Arxiu d'etiquetes: Art contemporani

Sabates alades

 

Aquest parell de sabates alades porta incorporat un parell de ventiladors que asseguren el vol, tot i que no apareixen a la fotografia

Durant la segona setmana de juliol he impartit un curs a l’Escola d’Estiu organitzada per l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona, amb el títol: Emocions agradables, art i creativitat.

El curs va començar amb una invitació a la reflexió sobre els sentiments que els docents experimenten en el seu lloc de treball i tot seguit es va portar a terme una activitat amb l’objectiu d’alliberar-se, metafòricament parlant, d’aquells que no resulten agradables.

L’exercici es va desenvolupar individualment i en privat, sense que ningú estigués obligat a fer-los explícits. Identificar aquests sentiments és el primer pas per aconseguir desfer-se d’ells i poder tot seguit concentrar-se en tots aquells que ens fan sentir bé, tant amb nosaltres mateixos com amb els demés.

Aquest model requereix una carrera ràpida per emprendre el vol

Seguidament, mitjançant un exercici creatiu, vam transformar les deixalles resultants del procés d’alliberació en un producte tangible que permetés visualitzar els sentiments agradables que els docents desitgen poder experimentar i vam centrar el diàleg en aquests, analitzant-los des de l’òptica del professorat i també de l’alumnat.

Quant més treballo en l’àmbit de les emocions, més clar tinc que resulta difícil separar els sentiments en grups estancs i abordar-los per separat. Crec que existeix una relació d´interdependència entre ells que val la pena aprofitar i que convida a abordar-los d’una manera conjunta.  Quan l’objectiu està posat en potenciar la vivència d’emocions agradables resulta més fàcil abordar la gestió dels que no ho són tant.

El títol d’aquesta ressenya fa referència a una de les activitats que vam portar a terme: construir unes sabates amb ales.

L’activitat se’m va ocórrer arrel d’haver impartit prèviament un altre curs similar:  Potenciar les emocions positives a través del llenguatge artístic.  Us convido a llegir l’article que he escrit sobre ell,  titulat: Partir-se la caixa.

Li dec la inspiració a la intervenció d’una mestra que va voler compartir amb la resta de persones del curs les sensacions que té al seu cos quan se sent feliç.  Ens va explicar que se sent com si tingués ales als peus.

I a qui no li agradaria tenir ales als peus?

L’exercici que vaig proposar es basa en una idea que porto explorant des de fa temps i que poso en pràctica cada vegada que tinc ocasió:  construir o crear imatges i objectes tridimensionals que ens facin sentir bé, és molt més potent que visualitzar-los exclusivament amb la imaginació.  Quan determinades imatges positives o agradables transcendeixen l’àmbit de l’escenari mental per esdevenir reals i tangibles,  la seva potència i els efectes positius que tenen augmenten exponencialment. Més encara quan hi ha hagut un treball previ de disseny, de presa de decisions i de manipulació de materials i quan es comparteix en grup la concreció de la proposta així com de totes aquelles idees, sentiments  i pensaments que s’han experimentat en el transcurs del procés de realització.

Dels peus alats van sorgir les sabates amb ales.

Sovint les intervencions dels alumnes em serveixen de font d’inspiració per plantejar noves activitats tot i que no sigui al mateix grup on ha sorgit la idea sinó a un altre. Em sembla interessant que es produeixin transferències entre cursos i més encara entre persones que ni tan sols es coneixen. És una manera ben bonica d’enriquir-se i de compartir.

 

Tothom va estar disposat a portar un parell de sabates  per poder-les transformar. Era la condició indispensable per poder dur la activitat a terme.  Vam reunir tants models diferents com persones van assistir al curs i de seguida es va posar en evidència una qüestió: cada sabata demanava tenir unes ales particulars. Quines?  En vam estar parlant prèviament. Hi ha molts tipus d’ales, i també molts tipus de vols, segons siguin aquestes…

La qüestió dels materials va ser una altre factor a tenir en compte, juntament amb el temps del que disposàvem.  Era important poder realitzar tot el procés i arribar a materialitzar les idees prèvies perquè finalment poguéssim compartir les sabates alades i algunes de les idees que aquestes van ser capaces de suscitar.

No es pot preveure mai què passarà quan un grup de persones es troben amb la possibilitat real de calçar-se unes magnífiques sabates amb ales …

La Maria, espontàniament , amb les seves sandàlies alades  a l’estil Leonardo da Vinci i música de fons, va propiciar que tothom qui va voler emprengués el vol per un minut allà on va desitjar, sense que hi hagués necessitat d’explicar ni comentar res. Va ser un moment de màgia compartida, un moment sensible i emotiu d’extraordinària potencia.

La Maria, accionant el mecanisme de les ales, instants abans d’emprendre el vol

 

Vaig plantejar una pregunta:

A on ens poden portar unes sabates amb ales?

Vaig recollir les respostes i ens vam adonar de la quantitat de coses que ens permetria tenir un calçat com el que havien construït.

En aquest model, les ales es despleguen quan la seva propietària no té ganes de tocar de peus a terra

Un cop acabat el curs no m’he pogut estar de continuar afegint coses a la llista inicial:

A sentir-nos lleugers
A sentir-nos capaços
A sentir-nos lliures de traçar el propi camí
A desconnectar-nos de les preocupacions terrenals
A passejar sobre els núvols
A veure persones estimades que estan lluny
A somiar amb coses boniques
A veure la terra des de les altures
A tocar el cel amb les puntes del dits i del nas
A ballar en el cel fent filigranes
A l’espai
A experimentar la ingravidesa
A fer exercicis de vol
A traçar loopings al cel

No puc deixar de pensar en sabates alades. M’agradaria emprovar-me models diferents. Voldria poder experimentar la llibertat de volar on jo volgués. Voldria que hi haguessin paradetes a les fires amb sabates alades per llogar, a un preu raonable i sabaters especialitzats en la seva cura i reparació i també  instructors de vol i companys de vol i llapis de colors per pintar els núvols i la lluna mentre volo …

 I vosaltres, què faríeu amb unes sabates amb ales?  

Us convido a imaginar-ho i també a que us les calceu tantes vegades com desitgeu. Només cal tancar els ulls…tot i que molt millor si abans de tancar-los us lligueu els cordons o la sivella …

 Bon vol!

“Partir-se la caixa”

 

“Capsa del riure” realitzada per una de les alumnes del curs

Durant la primera setmana de juliol he impartit un curs a l’Escola d’Estiu organitzada pel Moviment Educatiu del Maresme, que portava per títol: Potenciar les emocions positives a través del llenguatge artístic.

“Partir-se la caixa” és una frase que expressa molt bé els objectius que pretenia aquest curs: riure, passar-s’ho bé i aprendre en un ambient creatiu, artístic i lúdic.

És també la frase que va inspirar el treball d’una mestra per resoldre un dels exercicis creatius que vaig proposar: construir una capsa del riure utilitzant una capsa de mistos i forces materials diferents per transformar-la. Calia concentrar-se en les sensacions que la nostra panxa experimenta en riure, tot inspirant-se en alguna situació viscuda que no calia fer explícita. La capsa com a contenidor-panxa es prestava al joc de la lliure interpretació i recreació.

“Capsa del riure” realitzada per una de les alumnes del curs

L’exercici es va desenvolupar entre somriures i complicitats en un ambient magnífic i va concloure amb la invitació a mostrar les capsetes transformades i a compartir els riures continguts en elles. Van aparèixer en la conversa una gran quantitat de mots diferents per referir-se a les sensacions experimentades.

“Capsa del riure” realitzada per una de les alumnes del curs

 

Vint-i-vuit persones diferents, vint-i-vuit solucions distintes, totes divertides i interessants.

“Capsa del riure” realitzada per una de les alumnes del curs

 

 

Cada dia estic més convençuda que en relació amb l’educació emocional el més important és trobar maneres de potenciar la vivència de les emocions que ens fan sentir bé. No es tracta només de parlar d’aquells sentiments que ens resulten agradables sinó de propiciar tantes vegades com sigui possible situacions i dinàmiques que afavoreixin experimentar-los, sentir-los en pròpia pell, emocionar-se en primera persona i preferiblement en companyia.

Les dades que aporten els estudis sobre neurociència em fan pensar que seria molt desitjable treballar en aquesta direcció tantes vegades com sigui possible. El conjunt de situacions agradables viscudes sols, o amb altres persones, constitueix al meu entendre una mena de dipòsit de reserva en la nostra memòria al qual es pot accedir en diferents moments per evocar les sensacions que experimentem en el cos, quan ens sentim feliços, contents, alegres, satisfets, etc. així com també els pensaments agradables i positius que generem en aquestes situacions. Disposar d’aquests records i impressions facilita fer front a altres situacions que ens generen sentiments no tan agradables o fins i tot desagradables.

Fragment de la transformació sobre un dibuix, realitzada per una de les alumnes del curs

 

Durant el curs hem desenvolupat diverses activitat amb l’objectiu explícit o implícit de potenciar la vivència d’emocions agradables. Aquestes experiències han constituït un exemple de com proposar i desenvolupar activitats partint d’objectius molt concrets, utilitzant un nombre de materials limitats, consignes precises però suficientment vagues alhora com perquè cada persona pogués trobar solucions vàlides personals e irrepetibles, i desenvolupant dinàmiques participatives. Les possibilitats i variacions que es poden aplicar a les propostes són pràcticament infinites. Cal tenir clars quins són els objectius que es pretenen per desplegar un ventall de possibilitats que s’adeqüin als contextos particulars on es portin a terme les activitats.

Hem posat l’accent en el procés desenvolupat per resoldre les propostes artístico-creatives i en les dinàmiques relacionals que aquestes han propiciat. El resultat final, visible, és el que ens ha permès compartir els processos, així com també els sentiments que els participants han experimentat en el transcurs de determinades activitats.

La invitació al joc, a explorar alternatives, a col·laborar amb els companys i a expressar-se amb llibertat sense por ni vergonya, tot respectant les idees de tothom, ha estat una constant en totes les sessions.

“Elixir de la Felicitat” realitzat per una de les alumnes del curs

Vam començar el curs creant unes capses de riure capaces d’evocar instants d’alegria i benestar i de transportar-nos a diversos escenaris l’hem acabat compartint un autoregal: un elixir de la felicitat creat per cada persona i destinat a ús personal.

 

*

 

Hem rigut molt en totes les sessions i està més que demostrat que riure reforça el sistema immunitari, i afavoreix l’aprenentatge. També han emergit emocions i sentiments que vull anomenar “delicats”, com ara la tristesa, la ràbia, el dolor o la frustració, que han fet aflorar llàgrimes en alguns moments. Les emocions s’encomanen quan hi ha empatia al grup i generen alhora cohesió.

“Delicats” em sembla un terme bonic i també apropiat per referir-m’hi, perquè mereixen ser abordats amb la màxima delicadesa possible.

Confio que tots les persones que han participat en aquestes sessions passin un saludable estiu i comencin el curs vinent amb moltíssima emoció i il·lusió, i amb ganes de riure i passar-s’ho bé, convençudes de la importància i la necessitat de potenciar les emocions agradables a l’aula.

Fragment d’una “Capsa del riure” realitzada per una de les alumnes del curs

 

Aquest curs també ha tingut projecció cap a l’exterior. Una part del material emotiu-artístic creat l’estic fent arribar, amb consentiment i participació de tots els assistents, a una persona molt estimada, que sense saber-ho va propiciar una de les activitats que vaig proposar. Està passant un moment delicat a la vida i resulta bonic acompanyar creativament a les persones i intentar que experimentin emocions agradables que les ajudi a fer front a tot tipus de situacions.

Tot allò que hem compartit aquests dies m’ha permès inventar noves activitats i reflexionar sobre molts aspectes. Les intervencions i aportacions de les persones que han participat en aquest curs han constituït  per mi una mena de còctel detonador d’idees que ara pateixen en el meu cap una procés de fermentació. Una d’elles ha esclatat sense escapar al procés de destil·lació posterior: l’he posat en joc en el curs que he impartit seguidament a aquest. Li he agraït personalment a la persona que la va propiciar, la inspiració que em va proporcionar la seva intervenció.

Si voleu saber què va destil·lar el meu alambí mental, feu clic sobre la imatge:

 

Sota el til·ler

 

Quan fa uns dies vaig anar a veure el meu pare a casa seva, el vaig trobar assegut sota el til·ler.

Diverses circumstàncies havien propiciat que portéssim més dies del que és habitual sense veure’ns en directe. El dia abans, quan parlàvem per telèfon, com cada dia, de sobte em va dir:

– Escolta, ara no recordo la cara que tens. Ens hem vist alguna vegada tu i jo?

L’estupor va passar pel meu cap a velocitat vertiginosa i vaig ser capaç de riure i dir-li amb afecte:

– Vaja!Has agafat la goma d’esborrar i m’has esborrat del teu cap?

Vaig continuar, sense donar-li temps a contestar:

– Doncs demà vindré a dinar amb tu, així que quan em vegis espero que agafis el llapis i em tornis a dibuixar.

Ell també va riure a l’altre costat del telèfon, però el seu riure va sonar una mica nerviós.

“Tutta Roma” d’Isabel Banal 2013-2014

En el meu cap vaig trobar un referent que em va fer reaccionar amb rapidesa. Fa poc temps vaig conèixer l’obra d’una artista anomenada Isabel Banal: “Tutta Roma”. Durant una estada a la capital italiana l’artista va realitzar una sèrie de dibuixos dels espais més concorreguts de la ciutat, que va seleccionar consultant diverses guies turístiques. Va dibuixar fins a 120 llocs emblemàtics, amb extraordinària precisió i detall. Després, en el seu estudi els va esborrar del tot i va recollir les restes de la goma impregnada amb el grafit del dibuix i els va guardar en pots transparents que va etiquetar amb el nom del lloc que havia dibuixat.

Vaig veure la seva obra formant part de l’exposició: “El relat d’una exposició” a càrrec d’alumnes de 5è curs de primària de dues escoles de la ciutat de Mataró. En Nil, un dels joves comissaris de l’exposició, em va explicar amb passió el procés de treball de l’artista. Em va semblar especialment interessant.

“Tutta Roma” d’Isabel Banal 2013-2014

Em vaig veure a mi mateixa reduïda a restes de llapis i goma d’esborrar, pulcrament recollida en un pot transparent amb la seva corresponent etiqueta, quan el meu pare em va dir sense cap tipus d’embut que no recordava la meva cara.

Crec que li vaig suggerir utilitzar un llapis per tornar-me a dibuixar perquè em resisteixo a desaparèixer. Ara puc escriure-ho sent conscient, encara que probablement no ho vaig ser quan ho vaig dir.

El meu pare estava assegut sota el til·ler quan vaig obrir la porta del jardí i el vaig saludar. De la meva cara no podia recordar-se, però de la meva veu crec que si. No obstant això, li va costar una mica reunir conceptes i impressions i quan per fi va aconseguir encaixar cos, rostre i veu, es va posar molt content de veure’m.

Vam estar parlant al jardí, vam dinar i vam dedicar una curta sobretaula a comentar el nou llibre de mandales en el què ha començat a treballar. Mentre el fullejàvem vaig notar que es començava a endormiscar.

Per motius que no cal explicar, la rutina familiar ha patit alguns canvis durant les darreres setmanes i s’han produït algunes novetats: ara el meu pare sol fer la migdiada després de dinar i ha començat a sortir a passejar en cadira de rodes, amb un nou acompanyant.

No explicaré, ni tan sols a grans trets, els motius que han propiciat aquestes novetats. Moltes coses pertanyen a l’esfera del que és privat i no hi ha necessitat d’escriure sobre elles.

Em proposo escriure sobre com em vaig sentir aquell dia: frustrada. I no va ser mentre era amb ell, sinó a posteriori. Vaig tenir la impressió quan vaig marxar de casa seva, després que s’hagués anat a dormir, que al vespre no es recordaria que jo havia estat una estona amb ell, així que em vaig proposar trucar-lo, com cada dia, i comprovar-ho. I probablement també tenia la intenció de recordar-li en cas que no es recordés, encara que no puc assegurar-ho perquè ja han passat uns quants dies.

El meu sentiment de frustració no es va deure al fet que ell no es recordés de la meva cara, ni de la meva presència (encara que probablement això també va influir), sinó a la sensació que vaig tenir d’haver estat poc hàbil en la conversa amb ell. Vaig utilitzar més vegades el “no”, que qualsevol altra forma més amable que no el contradigués explícitament. No vaig saber navegar amb fluïdesa entre contradiccions i tampoc escoltar amb calma i profunda atenció. Vaig tenir la impressió d’haver perdut la pràctica en atendre i respondre a una persona malalta d’Alzheimer i em vaig sentir malament per això.

Porto dies treballant en aquest article, però m’havia quedat encallada. He pogut seguir gràcies a haver estat pensant en la frustració i haver-me desfet del pes que em causava sentir-me així.

No sóc infal·lible, no puc estar sempre al 100%, ni tan sols al 80%. Tot i que m’encantaria trobar sempre respostes adequades i fer fluir el riure i les emocions agradables, no sempre ho aconsegueixo. I no cal culpar-se per això, o sentir-se malament. Només cal acceptar-ho. L’acceptació equival a regular adequadament el nivell d’autoexigència. El punt òptim passa per saber que la satisfacció només pot ser representada amb una línia oscil·lant i irregular, amb alts i baixos.

Quan a última hora de la tarda vaig tornar a parlar amb ell no recordava per res que haguéssim compartit una bona estona. Vaig intentar que ens situés a tots dos al jardí i llavors em va dir:

Sota el til·ler, és on he estat jo.

Però no em va poder incloure a l’escena.

Sospites confirmades i el cervell que es resisteix

 

Quan fa uns dies, a mitjans de maig, el meu pare va anar a visitar-se amb el gerontòleg a l’hospital es van confirmar les meves sospites al voltant d’una qüestió: els malalts d’Alzheimer que han tingut una activitat intel·lectual intensa, es veuen especialment afectats pels trastorns que causa la seva malaltia a nivell cognitiu i pateixen amb això. Perceben i s’adonen en molts moments de les dificultats que els suposa realitzar activitats que han realitzat de forma habitual tota la seva vida com per exemple llegir.

A mesura que la malaltia avança, la lectura es fa cada vegada més difícil. Arriba un moment en què, tot i que puguin llegir les paraules, no poden retenir el seu significat ni embastar el fil argumental que les uneix. Això és el que li passa al meu pare en aquests moments. Encara pot llegir, mecànicament parlant, però es perd en l’aspecte significatiu de la lectura i l’activitat es converteix en una tasca de màxima dificultat que li genera incomoditat, tensió i cert desassossec. Ho percebo quan mira per exemple de resumir-me el contingut del llibre de Pierre Loti que porta mesos intentant llegir. I també quan ho fa amb les notícies del diari, amb les que pren contacte a través de titulars que cada vegada entén menys (a mi em passa el mateix amb els titulars i les notícies del món).

Per a qui no hagi tingut el costum de llegir, potser el progressiu deteriorament d’aquesta capacitat no sigui molt significatiu ni generi grans disgustos, però quan un malalt d’Alzheimer ha estat un àvid lector, la pèrdua és profundament significativa. En el cas del meu pare jo així ho sento. I malgrat tot, s’esforça i no deixa d’intentar-ho. Es resisteix a més a reconèixer les dificultats que li suposa i em sembla explicable. La seva resistència es pot interpretar probablement de diverses maneres, però a mi m’agrada pensar que és senyal dels intents que fa el seu cervell per mantenir-se plàstic.

Després de visitar el gerontòleg, el meu pare em va explicar que havia estat al psiquiatre. L’interrogatori a què es va veure exposat el va afectar en diversos sentits i a mi també . A vegades, quan ell s’adona de les dificultats que té per comunicar-se té la impressió que s’està tornant boig. Així ho verbalitza en ocasions i llavors jo prefereixo dir-li que la veritat és que sempre ha estat una mica boig (i riem) i que ara el que li passa és que s’està tornant vellet. Vellet i desmemoriat. Li ho dic amb respecte i afecte i crec que agraeix i accepta aquesta simple explicació.

Quan va treure el tema del psiquiatra fa uns dies, estava seriós i preocupat. Vaig mirar de donar-li carpetada ipso facto i canviar de conversa. No em vaig sentir molt satisfeta. Vaig tenir la sensació que  va percebre la meva intenció d’esquivar el tema que ell havia iniciat. Les maniobres de distracció o de canvi de direcció no sempre resulten fàcils i de vegades les realitzo de forma brusca.

No va fer més referències al psiquiatre. Unes hores més tard em va explicar afligit un episodi de joventut que va transportar al present i va relatar com si hagués passat dos o tres dies abans. El vaig reconèixer, no era la primera vegada que l’escoltava, però em va sorprendre que de sobte tornés a emergir en el seu cap com si es tractés d’alguna cosa viscuda molt recentment. L’episodi era dramàtic. Ell va fer servir repetides vegades aquesta paraula. Havia tingut un amic que anava al psiquiatre i que malauradament va acabar suïcidant-se. Va reviure el succés molt entristit, mentre jo l’escoltava atentament.

Em vaig estar preguntant per què havia emergit de sobte en el seu cap aquest episodi. Temps enrere, quan encara podia recordar algunes coses de la seva joventut, m’havia explicat repetides vegades el desgraciat incident. Memòria i emoció guarden relació, ja ho he comentat en algun altre moment. El succés li va produir una intensa emoció, no en tinc cap dubte.

Però, per què ara emergeix de nou ?, vaig seguir preguntant-me.

I en algun moment que no puc precisar he trobat la resposta. Es tracta només d’una hipòtesi. No hi ha manera de demostrar-la: tinc la impressió que la seva experiència amb el psiquiatre / gerontòleg de fa uns dies, va propiciar una delicada connexió amb l’amic que visitava al psiquiatre i va tenir un tràgic final.

És una possibilitat que em sembla explicable i que reforça una idea que vaig exposar fa pocs dies: el cervell dels malalts d’Alzheimer mira per tots els mitjans de conservar la seva plasticitat, es resisteix a perdre-la. És capaç de sortejar llacunes, espais en blanc, abismes i deserts i establir fràgils i peribles fils de connexió.

Fotografia del fragment d’una obra de l’artista GEGO, sobredibuixada.

Com més hi penso, més sentit li trobo a la meva hipòtesi. He explicat que de vegades el meu pare pensa que està boig quan és conscient d’alguns dels problemes que experimenta a causa de la seva malaltia i no sap a què atribuir.

La manera com es percep a si mateix en alguns moments (presumeixo que es va intensificar després de la visita al metge), estic convençuda que va ser el que li va connectar amb el seu amic. Ell mai ha dit que estigués boig. L’apreciava molt. Sempre s’ha referit a ell amb respecte, dient que el pobre tenia algun tipus de trastorn o malaltia mental. El recorda amb afecte i amb pena.

El record que va emergir d’improvís tenia sentit. No es tractava d’un episodi inconnex, encara que ho hagués traslladat al present. Probablement va necessitar molt de temps per connectar al psiquiatre amb el seu amic i va estar donant-li voltes tot el matí. Jo ja m’havia oblidat del psiquiatre quan m’ho va explicar, però vaig detectar que estava afectat i el vaig escoltar amb molta atenció.

Trobar explicació a qüestions com aquesta, per indemostrable que sigui, em tranquil·litza. Sento que augmenta la meva comprensió.

I sento que els malalts d’Alzheimer, a més de respecte i afecte necessiten també ser compresos i valorats i cal esforçar-se per fer-ho. És molt fàcil no escoltar-los de veritat i donar per fet que expliquen extravagàncies fora de lloc.

 

Les habilitats dels malalts d’Alzheimer

 

Porto pensant en escriure aquest article des de fa molt de temps. Em sembla imprescindible parlar de les habilitats que tenen els malalts d’Alzheimer. De la mateixa manera que de les d’altres persones amb altres patologies i disfuncions.

Hi ha grups dels quals es tendeix a destacar tot el que no poden fer o van deixant progressivament de poder fer. Des del meu punt de vista, a més de conèixer aquests aspectes, hauríem també de centrar-nos en tot allò que sí que poden fer. Jo porto anys intentant adoptar aquesta perspectiva, no només en relació als malalts d’Alzheimer, sinó en relació a totes les persones.

Fragment d’una obra de GEGO

Mirar de facilitar que les persones puguin desenvolupar-se satisfactòriament fent ús de les seves habilitats, siguin quines siguin, em sembla primordial.

Els malalts d’Alzheimer posen en joc moltíssimes estratègies per intentar resoldre els problemes i les dificultats que els causa el seu progressiu deteriorament cognitiu. I això és des del meu punt de vista un senyal de les diferents habilitats que tenen o conserven, almenys durant un temps. Sense elles no aconseguirien probablement comunicar-se de la manera que ho fan.

Estic convençuda que quan es planteja tot des del punt de vista del que determinades persones no poden fer, es deixen de banda i es perden moltes oportunitats. Crec que un dels motius que també explica que es no valorin determinades habilitats rau en el fet que es dóna per fet amb freqüència que alguna cosa no és possible, sense haver-ho ni tan sols intentat. És la manera més ràpida de tallar d’arrel qualsevol possibilitat a explorar. I tinc la impressió que es tracta d’una pràctica molt estesa en diversos àmbits, desgraciadament.

No crec que es pugui generalitzar al voltant de les habilitats, només que per afirmar que totes les persones les posseeixen. És per això que el que és important és considerar el que SÍ pot fer CADA persona.

Fragment d’una obra de GEGO

Des del meu punt de vista, en el cas de l’Alzheimer, a més, hi ha un altre risc: la memòria o la pèrdua de memòria. Serveix de justificació per no emprendre o dur a terme algunes coses perquè de res servirà, pensen algunes persones, si després el malalt s’oblidarà d’elles.

Jo tinc dubtes referent a això i per tant prefereixo centrar-me en allò que és possible, en el moment present. Tot i que els records s’esvaeixin, tinc la impressió que l’empremta emocional, que almenys alguns d’ells deixen, no desapareix amb tanta rapidesa com podríem suposar. Emoció i memòria guarden relació.

Porto molt de temps interessant-me per com funciona el cervell i els avenços en el terreny de la neurociència estan proporcionant noves dades, que em semblen fascinants en el sentit que amplien espectacularment les expectatives sobre les possibilitats d’aprenentatge del nostre cervell. O jo així ho interpreto.

I això, des del meu punt de vista, obre la porta a la inclusió i al concepte d’aprenentatge permanent (l’estructura del nostre cervell té el potencial necessari per aprendre durant tota la vida).

Fa anys es creia per exemple que les neurones s’anaven destruint progressivament i disminuint el seu nombre amb l’edat, sense renovar-se. Avui se sap que la neurogènesi (la generació de noves neurones) té lloc tota la vida. És un procés continu que experimenta pics de màxima producció en moments crítics del creixement, que s’alenteix amb l’edat i a causa d’altres factors també, però no cessa.

Aquest i altres coneixements em donen idees per posar en pràctica en la relació amb el meu pare, malalt d’Alzheimer. També m’ajuden a mirar d’entendre com funciona el cervell d’una persona que pateix aquesta malaltia, encara que sigui a la meva manera. El procés em porta a crear i a treballar amb models artístics de representació conceptual que em permeten explorar alguns conceptes des de diverses perspectives, probablement d’una manera original i poc habitual.

Fragment d’una obra de GEGO

Reprenc el propòsit de l’article, que era parlar de les habilitats dels malalts d’Alzheimer. Aquestes es posen de manifest per exemple en la comunicació diària a través del llenguatge oral, quan que no troben les paraules precises que volen per explicar o referir-se al que desitgen i recorren a estratègies diverses per poder-ho fer.

Quan els problemes d’aquest tipus comencen, la comunicació deixa de ser fluida i adquireix un ritme que pot ser sincopat, o experimentar retrocessos, vaivens, bucles, espirals, etc. Cal saber adaptar-se a aquests canvis. Ells no poden controlar-los i és especialment important intentar estimular-los i que mantinguin la comunicació amb altres persones. Quan deixen de fer-ho el seu món social es redueix de manera dràstica.

Fragment d’una obra de GEGO

Quan parlo amb el meu pare, encara que ens separi la distància i fem ús del telèfon, percebo com el seu cervell s’esforça per establir connexions que li permetin, de la manera que sigui, comunicar-se. Cada vegada més, té dificultat per trobar les paraules que necessita.

Miro d’afrontar sempre la conversa amb ell amb paciència, amb atenció i procurant no interrompre, donant-li temps entre frase i frase.

Si jo interrompo bruscament aquest procés, que és lent, extremadament lent de vegades, destrueixo la possibilitat que el seu immens esforç es vegi recompensat per l’assoliment d’haver-ho aconseguit. Les interrupcions el despisten, li fan perdre el fràgil fil amb el qual intenta embastar paraules i idees amb coherència.

Sí m’atreveixo en moltes ocasions a suggerir solucions, paraules, idees, conceptes, etc. Suggerir forma part del diàleg. És un suggerir amable i respectuós que no pretén posar de manifest que no troba les paraules. Suggerir consultant perquè ell estigui implicat en l’elecció dels mots. Això només ho puc fer si l’escolto atentament i intento posar-me al seu lloc per poder anticipar en certa manera el seu missatge.

Quan suggereixo, proposo, consulto, etc. i no encerto, m’ho diu clarament: No, això no. I somric pensant que les seves xarxes neuronals estan actives tot i l’Alzheimer i mira de buscar camins alternatius entre idees que abans estaven connectades per un pont que ha desaparegut i ja no es pot per tant creuar.

No es queda de braços creuats per dir-ho d’alguna manera (almenys en moltes ocasions) mira per tots els mitjans d’explicar el que vol amb els retalls inconnexos que troba i aconsegueix embastar.

Em sembla admirable i digne de reconeixement. Les solucions que troba per salvar llacunes i espais en blanc són creatives en el sentit literal del terme. Troba la manera d’explicar el que vol d’una manera original que a més resulta en ocasions graciosa i divertida. No dic que sigui sempre així, ni de bon tros, però hi ha episodis continus en els quals fa gala de les seves habilitats.

Una de les últimes paraules que va inventar em va resultar especialment simpàtica i apropiada. Mirava d’explicar-me que li quedaven encara feina per fer amb els llapis de colors per acabar un dels seus mandales dialogats. La paraula que es va inventar va resoldre les seves dificultats:

(Cal llegir-la en castellà)

Em queden encara uns quantslapitazos”, em va dir.

(La traducció al català podria ser llapitassos )

No només el vaig entendre perfectament, si no que a sobre em va entrar el riure, que vaig compartir amb ell, i em va donar peu a lloar les seves increïbles capacitats creatives.

S’atreveix algú a posar-les en dubte?

Quina paraula tan bonica i divertida acabes d’inventar! (Era conscient d’això). La utilitzaré a partir d’ara, si tu em deixes.

És clar, és clar, no faltaria més …

¿Amb quina emoció creieu que va pronunciar aquesta darrera frase?

Estic convençuda que el cervell dels malalts d’Alzheimer es resisteix a deixar de ser plàstic tot i les dificultats que troba. I és aquesta resistència la que activa o posa en joc determinades habilitats, que proposo valorar.

Resulta fàcil caure en la temptació de donar per fet que el que diuen és incoherent, irraonable i un llarg etcètera.

Jo prefereixo esforçar-me per intentar entendre el que volen dir per surrealista que de vegades pugui sonar. Això exigeix ​​temps i paciència.

Malauradament el temps mai sobra i la paciència acaba per esgotar-se.

 

KAIZEN

 

KAIZEN és el títol d’un llibre de Masaaki Imai que mira de revelar les claus de l’avantatge competitiu japonès. Està adreçat a alts executius occidentals.

El missatge de l’estratègia KAIZEN és que no ha de passar un dia sense que s’hagi fet alguna mena de millora en algun lloc de la companyia o de l’empresa. En el context del llibre significa millorament en marxa que involucra tots (alta administració, gerents i treballadors).

El punto de partida para el mejoramiento es reconocer la necesidad. Esto viene del reconocimiento de un problema. Si no se reconoce ningún problema tampoco se reconoce la necesidad de mejoramiento. La complacencia es el archienemigo de KAIZEN. En consecuencia, Kaizen enfatiza el reconocimiento del problema y proporciona pistas para la identificación de los problemas. (Fragment subratllat a la Pàg. 45)

El llibre és un préstec espontani i indefinit que em va fer el meu pare dies enrere. Tinc la impressió que ja no es recorda que està a les meves mans ni de que m’el va oferir repetides vegades per telèfon fins que vaig tenir ocasió d’anar a recollir-lo i d’agrair-li en persona que hagués pensat que em podia interessar i no li importés deixar-m’ho una temporada.

Procuro compartir amb ell tot el que puc i això inclou molt sovint parlar dels projectes en què estic treballant. Crec que és una de les coses que més li agrada, que li faci partícip de les meves idees i assumptes professionals. Encara que l’Alzheimer li dificulta enormement retenir dades, les coses que l’emocionen poden romandre en el seu cap uns dies, més o menys estables, fins que comencen les confusions. També són capaços d’activar records endormiscats que emergeixen amb coherència en el moment present i s’esvaeixen amb rapidesa.

KAIZEN és la manifestació de l’activació que va produir en el meu pare el fet que jo li expliqués que estava preparant un taller per a directius, interessats en humanitzar les seves empreses a través de l’art.

Temps enrere ja havíem compartit el llibre, però no vaig voler fer referència a una fet que ja no recorda. No cal posar en relleu o en evidència la seva pèrdua de memòria.

Compartíem molts llibres quan ell era cap de personal en una empresa farmacèutica i jo ja em dedicava a la docència. Sempre ens ha unit l’interès per la creativitat, la resolució de problemes, la innovació, etc. I també per les persones. Això va propiciar un intercanvi de bibliografia que ens va enriquir a tots dos. Ell em prestava llibres que relacionaven els nostres temes preferits amb l’empresa i jo feia el mateix amb el camp de la pedagogia. Tots dos extrèiem idees que després comentàvem mirant de trobar aplicacions.

Quan fa un mes aproximadament li vaig parlar de l’encàrrec en el qual estava treballant, el tema li va interessar profundament. Fa temps que ja no fa referència als seus anys de vida professional activa. És com si s’haguessin esfumat. Però de sobte va aparèixer KAIZEN, que pertany a aquesta època.

És un misteri saber o entendre com l’ha localitzat i escollit entre molts altres llibres que té en els prestatges que fa ja set anys, quan començaven alguns problemes, li vaig ajudar a organitzar per temes i en els quals vaig col·locar algunes etiquetes perquè li resultés fàcil trobar el que busqués. Fa temps que ja no els reconeix com a seus.

Sigui com sigui, va topar amb KAIZEN i em va oferir el llibre per si em podia ajudar a preparar el taller. Encara que ho va intentar no va poder donar-me detalls sobre el seu contingut i no obstant això la connexió amb el tema que a mi m’ha tingut ocupada és evident i coherent.

L’Alzheimer dóna sobtades i petites sorpreses de forma irregular. Tot d’una el malalt sembla recobrar la lucidesa. Es tracta d’una il·lusió, que tot i això il·lusiona perquè fa la sensació que en aquests instants pots recuperar part de tot allò que es va perdent arran de la malaltia. Com si hagués una estona de comunicació completa, sense llacunes ni espais en blanc, ni records fragmentats arribats d’altres èpoques. No les he cronometrades però aquestes estones són curtes, fugaces i saben a poc.

Estic convençuda que el motiu pel qual es produeixen està relacionat amb l’emoció.

L’emoció equival en aquest cas al desig d’ajudar i de ser útil, de contribuir amb el que sap, i de col·laborar amb mi, perquè té una vaga idea sobre que ell havia treballat en alguna cosa que l’acosta al que jo faig. I no s’equivoca, encara que no pugui explicar-ho.

Mentre he estat preparant el taller li he fet partícip de les meves idees i les coses que volia posar a prova. També hem anat junts a comprar alguns materials que em feien falta. Explicar-li què és el que faig, planejo i penso resulta per a mi un exercici amb un elevat nivell de complexitat, que m’ajuda extraordinàriament a concentrar-me en l’essencial i també a buscar maneres diferents d’exposar les coses per facilitar la seva comprensió.

Així que el llibre que em va oferir va arribar a les meves mans, es va oblidar d’ell i no ha tornat a aparèixer en la conversa. Recordo que en algun moment em va dir que potser era un rotllo. I tinc la impressió que ho va dir motivat per la dificultat que comportava per a ell mirar de fer-me un resum del contingut.

No és fàcil tampoc treure-li importància a les coses que no pot fer, i desviar l’atenció, quan aquestes es posen de manifest en el transcurs d’una conversa a distància o en directe.

Reconec que no havia obert el llibre fins que he decidit escriure aquest article. I sento molt no haver-ho fet. Coneixent-me, sé que acabaré llegint-lo una altra vegada de cap a cap, així que trobi el moment. Recordo vagament que quan me’l va deixar, fa anys, em va semblar interessant, però no hagués pogut explicar res d’ell si ara no l’hagués fullejat de nou.

El llibre està publicat al 1989 i després d’obrir-lo a l’atzar en diversos llocs diferents i haver llegit alguns dels paràgrafs, frases, conceptes, etc. que acuradament el meu pare va subratllar, o destacar amb anotacions al marge, etc., fa anys, penso que algunes de les idees que el llibre exposa encara tenen vigència. Poso un exemple que a més reafirma una de les idees que intento posar en joc a través de la docència que imparteixo, independentment de a qui estigui dirigida i de quin sigui el seu contingut: la importància rau en el procés, i no en el resultat.

Ho assenyala KAIZEN i es posa de manifest en l’art contemporani, que és per a mi una font constant d’inspiració.

Ara que escric això em consolo a mi mateixa fent una mena de transferència al món de l’Alzheimer: si el resultat no és el que més importa, i sí ho és en canvi el procés, val la pena que segueixi intentant estimular les capacitats i habilitats del meu pare tant de temps com pugui i de tantes maneres com se m’acudeixin. Intentar-ho es tradueix en la posada en joc de processos diferents amb grans dosis de creativitat i sentit de l’humor, que ens ajuden a tots dos a mantenir la comunicació.

Cap intent està lliure de riscos. De vegades, els estímuls emotius fan que algunes confusions adquireixin una magnitud insospitada a hores intempestives. I el resultat: un intent d’evasió de matinada, amb l’objectiu de presentar-me als directius de la seva empresa i facilitar-me així la meva feina.

Hores abans que impartís el taller es va oferir a acompanyar-me per donar-me un cop de mà i em va saber greu haver de dir-li que resultava impossible. Em va semblar entranyable el seu oferiment i l’hi vaig agrair moltíssim. I li vaig prometre mirar de trobar una ocasió perquè ell em pugui veure treballar, en directe.

 

La humanització de les empreses a través de l’art

 

El 26 d’abril passat vaig gaudir impartint un taller a la Festa de la Primavera organitzada per Foment del Treball i el Foro de Recursos Humans a l’antiga fàbrica de cervesa Damm a Barcelona.

La festa estava adreçada a caps de recursos humans d’empreses nacionals i multinacionals interessats en la humanització de les empreses a través de l’art. Aquest era el lema de la jornada i també el de CultHunting una iniciativa de aPortada, l’agència de comunicació que va gestionar l’esdeveniment.

Poden l’art i la cultura influir en la manera de treballar i en els resultats de les empreses?

L’art i la cultura inspiren, vinculen i mobilitzen. Són una poderosa eina transformadora per a qualsevol organització.

Aquest era el plantejament inicial que va donar peu a desenvolupar 6 tallers simultanis amb l’objectiu que els participants poguessin experimentar en primera persona, dinàmiques artístiques amb un gran potencial per irrompre en l’escena empresarial i afavorir pràctiques orientades a la humanització.

El timing previst va ser trepidant i en el meu cas va ser el responsable que no pogués fer referència a algunes de les subtileses conceptuals que sustentaven l’activitat que havia dissenyat específicament per a l’ocasió.

La meva proposta es centrava en els sentiments que s’experimenten en l’entorn laboral i l’objectiu era portar a terme una activitat creativa de transformació, amb la finalitat de poder visualitzar d’una manera artística i innovadora, aquells sentiments que els participants desitgen poder experimentar en els seus respectius llocs de treball.

Des del meu punt de vista, tot aquell que estigui interessat en humanitzar el seu entorn ha de parar atenció als sentiments que experimenten les persones amb qui comparteix temps, espai i treball. I no només als de les altres persones sinó també als propis, amb la intenció de millorar el benestar emocional de tot el grup.

Abordar aquestes qüestions resulta complex. No és fàcil parlar del que un sent i menys fer-ho davant d’altres persones, especialment si els sentiments que un experimenta no resulten agradables, per a un mateix, o per als altres.

Els sentiments de cada persona estan influenciats pels seus pensaments i les seves experiències prèvies. També ho estan pel que senten, pensen, diuen i fan les persones amb les que es relacionen.

Mirar d’expressar el que un sent pot comportar inseguretat, por, vergonya, falta de confiança, manca de llibertat, etc. Desenvolupant dinàmiques artístiques es pot afavorir l’expressió. L’ús de metàfores i la possibilitat d’incorporar referències no explícites a un element artístic confereixen llibertat per expressar-se.

En general, tots desitgem alliberar-nos d’alguns dels sentiments que experimentem i també, per contra, experimentar més sovint o intensament alguns altres. Aquest va ser el punt de partida de la meva proposta.

L’activitat que vaig concebre tenia posat l’èmfasi en el procés que portem a terme i no en el resultat. Un procés que vaig advertir que desenvoluparíem a ritme accelerat esprement al màxim els 10 minuts dels quals disposàvem. Realitzar-ho de forma tranquil·la, pausada, i meditada hagués possibilitat moltes altres coses.

El focus estava posat en les persones que van participar. Es tractava que expressessin els seus propis sentiments d’una manera divertida per poder-los compartir després. Això no va ser del tot possible a causa del temps de què disposàvem. La idea era haver convidat a tots els participants a agafar seguidament un “bombó sentimental” que no fos el que havien creat, i iniciar un diàleg distès, comparant sabors, buscant afinitats, contrastos, etc.

Abordar les emocions a partir d’un material que s’ha creat de forma artística, lúdica i participativa, entre tots, té més sentit que repartir per exemple targetes amb dibuixos o paraules escrites a priori per un expert, amb el propòsit de dialogar sobre com ens sentim.

El material creat pels assistents recull el que realment senten o creuen sentir i per tant constitueix un magnífic punt de partida per seguir realitzant moltes altres activitats amb l’objectiu de millorar les relacions intra i interpersonals.

La proposta volia constituir un senzill, però alhora potent exemple, de com imprimir dinàmiques artístiques capaces d’afavorir la comunicació dins de l’empresa, abordant a més un tema que és complex.

L’activitat que vaig proposar estava relacionada de diverses maneres amb una obra del jove artista cubà Adrian Melis (l’Havana 1985): “Línia de producción por excedente“.

Foto: web MACBA

Alguns dels processos que vam posar en pràctica estaven inspirats en aquesta obra i també en alguns dels conceptes que habitualment interessen a l’artista.

Les persones que van participar al taller podran explorar aquesta relació, seguint els enllaços que he facilitat.

Per conèixer les idees d’Adrian Melis, recomano especialment escoltar l’entrevista que li  va fer l’equip de Ràdio web MACBA. En ella l’artista parla sobre la realització de l’obra (minuts 42 a 48 de l’entrevista). Podeu accedir-hi fent clic sobre la imatge.

Encara que he comentat que l’èmfasi estava posat en el procés, la veritat és que el resultat de l’activitat va ser molt interessant. Vaig recollir 88 bombons amb els que he estat jugant uns dies. He localitzat 43 paraules o expressions diferents en les etiquetes, referint-se a com voldrien sentir-se les persones que van participar. He jugat a establir grups diferents i he pogut constatar algunes tendències. He treballat també amb els contraris. Puc en realitat deduir moltes coses del conjunt d’objectes artístics creats i crec que podria deduir-ne moltes més si plantegés l’activitat amb calma i posant especial cura en definir objectius específics.

En termes generals, l’anàlisi que he fet posa de manifest que hi ha molt desig de calma i alegria, i també d’altres coses com respecte, confiança i amor.

*

La preparació d’aquest taller ha tingut un component emotiu afegit que convido a descobrir a través de la lectura d’un article que he titulat “KAIZEN“, de la secció de Creativitat i Alzheimer d’aquest blog.

Mandales dialogats

 

Els mandales dialogats fa mesos que han entrat en la nostra vida.

Hi va haver un treball previ, inesperat, espontani i intuïtiu. Perquè va ser la intuïció la que em va induir a pensar en cert moment que podíem treure-li partit al dibuix. Va ser arran d’un curs que vaig impartir al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), adreçat a mestres, el primer trimestre del curs escolar 2015-16. Vam treballar al voltant d’una exposició temporal titulada: “Espècies d’espais” i vam explorar les possibilitats d’aplicació de diverses activitats i exercicis per abordar el concepte d’espai, des de perspectives diferents. El curs es titulava: “Art contemporani i educació especial”.

Els malalts d’Alzheimer també són molt especials. I el meu pare, encara ho és més.

Li vaig proposar de participar ajudant-me en un projecte experimental de dibuix per poder valorar les possibilitats que ofereix treballar transformant figures i composicions repetitives. Aquests són dos dels seus primers treballs:

L’objectiu era que se sentís útil, dedicant algunes estones a treballar en alguna cosa que comportés certa dificultat per propiciar l’exercici de les seves habilitats i capacitats. Una cosa agradable que es convertís en un estímul. A ell sempre li ha agradat participar en els meus experiments creatius o en els meus “jueguecitos”, com els anomena de vegades en castellà, així que ajudar-me el fa sentir-se bé. Jo també realitzava els mateixos exercicis que li proposava:

Aquest va ser el principi i temps després, quan vam haver practicat amb uns quants projectes diferents amb més o menys èxit, vam arribar als mandales. Els primers van aparèixer arran d’una promoció dominical del diari “La Vanguardia” i des de llavors han propiciat moltes coses.

Després han anat apareixent altres models i altres formats que ja no són pròpiament mandales, sinó dibuixos per pintar, molt diversos.

Aquest l’estem pintant entre els dos i encara no l’hem acabat

 

Nosaltres li hem donat als mandales un enfocament especial.

A més de ser un treball individual que té ocupat al meu pare estones més o menys llargs segons el dia, s’han convertit en un motiu de diàleg constant que estimula, estic segura, les seves facultats.

El treball solitari i silenciós dels mandales té objectius concrets que no vull posar en qüestió. L’atenció i la concentració que requereix pintar-los sens dubte  aporta beneficis, però submergeixen a qui els fa en cert aïllament, que en el cas dels malalts d’Alzheimer no tinc clar que “sigui el millor”. Els seus mons circumdants es van desintegrant a poc a poc i es queden retrets i confusos davant d’un munt de coses per a les quals no troben explicació ni sentit. El progrés de la malaltia els aïlla cada vegada més, de TOT.

Els nostres mandales dialogats tenen una projecció cap a l’exterior, en lloc d’aïllar, connecten, o almenys, miren de fer-ho.

Connecten perquè són el centre de nombroses converses que portem compartint des de fa mesos. Diàriament per telèfon, i amb menor freqüència, en directe.

Les converses a distància conviden a parlar dels progressos i permeten posar l’accent en les descripcions i recordar vocabulari:

Digues-me en quin quadern estàs treballant. Explica’m quins elements apareixen en el dibuix en el qual treballes o en aquest que planeges començar perquè jo pugui fer-me una idea. I digues-me, ¿com estan disposats aquests elements? ¿I quins colors estàs utilitzant o planeges posar? Sé que la feina comporta dificultats, però estic segura que a mesura que avances també sents satisfacció …

Per telèfon tinc l’oportunitat de lloar la gràcia amb que combina els colors, la sensibilitat i el bon gust que demostra, la originalitat dels seus dissenys, lo divertides que resulten les seves idees, lo interessant que em semblen els seus plantejaments i també puc expressar la meva impaciència per veure en directe els seus avenços.

Quan ens veiem i podem fullejar junts els quaderns de dibuix, les converses són més intenses perquè les acompanyem amb els nostres gestos, rostres i expressions. I sorgeix el riure moltíssimes vegades, quan m’explica el que pensa o el que li suggereixen alguns dels dibuixos que pinta. Així han aparegut també els post-it, amb notes addicionals que li animo a escriure, adherides sobre alguns dibuixos, per no fer-los malbé. Percebo a través d’elles com es deteriora la seva cal·ligrafia.

De vegades repassem i ampliem les notes, i altres vegades escric directament a la cantonada d’algun dibuix que suscita un comentari espontani, per no oblidar-ho.

Hem començat a marcar algunes imatges, com la dona d’ulls ametllats i trets delicats que li he suggerit titular: “Bellesa oriental”. Va passar molts dies perduda, en mans de no sabem qui. Ara la tenim localitzada i amb ella, altres dibuixos que ens resulta fàcil trobar, quan li ve de gust que repassem els seus quaderns i dialoguem sobre ells. Li agradaria poder reproduir alguns dissenys sobre altres superfícies com fusta i tela i se’ls imagina col·locats en acollidors espais.

Fa dies va suggerir una cosa que potser puguem dur a terme. Tinc la impressió que ell ja ho ha oblidat. Però jo no. És més, el seu suggeriment m’ha fet idear moltes altres coses que m’encantaria poder posar en pràctica …

D’antuvi, aquesta secció dedicada a la creativitat i l’Alzheimer seguirà creixent, com els arbres

 

Percebre el món en clau Alzheimer

 

Ja fa temps que tinc la impressió que percebo el món en clau Alzheimer. El que vull dir és que connecto amb facilitat qualsevol cosa que em passi, vegi o escolti, amb l’Alzheimer.

Crec que aconseguiré explicar-ho amb certa claredat si poso alguns exemples. Em resulta fàcil fer-ho si parlo d’art contemporani. Treballo des de fa anys al seu voltant. Sempre ho he considerat un generador inesgotable d’aprenentatges. Exerceix en mi una atracció especial. Quan “m’exposo” a obres d’art contemporànies és en certa manera com si m’exposés al radi d’acció d’unes peces amb detonador incorporat, que en qualsevol moment poden causar una explosió al meu cap. Una explosió neuronal constructiva que consisteix  (així ho percebo jo), en una proliferació incontrolada de connexions entre neurones.

L’estiu passat, vaig estar treballant al voltant de la “Col·lecció 31“, una de les exposicions que mostra actualment el Museu d’Art Contemporani de Barcelona. Vaig conceptualitzar les visites i els materials didàctics de suport per a públic escolar (de 2 a 12 anys) i això em va donar l’oportunitat de conèixer en profunditat l’exposició.

Algunes de les obres que en formen part van fer que el meu cap connectés amb l’Alzheimer. Dues d’elles em serviran ara d’exemple per mirar d’explicar el sentit de la frase que encapçala aquest article.

“100 Jahre” Hans-Peter Feldmann 2001
Col·lecció MACBA

100 Jahre“, de  Feldmann està formada per 101 retrats de persones que tenen des de vuit setmanes a 100 anys. Totes pertanyen al cercle social de l’artista. Estan disposades en línia, ordenades cronològicament i cadascuna d’elles porta escrit a sota, el nom de la persona retratada i la seva edat.

“Canción para Lupita” Francis Alÿs 1998
Col·lecció MACBA

“Canción para Lupita” d’Alÿs és una instal·lació senzilla, amb un tempo cíclic. Sobre la paret es projecta una animació de format reduït: una dona repeteix fins a l’infinit una senzilla acció que no té ni principi ni fi: sosté un got a cada mà i transvasa aigua d’un a un altre. Sona música. La lletra de la cançó es repeteix sense parar: Mañana , mañana, mañana, mañana

Tots dos artistes realitzen una feina que em sembla especialment atractiva i interessant. L’obra de Hans-Peter Feldmann ja la coneixia i l’havia vist exposada en altres ocasions al MACBA (encara que mai la sèrie completa de fotografies) i en una ocasió també al Museu Reina Sofia de Madrid (la sèrie sencera). De Francis Alÿs coneixia altres obres, però aquesta no.

Que jo sàpiga, ni “100 Jahre” ni “Canción para Lupita”, ni cap altra obra d’aquests dos artistes té a veure específicament amb el tema que a mi m’ocupa ara mateix: l’Alzheimer. No obstant això, totes dues tenen relació amb el concepte de temps. I el temps possiblement sigui el que em connecta amb l’Alzheimer.

Mañana , mañana, mañana, mañana, repeteix sense parar la lletra de la cançó que s’escolta en la instal·lació d’Alÿs. La melodia sona al meu cap, encara que no sigui capaç de reproduir-la. La vaig escoltar durant molta estona durant l’estiu, quan treballava a les sales del museu apropant-me a les obres des de perspectives i posicions diferents.

Defineixo “mañana” (demà) en clau Alzheimer:

Terme que s’usa amb freqüència com a recurs per no contradir als malalts d’Alzheimer i donar-los llargues a desitjos que expressen i que des de la perspectiva del cuidador (que sol ser força diferent a la del propi malalt) difícilment es poden dur a terme. Suposa també un intent de fer desistir als malalts de dur a terme una idea, un pla, un propòsit, etc. amb l’esperança que se n’oblidin. S’usa amb la intenció d’ajornar o posposar, moltes vegades de manera indefinida. També es poden emprar moltes altres expressions, amb el mateix sentit o intenció:

Més endavant, quan hi hagi ocasió, quan puguem planejar-ho, quan millori el temps, quan les temperatures siguin més agradables, millor en un altre moment, potser un altre dia, quan hi hagi temps, quan estiguis més descansat. Demà, demà, demà, demà …

El que més compte però és el to amb què són pronunciades aquestes expressions.

També és substancial la diferència que resulta d’anteposar “sí”, o “no”, a la paraula “demà” o a qualsevol de les expressions equivalents, quan es dóna resposta en temps present als desitjos expressats pels malalts d’Alzheimer .

Em prenc la llicència de prescriure l’ús reiterat del “sí” i recomano administrar-lo juntament amb un somriure sincer. Reconec també que es fa difícil seguir aquestes indicacions en tot moment.

L’obra de Feldmann em suscita preguntes. Un reguitzell de preguntes que em dóna idees. Idees per posar en pràctica, idees per compartir, idees per somriure …

Herbert
86 años

Veig les fotos de Feldmann i penso en el meu pare, que percep com dia a dia s’incrementa la quantitat d’espais en blanc que té al seu cap. Així descriu ell la sensació que experimenta quan busca i no troba, una cara, una imatge, un record, una paraula, un detall. Té l’edat d’en Herbert.

De què em serviria ara disposar d’una col·lecció de fotos del meu pare preses any rere any com les que exposa Feldmann? Seves en aquest cas, no de les seves amistats.

Veia una línia recta a la paret i ara se m’apareix una quadrícula si al costat de cada fotografia situo la dels amics, familiars i coneguts que formen el cercle social del retratat.

Penso en els anys que indiquen les fotos: 6, 7, 8, 11, 42, 58, 83 … Quantes d’aquestes fotos hauria de “eliminar” si les trasllado a la memòria del meu pare? Quan miro d’imaginar-ho la paret s’omple d’espais en blanc, com els que ell percep al seu cap.

Em centro en les persones. Quants rostres de la sèrie hauria de desdibuixar o eliminar si es tractés del seu registre personal d’amics, familiars i coneguts? Quantes són les persones de la seva vida que ja no figuren en aquest registre? On han anat a parar, Quin ha estat el seu destí?

Ara que escric això, apareix un altre artista en el meu cap: Christian Boltanski i la seva obra “Réserve de Suisses morts” (Reserva dels suïssos morts). No segueixo la línia de pensament que em suggereix, però us convido a seguir l’enllaç que he inserit i a descobrir noves connexions.

M’aturo davant la foto d’Christoper, 8 anys. M’imagino al meu pare pujat als eucaliptus de la casa de les muntanyes quan tenia aquesta edat. Saltant d’un a un altre per les branques superiors, amb la seva sabateta ortopèdica. D’això no s’ha oblidat. Encara.

M’aturo davant la fotografia de les bessones, Ginger i Yvonne de 11 anys. La substitueixo per una altra en la qual apareixen les germanes bessones del meu pare, aproximadament amb aquesta edat. En aquesta foto encara existeixen, però el fil de la seva existència s’esvaeix només traspassar el llindar de la infància.

Em pregunto com disposar les fotos, d’una altra manera. En el cap del meu pare els records es desorganitzen i reorganitzen. Es disgreguen i vaguen lliures. També es queden enganxats en llocs insospitats i llavors fets separats per més de 40 anys conflueixen en un present real i fictici alhora. Quin ordre imprimiria ell a les imatges? Tinc la impressió que un exercici així el sumiria en el caos. Potser podríem establir grups. Això crec que podria funcionar. Els grups responen a criteris i hi ha alguns senzills que ell pot establir i també imaginar. Reconeix i distingeix a la perfecció, per exemple, les expressions amables, de les que no ho són.

La mare del meu pare, la meva àvia paterna, es deia Maria Victòria. Va morir als 94 anys. Ell ja no la recorda velleta, com la dona que apareix a la fotografia de Feldmann amb 6 anys més, la que conclou la sèrie, però sí recorda la seva mare quan era una bella jove. D’alguna manera ha immortalitzat la seva bellesa i sent emoció quan veu la fotografia.

Mª Victoria

Hi ha altres preguntes i idees que he tingut pensant en l’obra de Feldmann, però no seguiré explicant-les. Romandran de moment en l’esfera dels meus pensaments privats, juntament amb altres que tenen relació amb altres artistes que no vull en aquest moment desvetllar, però que sí tinc intenció de fer properament.

L’objectiu era explicar què vol dir percebre el món en clau Alzheimer i crec que els exemples que he posat són suficients com a mostra de les connexions inesperades que el meu cap estableix amb l’Alzheimer, davant de qualsevol estímul.

No sempre és l’art el detonant, però sí molt sovint. Tampoc les connexions generen sempre el mateix:  pot ser que sorgeixi una definició, o una bateria de preguntes que condueixi a imaginar un petit pla, o  a veure i percebre coses que altres persones no, tot i que es miri el mateix. Mai se sap … Prorrompre en riallades davant d’algunes coses aparentment poc gracioses també pot ser una conseqüència de percebre el món de la manera que he mirat d’explicar.

Percebre el món en clau Alzheimer suposa estar obert a establir associacions inesperades i a connectar mons dispars i distants, jugant a reduir distàncies. Requereix també estar disposat a gaudir, de les petites coses.

Plomalls, calamars, sardines i un sistema dinàmic

 

Vaig acabar l’article dedicat als plomalls de miraguà dient:

…he ficat un dels fruits que he recollit sota una campana de vidre que no sé d’on va sortir i a la qual fins ara no havia trobat utilitat. Ara s’ha convertit, momentàniament, en una campana contenidora de plomalls sedosos.

He esbrinat l’origen de la campana:

Es tracta de la coberta protectora d’un llum que es col·loca a les barques per anar a pescar calamars, sardines, seitons i varats.  Aquesta activitat es porta a terme des del capvespre fins l’albada. El llum encès en un extrem de la barca il·lumina l’aigua i atrau els calamars i els peixos, que es tornen més vulnerables a les poteres i les xarxes que destrament maneguen els pescadors amb l’objectiu d’atrapar-los.

Sense saber-ho, la nova funció que he atorgat a la campana enllaça a la perfecció amb la seva funció original: la de protegir

Dins la campana, el fruit de miraguà que vaig col·locar, ha experimentat canvis i ha passat quelcom que no havia previst.

El vidre s’ha cobert de gotes d’aigua de condensació.

Això em fa connectar amb l’obra de Hans Haacke: Condensation cube (Cub de condensació).

Hans Haacke. Condensation cube

Està exposada actualment al MACBA (Museu d’Art Contemporani de Barcelona), formant part de l’exposició: “Col·lecció 31”.

Conec bé aquesta peça perquè m’he passat força temps treballant al voltant d’ella per crear un  material senzill amb l’objectiu que els nens que visiten el museu puguin manipular-lo a sales i veure de prop l’efecte de la condensació de l’aigua sobre una superfície transparent,  i experimentar, jugant, les possibilitats de canviar la disposició de les gotes.

També he dedicat temps a llegir l’assaig que va escriure al 1968 el biòleg i filòsof Bertalanffy: “Teoria general dels sistemes”.  Les idees que exposa sobre la concepció dels organismes vius com sistemes oberts que canvien en interaccionar amb l’entorn,  van interessar a Haacke. L’artista fa una transposició d’aquest concepte a l’àmbit de l’art en algunes de les seves primeres obres com ara Condensation cube.

L’aigua que conté el cub de metacrilat transparent es condensa dins aquest i experimenta variacions en funció de la temperatura ambient, que es veu influenciada per la presència dels espectadors a la sala on està exposada.

La meva campana també alberga un sistema dinàmic. L’he deixat exposada als raigs de sol i el fruit del miraguà ha anat obrint-se progressivament i les llavors que conté s’han dispersat per la campana, que les protegeix impedint que surtin volant. La humitat continguda en el fruit s’ha condensat a l’interior i el vidre s’ha cobert de gotetes d’aigua que varien de grandària i es disposen d’una manera que està influenciada, crec, per la temperatura de la superfície. Sospito que no és homogènia, especialment a determinades hores del dia.

He estat jugant amb la campana. Durant la nit, segons si l’acosto o l’allunyo de la llar de foc, la disposició de les gotes varia i també ho fa la seva mida.

Han passat els dies i tinc la impressió que la condensació ha disminuït. La campana té a la part superior un petit orifici que  permet que l’aigua condensada s’evapori lentament.

Fins quan durarà aquest dinamisme? Em proposo esbrinar si la condensació acabarà desapareixent del tot. Crec que sí.

Mentre, em diverteixo fent fotografies dels efectes visuals de gotes i plomalls, que trobo especialment atractius, i dels canvis que experimenta el meu particular contenidor de plomalls de miraguà,  el protector del llum per atraure calamars, sardines i altres peixos, que alberga en aquests moments un sistema dinàmic.