Arxiu d'etiquetes: Materials naturals

Mig eclipsi de sol

 

Ja fa uns quants dies, quan vaig trucar al meu pare per telèfon a fi de mantenir la nostra conversa diària i contribuir així a exercitar les seves capacitats, minvades per l’Alzheimer, estava assegut sota el til·ler del seu jardí.

És un lloc que identifico sense problemes i que puc recrear mentalment en molts sentits. De vegades passem llargues estones asseguts junts sota l’arbre. En aquell moment ell estava contemplant el cel des d’on estava i em va explicar que just estava observant mig eclipsi de sol.

Què poètic i suggeridor! Mai havia sentit parlar de mig eclipsi. D’un parcial si, però mig em va semblar molt més divertit i interessant.

No vaig saber en realitat a què es referia exactament així que vaig preferir escoltar. Vaig tenir la impressió que potser havia transformat l’eclipsi de lluna que havia tingut lloc uns dies abans, en un mig de sol. O potser no, i havia integrat mitges dades sobre un anunciat i proper eclipsi total de sol, visible només a Estats Units, i per això només tenia en ment mig eclipsi.

Les seves explicacions sobre ell van ser molt confuses. Crec que mirava d’explicar-me alguna cosa relacionada amb els eclipsis en general. Una cosa sobre “els dos” que ho provocaven, com si s’estigués referint al sol i l’objecte (la lluna) que s’interposa entre ell i la terra, produint una transitòria apagada solar.

Tot d’una em va dir:

– El que produeix ombra hi és. Mmmmm … Una mena de … mmmmmm … una mena de cub amb una caseta a sobre … No ho sé …

Tinc la impressió que quan diu: “No ho sé” (amb to dubitatiu), és que té dificultats per seguir, per motius que poden ser diferents.

Vaig pensar que possiblement el cub amb la caseta a sobre havia de correspondre amb la silueta d’algun dels edificis que veu a la llunyania assegut sota el til·ler, però no sé realment a què es referia.

La seva explicació em va tornar a semblar poètica i suggeridora. Em va fer pensar en el Petit Príncep de Saint-Exupéry i vaig imaginar un planeta cúbic amb una caseta a sobre produint mitjos eclipsis de sol, periòdicament.

Atendre les seves explicacions no costa. El que resulta difícil és intentar racionalitzar aquest tipus de converses, i a més, crec que no té cap sentit. De què serveix intentar convèncer-lo que no hi ha cap eclipsi si ell ho veu, almenys mig? ¿De què serveix explicar-li que és la lluna i no un cub amb caseta la que produeix eclipsis?

Resulta més fàcil i crec que també més estimulant convidar-lo a seguir parlant i a descriure o explicar el que intenta, ajudant-lo amb alguna paraula, encara que li costi,  i a escoltar amb paciència les seves explicacions, que solen ser lentes, reforçant-les amb frases senzilles com aquesta:

– Quina sort tens d’estar veient mig eclipsi! Des de casa meva ja no puc veure el sol, s’ha amagat darrera del promontori que ocupa la casa del veí. Els eclipsis són fenòmens molt interessants. A mi m’agraden molt. (Contesta que a ell també)

No recordo com va seguir la conversa, però sé que vam saltar a un altre tema així que va ser possible. De vegades només es tracta d’efectuar una maniobra suau de canvi de direcció.

– Escolta, mentre tu estaves ara gaudint de l’eclipsi, saps què estava fent jo?

– No, ni idea.

– Doncs estava lligant les tomaqueres de l’hort amb unes fibres vegetals que vaig comprar l’altre dia anant amb tu.

– Amb mi?

– Si, no sé si et recordaràs de que fa ja uns dies vam anar a comprar verdures i vam estar asseguts una bona estona sota un roure.

– Un roure?

– Sí, un roure al costat d’una bassa amb peixos

– Ah sí, ja ho recordo!M’agrada molt aquest lloc. Tu has estat alguna vegada allà?

– Si sí, l’altre dia vaig comprar-hi unes fibres vegetals.

– Fibres vegetals?

-Sí, no sabria dir-te quin tipus de fibres, hi ha moltes diferents. Totes estan fetes amb plantes, com la pita, el jute o la ràfia. Són ideals per a lligar les tomaqueres perquè són biodegradables a diferència dels plàstics.

– Sí, pot ser.

Aquesta última frase també l’empra amb freqüència. Admet com una possibilitat que el que li explico pugui ser cert, però només com a possibilitat. En aquest cas no diu: Home, això no ho sabia jo!, cosa que fa en altres ocasions, com ja he explicat. No sé de què depèn, però tinc la impressió que quan exclama aquesta última frase ho fa amb sorpresa i curiositat i ganes de saber fins i tot més coses i la veritat és que no tots els temes li susciten el mateix interès. En aquest cas reconec que l’eclipsi era més interessant que les meves fibres vegetals, però l’intent d’efectuar una maniobra suau de canvi de direcció em va portar a elles sense haver-m’ho proposat.

De les fibres vam saltar al plàstic. Li vaig explicar que temps enrere havia fet servir cordills de plàstic per lligar les tomaqueres fins que algú entès em va fer una reflexió i em va suggerir que no ho tornés a emprar. No és biodegradable i cal retirar-lo manualment de les mates quan aquestes moren a finals d’estiu per evitar que caigui a terra i es barregi amb la terra.

– O sigui que el plàstic és biodegradable?

– No, no, al contrari. El plàstic no es degrada i cada any es recullen tones de plàstics dels mars de tot el planeta, a on han anat a parar com a residus.

– Home això no ho sabia jo!

La seva frase va denotar el seu interès de forma inequívoca. Vaig aprofitar i vaig seguir proporcionant-li tota la informació que se’m va acudir en relació amb el problema que representen per al planeta els residus plàstics que genera l’home. La conversa va fluir a millor ritme que minuts enrere quan vam començar amb el mig eclipsi.

I pocs minuts després em va explicar que s’havia assabentat que en una platja d’aquí a prop tenien problemes a causa dels molts plàstics acumulats i no es podien ni banyar de la quantitat d’ampolles i coses que s’havien acumulat a… a… a…

– ¿Al mar?, li vaig ajudar a completar.

Va posar en joc una intel·ligent maniobra: es va apropiar d’informacions que jo li acabava de proporcionar, les va transformar creativament (probablement les va barrejar amb altres coses) i les va fer emergir al cap de molt poc en la conversa, participant així en ella amb molt sentit. A més, va atribuir el que sabia a què ho havia llegit en algun lloc. Probablement al diari. El llegeix cada dia. Ho fa en més d’una ocasió perquè sovint no es recorda que ja ho ha estat llegint o fullejant. També pel fet que cada vegada li resulten més incomprensibles les notícies que hi apareixen. Darrerament, m’ho comenta sovint:

– Escolta arriba un moment en què jo em perdo amb el que posa el diari.

– No m’estranya! li dic. No hi ha qui entengui com funciona el món! En general està el panorama molt boig, aquí i a tot arreu. I manifesta estar completament d’acord amb mi.

No era la primera vegada que posava en joc aquesta maniobra, ni la primera vegada que jo m’adonava. Però sí que és la primera vegada que jo vaig estar reflexionant sobre ella. Podia esdevenir una possible estratègia a posar en pràctica per la meva part ara que havia transcendit el terreny de les observacions inconscients.

Quantes més dades recents tingui sobre un tema que sigui objecte de conversa entre nosaltres, més podrà intervenir ell, aportant la mateixa informació (transformada) que se li acaba de proporcionar. Es tracta per tant de proporcionar-li dades, entenedors i senzills que ell pugui gestionar i recordar en el transcurs de l’estona que dura la conversa per telèfon. Així ell se sent protagonista perquè també aporta dades interessants a la conversa. Solen ser bastant originals.

Trobo poètiques les seves transformacions, i també suggeridores, creatives i divertides. Cada vegada estic més convençuda que el cervell dels malalts d’Alzheimer es resisteix a la desintegració i continua buscant camins alternatius per exercir les funcions que sempre ha dut a terme.

Em sembla admirable. A un cervell que es resisteix (el seu) penso que cal seguir proporcionant-li tots els estímuls que sigui possible. I això, pel meu cervell, és un repte fascinant.

 

Sota el roure, “a l’estil Thoreau”

L’autonomia dels malalts d’Alzheimer, com el meu pare, decreix inexorablement. És un problema que repercuteix en la persona que el cuida i acaba exigint d’ella una atenció de 24 hores al dia sense interrupció.

Els que no som cuidadors, sinó acompanyants ocasionals habituals, com és el meu cas, podem exercir un paper diferent al de les persones que a més d’intentar cuidar-se a si mateixes, tenen cura d’ells durant tot el dia.

Una de les coses que jo em plantejo és aprofitar el temps que passo amb el meu pare fent el que jo anomeno activitats conjuntes. El concepte és ben senzill: en comptes de sortir a passejar-lo, surto de passeig amb ell. En comptes de seure’l sota el roure, ens asseiem tots dos junts, i passem l’estona “a l’estil Thoreau”.

La diferència pot semblar subtil, però és substancial. Es tracta de compartir en tots els sentits aquestes estones en què podem estar junts.

Fa uns dies vaig sentir una referència a un destacat escriptor americà del segle XIX: Henry David Thoreau. Reconec que no el coneixia i que em va fer pensar en el meu pare. Va viure de 1817 a 1862 i algunes de les seves idees són d’una vigència que resulta gairebé sorprenent. M’ha resultat senzill trobar informació sobre ell, i ja he començat a llegir un dels seus llibres més coneguts: “Walden o la vida als boscos. ”

Si Thoreau em va fer pensar en el meu pare va ser perquè vaig escoltar que reivindica el gaudi de les petites coses, les passejades pels boscos, pels prats, en contacte amb la natura i gaudint d’ella amb tots els sentits: dels colors, les formes, les textures, les fragàncies, els sons: cruixits, aletejos, brises, vendavals, aigua corrent, etc.

El meu pare sempre ha gaudit d’aquestes qüestions, i ho segueix fent, malgrat l’Alzheimer. És capaç d’apreciar i valorar senzilles coses que li aporta el contacte amb la natura. Ara penso que l’article que vaig titular: “Los Montes“, constitueix un bon exemple.

Thoreau ha estat ja objecte d’atenció en les nostres converses diàries per telèfon, juntament amb altres qüestions. Però el que vull ara explicar es refereix a compartir moments “a  l’estil Thoreau” si se’m permet l’expressió. A compartir el gaudi per les senzilles coses que ofereix un espai natural.

A 10 minuts escassos en cotxe des del domicili familiar, hi ha un racó que al meu pare li fascina. Pertany a una finca d’agricultors que conrea verdures de temporada i les ven al detall i també proveeix alguns comerços i restaurants de la zona. A l’extrem de la finca hi ha un roure magnífic al costat d’una bassa habitada per peixos de colors i un parell de tortugues.

Sota el roure, a l’ombra, hi ha dos bancs de fusta orientats cap al mar. Aquest s’albira ocupant tot l’horitzó. La temperatura és magnífica. Bufa sempre una lleugera brisa marina.

L’interès familiar pels productes hortícoles frescos i la predisposició del meu pare per sortir a passejar, encara que sigui en cotxe, han propiciat que descobríssim aquest raconet i ara el visitem deliberadament per gaudir-ne, “a l’estil Thoreau”, tal com he comentat abans.

El meu pare es queda acomodat al banc mentre jo vaig fins al cobert on s’adquireixen les verdures acabades de portar del camp. M’entretinc uns minuts amb el propietari parlant de l’hort i de la vida. Li dic que si no té inconvenient ens quedarem una bona estona sota el roure i també donarem als peixos una mica de pa sec que hem portat. Ens convida a passar-hi tant de temps com ens vingui de gust i m’explica que ell també gaudeix molt, assegut sota l’arbre.

Quan torno, el meu pare està relaxat i fascinat amb la impressió que li causa el lloc.

“Escolta, això és fabulós”, em diu.

“A mi també m’ho sembla”, li contesto

Té una branqueta a la mà que ha anat trencant a trossets. Me l’ensenya:

“Escolta, fins i tot això és fabulós!”

El miro amb un ampli somriure i assenteixo sense dir paraula. Capto el que vol dir. Es refereix al tacte de la branqueta a la mà, al so que fa al partir-la, als trossets desordenats que ara té sobre el palmell de la mà. El terra està ple de branquillons i s’ha ajupit a recollir-ne un. Hi ha també fulles, alguns glans i moltes pedres arrodonides. Ens fixem els dos en les petites coses que percebem i parlem sobre elles. Les fulles, les branques, l’escorça de l’arbre, els ocells que presumiblement es posen en ell, etc. 

Introdueixo a Thoreau en la conversa, li torno a explicar qui és, i el que penso que tenim en comú tots tres. Li parlo dels meus plans de llegir algun dels seus llibres i de compartir amb ell les meves impressions sobre la lectura. Recordo amb imprecisió alguna de les frases que he estat recopilant d’ell i comentem el seu contingut. L’espai resulta idoni:

Ara les reprodueixo amb exactitud:

“Hi ha molts que se’n van per les branques, per un que va directament a l’arrel”.

El més ric és aquell qui té els plaers més barats

                                                                                           H.D.Thoreau

Gaudim de la xerrada, de la vista, de la temperatura, de la brisa i del so de l’aigua caient a la bassa, que a mi em transporta als jardins del Generalife de Granada. Els vam visitar fa molts anys i recordo que va ser ell qui em va explicar sobre els enginys que havien fet servir els arquitectes àrabs dels jardins per poder regar i fer arribar l’aigua a tot arreu, mitjançant sèquies i altres sistemes. Presumeixo que ell transita mentalment pels afores de la seva Màlaga natal. El port es veu a la llunyania i comenta com està canviant l’entorn.

Deixem l’ombra del roure i seguim gaudint dels peixos, asseguts tots dos al mur de la bassa. Només removent  l’aigua amb les mans apareixen com per art de màgia. N’hi ha de tots els colors i algun té una mida considerable. Ens sobresalta un que mesura un parell de pams i es llança sobre un crostó de pa.

Decideix provar a donar-los a menjar de la mà. S’inclina, la introdueix en l’aigua i espera que s’apropin a mossegar-li el pa que subjecta amb els dits, però no triga molt a retirar-la. Ho fa quan apareix una tortuga que també sembla sentir interès pel pa i neda elegantment cercant les molles que tots dos hem anat llançant a l’aigua.

Quan marxem, decidim que tornarem quan puguem a passar una estona sota el roure perquè a tots dos ens sembla un lloc realment fabulós.

 

Miraguà accidentat

 

Fins ara no he explicat, que ja fa dies, mentre jugava amb el meu particular contenidor de plomalls de miraguà, que acull en aquests moments un sistema dinàmic, vaig tenir un accident amb un  fruit de miraguà.

Molts dies enrere havia recol·lectat uns quants fruits amb diversos objectius. Vaig deixar tres d’ells a la cuina, lluny dels raigs del sol, perquè tinc la impressió que sense sol no s’arriben a obrir i volia observar l’evolució que seguien. Sabia per endavant que m’exposava a una invasió casolana de plomalls en qualsevol moment, però després de fer un pacte amb mi mateixa vaig decidir que valia la pena córrer el risc.

Vaig col·locar els fruits damunt d’una escorça de suro a la qual dono diferents usos i la vaig posar sobre uns recipients destinats a recollir envasos i paper per reciclar. Durant uns dies tot va ser perfecte i malgrat el moviment a què sotmetia l’escorça, en usar els contenidors, els fruits seguien intactes. No obstant això, l’impacte d’una peça metàl·lica sobre un d’ells arran d’una caiguda accidental, va fer que aquest s’obrís sobtadament.

Em va semblar absolutament fascinant la forma en que les llavors es van començar a desprendre i vaig arribar a temps de fer algunes fotografies:

També vaig arribar a temps de trobar una nova campana contenidora i de tancar a sota  el fruit acabat d’obrir.

Ha començat un nou procés dinàmic. Aquesta campana no té orifici i he deixat una escletxa, col·locant uns escuradents sota, per facilitar que la humitat que es condensi al seu interior acabi desapareixent.

Aviat sabreu com han seguit evolucionant els meus particulars sistemes dinàmics.

Els altres dos fruits segueixen intactes i a l’ombra, a la cuina. Tinc la impressió que estan minvant.

Plomalls, calamars, sardines i un sistema dinàmic

 

Vaig acabar l’article dedicat als plomalls de miraguà dient:

…he ficat un dels fruits que he recollit sota una campana de vidre que no sé d’on va sortir i a la qual fins ara no havia trobat utilitat. Ara s’ha convertit, momentàniament, en una campana contenidora de plomalls sedosos.

He esbrinat l’origen de la campana:

Es tracta de la coberta protectora d’un llum que es col·loca a les barques per anar a pescar calamars, sardines, seitons i varats.  Aquesta activitat es porta a terme des del capvespre fins l’albada. El llum encès en un extrem de la barca il·lumina l’aigua i atrau els calamars i els peixos, que es tornen més vulnerables a les poteres i les xarxes que destrament maneguen els pescadors amb l’objectiu d’atrapar-los.

Sense saber-ho, la nova funció que he atorgat a la campana enllaça a la perfecció amb la seva funció original: la de protegir

Dins la campana, el fruit de miraguà que vaig col·locar, ha experimentat canvis i ha passat quelcom que no havia previst.

El vidre s’ha cobert de gotes d’aigua de condensació.

Això em fa connectar amb l’obra de Hans Haacke: Condensation cube (Cub de condensació).

Hans Haacke. Condensation cube

Està exposada actualment al MACBA (Museu d’Art Contemporani de Barcelona), formant part de l’exposició: “Col·lecció 31”.

Conec bé aquesta peça perquè m’he passat força temps treballant al voltant d’ella per crear un  material senzill amb l’objectiu que els nens que visiten el museu puguin manipular-lo a sales i veure de prop l’efecte de la condensació de l’aigua sobre una superfície transparent,  i experimentar, jugant, les possibilitats de canviar la disposició de les gotes.

També he dedicat temps a llegir l’assaig que va escriure al 1968 el biòleg i filòsof Bertalanffy: “Teoria general dels sistemes”.  Les idees que exposa sobre la concepció dels organismes vius com sistemes oberts que canvien en interaccionar amb l’entorn,  van interessar a Haacke. L’artista fa una transposició d’aquest concepte a l’àmbit de l’art en algunes de les seves primeres obres com ara Condensation cube.

L’aigua que conté el cub de metacrilat transparent es condensa dins aquest i experimenta variacions en funció de la temperatura ambient, que es veu influenciada per la presència dels espectadors a la sala on està exposada.

La meva campana també alberga un sistema dinàmic. L’he deixat exposada als raigs de sol i el fruit del miraguà ha anat obrint-se progressivament i les llavors que conté s’han dispersat per la campana, que les protegeix impedint que surtin volant. La humitat continguda en el fruit s’ha condensat a l’interior i el vidre s’ha cobert de gotetes d’aigua que varien de grandària i es disposen d’una manera que està influenciada, crec, per la temperatura de la superfície. Sospito que no és homogènia, especialment a determinades hores del dia.

He estat jugant amb la campana. Durant la nit, segons si l’acosto o l’allunyo de la llar de foc, la disposició de les gotes varia i també ho fa la seva mida.

Han passat els dies i tinc la impressió que la condensació ha disminuït. La campana té a la part superior un petit orifici que  permet que l’aigua condensada s’evapori lentament.

Fins quan durarà aquest dinamisme? Em proposo esbrinar si la condensació acabarà desapareixent del tot. Crec que sí.

Mentre, em diverteixo fent fotografies dels efectes visuals de gotes i plomalls, que trobo especialment atractius, i dels canvis que experimenta el meu particular contenidor de plomalls de miraguà,  el protector del llum per atraure calamars, sardines i altres peixos, que alberga en aquests moments un sistema dinàmic.

Esmorzar de diumenge

Tres dies després d’afirmar que no tenia intenció de canviar les pomes perquè qui volgués fruita s’animés a picotejar la pera, he vençut les meves reticències a renovar les llaminadures del jardí.

Tinc motius més que suficients per haver canviat d’opinió:

  • Ja he enxampat una simpàtica mallerenga blava en plena acció i queda documentat a través de les fotografies que almenys una de les espècies que visita el jardí, menja pera:
  • També he pogut observar a una mallerenga carbonera picotejant la pera, tot i que  no he pogut fer cap fotografia.
  • Porto dies sense veure les femelles de dues espècies diferents de tallaroll i el mascle de la capnegre apareix només ocasionalment. A mi el que més m’agrada és gaudir de veure el racó de les menjadores, ple d’ocells.
  • Si comparo el preu de les dues fruites, em compensa seguir penjant pomes, atès que a més sembla que els ocells les prefereixen a les peres.

Aprofito que és diumenge i em disposo a preparar un esmorzar digne d’aquest dia de la setmana. Ahir vaig comprar maduixes. Penso que una maduixa potser és una llaminadura extra interessant … No obstant això, necessitaré un suport especial per poder enfilar-la i que la pugui penjar sense perill que caigui, perquè té poca consistència. Tinc una idea i acabo muntant el trepant i traient algunes eines per preparar l’esmorzar.

Aquest és el resultat:

El suport per a la maduixa ha quedat fantàstic (falta saber si funcionarà com crec que ho farà). La meitat d’un fruit de xicranda m’ha servit per fer una mena de platet individual. He posat també una peça de fusta a sota, a joc amb la maduixa, per subjectar bé el filferro on l’he enfilada.

Quan acabo d’escriure aquestes línies ja ha començat el festí al jardí, però la maduixa encara no l’he penjada. Vull esperar el moment en què pugui aguaitar una estona amb la càmera en mà…

Plomalls de miraguà

En l’article que vaig dedicar a parlar de materials naturals apropiats per a ser manipulats pels nens a l’escola bressol, vaig prometre desvetllar quin tipus de fruit és una mena de pera enorme que penja cap per avall d’alguns arbres, en aquesta època de l’any.

 

 

La manera en què jo ho vaig descobrir encara em fa somriure …

Va ser fa molts anys, i recordo vagament que un d’aquests fruits havia cridat la meva atenció de camí a casa. Penjava d’una enfiladissa i al tallar-lo va sortir làtex i em va deixar les mans enganxoses. Era lleuger malgrat la grandària. El vaig deixar a sobre d’algun prestatge, ben a la vista a l’habitació principal de la casa que feia de menjador, sala d’estar i rebedor. M’havia proposat esbrinar de què es tractava i observar quins canvis experimentava l’estranya pera.

Dies després, en arribar a casa i obrir la porta em vaig quedar absolutament atònita en veure l’habitació envaïda de centenars de plomalls voleiant per tot arreu. No vaig poder evitar un atac de riure en aquell moment, em va semblar absolutament fascinant trobar-me envoltada de delicats i eteris filaments voladors. Vaig trigar una bona estona a descobrir el seu origen, fins que vaig trobar el fruit que havia tallat dies enrere, totalment obert. Reconec que després no em va fer tanta gràcia el procés d’eliminació, els plomalls volaven en totes direccions i van acabar colant-se a tota la casa …

Vaig descobrir llavors que es tractava del fruit del miraguà (Araujia sericifera) una planta originària d’Amèrica del Sud de ràpid creixement en enfiladissa, que s’ha adaptat bé al clima mediterrani.

Quan fa uns dies algú va preguntar en el transcurs d’una sessió de formació si sabia què podia ser una mena de pera penjant vaig recordar instantàniament l’experiència.

Quan vaig concebre aquest article vaig pensar en explicar una cosa que em va semblar important: no considero apropiat el fruit del miraguà per ser manipulat directament pels nens. No obstant això, sempre em sembla interessant seguir examinant les possibilitats que ofereixen les coses tot i haver-les descartat inicialment i això m’ha portat a anar a buscar miraguans, a fer fotos, experiments (que segueixen en curs) i a escriure el següent:

El fruit del miraguà pot ser objecte d’un interessant procés d’observació per part de nens de totes les edats. Veure la seva estructura interna quan encara no està madur i els canvis que experimenta fins obrir-se i dispersar totes les llavors que conté, pot resultar una experiència atractiva, bonica i divertida.

Aquestes són algunes de les fotografies que he fet aquests dies:

 

Tinc un altre motiu per defensar aquesta senzilla idea i l’hi dec a l’artista colombià Nicolás Paris, que exposa a hores d’ara a Caixafòrum Barcelona la seva obra: “El diàleg, la remor, la llum, les hores o (prototip per a material pedagògic). La setmana passada vaig descobrir amb sorpresa i simpatia que un dels treballs que formen part de l’exposició és un vídeo que segueix el recorregut d’un plomall viatger, impulsat pel vent, com els que surten del fruit del miraguà. El vídeo em va semblar senzillament deliciós. I el mateix l’exposició, que sens dubte recomano anar a visitar a tot aquell que pugui i estigui disposat a deixar-se sembrar de llampecs …

He dedicat uns dies a treballar amb els miraguans i em venia de gust veure com surten les llavors volant, però aquest cop estic fent un experiment de forma controlada i després de fotografiar una part del procés he ficat un dels fruits que he recollit sota una campana de vidre que no sé d’on va sortir i a la qual fins ara no havia trobat utilitat. Ara s’ha convertit, momentàniament, en una campana contenidora de plomalls sedosos.

Curs: Llenguatges artístics a l’escola bressol

 

El passat cap de setmana vaig tenir el plaer d’impartir un curs adreçat a l’equip de mestres i educadors de l’Escola Bressol Municipal El Rial, de Sant Cebrià de Vallalta. El curs versava sobre Llenguatges artístics i tenia per objectiu assessorar l’equip docent del centre per muntar un espai d’expressió i experimentació artística a l’escola.

Vaig destacar la importància de proporcionar estímuls, materials i oportunitats a tots els infants perquè puguin desenvolupar activitats artístiques que contribueixin al seu desenvolupament integral. Vam tractar qüestions relacionades amb els materials, la organització de l’espai i el disseny d’activitats. També vaig mirar de proporcionar eines i recursos perquè les persones que formen l’equip docent siguin conscients de la seva pròpia capacitat creativa i de les implicacions que això té en el desenvolupament de la seva tasca educativa.

Vaig recomanar l’ús de materials naturals per posar a disposició dels infants. Des de la meva perspectiva, estem rodejats en excés,  de materials artificials, que ofereixen experiències sensitives pobres.

Tenim al nostre abast gran quantitat de materials naturals interessants que podem reunir amb poc esforç, si planifiquem algunes coses, i també si comptem amb col·laboració.

En la fotografia següent he reunit alguns dels materials que vàrem examinar:

  1. Coco
  2. Fruits de casuarina
  3. Canyes de bambú de diferents diàmetres. En forma de tub buit o amb nusos que permeten utilitzar-los de contenidor. També partides per la meitat
  4. Fruits de xicranda
  5. Fruit de magnòlia

He oblidat posar el número 6 directament sobre el suport que he utilitzat per fer la fotografia: suro

Continuaré parlant sobre materials naturals amb finalitats educatives. El curs em va permetre detectar interès pel tema i desconeixement en general de les possibilitats que els recursos naturals que ens envolten ens poden facilitar.


 

P.D: En el transcurs del curs es va produir una consulta botànica inesperada: va sorgir interès per saber quin tipus de fruit és una mena de pera gegant que penja dels arbres i  que creix prop de l’escola. Vaig anticipar la resposta de forma gairebé instantània i vaig esbossar un somriure al recordar com vaig esbrinar jo, fa anys, de què es tractava. Ho desvetllaré en el primer article que dediqui a qüestions botàniques.