sobrevolar les flors del fruiter s’ha dirigit cap a un massís de dimorfoteques que tot just comencen a florir. L’he enxampat en el moment que feia el canvi: feu clic sobre la imatge següent i observeu la silueta en la cantonada dreta superior.

He disparat la càmera un munt de vegades mentre la papallona libava les dimorfoteques des de l’aire, suspesa sobre d’elles.  He seleccionat tres fotografies:

Belluga tan ràpid les ales que és fa difícil prendre bones imatges.

Una estona després he estat llegint sobre aquesta curiosa papallona que vola com un diminut colibrí i he contrastat la informació d’aquests dos llibres:

 

També he fet fotos de les imatges de Macroglossum que hi ha en tots dos. Us ajudaran a identificar-la si mai en veieu cap:

 

Guia de mariposas. Grijalbo Pàg. 91
Història Natural del Païssos Catalans. Artròpodes II. Pàg. 404

Per si algú es pregunta què ha passat amb les peres…

Per si algú es pregunta què ha passat amb les peres, faig a continuació un breu resum:

  • Vaig comprar 3 peres el dissabte 11 amb la intenció de saber si els tallarols i altres espècies que visiten el jardí se senten atrets per elles.
  • Una pera, se la va menjar una amiga el dijous 16.
  • Una altra pera segueix madurant, tot i que sembli mentida.
  • La tercera pera la vaig tallar per la meitat el dia 20, fa tres dies. La meitat inferior porta penjada des de llavors al jardí. La superior va passar a formar part dels ingredients de l’amanida, aquell mateix dia.
  • No he vist a cap ocell acostar-se a la pera fins avui. No obstant això, aquest matí una inspecció visual a distància m’ha fet pensar que algú l’havia provat.
  • Una inspecció posterior, de proximitat, m’ha confirmat que probablement algun ocell li ha clavat el bec. La següent fotografia constitueix una prova documental:

  • Minuts després he sorprès un mallerenga blava picotejant la pera. No m’ha donat temps de fer-li cap fotografia.

Enhorabona mallerenga! A casa tenim la impressió que aquesta espècie és la més curiosa i agosarada de les que visiten el jardí. És sempre la primera que s’acosta i s’atreveix a provar, qualsevol novetat que se’ls ofereixi.

Qui serà el proper?

Un últim punt a afegir al resum anterior:

  • Les pomes que ara tinc penjades al jardí estan ja a la pell. De moment, no tinc intenció de renovar-les. Si a algú li ve de gust picotejar fruita haurà d’animar-se a provar la pera …

Cauen per terra algunes suposicions

 

El darrer article dedicat a l’observació dels tallarols en el que posava en relleu el meu interès per esbrinar quines són les apetències alimentàries dels mascles i femelles de dues espècies diferents, el vaig escriure ja fa més d’una setmana.

Durant aquests dies he tingut ocasió de fer observacions irregulars i anotacions mentals, però no d’escriure sobre el que he vist. Tot seguit exposo el que considero més rellevant del que he observat fins el passat dissabte, 18 de febrer:

1-Les femelles de totes dues espècies visiten amb assiduïtat les pomes que penjo al jardí.

Femella de tallarol de casquet
Femella de tallarol capnegre

 

 

 

 

 

2-No he vist cap mascle de tallarol de casquet visitant el menjador comunitari que tinc instal·lat al jardí.

3-He vist mascles de tallarol capnegre interessats per altres aliments (llavors i llard) i crec que ho puc afirmar utilitzant el plural perquè com a mínim he vist dos mascles diferents, atès les diferències visibles que en ells he pogut observar, en quant a la forma i la mida. Cap s’ha interessat per les pomes.

Mascle de tallarol capnegre

 

4-Els mascles de totes dues especies no semblen pas interessats en les pomes atès que no he pogut observar-ne cap menjant-ne.

No obstant, dissabte van caure per terra alguna de les meves suposicions: vaig veure per primer cop un mascle de tallarol capnegre picotejar amb voracitat una poma. Vaig tenir temps d’atrapar-lo amb la càmera en plena acció:

 

Les imatges no deixen lloc a cap dubte. L’afirmació següent revoca una part de l’enunciat del punt 3 i tot el 4. Els punts 1 i 2 no queden afectats:

5-Hi ha com a mínim un mascle de tallarol capnegre, dels que visiten el jardí, que se sent atret per les pomes i en menja.

I acabo amb una darrera afirmació que no contradiu cap dels punts  anteriors, i una nova pregunta:

6-Mentre que he vist un mascle de tallarol capnegre menjant poma i també llavors (soles i barrejades amb llard) i greix de pernil enfilat, no he vist a cap femella de la mateixa espècie interessar-se per aquests aliments. A elles les veig sempre sobre les pomes.

Com es pot explicar aquesta diferència que observo en les preferències alimentàries dels mascles i femelles de tallarols capnegre?

Aquesta poma bat el rècord! I jo em pregunto…

Aquesta poma, bat el rècord! Mireu com l’han deixat els ocells. S’han menjat fins i tot la pell, cosa que no recordo haver vist mai fins ara, i jo em pregunto…

Serà perquè el suport d’aquesta poma té a l’extrem un tap de suro tallat en comptes d’una altra peça que tinc col·locada a altres suports i que consisteix en una llavor natural d’origen tropical?

La secció rodona del tap de suro coincideix amb la porció de poma que han deixat sense menjar.

Serà que el tap ha donat als ocells major estabilitat alhora d’enfilar-se a la poma i per això l’han pogut aprofitar millor?  

La llavor acaba en punxa i fa que la poma trontolli. He vist als ocells enfilar-se sobre la pell resseca que va quedant a mida que es mengen la polpa.

La manera com mengen la poma estarà condicionada en alguna mesura pel suport on està penjada la poma?

 O serà que aquesta poma l’he deixat penjada més temps que d’altres? O …?

Observar sempre fa que em pregunti coses. I no m’importa moltes vegades no tenir resposta per tot el que em pregunto. El que trobo realment interessant i també divertit és fer-se preguntes. És el que possibilita començar qualsevol procés de recerca. Sobre pomes, peres, taps de suro o qualsevol altra cosa, el món està ple de coses i fenòmens sobre els que penso que val la pena interrogar-se.

És una llàstima que en general l’educació posi èmfasi en demanar a nens i joves que responguin a les preguntes que formulen els mestres, en comptes de fer-ho al revés. Haurien de ser els mestres els qui tant sovint com fos possible responguessin les preguntes dels nens i les seves pròpies també.

Quan he despenjat la resta d’aquesta poma m’he adonat que els ocells han respectat els receptacles que contenen les llavors d’aquesta fruita, disposats en forma radial, com mostrava fa uns dies, i han anat menjant la polpa que els envolta, talment com si haguessin esculpit una estrella de cinc puntes amb el bec.

Plomalls de miraguà

En l’article que vaig dedicar a parlar de materials naturals apropiats per a ser manipulats pels nens a l’escola bressol, vaig prometre desvetllar quin tipus de fruit és una mena de pera enorme que penja cap per avall d’alguns arbres, en aquesta època de l’any.

 

 

La manera en què jo ho vaig descobrir encara em fa somriure …

Va ser fa molts anys, i recordo vagament que un d’aquests fruits havia cridat la meva atenció de camí a casa. Penjava d’una enfiladissa i al tallar-lo va sortir làtex i em va deixar les mans enganxoses. Era lleuger malgrat la grandària. El vaig deixar a sobre d’algun prestatge, ben a la vista a l’habitació principal de la casa que feia de menjador, sala d’estar i rebedor. M’havia proposat esbrinar de què es tractava i observar quins canvis experimentava l’estranya pera.

Dies després, en arribar a casa i obrir la porta em vaig quedar absolutament atònita en veure l’habitació envaïda de centenars de plomalls voleiant per tot arreu. No vaig poder evitar un atac de riure en aquell moment, em va semblar absolutament fascinant trobar-me envoltada de delicats i eteris filaments voladors. Vaig trigar una bona estona a descobrir el seu origen, fins que vaig trobar el fruit que havia tallat dies enrere, totalment obert. Reconec que després no em va fer tanta gràcia el procés d’eliminació, els plomalls volaven en totes direccions i van acabar colant-se a tota la casa …

Vaig descobrir llavors que es tractava del fruit del miraguà (Araujia sericifera) una planta originària d’Amèrica del Sud de ràpid creixement en enfiladissa, que s’ha adaptat bé al clima mediterrani.

Quan fa uns dies algú va preguntar en el transcurs d’una sessió de formació si sabia què podia ser una mena de pera penjant vaig recordar instantàniament l’experiència.

Quan vaig concebre aquest article vaig pensar en explicar una cosa que em va semblar important: no considero apropiat el fruit del miraguà per ser manipulat directament pels nens. No obstant això, sempre em sembla interessant seguir examinant les possibilitats que ofereixen les coses tot i haver-les descartat inicialment i això m’ha portat a anar a buscar miraguans, a fer fotos, experiments (que segueixen en curs) i a escriure el següent:

El fruit del miraguà pot ser objecte d’un interessant procés d’observació per part de nens de totes les edats. Veure la seva estructura interna quan encara no està madur i els canvis que experimenta fins obrir-se i dispersar totes les llavors que conté, pot resultar una experiència atractiva, bonica i divertida.

Aquestes són algunes de les fotografies que he fet aquests dies:

 

Tinc un altre motiu per defensar aquesta senzilla idea i l’hi dec a l’artista colombià Nicolás Paris, que exposa a hores d’ara a Caixafòrum Barcelona la seva obra: “El diàleg, la remor, la llum, les hores o (prototip per a material pedagògic). La setmana passada vaig descobrir amb sorpresa i simpatia que un dels treballs que formen part de l’exposició és un vídeo que segueix el recorregut d’un plomall viatger, impulsat pel vent, com els que surten del fruit del miraguà. El vídeo em va semblar senzillament deliciós. I el mateix l’exposició, que sens dubte recomano anar a visitar a tot aquell que pugui i estigui disposat a deixar-se sembrar de llampecs …

He dedicat uns dies a treballar amb els miraguans i em venia de gust veure com surten les llavors volant, però aquest cop estic fent un experiment de forma controlada i després de fotografiar una part del procés he ficat un dels fruits que he recollit sota una campana de vidre que no sé d’on va sortir i a la qual fins ara no havia trobat utilitat. Ara s’ha convertit, momentàniament, en una campana contenidora de plomalls sedosos.