LA CADIRA SALVATGE I CONVERSES MIRALL

 

Ja fa temps que el meu pare, que pateix la malaltia d’Alzheimer, utilitza una cadira salvatge per seure al jardí i per sortir de passeig. La cadira va adquirir aquest nom que tant m’agrada i em diverteix (i a ell també) arran de la visita d’un familiar entranyable. El meu pare té una néta australiana, la meva estimada neboda, a qui hem tingut poca ocasió de veure créixer. Tots dos connecten de meravella quan tenen ocasió de veure’s. Ella només parla anglès. Els nostres esforços per comunicar-nos en l’idioma que ella domina a la perfecció i nosaltres no, resulten de vegades poc fructífers i també donen lloc a simpàtics equívocs.

El dia que vaig saber que la meva neboda havia preguntat en anglès per què el seu avi tenia una cadira salvatge en comptes d’una cadira de rodes, em va agafar un atac de riure. La confusió ve de la pronunciació de la paraula wheel (roda), que als seus oïdes pronunciem com wild (salvatge).

Així, una vulgar cadira de rodes (wheel chair) va passar de sobte a convertir-se en una suggeridora cadira salvatge (wild chair). Des de llavors empro sempre aquest nom.

Quan m’assec sota el til·ler a conversar amb el meu pare, ell fa servir sempre la seva cadira salvatge i de tant en tant li explico l’anècdota que li va donar el seu nou nom. La paraula néta no té per a ell un significat clar, però recorda a una noieta  espavilada i divertida.

A si? Això deia? Això no ho sabia jo

I somric sense portar el compte de les vegades que m’haurà sentit explicar-li la mateixa història.

Sí, això deia. I afegeixo: A mi em sembla genial que tinguis una cadira salvatge. A tu no?

Doncs sí, respon.

¿No et sembla que una cadira salvatge és molt més suggeridora que una cadira de rodes?

Ens mirem i riem tots dos. Sempre ens ha agradat compartir idees esbojarrades. No sé exactament què pensa i no respon. Crec que ja no pot imaginar massa bé algunes coses, o potser pugui, però no aconsegueixi articular les paraules que necessita per explicar-ho i no insisteixo.

Ja fa temps que m’indica amb precisió en quina posició vol que col·loqui la seva cadira salvatge, mentre xerrem. Em fa somriure el motiu.

Just a la vorera oposada al seu jardí, a la primera planta d’un edifici industrial, van col·locar fa ja uns mesos un gran cartell publicitari anunciant els productes que hi fabriquen. Li he fet una foto:


El meu pare m’explica que la noia de la dreta, que és una especialista en publicitat tèxtil li sembla molt bufona i que sempre l’està mirant, o això li sembla. No han intercanviat encara paraules, però el fet que estigui presumiblement pendent d’ell a totes hores diria que li agrada.

Ni se m’acut mirar explicar-li que l’especialista en qüestió és en realitat el dibuix o la fotografia d’un noi jove. Tant se val el que sigui en realitat si a ell li proporciona cert benestar veure una dona jove, sempre en la mateixa actitud, amb els braços creuats sobre el pit, mirant-lo sense parpellejar.

Temps enrere, el seu cervell interpretava una sèrie de tubs sota la teulada de la casa d’un veí com una dona a punt de tirar-se de la finestra i l’escena li produïa molt desassossec. L’experta en publicitat tèxtil, a la meva manera de veure, és molt més inofensiva i beneficiosa, així que m’esforço per col·locar la cadira en el lloc des d’on la veu millor.

Cada vegada més, resulta complicat seguir les converses amb el meu pare. No pot construir ja fils argumentals lògics i fluids. Les paraules voletegen al seu cap, però no arriben als seus llavis quan intenta pronunciar-les.

Se t’ha perdut una paraula ?, li pregunto de vegades.

Em mira, entretanca una mica els ulls sense deixar de buscar-la i respon amb ironia:

–  Si només fos una !… I riem.

Últimament m’he adonat que posa en joc una nova estratègia que una altra vegada em fa pensar que el seu cervell es resisteix a deixar de funcionar. Es resisteix a la desconnexió i el desordre que dificulten la comunicació i fa l’impossible per conservar les seves funcions.

La seva capacitat per recordar ha disminuït tan dràsticament que qualsevol cosa que li explico l’oblida pràcticament a l’instant i tampoc pot recordar-se de res del que ha estat fent. La seva desubicació en l’espai i en el temps també és molt pronunciada. El seu cervell admet sense problema distorsions i irrealitats.

Diàriament li explico a què m’he dedicat durant el dia, o què estava fent just abans de trucar-lo per telèfon o els plans que tinc per quan acabem la conversa i ens acomiadem. Cada vegada amb més freqüència, després que jo li hagi explicat què he fet, ell m’explica que ha estat fent exactament el mateix que jo.

Si jo li explico que he estat a l’hort plantant enciams, ell em diu:

Sí, jo més o menys el mateix. He plantat enciams i … i …. i … bé coses d’aquestes …. I en fi ja està i no hi ha major problema.

La seva última frase no acaba de connectar amb la resta, però la fa servir sovint com a comodí, igual que fa amb altres. Algunes expressions que ha utilitzat sovint durant la seva vida es resisteixen a desaparèixer i les encaixa on i com pot. Li serveixen de vegades per omplir buits.

Si jo li explico que estic llegint diversos llibres alhora perquè m’agrada segons el moment llegir un o altre, ell m’explica que també té diversos llibres començats. Quan mira d’explicar-me quins, intent propiciar un canvi de tema a la conversa.

Si jo he estat a l’escola, ell també.

Si li comento que hi ha nens amb alguns problemes d’aprenentatge, m’explica que a ell també li passa el mateix.

Mantenim en molts moments converses mirall. Jo li ofereixo un relat i ell me’l torna com si de la imatge d’un mirall es tractés. Tot i que la simetria no sigui perfecta i incorpori distorsions, el seu cervell és capaç d’apropiar-se de les meves paraules i construir el seu propi relat, a partir d’elles.

 

Em sembla digne d’admiració i una prova que el seu cervell es resisteix a fondre’s i a desaparèixer malgrat les creixents dificultats que experimenta. També em sembla un signe inequívoc del seu progressiu i irreversible deteriorament.