Mostra totes les entrades de marta

Memantina i glutamat

 

Havia pensat en escriure un article amb aquest títol d’aquí a uns dies, després d’haver tingut temps de comprovar els efectes d’una nova medicació que està prenent el meu pare. La hi va receptar el gerontòleg ja fa dies, després de la visita a la seva consulta i l’interrogatori al qual el va sotmetre.

La memantina (el nom del principi actiu) és el quart medicament, per ordre d’aparició, que s’està provant en malalts d’Alzheimer en fase moderada i greu. A diferència dels anteriors, aquest fa efecte sobre el glutamat, una substància altament perjudicial quan la seva presència en el cervell s’incrementa arran de la malaltia i que afecta les connexions neuronals.

Memantina. Imatge: https://www.hipocampo.org/articulos/articulo0233.asp

S’administra de forma progressiva, començant amb una dosi mínima que es va incrementant setmanalment durant un mes fins a arribar als 20 mg diaris, que és la dosi recomanada. Ara ell està prenent 15 mg.

No sé si puc atribuir a la memantina la conversa que vaig tenir ahir amb ell. Va ser ESPECTACULAR i vaig agafar el llapis i el paper per no perdre’m detall dels temes que vam abordar i com els vam anar connectant.

Porta tres dies saludant amb un alegre i expressiu Hello! que anteposa a la frase: Què explica la meva filla Marta? Jo contesto també alegrement Hello!How are you?, sabent per endavant que està connectat i receptiu i això em dóna oportunitat de moltes coses …

A la seva pregunta d’ahir vaig contestar explicant-li el que estava fent una estona abans de trucar-lo per telèfon:

– He estat llegint per preparar uns cursos que impartiré pròximament.

Sobre què són els cursos ?, em va preguntar.

I vaig seguir:

– Sobre com potenciar les emocions agradables i positives a l’aula, el riure, el bon humor, l’optimisme, el sentit de l’humor, la curiositat, etc.

Li vaig explicar que les emocions agradables tenen uns efectes sobre l’organisme impressionants i que el riure és capaç de reforçar el sistema immunitari i fer-nos més resistents a les malalties.

Home !, va exclamar,  per això jo mai estic malalt!

I els dos vam esclatar en riallades. És veritat. Té tota la raó del món. Està malalt d’Alzheimer i vellet però res més.

Li va semblar interessantíssim el tema i em va manifestar el seu desig d’apuntar-se als meus cursos. Li vaig prometre fer-li un de particular, per a ell sol.

Sé que li agradaria col·laborar amb mi i participar en aquests cursos i li vaig explicar que estan dirigits específicament a professorat però que els seus comentaris em fan pensar en altres contextos possibles d’aplicació i em donen moltes idees.

Li vaig explicar que estic contenta de saber el poder que té el riure. Les lectures m’estan permetent conèixer els sòlids arguments que està aportant la ciència per explicar els seus beneficis. El que abans podia defensar a través de la intuïció i la convicció, ara puc fer-ho a través de les aportacions de la neurociència.

Vaig seguir explicant-li que fa anys, quan treballava com a docent amb un grup de dones d’ètnia gitana, em cridaven sovint l’atenció perquè les rialles de la meva classe se sentien de tot arreu i molestaven altres persones. Ara em sento feliç de saber que aquells matins de rialles i rialles contagioses probablement van ajudar molt més a totes aquelles dones, i a mi mateixa, que qualsevol de les activitats que vam dur a terme de manera seriosa.

Recordo perfectament alguns dels episodis de riure més aguts d’aquella època i li vaig explicar què feia per generar-los. Va seguir les meves explicacions divertit, va intervenir amb encert i coherència i li va semblar genial tot el que li estava explicant.

Em va interrompre en algun moment per dir-me emocionat que sent admiració per la meva feina i que m’augura un futur espectacular.

Li vaig agrair moltíssim i vam riure els dos de nou.

D’aquí vam saltar a parlar de les estratègies dels éssers vius per fer front a certes circumstàncies adverses i com per exemple els arbres es despullen de les seves fulles per fer front a la sequera i després li vaig explicar algunes idees sobre la relació de la creativitat amb els armadillos, que no tinc intenció de desvetllar.

La nostra conversa podria semblar erràtica, com el vol de les papallones sobre les flors, però no ho va ser, en absolut. Vam saltar creativament d’un tema a un altre connectant idees i després de compartir amb ell les meves idees secretes sobre els armadillos i que ell em digués que aprèn molt amb mi, li vaig dir que jo també amb ell.

Vam parlar llavors d’aprenentatge en dues direccions i de comunicació, amb una fluïdesa impressionant.

És cert que aprenc moltíssim d’ell. No sé si ell ho percep així, però jo ho intento. Sento no poder explicar-li com anys enrere hagués pogut fer, però en realitat no importa. El que importa són les possibilitats que tinc en el moment present d’intentar-ho:

-Has de saber, li vaig dir, que ets el meu interlocutor preferit per comentar les idees al voltant de les que treballo.No et creguis que jo m’atreveixo a explicar-li a tothom les coses que t’explico a tu.

Vaig escoltar el seu riure emocionat i agraït

-Algunes de les idees que tinc i que vull posar en pràctica són bastant noves i no totes les persones les accepten o les entenen.

M’interromp:

Escolta, doncs jo OBERTURA TOTAL (ho escric en majúscules perquè així és com em va sonar)

I em va arrencar una altra onada de riure, que es va reproduir també a l’altra banda del telèfon.

-Escolta, és veritat, eh !, em va dir

Ho sé, ho sé, no en tinc cap dubte li vaig contestar somrient.

El vaig conduir de nou al principi de la conversa i vaig insistir que em sento contenta de poder constatar que hi ha una base científica sòlida que avala moltes de les idees que porto anys posant en pràctica. Li vaig dir que penso treure-li partit a l’assumpte i potser acabi escrivint algun article. I per què no un llibre?, em va preguntar.

Va tornar a augurar-me un futur prometedor a … No va saber dir-me a on i jo tampoc, però això ens va provocar el riure de nou.

Vam convenir que el lloc no importa, que el que importa és ser feliç i fer feliços els altres (les dues coses estan relacionades). I vam acabar la conversa quedant en riure molt en directe així que ens veiem.

Visca el riure!

(I la memantina!) Que escric entre parèntesis per si de cas …

15 + 10 = Sant Guillermo

No he traduït “Guillermo” expressament.

 

És complex de vegades saber quines coses poden fer encara els malalts d’Alzheimer, sense posar-los en evidència. És impossible determinar a quin ritme es desapareixen algunes habilitats o capacitats i tinc la impressió que en cert sentit també depenen de les habilitats prèvies que cada persona hagi cultivat i de la intensitat o freqüència amb què les hagi utilitzat.

En el cas del meu pare, tinc clar com van desapareixent les paraules que necessita per comunicar-se i per això m’esforço en recordar-li totes les que puc i en utilitzar-les tant com se m’acut.

No obstant, amb els números no ho tinc tan clar.

Foto: Wikipedia

Ja fa uns anys, quan els símptomes de la malaltia ja eren més que evidents, un dia em va demanar que li ensenyés a fer sudokus. Mai em dono per vençuda abans d’intentar alguna cosa, així que vaig aprendre a fer sudokus per poder ensenyar-li i ho vaig aconseguir.  En aquell moment vaig pensar que contràriament al què s’explica sobre l’Alzheimer, el meu pare encara conservava capacitats per aprendre a fer coses noves i durant un temps  vam mirar d’estimular-lo perquè es dediqués a fer-ne. Amb una mica d’ajuda i col·locant alguns números extres sobre la quadrícula, aconseguia acabar els més senzills.

En no ser una activitat que havia dut a terme abans de la malaltia, aviat va deixar de dedicar-s’hi. No podia retenir la mecànica el temps suficient per aplicar-la. Si l’hagués interioritzat abans de la malaltia, tal vegada s’hagués prolongat el temps de dedicació.

Els números sempre li han cridat l’atenció. I fer operacions mentals sense llapis ni paper, també.

Durant molt temps, de forma espontània, es dedicava a sumar els números de les matrícules dels cotxes. Ell mateix ho considerava una mena d’entrenament per conservar certa agilitat mental. Ho segueix fent amb les xifres del cotxe familiar però no sé si amb altres també.

Porto temps observant una cosa que fa de tant en tant: numera mandales o parts de mandales. Amb alguns dels primers que va tenir, es va dedicar a posar números a les pàgines. No sé per quin motiu, però tinc la impressió que els números li proporcionen certa tranquil·litat. Els números ordenen. Com si poguéssiu ajudar a ordenar els seus pensaments dispersos.

En aquest comptava les puntes de dues en dues

Altres números són més originals. Són els que posa per exemple en els extrems d’alguns mandales centrats que tenen moltes puntes, probablement per saber quantes n’hi ha en total. En algun cas, això ha suposat alguna dificultat.

També compta i multiplica. La pàgina que té ple de rostres de gat en el quadern on està treballant actualment, l’impulsa a fer-ho. De vegades fa un càlcul inicial aproximat, però després té la necessitat de saber quants hi ha en total i, a continuació, compta el número de gats que hi ha a cada fila i després a cada columna, i multiplica:

5 x 8 = 40 gats

Ho he comprovat i els ha comptat correctament, però alguns gats estan a mitges, de manera  que el resultat de la multiplicació no és del tot cert. Ha escrit al costat de la làmina: 37,5 gats.

M’agafa el riure. D’on ha sortit el mig gat? Raons no li falten. No sé si ha fet càlculs exactes en algun moment i ha sumat els mitjos gats per convertir-los en un de sol i li ha sobrat mig. No tinc intenció de preguntar-li. M’encanta l’anotació que ha afegit a la pàgina.

Fragment de la làmina dels 37,5 gats

També és capaç de fer acudits matemàtics. Us convido a llegir l’article que vaig titular: La caixa número 5.

La seva cal·ligrafia es desdibuixa i li costa escriure, però això no és motiu perquè deixi de fer-ho, de moment. Tot i que li suposa una dificultat i a més a més s’adona, s’esforça per fer-ho.

Ja fa força dies que se’m va ocórrer de quina manera saber com anava la seva escriptura de números i li vaig demanar ajuda. Tenia dos llibres de la biblioteca per tornar i havia anat marcant amb pot-it  totes les pàgines on apareixien fragments especialment significatius. No m’havia atrevit a senyalar res amb llapis, com faig habitualment amb els meus llibres, així que li vaig preguntar si podia prendre nota de totes les pàgines que jo li anés dictant, mentre retirava els post-it. Li vaig explicar que d’aquesta manera podré recuperar les pàgines més importants per a mi, després de la primera lectura, quan compri els llibres en qüestió o els torni a demanar en préstec.

Va necessitar temps, però no tenia cap problema amb els números, només amb la cal·ligrafia. Ara tinc una bonica nota escrita a mà per ell, que em permetrà recuperar fragments dels dos llibres i ell es va sentir molt satisfet d’haver col·laborat amb mi. Aquesta és la clau. No li vaig fer un dictat de números perquè sí, ni per posar-lo a prova. Vaig demanar-li que m’ajudés i això implicava escriure xifres.

Per a ell, sentir-se útil és important. Per a mi, que se senti així, també ho és. I saber el que encara pot fer i trobar la manera que es senti útil fent-ho i col·laborant amb mi i amb altres persones, és encara més important.

Fa tres dies, quan parlava amb ell per telèfon, comentàvem que aquests dies es fa fosc més tard i li vaig explicar que el dia de Sant Joan és el dia més llarg de l’any i la nit més curta. Em va preguntar llavors en quin dia i mes de l’any estem. Quan li vaig dir 15 de juny va respondre:

– O sigui que d’aquí a 10 dies serà el meu sant.

Sorpresa! Ho recorda! Què bo! vaig pensar. No només recorda que el dia 25 és Sant Guillermo, sinó que també ha estat capaç de fer el càlcul realitzant una suma, o una resta, segons es miri.

I acabo expressant el que sento després d’escriure aquest article, amb una fórmula matemàtica:

Guillermo = 1015