Arxiu d'etiquetes: Observació

Mig eclipsi de sol

 

Ja fa uns quants dies, quan vaig trucar al meu pare per telèfon a fi de mantenir la nostra conversa diària i contribuir així a exercitar les seves capacitats, minvades per l’Alzheimer, estava assegut sota el til·ler del seu jardí.

És un lloc que identifico sense problemes i que puc recrear mentalment en molts sentits. De vegades passem llargues estones asseguts junts sota l’arbre. En aquell moment ell estava contemplant el cel des d’on estava i em va explicar que just estava observant mig eclipsi de sol.

Què poètic i suggeridor! Mai havia sentit parlar de mig eclipsi. D’un parcial si, però mig em va semblar molt més divertit i interessant.

No vaig saber en realitat a què es referia exactament així que vaig preferir escoltar. Vaig tenir la impressió que potser havia transformat l’eclipsi de lluna que havia tingut lloc uns dies abans, en un mig de sol. O potser no, i havia integrat mitges dades sobre un anunciat i proper eclipsi total de sol, visible només a Estats Units, i per això només tenia en ment mig eclipsi.

Les seves explicacions sobre ell van ser molt confuses. Crec que mirava d’explicar-me alguna cosa relacionada amb els eclipsis en general. Una cosa sobre “els dos” que ho provocaven, com si s’estigués referint al sol i l’objecte (la lluna) que s’interposa entre ell i la terra, produint una transitòria apagada solar.

Tot d’una em va dir:

– El que produeix ombra hi és. Mmmmm … Una mena de … mmmmmm … una mena de cub amb una caseta a sobre … No ho sé …

Tinc la impressió que quan diu: “No ho sé” (amb to dubitatiu), és que té dificultats per seguir, per motius que poden ser diferents.

Vaig pensar que possiblement el cub amb la caseta a sobre havia de correspondre amb la silueta d’algun dels edificis que veu a la llunyania assegut sota el til·ler, però no sé realment a què es referia.

La seva explicació em va tornar a semblar poètica i suggeridora. Em va fer pensar en el Petit Príncep de Saint-Exupéry i vaig imaginar un planeta cúbic amb una caseta a sobre produint mitjos eclipsis de sol, periòdicament.

Atendre les seves explicacions no costa. El que resulta difícil és intentar racionalitzar aquest tipus de converses, i a més, crec que no té cap sentit. De què serveix intentar convèncer-lo que no hi ha cap eclipsi si ell ho veu, almenys mig? ¿De què serveix explicar-li que és la lluna i no un cub amb caseta la que produeix eclipsis?

Resulta més fàcil i crec que també més estimulant convidar-lo a seguir parlant i a descriure o explicar el que intenta, ajudant-lo amb alguna paraula, encara que li costi,  i a escoltar amb paciència les seves explicacions, que solen ser lentes, reforçant-les amb frases senzilles com aquesta:

– Quina sort tens d’estar veient mig eclipsi! Des de casa meva ja no puc veure el sol, s’ha amagat darrera del promontori que ocupa la casa del veí. Els eclipsis són fenòmens molt interessants. A mi m’agraden molt. (Contesta que a ell també)

No recordo com va seguir la conversa, però sé que vam saltar a un altre tema així que va ser possible. De vegades només es tracta d’efectuar una maniobra suau de canvi de direcció.

– Escolta, mentre tu estaves ara gaudint de l’eclipsi, saps què estava fent jo?

– No, ni idea.

– Doncs estava lligant les tomaqueres de l’hort amb unes fibres vegetals que vaig comprar l’altre dia anant amb tu.

– Amb mi?

– Si, no sé si et recordaràs de que fa ja uns dies vam anar a comprar verdures i vam estar asseguts una bona estona sota un roure.

– Un roure?

– Sí, un roure al costat d’una bassa amb peixos

– Ah sí, ja ho recordo!M’agrada molt aquest lloc. Tu has estat alguna vegada allà?

– Si sí, l’altre dia vaig comprar-hi unes fibres vegetals.

– Fibres vegetals?

-Sí, no sabria dir-te quin tipus de fibres, hi ha moltes diferents. Totes estan fetes amb plantes, com la pita, el jute o la ràfia. Són ideals per a lligar les tomaqueres perquè són biodegradables a diferència dels plàstics.

– Sí, pot ser.

Aquesta última frase també l’empra amb freqüència. Admet com una possibilitat que el que li explico pugui ser cert, però només com a possibilitat. En aquest cas no diu: Home, això no ho sabia jo!, cosa que fa en altres ocasions, com ja he explicat. No sé de què depèn, però tinc la impressió que quan exclama aquesta última frase ho fa amb sorpresa i curiositat i ganes de saber fins i tot més coses i la veritat és que no tots els temes li susciten el mateix interès. En aquest cas reconec que l’eclipsi era més interessant que les meves fibres vegetals, però l’intent d’efectuar una maniobra suau de canvi de direcció em va portar a elles sense haver-m’ho proposat.

De les fibres vam saltar al plàstic. Li vaig explicar que temps enrere havia fet servir cordills de plàstic per lligar les tomaqueres fins que algú entès em va fer una reflexió i em va suggerir que no ho tornés a emprar. No és biodegradable i cal retirar-lo manualment de les mates quan aquestes moren a finals d’estiu per evitar que caigui a terra i es barregi amb la terra.

– O sigui que el plàstic és biodegradable?

– No, no, al contrari. El plàstic no es degrada i cada any es recullen tones de plàstics dels mars de tot el planeta, a on han anat a parar com a residus.

– Home això no ho sabia jo!

La seva frase va denotar el seu interès de forma inequívoca. Vaig aprofitar i vaig seguir proporcionant-li tota la informació que se’m va acudir en relació amb el problema que representen per al planeta els residus plàstics que genera l’home. La conversa va fluir a millor ritme que minuts enrere quan vam començar amb el mig eclipsi.

I pocs minuts després em va explicar que s’havia assabentat que en una platja d’aquí a prop tenien problemes a causa dels molts plàstics acumulats i no es podien ni banyar de la quantitat d’ampolles i coses que s’havien acumulat a… a… a…

– ¿Al mar?, li vaig ajudar a completar.

Va posar en joc una intel·ligent maniobra: es va apropiar d’informacions que jo li acabava de proporcionar, les va transformar creativament (probablement les va barrejar amb altres coses) i les va fer emergir al cap de molt poc en la conversa, participant així en ella amb molt sentit. A més, va atribuir el que sabia a què ho havia llegit en algun lloc. Probablement al diari. El llegeix cada dia. Ho fa en més d’una ocasió perquè sovint no es recorda que ja ho ha estat llegint o fullejant. També pel fet que cada vegada li resulten més incomprensibles les notícies que hi apareixen. Darrerament, m’ho comenta sovint:

– Escolta arriba un moment en què jo em perdo amb el que posa el diari.

– No m’estranya! li dic. No hi ha qui entengui com funciona el món! En general està el panorama molt boig, aquí i a tot arreu. I manifesta estar completament d’acord amb mi.

No era la primera vegada que posava en joc aquesta maniobra, ni la primera vegada que jo m’adonava. Però sí que és la primera vegada que jo vaig estar reflexionant sobre ella. Podia esdevenir una possible estratègia a posar en pràctica per la meva part ara que havia transcendit el terreny de les observacions inconscients.

Quantes més dades recents tingui sobre un tema que sigui objecte de conversa entre nosaltres, més podrà intervenir ell, aportant la mateixa informació (transformada) que se li acaba de proporcionar. Es tracta per tant de proporcionar-li dades, entenedors i senzills que ell pugui gestionar i recordar en el transcurs de l’estona que dura la conversa per telèfon. Així ell se sent protagonista perquè també aporta dades interessants a la conversa. Solen ser bastant originals.

Trobo poètiques les seves transformacions, i també suggeridores, creatives i divertides. Cada vegada estic més convençuda que el cervell dels malalts d’Alzheimer es resisteix a la desintegració i continua buscant camins alternatius per exercir les funcions que sempre ha dut a terme.

Em sembla admirable. A un cervell que es resisteix (el seu) penso que cal seguir proporcionant-li tots els estímuls que sigui possible. I això, pel meu cervell, és un repte fascinant.

 

Al “Garden”

 

Safata de “coleos ” del “Garden”

Vaig voler escriure aquest article fa temps, compassant-lo a una de les activitats conjuntes que mesos enrere vam estar realitzant el meu pare i jo, però aleshores no vaig trobar el moment de fer-ho i ho faig ara, en diferit. L’últim article que he publicat en aquesta secció del blog, titulat: “On són els altres?“, m’ha fet pensar en el meu antic propòsit i m’ha impulsat en certa manera a recuperar-lo arran de la reflexió que en ell he plasmat, sobre les persones de l’entorn quotidià dels malalts d’Alzheimer, com el meu pare, que assisteixen amb estupor a la pèrdua progressiva de memòria que aquests experimenten i acaben per desaparèixer de les seves vides.

Durant l’hivern passat i probablement també algun dia de tardor i primavera, un dels nostres destins freqüents quan sortíem junts a passejar va ser el “Garden” (un centre de jardineria). Tots dos compartim l’interès i el gust per les flors, les plantes i els arbres i també per tota mena d’animals. Per la naturalesa, en definitiva. El lloc constitueix un autèntic catàleg d’éssers vius condensats en un espai relativament petit.  Reuneix espècies botàniques per a tot tipus de jardins i per a nosaltres té un gran valor.

Baladres blancs

Aprofitàvem les ocasions que es presentaven de realitzar algun petit encàrrec familiar al “Garden” per allargar la visita tot el temps que ens era possible gaudint d’un passeig relaxat entre taules, prestatges, tendals i altres espais i racons plens de testos amb plantes i flors de tota mena, que suscitaven moltes converses entre nosaltres.

En el passat havíem visitat diferents centres de jardineria, però una sèrie de factors han fet que en els últims mesos haguem visitat sempre el mateix, a uns pocs minuts amb cotxe del domicili familiar, a tocar d’una benzinera, que també ens ha brindat l’oportunitat de realitzar una altra activitat conjunta: posar combustible al vehicle.

L’espai ha possibilitat que haguem pogut desenvolupar magnífiques sessions sensitives i tridimensionals per exercitar la memòria mentre passejàvem.

Baladres de dos colors diferents

 

Quan arribàvem al “Garden” saludàvem a l’única persona que solia estar a disposició del públic:

 

– Bona tarda, venim a comprar un sac de terra de castanyer, però ens entretindrem una bona estona passejant pel seu “Garden”, perquè ens agrada molt veure les seves flors i recordar el nom de totes les que vostès tenen. Espero que no li faci res que ens passem una bona estona mirant i parlant. A la sortida agafarem el sac.

El sac de castanyer canviava segons el dia per: un insecticida per acabar amb les papallones dels geranis, una berbena de color violeta, sobres de ferro per les gardènies, etc. La resta del missatge solia ser similar i el repetia cada vegada que anàvem al “Garden”.

Flor d’hibisc

M’esforçava a accentuar la paraula “recordar” en dir-la. L’amable jardiner ens somreia i ens convidava a passar i a estar tot el temps que volguéssim veient les seves flors. Crec que captava la importància que tenia per a nosaltres aquesta visita-passeig. El de menys era el sac de terra, o qualsevol dels altres productes, que ens emportàvem.

Jo li dirigia un somriure amable i sincer. Agraïa la comprensió que demostrava quan ens convidava a passar i a estar-hi el temps que ens vingués de gust.

Crec que una senzilla i discreta explicació facilita a les persones de l’entorn quotidià, “els altres”, entendre algunes coses. A més, generalment tothom sent satisfacció quan gràcies a ells altres persones se senten bé. Per això accentuava també “el seu Garden” quan parlava amb la persona que ens atenia. Les seves flors, ens brindaven la magnífica possibilitat de passar una bona estona i activar la memòria i em semblava bonic que ho sabés.

Flor d’hibisc

“El coneixes?”, em preguntava el meu pare.

“No, però m’agrada saludar amablement a tothom”, li contestava.

I ell afegia:

“A mi també”.

I és cert. Sempre s’ha relacionat bé amb la gent, amb tothom, encara que ara li costi i en general moltes coses i persones li produeixin estranyesa.

Al “Garden” hi ha moltes coses a veure i sobre les que parlar. Les successives vistes que li hem fet m’han servit com a detector de pèrdua de memòria. A més de no recordar visites anteriors, o vagament, (fet que cal prendre-se’l com un avantatge en la mesura que es pugui, al qual cal treure-li partit pel component de novetat que comporta), he anat percebent com escapaven del seu cap molts noms de plantes i flors conegudes i alguns records associades a elles.

“Crosandra”: Flor desconeguda per a nosaltres

Generalment fèiem un recorregut aleatori per on ens interessava i ens aturàvem en els llocs que més ens cridaven l’atenció. De vegades era ell el que feia una observació, altres era jo. Comentàvem coses com ara la diversitat del color de les flors d’una mateixa espècie com els rododendres o les camèlies, la vistositat d’algunes flors com les gazànies, l’elegància que ens semblava que tenia una planta determinada, etc. Al “Garden” sempre hi ha rètols, i això ens permetia exercitar la lectura. Alguns noms ens resultaven coneguts, altres ens sonaven familiars i altres no els havíem sentit mai a la vida. Sovint imaginàvem com seria tenir molts diners per comprar el “Garden” sencer i una casa amb un jardí enorme per col·locar totes les plantes i els arbres en ell.

En alguna ocasió hem rememorat junts algun racó del jardí de l’àvia, la seva mare, on els cosins havíem passat alguns estius junts. Ja fa temps que crec que no pot construir una imatge mental d’ell. No obstant això, jo li descrivia alguns racons tal com els recordo i els hi posàvem les flors directament al “Garden”, així ens concentràvem en el que estàvem veient i en els records verbals. Em sembla una activitat bastant creativa, ara que ho penso. Ens convertíem per una estona en recreadors del jardí de l’àvia aprofitant les flors que anàvem trobant i ens ho recordaven.

Romaní

Es succeïen records dispersos i parlàvem, tocàvem i oloràvem tot el que podíem. La secció de plantes aromàtiques era de parada obligada. Passejàvem el nas per sobre del romaní mentre jo   l’agitava una mica amb delicadesa, i el mateix sobre l’espígol i la farigola. Quan sortíem ho fèiem travessant una zona amb falgueres. Sempre li han agradat d’una manera especial i n’ha tingut moltíssimes. Ara pràcticament no les reconeix i les presta poca atenció. Un signe inequívoc del seu deteriorament.

En altres temps, tots dos ens havíem divertit amb les falgueres. Conservo una sèrie de fotografies que li vaig fer un dia, a petició seva, que vam titular: “L’home-falguera”.

Falguera de les que li agraden

Es va posar sota d’un exemplar magnífic que tenia en aquella època i les llargues frondes li feien de perruca vegetal. Vam riure molt fent-les. Fa poc, en rememorar l’episodi, que ell no recorda, però li vaig referir amb detall, li vaig proposar que participés en una nova i simpàtica sèrie: “L’home-glicina”. Va posar amb gust per a mi sota l’enfiladissa florida del domicili familiar i ho va fer amb molta coqueteria. Les fotografies que vaig fer formen part de la meva col·lecció privada.

Glicina (Floració d’estiu)

No sé si podrem tornar al “Garden”. Ho escric amb pena. He reviscut agradablement algunes de les estones que hem passat junts en ell mentre escrivia aquest article i he acabat anant-hi per demanar-li a l’amable i comprensiu jardiner que em deixés fer unes fotos per il·lustrar aquest article.

No és l’Alzheimer, sinó els problemes de mobilitat, atribuïbles a la seva edat i a la coixesa de naixement, els que estan limitant últimament els escenaris possibles per anar a passejar.

No obstant això, sempre miro de considerar les noves limitacions que van apareixent com a noves oportunitats. No tinc cap dubte que trobarem nous espais per compartir noves experiències, que potser també puguin ser objecte d’un nou article.

 

Sota el roure, “a l’estil Thoreau”

L’autonomia dels malalts d’Alzheimer, com el meu pare, decreix inexorablement. És un problema que repercuteix en la persona que el cuida i acaba exigint d’ella una atenció de 24 hores al dia sense interrupció.

Els que no som cuidadors, sinó acompanyants ocasionals habituals, com és el meu cas, podem exercir un paper diferent al de les persones que a més d’intentar cuidar-se a si mateixes, tenen cura d’ells durant tot el dia.

Una de les coses que jo em plantejo és aprofitar el temps que passo amb el meu pare fent el que jo anomeno activitats conjuntes. El concepte és ben senzill: en comptes de sortir a passejar-lo, surto de passeig amb ell. En comptes de seure’l sota el roure, ens asseiem tots dos junts, i passem l’estona “a l’estil Thoreau”.

La diferència pot semblar subtil, però és substancial. Es tracta de compartir en tots els sentits aquestes estones en què podem estar junts.

Fa uns dies vaig sentir una referència a un destacat escriptor americà del segle XIX: Henry David Thoreau. Reconec que no el coneixia i que em va fer pensar en el meu pare. Va viure de 1817 a 1862 i algunes de les seves idees són d’una vigència que resulta gairebé sorprenent. M’ha resultat senzill trobar informació sobre ell, i ja he començat a llegir un dels seus llibres més coneguts: “Walden o la vida als boscos. ”

Si Thoreau em va fer pensar en el meu pare va ser perquè vaig escoltar que reivindica el gaudi de les petites coses, les passejades pels boscos, pels prats, en contacte amb la natura i gaudint d’ella amb tots els sentits: dels colors, les formes, les textures, les fragàncies, els sons: cruixits, aletejos, brises, vendavals, aigua corrent, etc.

El meu pare sempre ha gaudit d’aquestes qüestions, i ho segueix fent, malgrat l’Alzheimer. És capaç d’apreciar i valorar senzilles coses que li aporta el contacte amb la natura. Ara penso que l’article que vaig titular: “Los Montes“, constitueix un bon exemple.

Thoreau ha estat ja objecte d’atenció en les nostres converses diàries per telèfon, juntament amb altres qüestions. Però el que vull ara explicar es refereix a compartir moments “a  l’estil Thoreau” si se’m permet l’expressió. A compartir el gaudi per les senzilles coses que ofereix un espai natural.

A 10 minuts escassos en cotxe des del domicili familiar, hi ha un racó que al meu pare li fascina. Pertany a una finca d’agricultors que conrea verdures de temporada i les ven al detall i també proveeix alguns comerços i restaurants de la zona. A l’extrem de la finca hi ha un roure magnífic al costat d’una bassa habitada per peixos de colors i un parell de tortugues.

Sota el roure, a l’ombra, hi ha dos bancs de fusta orientats cap al mar. Aquest s’albira ocupant tot l’horitzó. La temperatura és magnífica. Bufa sempre una lleugera brisa marina.

L’interès familiar pels productes hortícoles frescos i la predisposició del meu pare per sortir a passejar, encara que sigui en cotxe, han propiciat que descobríssim aquest raconet i ara el visitem deliberadament per gaudir-ne, “a l’estil Thoreau”, tal com he comentat abans.

El meu pare es queda acomodat al banc mentre jo vaig fins al cobert on s’adquireixen les verdures acabades de portar del camp. M’entretinc uns minuts amb el propietari parlant de l’hort i de la vida. Li dic que si no té inconvenient ens quedarem una bona estona sota el roure i també donarem als peixos una mica de pa sec que hem portat. Ens convida a passar-hi tant de temps com ens vingui de gust i m’explica que ell també gaudeix molt, assegut sota l’arbre.

Quan torno, el meu pare està relaxat i fascinat amb la impressió que li causa el lloc.

“Escolta, això és fabulós”, em diu.

“A mi també m’ho sembla”, li contesto

Té una branqueta a la mà que ha anat trencant a trossets. Me l’ensenya:

“Escolta, fins i tot això és fabulós!”

El miro amb un ampli somriure i assenteixo sense dir paraula. Capto el que vol dir. Es refereix al tacte de la branqueta a la mà, al so que fa al partir-la, als trossets desordenats que ara té sobre el palmell de la mà. El terra està ple de branquillons i s’ha ajupit a recollir-ne un. Hi ha també fulles, alguns glans i moltes pedres arrodonides. Ens fixem els dos en les petites coses que percebem i parlem sobre elles. Les fulles, les branques, l’escorça de l’arbre, els ocells que presumiblement es posen en ell, etc. 

Introdueixo a Thoreau en la conversa, li torno a explicar qui és, i el que penso que tenim en comú tots tres. Li parlo dels meus plans de llegir algun dels seus llibres i de compartir amb ell les meves impressions sobre la lectura. Recordo amb imprecisió alguna de les frases que he estat recopilant d’ell i comentem el seu contingut. L’espai resulta idoni:

Ara les reprodueixo amb exactitud:

“Hi ha molts que se’n van per les branques, per un que va directament a l’arrel”.

El més ric és aquell qui té els plaers més barats

                                                                                           H.D.Thoreau

Gaudim de la xerrada, de la vista, de la temperatura, de la brisa i del so de l’aigua caient a la bassa, que a mi em transporta als jardins del Generalife de Granada. Els vam visitar fa molts anys i recordo que va ser ell qui em va explicar sobre els enginys que havien fet servir els arquitectes àrabs dels jardins per poder regar i fer arribar l’aigua a tot arreu, mitjançant sèquies i altres sistemes. Presumeixo que ell transita mentalment pels afores de la seva Màlaga natal. El port es veu a la llunyania i comenta com està canviant l’entorn.

Deixem l’ombra del roure i seguim gaudint dels peixos, asseguts tots dos al mur de la bassa. Només removent  l’aigua amb les mans apareixen com per art de màgia. N’hi ha de tots els colors i algun té una mida considerable. Ens sobresalta un que mesura un parell de pams i es llança sobre un crostó de pa.

Decideix provar a donar-los a menjar de la mà. S’inclina, la introdueix en l’aigua i espera que s’apropin a mossegar-li el pa que subjecta amb els dits, però no triga molt a retirar-la. Ho fa quan apareix una tortuga que també sembla sentir interès pel pa i neda elegantment cercant les molles que tots dos hem anat llançant a l’aigua.

Quan marxem, decidim que tornarem quan puguem a passar una estona sota el roure perquè a tots dos ens sembla un lloc realment fabulós.

 

El vol erràtic de les papallones sobre les flors

 

Porto dies gaudint del vol erràtic de les papallones sobre les flors. Tinc la impressió que n’hi ha moltes. Més que altres anys, encara que no ho puc assegurar.

Em quedo absorta observant-les. Voletegen sense parar i és difícil veure-les posades més d’uns pocs segons. Tinc la impressió que se senten especialment atretes, a casa, per les flors de dues espècies: Bougainvillea spectabilis i Lantana camara.

Lantana camara

La buguenvíl·lea és una enfiladissa de port arbustiu. El seu cridaner color porpra violaci es deu al color de les bràctees, que no són pròpiament les flors.

Bougainvillea spectabilis

Aquestes són petites i tubulars, de color blanc, disposades en grups de tres. Cadascuna està inserida en una bràctea d’aspecte papiraci, que té la missió de protegir-les. Tot i que les bràctees de la major part de les flors solen ser verds, les de la buguenvíl·lea constitueixen una bonica excepció.

Quant surt el sol, les papallones comencen a voletejar per sobre de la planta enfiladissa. És un bonic espectacle. N’hi ha de diferents espècies, però predominen dues que he pogut identificar: Gonapterix cleopatra i Papilio machaon, conegudes popularment amb els noms de llimonera i papallona reina.

He estat buscant informació sobre les dues espècies i he descobert que els mascles de les delicades llimoneres presenten una àmplia superfície ataronjada. Ara sé que l’enfiladissa està plena d’individus d’ambdós sexes. Es percep a simple vista la diferència quan tenen les ales obertes. Les femelles presenten un color groc verdós. No obstant això, quan les tenen plegades no sóc capaç de distingir-les. Totes llueixen una taqueta ataronjada en cadascuna de les quatre ales que posseeixen.

Gonapterix cleopatra

Es posen amb delicadesa sobre les flors de la buguenvíl·lea, despleguen la seva espiritrompa i la introdueixen en el tub com si es tractés d’una palleta amb la qual prendre un nutritiu batut de nèctar. Després d’estar uns instants libant, suspeses de les flors, enrosquen la seva flexible espiritrompa i alcen el vol per posar-se en una altra flor.

Les papallones reina són més grans i vistoses. L’exemplar de la fotografia sembla haver patit algun contratemps, a l’ala posterior esquerra li falta un tros.

Papilio machaon

Cal tenir molta paciència per poder fotografiar les papallones posades sobre les flors, interrompent el seu vol erràtic per libar.

Mentre buscava informació sobre les papallones que voletegen sobre la buguenvíl·lea he identificat una altra papallona que recentment havia visitat també el jardí: Charaxes jasius, coneguda comunament amb el nom de papallona de l’arboç. Fa uns dies li vaig dedicar un article que vaig penjar d’una altra secció: Fruites, papallones, hipòtesis i correlacions.

Aquesta papallona no s’alimenta de nèctar. Ho fa amb fruites fermentades que contenen alcohol.

Fruites, papallones, hipòtesis i correlacions

 

Mai puc predir quins temes apareixeran en la conversa telefònica que mantinc diàriament amb el meu pare. Hi ha dies que tinc idees noves que explicar-li, alguna aventura, plans, etc. però no sempre és possible abordar el que imagino per avançat que li pot interessar.

Noto cada vegada més, que quan ell suggereix o inicia un tema val la pena intentar seguir-lo, salvant les incoherències que calgui, perquè aquestes, també cada vegada més, acaben sempre apareixent en algun moment de la conversa. Crec que val la pena potenciar al màxim tot allò que desperta el seu interès. Tenim alguns temes recurrents, però sovint els abordem com si fos la primera vegada que ho féssim.

Alguns dies, comencem saludant-nos en anglès: Hello, How are you? La seva resposta i el to amb què pronuncia les paraules que escull solen ser diverses i m’indiquen habitualment quin és el seu estat d’ànim en general. Potser parlaré d’això en un altre article.

Molt sovint la conversa que mantenim s’allarga per espai de mitja hora o més i gira al voltant de temes diferents. De vegades saltem d’un a un altre de forma espontània i inesperada establint connexions dispars que solen seguir no obstant això una lògica creativa i hi ha dies que naveguem en espiral tornant una i altra vegada al mateix punt de partida.

La setmana passada, vam tenir una xerrada inesperada que va resultar ser molt interessant i gratificant per a tots dos. Quan vaig percebre el gir que prenia la conversa vaig córrer a buscar llapis i paper i vaig prendre notes. És la millor manera de no oblidar-se dels detalls.

Va ser arran que se m’acudís explicar-li que tenia planejat fer un experiment per atreure papallones al jardí. Portàvem una bona estona parlant i la conversa havia decaigut una mica. Jo mirava a través de la finestra i tenia la vista posada al jardí i vaig començar a explicar-li el meu propòsit.

Dies enrere havia tingut l’ocasió d’observar a una papallona preciosa posada sobre una de les pomes que col·loco per alimentar els ocells i que s’havia quedat mig seca, al sol.

Vaig tenir temps d’atrapar-la amb la càmera i una de les fotografies que vaig prendre em va permetre observar posteriorment la seva espiritrompa desplegada i una goteta a l’extrem que presumeixo havia de ser nèctar de la poma. Vaig recordar que a Costa Rica col·loquen plats amb trossos de fruites fresques per atraure les papallones i vaig decidir que valia la pena provar si les mediterrànies reaccionen igual.

Casualment havia estat parlant també del tema amb un jove veí que s’interessa per aquestes qüestions i que em va suggerir, amb molt d’encert, que col·loqués fruites sucoses perquè les papallones poguessin introduir la espiritrompa amb facilitat i xuclar el líquid ensucrat.

La conversa amb el meu pare va tenir lloc una estona després que hagués col·locat un parell de sucosos talls de síndria sobre les menjadores que tinc per als ocells.

Li vaig explicar el que em proposava comprovar i li vaig parlar del suggeriment del meu jove amic d’escollir fruites sucoses. Li vaig explicar que acabava de posar síndria i que quant tingués ocasió també col·locaria un tros de meló.

Ell seguia amb atenció el que li estava explicant. Li agrada que li parli dels éssers vius que tinc ocasió d’observar en el meu entorn. Després de parlar-li del meló em va dir:

-Escolta, tu saps si les papallones se senten més atretes per l’olor que pel col

Es va produir un instant de silencia fins que vaig reaccionar:

– Quina pregunta més interessant m’acabes de fer! No tinc ni idea de quina és la resposta al que planteges. No sé si les papallones perceben els colors i si per exemple distingeixen entre el groguenc del meló i el rosat de la síndria. Tampoc sé com perceben les olors. La teva pregunta activa la meva curiositat i ara hauré de investigar per mirar de trobar resposta al que planteges. M’has deixat realment  bocabadada amb la teva pregunteta.

La meva reacció va ser d’absoluta i sincera admiració. Em va semblar una pregunta genial. Un punt de partida ideal per establir algunes hipòtesis i posar en marxa, o almenys idear, un procés d’investigació.

Les meves paraules i el meu to li van agradar. Es va sentir molt satisfet d’haver-me propiciat un tema sobre el qual investigar i va seguir amb un altre suggeriment:

-Escolta, se m’acut que també podries investigar si es pot establir algun tipus de correlació entre les fruites que posis i les espècies que les visitin.

Em va fascinar que de sobte estiguéssim parlant amb aquell nivell de fluïdesa. En el seu cap s’acabava de produir una màgica espurna de connectivitat i coherència que havia aconseguit burlar l’Alzheimer, tot i que només fos per uns minuts.

Vaig seguir lloant la seva capacitat de suggerir coses interessants i li vaig dir que m’havia deixat descol·locada amb les seves observacions. I era veritat. No he tingut ocasió encara d’investigar sobre els sentits de les papallones, però ho faré. M’intriga saber si posseeixen un òrgan olfactiu i com perceben els colors.

Vaig aprofitar tot el que vaig poder els màgics minuts que ens va brindar la conversa sobre les papallones i les seves propostes d’investigació. Moments com aquest cada vegada són menys freqüents.

*

Els trossos de síndria que vaig posar al jardí han atret l’exemplar que presumptament vaig veure sobre la poma. No puc assegurar que sigui el mateix, encara que sí és de la mateixa espècie.

Havia pensat dedicar a aquesta papallona un article des de la secció La finestra del naturalista d’aquest blog, però m’ha vingut de gust fer-ho des d’aquesta secció dedicada a la Creativitat i l’Alzheimer, arrel de la fantàstica conversa que vaig mantenir amb el meu pare sobre el tema.

 

Poda o assassinat?

Vaig acabar l’últim article d’aquesta secció, titulat Loti i el racó d’ocells, amb el següent paràgraf:

Comentem que resulta fabulós que algú et presti un llibre interessant. I seguim fent plans per al racó d’ocells i parlant de moltes altres coses, entre elles del til·ler, que s’alça majestuós a la dreta de la magnòlia. Fa uns dies, sobre una de les seves branques hi havia un ocell de quatre potes cap per avall i un de dos potes a sobre, presumiblement molestant-lo …

Deliberadament vaig assenyalar en color l’última frase i vaig utilitzar el passat. Vaig voler anticipar aquest nou article.

Darrerament, en el transcurs de les converses telefòniques que mantinc diàriament amb el meu pare, m’havia explicat en diverses ocasions que havia descobert un ocell penjant cap per avall d’una branca del til·ler que hi ha al jardí.

Sempre que m’informa sobre algun descobriment d’aquest tipus, intento que se centri en descriure amb precisió el que veu i el lloc exacte des d’on ho percep. Algunes imatges del seu entorn les puc recrear i imaginar aproximadament el que està veient, però hi ha coses que em resulta complex imaginar a distància i miro de assegurar-me que sabré trobar el lloc que atreu la seva atenció, quan tinc ocasió de veure’l en directe.

L’ocell, que presumiblement penjava de la primera branca del til·ler que surt cap al nord, estava en una posició incòmoda i li semblava a més que un altre ocell més petit estava posat damunt i  l’estava molestant. En alguns moments li feia la impressió que l’ocell penjat tenia quatre potes i en altres no n’estava molt segur.

Intento donar credibilitat a tot el que m’explica perquè sé que les seves visions fantàstiques de vegades acaben per tenir alguna explicació. No sé si puc anomenar-les explicacions lògiques, però sí que sé que el que percep, és en ocasions explicable, tot i l’Alzheimer.

Miro per tant d’escoltar amb atenció el que descriu i procuro que incorpori el màxim de detalls possible, fent-li preguntes que inclouen conceptes diferents (la forma, el color, la distància a la qual està, etc.) D’aquesta manera intento també mantenir viu el vocabulari que utilitza. Percebo les dificultats que li suposa trobar les paraules que necessita, i cada vegada més, fa servir conceptes generals (el que vola) per referir-se a coses en particular (ocell).

Tinc la impressió que el diàleg que mantenim contribueix a que algunes paraules i conceptes no s’esvaeixin amb tanta rapidesa. Així i tot, ho van fent inexorablement.

Algunes de les imatges que ell percep, li produeixen desassossec. En aquest cas, l’observació reiterada de l’ocellet cap per avall, el va conduir a pensar que l’animal estava patint i calia sortir al jardí per desenganxar-lo. El següent pas va ser planejar com fer-ho. Vaig tenir notícies d’un intent de sortida nocturna al jardí amb escala per alliberar el pobre ocell. Afortunadament l’intent va poder ser aturat.

Alguns dels seus plans causen certs trastorns en l’entorn familiar, per dir-ho d’una manera suau. El aparentment inofensiu ocellet penjant d’una branca, amenaçava amb provocar conseqüències majors. Per poder actuar d’alguna manera, el primer que em vaig plantejar va ser intentar percebre’l.

Quan vaig poder, vaig realitzar una maniobra de localització en directe: em vaig situar sota el til·ler i vaig anar assenyalant totes les fulles que presumiblement podien ser l’ocell de cap per avall, mentre ell em orientava, des de l’interior de la casa, assegut a la butaca, des de la qual percebia l’escena.

Va ser fàcil trobar les fulles en qüestió. Després de localitzar-les vaig fer fotos des del lloc on ell les veia.

L’experiència em diu que de vegades el que no sóc capaç de percebre en directe en un moment donat, puc fer-ho a posteriori a partir de fotografies.

Just quan disparava la càmera una merla es va posar en una branca. La segona cap al nord.

Vam estar els dos una bona estona observant la branca del til·ler, ell veient l’ocell de cap per avall i jo mirant de trobar-lo, sense aconseguir-ho.

Si ho hagués aconseguit no tinc clar què hauria fet.

Només puc explicar per tant el que vaig fer a continuació: practicar un acte de poda o assassinat, segons es miri.

Vaig decidir tallar les branques d’on penjaven les fulles-ocell. Em va costar fer-ho perquè em sabia greu eliminar-les d’aquesta manera, però em preocupava que seguissin penjades i desemboquessin en nous plans que comportessin riscos innecessaris.

Vam sortir tots dos al jardí i li vaig explicar el que anava a fer, sense esperar que ell manifestés si li semblava bé:

– Vaig a tallar aquestes fulles perquè em semblen un autèntic perill per a qualsevol ocell que es quedi posat damunt.

– Mira, li vaig dir- i li vaig ensenyar les fulles. – Les he tret totes i no he trobat cap ocellet. Potser el que has estat veient s’ha pogut desenganxar tot sol, però d’aquesta manera cap altre correrà el risc de patir un contratemps similar.

La meva explicació va ser un intent de suavitzar un acte que em va resultar una mica violent. Vaig procurar posar l’èmfasi en allò que a ell li preocupava: que un ocellet estigués patint. La poda tenia per objecte evitar que altres es trobessin en una situació similar. No tinc clar que li convencés del tot la meva explicació.

No obstant això, la meva acció no va tenir més conseqüències. Li vaig mostrar les fulles que havia arrencat perquè ell temia que l’ocell estigués entre elles i va poder comprovar que no l’estava enganyant.

No ha tornat a fer referència a cap ocell cap per avall.

Què hauria passat si hagués arrencat les fulles del til·ler sense estar ell davant? Era una opció, sens dubte: eliminar el problema sense que se n’adonés. Però per detectar a l’ocell- fulles vaig haver de comptar amb la seva col·laboració, així que mirar de seguir comptant amb ell em va semblar el millor, encara que fos un simulacre.

Potser no fos la millor decisió i podia haver tallat les branques molta estona després, en algun moment en què ell no hagués estat davant.

Hi ha coses de les que s’oblida en dècimes de segon i hi ha altres que romanen en el seu cap alguns dies, de vegades, molts. És difícil predir-les.

Em va afectar la poda o assassinat, segons es miri. Em vaig carregar literalment l’ocell que ell percebia (en realitat era més d’un) després que m’indiqués on era i vaig sentir que en certa mesura l’estava traint perquè es va avenir a explicar-me on era, sense saber que el que jo anava a fer a la poca estona era fer-lo desaparèixer.

Aquest cop no m’he esforçat a veure l’ocell que penja cap per avall. No m’he dedicat a examinar les fotografies que vaig fer des d’angles i perspectives diferents, les tres que he incorporat a aquest article. Vaig arrencar les fulles i ja no existeix.

Les accions que de vegades duc a terme per intentar evitar alguns problemes no sempre em satisfan.

Hauria preferit sens dubte haver pogut mantenir un tema de conversa agradable al voltant d’un nou ocell-fulla.

No sempre és possible fer el que un desitja. Em consola pensar que sempre cap desitjar fer, tot allò que sí que és possible. I sento que hi ha moltes coses possibles per fer, encara.  

 

Loti i el racó d’ocells

 

Quan vaig tenir clar que havia de canviar d’estratègia i centrar l’atenció en un llibre de Pierre Loti que el meu pare mira de llegir i que va pertànyer al seu pare,  el primer que vaig fer va ser arreglar-li el llom, que s’havia desenganxat i amenaçava amb extraviar-se.

Va ser una maniobra amable centrada en el llibre i en el meu pare. Tots dos són molt valuosos i em proposo cuidar-los. El llibre ho és per a ell. I ell ho és per a mi. Després d’encolar i tenir-lo subjecte unes hores amb gomes elàstiques, sembla que ha quedat en millors condicions. Em refereixo al llibre, és clar.

Que decidís canviar d’estratègia, no vol dir que abandonés altres plans dirigits a atreure l’atenció del meu pare sobre certes coses agradables. El llibre que li vaig deixar conviu sense problemes amb el de Pierre Loti i sé que ha dedicat algunes estones a fullejar-lo, llegir-lo, estudiar-lo o familiaritzar-se amb ell.

El propòsit de deixar-li el llibre era d’una banda intentar desviar la seva atenció del de Loti, cosa que ja no vull mirar de fer, i per una altra estimular el seu interès pels ocells. L’objectiu inclou, a més del préstec del llibre, plans per col·locar alguns elements que els atregui a la magnòlia (sector nord del jardí), perquè ell també es fixi en ells i desviï l’atenció de la imatge inquietant que percep quan està a l’exterior: una dona a punt de caure d’una finestra (sector sud).

El propòsit és per tant crear un racó d’ocells. Les maniobres per aconseguir-ho ja han començat. Ja fa dies vaig reunir un parell d’eines senzilles, alguns materials per muntar una tira de cacauets enfilats com les que jo poso a casa, i un suport per penjar mitja poma. Hauria estat més fàcil i ràpid muntar la tira a casa i després portar-la-, però em va semblar molt més interessant que participés en la seva construcció.

Ens vam instal·lar al jardí i vam treballar conjuntament: jo perforava els cacauets amb un punxó i ell els enfilava en un filferro. La tasca li resultava àrdua i en algun moment li vaig oferir ajuda, però no la va voler.

– Tranquil·la noia, que jo sóc perseverant …, em va dir.

En moments com aquest m’adono que en moltes ocasions els malalts d’Alzheimer expressen a la perfecció el que necessiten:

Que els que els envolten tinguin paciència i acoblin el seu ritme al d’ells, que sol ser més lent i pausat.

Que vagin lents, extraordinàriament lents fins i tot, no vol dir que no puguin fer determinades coses, només necessiten invertir més temps, molt més temps de vegades, que altres persones.

Això desespera els que van a un altre ritme, entre els quals m’incloc. Com ell no pot canviar el seu ritme i jo sí que puc, quan em vaig adonar, vaig inspirar i exhalar tranquil·la i relaxada, entre cacauet i cacauet. Aviat van estar enfilats i a punt per ser penjats.

Dies enrere, realitzant algunes maniobres de distracció a les què em referiré en un altre moment, vaig trobar uns recipients de vidre de color groc molt apropiats per convertir en abeuradors. Els hi vaig ensenyar i li va agradar la idea d’omplir un d’aigua i penjar-lo. Ens vam adonar en fer-ho que la llum, en incidir en el cristall, produeix un bonic efecte.

El racó admet tot tipus d’elements, així que vam decidir “chinear” a la recerca d’objectes atractius que poguéssim incorporar a les branques de la magnòlia.

L’excursió al basar va suposar, com sempre, tenir ocasió de veure mil i una andròmines i de dialogar sobre assumptes diferents.

Vam trobar una caseta per a ocells de les de penjar, al sector dedicat a la fauna i al costat d’ella un hotel per a insectes amb el mateix aspecte de caseta, construït també amb materials naturals. Li vaig explicar en què consistia i per a què s’utilitza i li vaig comentar que porto temps observant un interès creixent per atreure insectes, en comptes de considerar-los animals nocius i molestos.

Després de fer broma una estona i contrastar opinions vam convenir que era preferible no adquirir un hotel d’aquestes característiques. Atraure ocells és una cosa, però tenir una colònia d’insectes vivint en un hotel construït expressament, no acaba d’encaixar amb algunes aspiracions familiars.

La caseta que vam escollir fa dies que està penjada de la magnòlia al costat d’una incipient flor. Hem incorporat altres elements que encara no he tingut ocasió de fotografiar. De moment no tinc clar si els ocells es senten atrets pel racó, però sí que sé que el meu pare està fascinat amb el llibre que li vaig deixar. Ahir, durant la nostra conversa telefònica diària, em va parlar d’ell espontàniament i de com l’està gaudint. Té intenció de comprar-se’l perquè algú que no recorda exactament qui és, li ha deixat i creu que li haurà de retornar aviat.

Comentem  que resulta fabulós que algú et presti un llibre interessant. I seguim fent plans per al racó d’ocells i parlant de moltes altres coses, entre elles del til·ler, que s’alça majestuós a la dreta de la magnòlia. Fa uns dies, sobre una de les seves branques hi havia un ocell de quatre potes cap per avall i un de dos potes a sobre, presumiblement molestant-lo …

La dona de la finestra i una ballarina al capdamunt d’una palmera

 

Explicava en l’article que vaig titular “Estratègies” que hi ha una imatge que havia intentat veure recorrent a tots els trucs que se m’havien ocorregut i funcionat en altres ocasions, i no ho havia aconseguit.

La imatge en qüestió és una persona que sembla que està a punt de caure d’una finestra o de la teulada. La percep el meu pare quan la seva vista es queda posada en un punt concret de la casa d’un veí.

Em va succeir que en el moment de pujar la fotografia que havia fet d’aquest punt, a la pàgina del bloc que estava construint (en castellà), per il·lustrar l’article,  de sobte vaig veure el que presumeixo que ell percep.

Prèviament ho havia intentat sense aconseguir-ho i l’últim que se m’havia ocorregut havia estat demanar-li si em podia mirar de descriure a la dona en qüestió. Acabava de fer fotos del lloc on posa la vista i les hi vaig ensenyar a través de la pantalla de la càmera per si a partir d’elles em donava alguna pista. I me la va donar, però no la vaig saber interpretar fins passats uns dies.

Tot i les dificultats que li va suposar, va mirar de col·locar el seu cos en la mateixa posició que la persona que veu, assegut a la cadira on habitualment passa llargues o curtes estones al jardí, segons el dia. Va subjectar horitzontalment la crossa que l’ajuda a caminar amb els dos braços estirats cap endavant i va mirar d’aixecar una cama doblegada amb el propòsit de recolzar el peu sobre la crossa. No va arribar a fer-ho, però vaig captar la posició en la qual ell s’intentava col·locar i vaig tornar a mirar i a mirar la casa del veí, sense èxit.

Però la veritat és que no m’havia oblidat la descripció que em va fer i de sobte en veure la fotografia en una mida reduïda (sempre abans l’havia engrandit), vaig percebre la silueta que ell havia mirat de reproduir amb el seu cos.

Li he demanat a una amiga entranyable que em doni un cop de mà per traçar sobre la fotografia la silueta que el meu pare percep, després d’haver fet un bast intent jo mateixa, amb la intenció de que tots la pugueu veure.

Crec que ningú posarà en dubte que és possible veure la persona que fa l’efecte que pot caure. Jo no diria que és producte de les al·lucinacions que produeix l’Alzheimer. La interpretació que fa el seu cervell en aquest cas del que la seva vista percep, té sentit. No sé expressar-ho d’una altra manera. Els especialistes en el tema segur que podrien donar explicacions al respecte.

El que jo vull, és deixar constància que val la pena escoltar i atendre el que diuen els malalts d’Alzheimer i no donar per fet que tenen al·lucinacions inexplicables quan veuen coses estranyes. I si els entesos en la matèria defensen que el terme correcte és “al·lucinacions”, almenys haurien de considerar la categoria de “al·lucinacions explicables”.

Aquest no és l’únic exemple que puc posar. Fa uns mesos, quan els Ocells-Fulles (un altre magnífic exemple) havien ja caigut, un dia de pluja i vent el meu pare em va explicar per telèfon que hi havia una ballarina al capdamunt d’una palmera de la casa d’un veí.

Em vaig emportar una sorpresa i probablement vaig riure, però no em burlava d’ell, i això ho percep a la perfecció malgrat la malaltia. Sap que ric amb les coses que m’explica perquè m’interessen i em diverteixen i a més ho fa amb molta gràcia. Veure (imaginar en el meu cas) a una ballarina, dansant sota la pluja, al capdamunt d’una palmera, tal com ell m’ho va explicar, a mi em va semblar summament divertit.

Aquell dia em va descriure a la perfecció el que veia, amb la lucidesa a més, de saber que el que estava veient era producte de l’efecte de la pluja i el vent sobre les fulles de la palmera. En cap moment va donar a entendre que la ballarina fos real. No obstant això, com tota la seva vida, es va prestar al joc i a la imaginació.

Memoritzo visualment els llocs i les coses que criden la seva atenció per poder parlar d’elles fins i tot estant a distància, i sé perfectament quin aspecte tenen les palmeres que veu des del menjador, assegut a la seva butaca. Li vaig prometre portar la meva càmera de fotos quan anés a veure’l, per si estava a temps d’atrapar a la ballarina però dos dies després em va dir que ja no hi era.

No obstant això, vaig fer fotos de les palmeres el primer dia que hi vaig poder anar. Sentia haver-me perdut a la ballarina i així li ho vaig dir.

Em vaig oblidar de les fotografies fins que dies després les vaig descarregar a l’ordinador i les vaig arxivar. Les estava mirant i sobtadament em va entrar un atac de riure: allí estava la ballarina amb el seu inconfusible tutú i un braç recolzat sobre ell, immòbil com un autòmat que s’hagués aturat en meitat d’un moviment.

Em va fer molta il·lusió comprovar que no m’havia perdut a la ballarina. Sí em vaig perdre la seva dansa esbojarrada sota la pluja.

Presumiblement el dia que ell la va veure ballar, les fulles s’agitaven frenèticament donant la impressió que dansava al ritme del vent. La pluja les havia mullat i tinc la impressió, arran del que ell em va explicar, que el tutú es percebia encara millor.

 *

Mirar de veure el que ell veu és per a mi un repte i també una qüestió de respecte i consideració. I això influeix en la manera com ens relacionem. Seria molt diferent si el meu riure fos de burla o la meva actitud de menyspreu davant les inexplicables coses que veu, que resulta a més que sí que són explicables (almenys algunes).

Ja ho he comentat altres vegades, el riure és contagiós i ens escau als dos de meravella. Les seves visions són una font de diversió i inspiració per a mi i ens permeten a més tenir llargues xerrades al voltant d’elles.

El procés que intento seguir per provar de descobrir el sentit de les imatges que percep em resulta difícil i m’exigeix ​​esforç, paciència i tenacitat. Estic convençuda que l’exercici m’ajuda a tenir una actitud respectuosa i empàtica cap a totes les persones (tot i que no sempre ho aconsegueixi). Li estic molt agraïda.

Plomalls de primavera

 

Mentre planejo i imagino el desenllaç dels plomalls de miraguà que segueixen sota les campanes que els protegeixen, he sortit amb la càmera a la recerca d’altres plomalls de primavera que porto dies observant.

Els plomalls són els apèndixs amb pèls que tenen les llavors de diverses plantes, arbres i arbustos. Les proporcionen la facultat de volar i planejar a mercè del vent, i així es disseminen contribuint a la propagació de l’espècie.

Sempre m’han interessat els mecanismes que tenen les llavors de les plantes per dispersar-se. Les estratègies que han desenvolupat amb l’objectiu comú de perpetuar-se són molt diferents: raigs a propulsió, fuetades, llançament amb ressort, caiguda lliure efectuant girs en espiral, pèls voladors, pèls adherents, fruits saborosos, etc. Les solucions a un mateix problema són tan variades que sento enveja de la diversitat de mecanismes que exhibeix la natura per donar continuïtat a la seva existència. Intento que em serveixin d’inspiració.

Els pèls sedosos es disposen adoptant formes que varien segons les espècies. Els que he estat observant fins ara em fan pensar en plomalls i para-sols. També són molt variats els receptacles que alberguen les llavors mentre van madurant fins que estan llestes per sortir literalment volant de les càpsules que fins aleshores les han contingut. N’hi ha de diminutes i nombrosíssimes amb una sola llavor en el seu interior, com les que tenen diversos arbres de la família de les salicàcies (àlbers, salzes, pollancres, etc.). En podeu veure algunes a les imatges següents:

També poden estar totes les llavors reunides a l’interior d’un únic compartiment o fruit, com passa amb el miraguà:


I ni tan sols cal que hi hagi una càpsula o embolcall. Les flors grogues del dent de lleó (Taraxacum officinale) de la família de les asteràcies, es transformen en magnífiques esferes etèries compostes de llavors filiformes coronades per sedosos plomalls voladors que es van desprenent progressivament:

Altres asteràcies amb flors grogues més petites i menys vistoses que les dents de lleó generen també esferes piloses i compactes d’aparença lleugera:

Les llavors estan preparades per emprendre el vol, però de vegades les delicades esferes es desfan formant pubescents madeixes penjants:


Si fa uns dies declarava que m’agradaria poder experimentar la sensació de submergir-me en un mar de pol·len daurat, avui declaro que m’encantaria poder travessar un prat ple de dents de lleó i desprendre al meu pas, centenars, milers de plomalls voladors perquè arribessin a tots els llocs del món.

 Popularment, a aquests plomalls se’ls coneix amb el nom d’angelets

 

Festí de nèctar i pol·len

 

Observo aquests dies amb certa enveja el festí de nèctar i pol·len al que dediquen llargues estones al llarg del dia, un gran nombre d’insectes.

Són atrets per les corol·les vistoses i suculentes de les flors del  Chrysantemum coronarium que  popularment es coneix amb el nom de coronària .

Aquestes flors, de la família de les asteràcies, a més d’ornamentals són comestibles i es consumeixen habitualment al Japó i també a Creta.

Tenen un creixement ràpid i una floració abundant, i es converteixen en una font d’aliment molt apreciada pels insectes d’hàbits florícoles com la Oxythyrea funesta de les imatges següents.

Aquest és un coleòpter polífag de la família dels escarabeids conegut amb el nom de brunidora, escarabat de les flors, escarabat daurat o escarabat pelut, entre d’altres. És molt freqüent a la Península Ibèrica, i se’l pot veure sobre flors de molts tipus.

 

 

 

Em fan certa enveja quan els veig literalment ficats de cap a les flors, talment com si es llencessin a un mar de nèctar i pol·len, que imagino tou i suau. M’agradaria poder experimentar aquesta sensació i submergir-me jo també en un mar de pol·len daurat.

Els Chrysantemums els ofereixen també un lloc ideal per aparellar-se a la primavera. Es poden veure els escarabats fent piruetes sobre les flors, gaudint plegats del bany de pol·len.

Hi ha altres animalets que sovintegen aquestes flors. Però crec que no se senten atretes per elles, sinó per la munió d’insectes que les visiten.  Esperen pacientment que arribi alguna presa…

I de tant en tant cau algun incaut.