Mostra totes les entrades de marta

Aquesta poma bat el rècord! I jo em pregunto…

Aquesta poma, bat el rècord! Mireu com l’han deixat els ocells. S’han menjat fins i tot la pell, cosa que no recordo haver vist mai fins ara, i jo em pregunto…

Serà perquè el suport d’aquesta poma té a l’extrem un tap de suro tallat en comptes d’una altra peça que tinc col·locada a altres suports i que consisteix en una llavor natural d’origen tropical?

La secció rodona del tap de suro coincideix amb la porció de poma que han deixat sense menjar.

Serà que el tap ha donat als ocells major estabilitat alhora d’enfilar-se a la poma i per això l’han pogut aprofitar millor?  

La llavor acaba en punxa i fa que la poma trontolli. He vist als ocells enfilar-se sobre la pell resseca que va quedant a mida que es mengen la polpa.

La manera com mengen la poma estarà condicionada en alguna mesura pel suport on està penjada la poma?

 O serà que aquesta poma l’he deixat penjada més temps que d’altres? O …?

Observar sempre fa que em pregunti coses. I no m’importa moltes vegades no tenir resposta per tot el que em pregunto. El que trobo realment interessant i també divertit és fer-se preguntes. És el que possibilita començar qualsevol procés de recerca. Sobre pomes, peres, taps de suro o qualsevol altra cosa, el món està ple de coses i fenòmens sobre els que penso que val la pena interrogar-se.

És una llàstima que en general l’educació posi èmfasi en demanar a nens i joves que responguin a les preguntes que formulen els mestres, en comptes de fer-ho al revés. Haurien de ser els mestres els qui tant sovint com fos possible responguessin les preguntes dels nens i les seves pròpies també.

Quan he despenjat la resta d’aquesta poma m’he adonat que els ocells han respectat els receptacles que contenen les llavors d’aquesta fruita, disposats en forma radial, com mostrava fa uns dies, i han anat menjant la polpa que els envolta, talment com si haguessin esculpit una estrella de cinc puntes amb el bec.

Plomalls de miraguà

En l’article que vaig dedicar a parlar de materials naturals apropiats per a ser manipulats pels nens a l’escola bressol, vaig prometre desvetllar quin tipus de fruit és una mena de pera enorme que penja cap per avall d’alguns arbres, en aquesta època de l’any.

 

 

La manera en què jo ho vaig descobrir encara em fa somriure …

Va ser fa molts anys, i recordo vagament que un d’aquests fruits havia cridat la meva atenció de camí a casa. Penjava d’una enfiladissa i al tallar-lo va sortir làtex i em va deixar les mans enganxoses. Era lleuger malgrat la grandària. El vaig deixar a sobre d’algun prestatge, ben a la vista a l’habitació principal de la casa que feia de menjador, sala d’estar i rebedor. M’havia proposat esbrinar de què es tractava i observar quins canvis experimentava l’estranya pera.

Dies després, en arribar a casa i obrir la porta em vaig quedar absolutament atònita en veure l’habitació envaïda de centenars de plomalls voleiant per tot arreu. No vaig poder evitar un atac de riure en aquell moment, em va semblar absolutament fascinant trobar-me envoltada de delicats i eteris filaments voladors. Vaig trigar una bona estona a descobrir el seu origen, fins que vaig trobar el fruit que havia tallat dies enrere, totalment obert. Reconec que després no em va fer tanta gràcia el procés d’eliminació, els plomalls volaven en totes direccions i van acabar colant-se a tota la casa …

Vaig descobrir llavors que es tractava del fruit del miraguà (Araujia sericifera) una planta originària d’Amèrica del Sud de ràpid creixement en enfiladissa, que s’ha adaptat bé al clima mediterrani.

Quan fa uns dies algú va preguntar en el transcurs d’una sessió de formació si sabia què podia ser una mena de pera penjant vaig recordar instantàniament l’experiència.

Quan vaig concebre aquest article vaig pensar en explicar una cosa que em va semblar important: no considero apropiat el fruit del miraguà per ser manipulat directament pels nens. No obstant això, sempre em sembla interessant seguir examinant les possibilitats que ofereixen les coses tot i haver-les descartat inicialment i això m’ha portat a anar a buscar miraguans, a fer fotos, experiments (que segueixen en curs) i a escriure el següent:

El fruit del miraguà pot ser objecte d’un interessant procés d’observació per part de nens de totes les edats. Veure la seva estructura interna quan encara no està madur i els canvis que experimenta fins obrir-se i dispersar totes les llavors que conté, pot resultar una experiència atractiva, bonica i divertida.

Aquestes són algunes de les fotografies que he fet aquests dies:

 

Tinc un altre motiu per defensar aquesta senzilla idea i l’hi dec a l’artista colombià Nicolás Paris, que exposa a hores d’ara a Caixafòrum Barcelona la seva obra: “El diàleg, la remor, la llum, les hores o (prototip per a material pedagògic). La setmana passada vaig descobrir amb sorpresa i simpatia que un dels treballs que formen part de l’exposició és un vídeo que segueix el recorregut d’un plomall viatger, impulsat pel vent, com els que surten del fruit del miraguà. El vídeo em va semblar senzillament deliciós. I el mateix l’exposició, que sens dubte recomano anar a visitar a tot aquell que pugui i estigui disposat a deixar-se sembrar de llampecs …

He dedicat uns dies a treballar amb els miraguans i em venia de gust veure com surten les llavors volant, però aquest cop estic fent un experiment de forma controlada i després de fotografiar una part del procés he ficat un dels fruits que he recollit sota una campana de vidre que no sé d’on va sortir i a la qual fins ara no havia trobat utilitat. Ara s’ha convertit, momentàniament, en una campana contenidora de plomalls sedosos.