Arxiu d'etiquetes: Riure

88. Somriure de bombó

 

Fa uns dies el meu pare va fer 88 anys. Ja no és conscient de la seva edat. L’Alzheimer li ha arrabassat la major part de fragments que configuraven la seva història personal i recorda poques coses de la seva vida. I no obstant això l’essència de la seva identitat perdura. Jo així ho percebo.

Ja fa molt temps que no parlem de la seva edat. Per a qualsevol que tingui dificultats per recordar el que ha viscut, pot ser motiu de tristesa i contrarietat que altres persones els diguin l’edat que tenen. No poder recordar el que ha passat en el transcurs de tants anys produeix desassossec.

Penso en el meu pare. Tot i que pogués sumar els fragments dispersos que deambulen entre els espais en blanc que envaeixen el seu cap, el resultat no equivaldria als seus anys de vida. Se li han perdut tants, que la diferència arriba a ser inquietant. Vaig trigar un temps a comprendre-ho.

Ara, en el cas que per algun motiu parlem sobre la seva edat, aquesta és la que ell sent que té. Tant és que hi hagi una diferència de dècades respecte a la real. No li afecta ningú que suposem que ell té 30 o 40 anys menys.

Fa mesos vaig recórrer a les matemàtiques per intentar convèncer-lo que efectivament tenia l’edat que jo li deia i que a ell li semblava exagerada i impossible. Vam partir de l’any del seu naixement i vam calcular la diferència fins a l’any 2000. A continuació, li vam sumar els anys d’aquest mil·lenni que ja han transcorregut. No crec que pogués seguir el raonament i les operacions mentals que jo vaig anar explicant en veu alta fins al final. A més, el resultat li va semblar incorrecte. Vaig mirar d’insistir i vaig repetir el procés, però no vaig aconseguir convèncer-lo i a més em va oferir una explicació pel meu error de càlcul. Em va dir que el resultat estava malament perquè havien canviat el sistema. Em va fer molta gràcia la seva explicació i també em va semblar deliciosa.

Tinc la impressió que l’any 2000 constituïa per a ell una mena de barrera infranquejable. Va ser quan van canviar el sistema. El sistema de comptar anys suposo. I somric mentre ho escric perquè canviar el sistema de comptar coses, encara que no siguin anys, em sembla una idea genial i molt suggeridora.

Després d’aquest episodi em vaig adonar que no calia insistir sobre la seva edat i vaig adoptar des de llavors l’actitud que ja he explicat. Ell decideix segons se sent.

El dia del seu 88 aniversari vaig estar dubtant sobre si fer referència a la data i mirar de celebrar-ho o no dir-li absolutament res.

En aquestes ocasions miro de pensar i valorar les coses des de diverses perspectives, que inclouen com a mínim la meva i la seva. Intentar veure les coses des de la seva òptica és complex i no sé si ho aconsegueixo. Ho intento amb la idea de ser el màxim de respectuosa.

Hi ha coses que els malalts d’Alzheimer poden decidir i fer i no cal que els altres les fem per ells. Em sembla just mirar de comptar amb les seves opinions i animar-los a expressar com se senten respecte a coses que els afecta.

El dia del seu aniversari vaig acabar comprant una capsa de bombons Ferrero Rocher, gràcies a un suggeriment familiar. Li encanten i em venia de gust regalar-li , tant si li explicava el motiu com si no.

Quan vaig arribar a casa seva em vaig asseure al seu costat, el vaig saludar i vam començar a parlar fins que vaig estar segura que m’havia reconegut i ubicat. Llavors vaig treure la capsa de bombons.

L’actor Louis de Funes
Foto: http://info-provence.com/en/article/Louis-de-Funes/

M’hagués agradat fer-li una foto en aquell instant. El meu pare sempre ha estat molt expressiu. He explicat en alguna ocasió que la seva semblança amb l’actor còmic francès Louis de Funes, va ser notable en una època, fins al punt que hi va haver qui li deia senyor Funes. La semblança no només era física, també  pel que fa a la capacitat de gesticulació i expressivitat del rostre (i en realitat no ha desaparegut).

Aquesta capacitat ens ha permès comunicar-nos sense paraules en innombrables situacions al llarg de la nostra vida. I seguim fent-ho. Fem servir un codi basat en gestos i mirades que tots dos coneixem a la perfecció. Els missatges que intercanviem són clars i inequívocs. Potser això és el que expliqui que jo encara percebi l’essència de la seva identitat.

Quan va veure la caixa de bombons va fer cara de sorpresa agradable i va esbossar un somriure encantador que em surt anomenar somriure de bombó per intentar descriure’l. Va pronunciar també un “Ohhhhhh“, amb un to inconfusible de satisfacció.

Em va fer riure. Hi ha centenars de coses que no pot recordar i no obstant això va reaccionar a la caixa de bombons instantàniament amb una expressió que denotava molt d’interès.

– “Is for you“, li vaig dir en anglès. (Ara el fem servir poc però abans ho fèiem servir sovint en les nostres converses).

Es va dur un dit  al pit i em va mirar com preguntant: ¿Per a mi? En un altre moment probablement hauria dit “why?”

Saps quin dia és avui? li vaig preguntar. I sense donar-li tan sols temps a pensar li vaig dir: 27 d’octubre.

Ahhhhhhmmmm, va dir esbossant un somriure.

Encara que no sàpiga quina és la seva edat, sí que pot recordar la data en què va néixer. Li vaig donar la capsa de bombons i em va dir:

M’agraden.

Ja ho sé. Vaig contestar amb un somriure.

La celebració del seu 88 aniversari pràcticament es va reduir als escassos minuts que va durar el lliurament de la capsa de bombons. En cap moment va preguntar quants anys feia.

Vam posar la capsa en el menjador, en una tauleta auxiliar a la qual arriba des d’on s’asseu. En ella sol tenir algun dels seus dolços preferits. Després de dinar li vaig ensenyar novament la capsa de bombons i el vaig convidar a agafar-ne un.

La va col·locar davant seu i la va obrir. Li va costar una mica decidir-se per un dels 24 bombons. La capsa és quadrada i els bombons estan col·locats d’una manera curiosa que dificulta comptar-los. 24 no és el quadrat de cap nombre, així que disposar-los ordenadament ocupant la forma d’un quadrat té el seu “perendengue” (en castellà) . Ric mentre escric aquesta paraula. La diem el meu pare i jo a vegades, quan ve a col·lació en la conversa. Equival a dir que alguna cosa ofereix dificultats, que és un embolic. Als dos ens fa molta gràcia i sempre ens acabem rient. A més, la diem malament, la allarguem duplicant una síl·laba: “perendendengue. Ens és igual. Així sona més divertida i embolicada.

Temps enrere el meu pare passava llargues estones dedicat a comptar el nombre de bombons que conté aquest model de capsa. Al llarg dels seus 88 anys se n’ha menjat unes quantes … Comptava un i altre cop canviant de sistema. De vegades començava per dalt i altres per baix. Poques vegades el resultat li sortia com l’anterior.

Després de decidir quin bombó s’anava a prendre va oferir-me’n un. Sempre ho fa. Vaig declinar amablement el seu oferiment i li vaig explicar que no m’agraden.

¡¡¡ No? !!! Va dir sorprès com si no fos possible que no m’agradi una cosa que a ell (i a moltíssima gent) li sembla deliciós.

Vaig riure i li vaig dir que prefereixo les coses salades a les dolces. Va inclinar el cap i va fer cara d’escepticisme. Tinc la impressió que li costa entendre que no m’agradin els bombons.

 

Ara la capsa ha estat traslladada a un lloc on ell no la pot veure ni agafar. Crec que té dificultats d’administració i cal assessorar-lo.

No sé si realment té dificultats o és una altra cosa. Els bombons li venen de gust a qualsevol hora del dia i com no sap si ja se n’ha menjat algun o no, davant del dubte, repeteix.

*

Les fotografies que il·lustren aquest article no les vaig fer el dia del seu aniversari si no a posteriori. El dia que va fer anys vam passar una tarda magnífica ocupats tots dos en una tasca molt especial. Em va estar ajudant. Per a mi, va ser una bonica manera de celebrar senzillament que encara podem compartir bones estones. Volia explicar-ho, però ho deixo per a un altre article.

 

Serafina, “la Sera”

 

Serafina.
Caricatura realitzada pel seu amic Matías Tolsà.

 

L’Alzheimer del meu pare avança i el present es torna cada dia més complicat i trist també. Tinc la impressió que aviat no podré escriure sobre la bonica relació que ens uneix. La malaltia destrueix la seva capacitat de comunicació a més de moltes altres coses. Em dic a mi mateixa que podré seguir escrivint sobre anècdotes i records passats per potser no aconsegueixi fer-ho sobre el present. No puc assegurar-ho i intento aprofitar “l’ara” al màxim.

La paraula Alzheimer porta implícita una condemna ineludible. No hi ha cura, no hi ha fre possible i tampoc marxa enrere. El que es perd, es perd de forma irremeiable i és dolorós assumir-ho. Fins ara he mirat de salvaguardar les anècdotes i detalls bonics i entranyables que m’ajuden a descriure tot allò que ens uneix, però temo no poder seguir fent-ho per molt temps, o almenys no amb la intensitat d’abans.

Fa mesos que tinc ganes d’explicar una història i ho faré ara, aprofitant que encara puc fer-ho en present. Algunes de les coses que diu el meu pare em sorprenen increïblement. Són les que em fan pensar que seguim tenint moments de connexió, encara que siguin breus i que ell segueix connectat al món, a través de delicats filaments que en ocasions vibren. Són filaments emocionals. És així com em surt anomenar-los. S’activen per efecte de les emocions i són capaços d’establir ponts de connexió durant un temps imprecís, que pot ser de només uns instants.

Llavors de tomata sobre drap de cotó i text de la Sera. Van ser tema de conversa per nosaltres, abans de l’estiu.

Vaig conèixer la Serafina a la facultat de Belles Arts de Barcelona. Va ser el dia en què ambdues fèiem una prova específica per poder cursar estudis allà. Aquell dia, va ser l’inici d’una amistat entranyable que es va anar forjant durant els anys de carrera (totes dues vam aconseguir superar la prova) i que s’ha consolidat al llarg dels més de 30 anys que fa que ens coneixem.

La Serafina ha format part de la meva vida des de llavors. El meu pare m’ha sentit a parlar d’ella durant anys, i segueix fent-ho, perquè inevitablement ella apareix sovint en la nostra conversa. També l’ha conegut en directe i hem passat bones estones junts, encara que ara no ho recordi. A la Serafina sempre l’hem anomenat: “la Sera“.

Quan em refereixo a ella en el transcurs d’una conversa sempre dic el seu nom sencer. Ho faig sense adonar-me’n i crec que és pel motiu que penso que així facilitaré al meu pare recordar qui és. Sempre començo dient: la meva amiga Serafina … i llavors el meu pare m’interromp, sol mirar-me si no ho està fent i diu: – “La Sera”, com volent deixar clar que sap perfectament a qui em refereixo, i després em deixa continuar.

Dit així pot semblar que no sigui res excepcional, però a mi em sembla  increïble que reaccioni com ho fa al nom de Serafina.

Últimament el meu nom ha d’anar associat a altres dues paraules perquè sàpiga, aproximadament, amb qui està parlant: filla-Marta-nans. I tot i així sovint li he de repetir i utilitzar altres estratègies que activen, suposo, els filaments emocionals als quals m’he referit perquè em situï en el seu particular món actual.

Amb la Sera és infal·lible.

Jo crec que el seu nom exerceix de detonant emotiu que activa un filament de connexió fortament adherit al seu sistema neuronal. I em deixa fascinada. Escric en present i en passat. Al llarg d’aquest darrer estiu han estat moltes les vegades que ha aparegut el seu nom en la conversa i cada vegada que això ha passat, ell m’ha interromput per dir: “la Sera”. No puc reproduir el to amb què ho pronuncia, però si pogués, crec que coincidiríeu en que denota el tipus de connexió que jo sostinc que estableix.

Podria pensar-se que és una cosa semblant al que li passa quan surten a la conversa algunes paraules que també actuen com a detonant per recuperar alguna cosa de la memòria. Em refereixo als refranys o les frases fetes. Per exemple, si en el transcurs de la nostra conversa diària per telèfon jo pronuncio les paraules “poco a poco”  (en castellà) pel motiu que sigui, tot seguit ell diu:

 – “Poco a poco hila la vieja el copo”.

No obstant això, penso que no és el mateix. El refrany el recita de memòria, sona musical,  com si recordés la melodia més que el significat. Com si sentís un parell de notes en dir “poco a poco” i la melodia sencera brollés llavors del seu cap.

Diferents varietats de tomàquets conreats a Agramunt abans de ser degustats per la meva amiga i la seva família. Van ser tema de conversa per nosaltres, a l’estiu.                                         Foto: Serafina.

Amb la Sera no és així. Hi ha alguna cosa més intensa. El seu nom genera interès, connexió i conversa. Pocs dies abans d’escriure aquest article li vaig explicar que estava preparant uns materials per l’escola a partir d’uns dibuixos que havia fet la meva amiga Serafina.

La Sera, va dir ell.

Sí, exacte, la Sera!

I ja li has donat la gràcies pels dibuixos que estàs fent servir?

– Doncs no, la veritat és que no.

 –Home! Doncs hauries, no et sembla?

Em va agafar el riure, no ho vaig poder evitar. El seu to era entre rialler i d’amonestació. Em va semblar increïble el moment de connexió i lucidesa que mostrava i li vaig contestar que tenia tota la raó del món i que més tard l’escriuria o la trucaria per donar-li les gràcies.

Vaig afegir que li explicaria també que havia estat ell qui m’havia suggerit que li expressés el meu agraïment per haver pogut utilitzar els seus dibuixos.

No recordo ara com va seguir la conversa amb ell. Sí que recordo que vaig escriure a la Sera, li vaig donar les gràcies i li vaig explicar l’episodi. Seguim molt unides.  Parlem sovint sobre el fet que el meu pare repeteixi el seu nom cada vegada que li parlo d’ella i la recordi.  A mi m’emociona. I a ella també. Com espero que ho faci aquest article.

Fa molt de temps que tinc una teoria. Explica el fet que el meu pare sigui capaç de recordar el nom de la meva entranyable amiga i el pronunciï sense vacil·lar cada vegada que l’ocasió es presenta. I també explica, al meu entendre, moltes altres coses. Té a veure amb la manera en què conserva les vivències que encara no han desaparegut de la seva ment. Estic convençuda que les que estan més fixades al seu cap són aquelles que s’han quedat enganxades per les emocions. Resisteixen encara gràcies al poder de la cola emocional. I també gràcies a la proximitat.

El dia abans de redactar l’esborrany d’aquest article, mentre jo cosia unes etiquetes en algunes de les seves peces de vestir, vaig mirar de conversar amb ell sobre una caixa de botons que no va atreure especialment la seva atenció. D’aquí vam saltar a comentar les habilitats familiars per a la costura. A mi m’agrada cosir i em diverteix especialment la costura creativa. Fa molts anys vaig assistir durant un temps a unes classes de tall i confecció que vaig gaudir moltíssim. Combinava el treball de transformació de patrons de paper amb la confecció de les peces que jo dissenyava. He oblidat moltes coses de les que vaig aprendre, però d’altres no. I segueixo utilitzant la màquina de cosir que em van regalar en aquella època. La professional del tema és però la Sera, que sap tallar i cosir vestits i tot tipus de roba.  Li vaig explicar al meu pare que recentment li havien fet un curiós encàrrec:

 – La meva amiga Serafina …

Em va interrompre per dir:

“La Sera”

Sí, la Sera. Sap moltíssim de costura i fa poc li van fer un encàrrec molt original.

Sí ?, va dir interessat. I com en sap tant?

Perquè va fer un curs en el qual va aprendre moltes coses i també la seva mare li ha ensenyat moltes coses.

Vaig seguir explicant-li:

 – Te’n recordes dels gegants i capgrossos que surten a les festes? Són persones que porten posats uns caps grans fets de cartró i ballen amb ells posats.

Va titubejar una mica però de seguida va dir que sí.

Capgròs d’en Guinovart. Agramunt.                Foto: Segre.com

 – Doncs li van encarregar una camisa per a un capgròs que han fet al seu poble en homenatge a un artista que va viure allà durant la guerra  i que va morir fa 10 anys. El seu nom era Guinovart.

No em sona. (Vaig seguir parlant sense donar importància al fet que no li sonés)

La Sera ha fet la camisa, l’ha pintat i fa uns dies em va enviar una foto mentre li cosia els botons. Crec que ja l’han estrenat.

Òndia, que bo! em va contestar.

I vaig seguir explicant-li:

Els capgrossos solen sortir el dia de la festa major i la van celebrar recentment. Fa uns dies vam estar parlant tu i jo d’una cosa que fan al seu poble amb motiu de la festa i que jo havia vist de petita amb tu i em fascinava.

I què és?

Llancen cap al cel una mena de fanalets gegants als quals encenen una metxa que tenen a dins.

Fanalets de Festa Major. Agramunt.                                                       Foto: Serafina.

 

El meu pare no recordava en aquell moment els fanalets ni que haguéssim estat parlant d’ells. Jo si. Dies enrere havíem mantingut una llarga i entranyable conversa sota el til·ler amb constants referències a la meva amiga Sera a propòsit dels fanalets que tant em fascinaven quan era petita.

*

Malgrat l’Alzheimer el meu pare capta que tots dos, ell i jo, som importants l’un per l’altre. I crec que encara és capaç de captar que la Serafina és una persona important i especial per a mi. L’emoció que ens manté units els dos, la inclou també a ella quan apareix en la conversa.

El dia que no pronunciï el seu nom després que jo digui Serafina, ho sentiré molt. Però ara per ara, la Sera segueix present en el seu cap.

 

LA CADIRA SALVATGE I CONVERSES MIRALL

 

Ja fa temps que el meu pare, que pateix la malaltia d’Alzheimer, utilitza una cadira salvatge per seure al jardí i per sortir de passeig. La cadira va adquirir aquest nom que tant m’agrada i em diverteix (i a ell també) arran de la visita d’un familiar entranyable. El meu pare té una néta australiana, la meva estimada neboda, a qui hem tingut poca ocasió de veure créixer. Tots dos connecten de meravella quan tenen ocasió de veure’s. Ella només parla anglès. Els nostres esforços per comunicar-nos en l’idioma que ella domina a la perfecció i nosaltres no, resulten de vegades poc fructífers i també donen lloc a simpàtics equívocs.

El dia que vaig saber que la meva neboda havia preguntat en anglès per què el seu avi tenia una cadira salvatge en comptes d’una cadira de rodes, em va agafar un atac de riure. La confusió ve de la pronunciació de la paraula wheel (roda), que als seus oïdes pronunciem com wild (salvatge).

Així, una vulgar cadira de rodes (wheel chair) va passar de sobte a convertir-se en una suggeridora cadira salvatge (wild chair). Des de llavors empro sempre aquest nom.

Quan m’assec sota el til·ler a conversar amb el meu pare, ell fa servir sempre la seva cadira salvatge i de tant en tant li explico l’anècdota que li va donar el seu nou nom. La paraula néta no té per a ell un significat clar, però recorda a una noieta  espavilada i divertida.

A si? Això deia? Això no ho sabia jo

I somric sense portar el compte de les vegades que m’haurà sentit explicar-li la mateixa història.

Sí, això deia. I afegeixo: A mi em sembla genial que tinguis una cadira salvatge. A tu no?

Doncs sí, respon.

¿No et sembla que una cadira salvatge és molt més suggeridora que una cadira de rodes?

Ens mirem i riem tots dos. Sempre ens ha agradat compartir idees esbojarrades. No sé exactament què pensa i no respon. Crec que ja no pot imaginar massa bé algunes coses, o potser pugui, però no aconsegueixi articular les paraules que necessita per explicar-ho i no insisteixo.

Ja fa temps que m’indica amb precisió en quina posició vol que col·loqui la seva cadira salvatge, mentre xerrem. Em fa somriure el motiu.

Just a la vorera oposada al seu jardí, a la primera planta d’un edifici industrial, van col·locar fa ja uns mesos un gran cartell publicitari anunciant els productes que hi fabriquen. Li he fet una foto:


El meu pare m’explica que la noia de la dreta, que és una especialista en publicitat tèxtil li sembla molt bufona i que sempre l’està mirant, o això li sembla. No han intercanviat encara paraules, però el fet que estigui presumiblement pendent d’ell a totes hores diria que li agrada.

Ni se m’acut mirar explicar-li que l’especialista en qüestió és en realitat el dibuix o la fotografia d’un noi jove. Tant se val el que sigui en realitat si a ell li proporciona cert benestar veure una dona jove, sempre en la mateixa actitud, amb els braços creuats sobre el pit, mirant-lo sense parpellejar.

Temps enrere, el seu cervell interpretava una sèrie de tubs sota la teulada de la casa d’un veí com una dona a punt de tirar-se de la finestra i l’escena li produïa molt desassossec. L’experta en publicitat tèxtil, a la meva manera de veure, és molt més inofensiva i beneficiosa, així que m’esforço per col·locar la cadira en el lloc des d’on la veu millor.

Cada vegada més, resulta complicat seguir les converses amb el meu pare. No pot construir ja fils argumentals lògics i fluids. Les paraules voletegen al seu cap, però no arriben als seus llavis quan intenta pronunciar-les.

Se t’ha perdut una paraula ?, li pregunto de vegades.

Em mira, entretanca una mica els ulls sense deixar de buscar-la i respon amb ironia:

–  Si només fos una !… I riem.

Últimament m’he adonat que posa en joc una nova estratègia que una altra vegada em fa pensar que el seu cervell es resisteix a deixar de funcionar. Es resisteix a la desconnexió i el desordre que dificulten la comunicació i fa l’impossible per conservar les seves funcions.

La seva capacitat per recordar ha disminuït tan dràsticament que qualsevol cosa que li explico l’oblida pràcticament a l’instant i tampoc pot recordar-se de res del que ha estat fent. La seva desubicació en l’espai i en el temps també és molt pronunciada. El seu cervell admet sense problema distorsions i irrealitats.

Diàriament li explico a què m’he dedicat durant el dia, o què estava fent just abans de trucar-lo per telèfon o els plans que tinc per quan acabem la conversa i ens acomiadem. Cada vegada amb més freqüència, després que jo li hagi explicat què he fet, ell m’explica que ha estat fent exactament el mateix que jo.

Si jo li explico que he estat a l’hort plantant enciams, ell em diu:

Sí, jo més o menys el mateix. He plantat enciams i … i …. i … bé coses d’aquestes …. I en fi ja està i no hi ha major problema.

La seva última frase no acaba de connectar amb la resta, però la fa servir sovint com a comodí, igual que fa amb altres. Algunes expressions que ha utilitzat sovint durant la seva vida es resisteixen a desaparèixer i les encaixa on i com pot. Li serveixen de vegades per omplir buits.

Si jo li explico que estic llegint diversos llibres alhora perquè m’agrada segons el moment llegir un o altre, ell m’explica que també té diversos llibres començats. Quan mira d’explicar-me quins, intent propiciar un canvi de tema a la conversa.

Si jo he estat a l’escola, ell també.

Si li comento que hi ha nens amb alguns problemes d’aprenentatge, m’explica que a ell també li passa el mateix.

Mantenim en molts moments converses mirall. Jo li ofereixo un relat i ell me’l torna com si de la imatge d’un mirall es tractés. Tot i que la simetria no sigui perfecta i incorpori distorsions, el seu cervell és capaç d’apropiar-se de les meves paraules i construir el seu propi relat, a partir d’elles.

 

Em sembla digne d’admiració i una prova que el seu cervell es resisteix a fondre’s i a desaparèixer malgrat les creixents dificultats que experimenta. També em sembla un signe inequívoc del seu progressiu i irreversible deteriorament.

FINS QUAN? I EL SENYOR PERKINS

 

Últimament em pregunto sovint: Fins quan? Fins quan podré seguir mantenint la bonica relació que m’uneix al meu pare? Aconseguirà l’Alzheimer destruir-la, igual que ha fet amb la major part dels seus records?

Procuro no quedar-me atrapada en la pregunta. M’agradaria esborrar-la i trobar la manera d’esquivar-la, que el meu cap no la formulés, però cada vegada amb més freqüència, quan penjo el telèfon després de parlar amb ell, no ho aconsegueixo.

L’anterior article d’aquesta secció del bloc, titulat: “26 Nans / 26 Enanitos“, l’he dedicat a relatar resumidament el que ens ha unit aquest últim any i he obviat deliberadament fer referència al deteriorament físic i cognitiu que progressivament i sense fre, va experimentant.

Us convido a llegir aquest article abans que aquest, però per a qui no ho faci, vull indicar que la paraula “nans” que apareix en aquest text s’ha d’interpretar com a sinònim dels meus alumnes de segon curs de primària.

No puc negar que cada vegada és més difícil entaular conversa amb ell. Els nans m’han brindat l’oportunitat d’aconseguir-ho durant uns mesos, però el dia 1 de juny, mentre parlàvem per telèfon, la conversa va entrar en el terreny del surrealisme més genuí i vaig sortejar com vaig poder un episodi en el qual es van barrejar nans amb balenes i calamars gegants i l’expresident Rajoy.

Em va resultar impossible canalitzar la conversa i desfer el gran embolic que ocupava el seu cap en aquell moment. Quan vaig penjar el telèfon vaig anotar la data mentalment. Mai havia arribat a tal grau de confusió.

Des de llavors passa amb freqüència que la conversa amb ell adquireix tints surrealistes. És com si tractés d’encaixar peces que pertanyen a diferents puzles. El resultat no és consistent. Les peces no acaben d’encaixar bé i no aconsegueixen formar una imatge completa. Quan sembla que sí, una peça nova irromp en el joc. Arriba del present immediat o del passat més remot i mira de compartir espai amb les altres sense aconseguir-ho.

El seu cervell es deteriora, cert. I alhora fa l’impossible per mirar de perviure i seguir connectat amb la realitat. Les operacions que realitza i les estratègies que posa en joc fan que jo també percebi el seu deteriorament en termes de resistència. El seu cervell es resisteix a deixar de ser plàstic i crear connexions,  i fa tot el que pot per mantenir-se dinàmic, tot i que el resultat ens sembli absurd. No tinc cap dubte.

Penso que mentre es resisteixi, hi ha possibilitats, per petites que siguin. Possibilitats de seguir comunicant-nos i mantenir la nostra bonica relació. I les busco.

La cerca passa per seguir compartint amb el meu pare tot el que se m’acut. La meva ment artística m’ajuda. M’ajuda a seguir diàlegs surrealistes i a introduir andròmines i artefactes per a nans, en la nostra relació.

Dit així sona surrealista, ho sé. Estic adquirint pràctica a marxes forçades i diuen que tot s’enganxa … Ho escric esbossant un somriure. El meu pare i jo sempre hem compartit idees que als altres els haguessin semblat esbojarrades. Què hi ha de dolent en seguir fent-ho?

En arribar les vacances se’m va plantejar un problema inesperat. Quin seria el nostre tema favorit de conversa a falta de nans fantàstics?

No crec haver-ho dit fins ara: els meus nans han exercit en mi una terrible fascinació que no ha desaparegut durant l’estiu. Algunes idees que m’han quedat pendents d’explorar durant el curs escolar han trobat el moment d’emergir durant aquests dies. Així ha nascut una col·lecció de mini hotels per insectes, diversos models de calculadores i una petita flota de turismes i cotxes esportius, que esperen a casa a canviar d’escenari i activar aprenentatges i experiències divertides.

He tingut ocasió de compartir amb el meu pare tots els petits invents que he construït al llarg de l’estiu.

Un dels meus nans fantàstics, trapella, inventor i constructor de vocació, m’ha contagiat les ganes d’explorar en el terreny de l’automoció. Tenia ganes de fer proves reutilitzant materials i de construir cotxes sòlids i funcionals que no es trenquin amb la menor acció, que no perdin les rodes, que puguin utilitzar-se per jugar i per aprendre una infinitat de coses, connectant-los amb conceptes d’àmbits diferents. Vaig començar amb algunes idees senzilles i he anat afegint materials i provant diferents mecanismes.

M’agrada jugar, inventar i construir i al meu pare també. És un dels aspectes que em permet recordar-li el nostre parentiu quan apareix l’oportunitat en el transcurs d’una conversa. Llavors, surt a col·lació el refrany: “De tal palo tal astilla” , (que en català equivaldria a: “Tal pare, tal fill”),  i li explico entre rialles que amb el que a ell li agrada jugar, no és d’estranyar que jo, la seva filla, hagi heretat la seva mateixa afició i unes altres quantes … A ell li agrada que l’hi recordi i gaudeix quan les podem compartir.

Quan vaig començar a divertir-me construint senzills vehicles vaig pensar en ensenyar-los i en demanar-li opinió i consell. Es tracta que participi aportant idees en la mesura que pugui i no que assumeixi el paper de receptor passiu.

En algun moment he arribat a la conclusió que és més fàcil entaular diàleg amb ell al voltant d’objectes físics i reals que pugui observar i manipular que parlar de coses que no veiem.

Primer li vaig explicar per telèfon en què estava treballant i així vam recuperar en certa manera als nans. Després van seguir les visites en directe amb els diferents prototips davant. Va estar examinant-los i fent proves per comprovar el funcionament de les rodes. En la primera sessió de contacte es va atrevir a amonestar-amb afecte per no haver treballat amb molta precisió atès que les rodes d’un dels vehicles efectuaven en girar una trajectòria estranya. Va suggerir que emprés imants per impulsar un dels models i va intentar imaginar algun mecanisme que ho permetés.

Les seves observacions em va portar a provar noves solucions, materials i també acabats. El cotxe esportiu va prendre forma quan li vaig incorporar uns vistosos tubs d’escapament i li vaig pintar la carrosseria. Només li falta el pilot!

Aleshores va aparèixer en escena el senyor Perkins. Va sorgir entre els meus dits a partir d’una petita porció de plastilina. Amb immens somriure i ulls ben oberts es va instal·lar còmodament al bòlid.

Quan el meu pare el va veure, va esbossar un somriure encantador i va allargar la mà per veure’l de prop.

Et presento al senyor Perkins-, li vaig dir divertida mentre observava la seva reacció.

No tinc cap dubte que li va agradar. La seva expressió, la seva mirada somiadora, ho indicava a les clares. No li vaig explicar que el nom del conductor del bòlid és una mena d’homenatge a una nana fantàstica que no forma part del meu grup, però amb qui he tingut relació aquest any. Li he posat al pilot el nom de la seva màquina d’escriure Braille. Crec que no hauria entès l’explicació, però estic convençuda que en una altra època li hauria agradat saber sobre el seu origen.

Sí li vaig explicar la quantitat de coses que se m’han ocorregut que es podrien fer si cada nan es construís un cotxe i el partit que crec que se li podria treure al propi procés de construcció. Li va semblar molt interessant i va suggerir algunes coses.

Mentre impulsava un dels cotxets sobre la taula amb molta cura, provant el gir de les rodes, em va dir de sobte:

-Escolta, a mi també m’agradaria construir-ne algun.

Ens vam mirar i vam riure tots dos amb complicitat. El meu cap va valorar per uns instants la possibilitat de portar-li un conjunt de peces perquè fes proves, però la vaig desestimar en un no res. Ja no pot fer activitats sol. Necessita companyia constant i que el guiïn.

Instants després suposo que el contacte amb el cotxe el va transportar a una altra època i va topar amb un record extraviat de la seva infància: el Mecano. Un joc de peces metàl·liques de l’època que li permetia fer tot tipus de construccions i incorporar senzills mecanismes. Vaig estar a punt de dedicar-li un article sencer fa temps. Potser un dia recuperi les notes que conservo i ho faci. El seu record ens va donar peu a parlar amb emoció de politges, rodes, rodes dentades, grues, braços giratoris, etc.

Asseguts sota el til·ler, al seu jardí, a la sala d’estar, o al menjador, hem compartit bones estones aquest estiu. Estones de connexió i complicitat que m’han fet oblidar per moments la pregunta que m’inquieta últimament i que ha donat nom a aquest article.

No obstant això, les nostres converses per telèfon i en directe tenen efectes secundaris imprevisibles que no soc capaç d’anticipar. La nit que va seguir a una de les meves visites va estar buscant les claus del seu cotxe, assegurant que el tenia aparcat al carrer. Pel que m’han explicat, va resultar difícil persuadir-lo perquè abandonés la cerca. I fa un parell de dies em va explicar il·lusionat que tornava a tenir cotxe, però quan va mirar d’explicar-me alguna cosa en relació amb ell em va dir contrariat que havia oblidat on era exactament, així que li vaig contestar que no es preocupés, que segur que apareixeria. No vaig saber molt bé quin efecte va tenir la meva resposta. Em passa sovint.

El seu cap intenta encaixar peces i es barregen els puzles. Passat i present, ficció i realitat.

El seu últim cotxe fa temps que va desaparèixer de la seva vida. Era un Opel corsa i ell l’anomenava: “el ferrarito”. Al meu pare li hauria fet il·lusió tenir un Ferrari. Potser s’hagi imaginat aquests dies conduint el bòlid del senyor Perkins … I si és així, no és estrany que no recordi on és aparcat…

 

26 Nans / 26 Enanitos

 

Barret de nan

Ha passat pràcticament un any des que vaig publicar l’anterior article d’aquesta secció del bloc que he dedicat a la creativitat i l’Alzheimer arran de la malaltia que pateix el meu pare des de fa anys. Aquesta avança inexorablement, destruint els seus records, la seva autonomia, la seva capacitat per comunicar-se i tot el que ha constituït la seva identitat.

Que hagi interromput gairebé un any la publicació d’articles d’aquesta secció, no es deu al fet que hagi deixat de relacionar-me amb el meu pare durant aquest temps, tot el contrari. Es deu al fet de no haver disposat del temps necessari per explicar a través d’aquests articles les fantàstiques converses que hem compartit aquest últim any i la bonica relació que ens segueix unint.

La manca de temps té a veure amb el meu canvi d’horari i de context laboral. Sempre m’he dedicat a l’Educació, però mai fins aquest any havia treballat a temps complet en una escola, amb 26 nans al meu càrrec.

Escric nans amb respecte i afecte. És el terme que he compartit amb el meu pare per referir-me als meus alumnes i alumnes de segon curs de primària. En realitat la paraula que emprem és “enanitos”, en castellà, la llengua en la que parlo amb el meu pare i que utilitzo per escriure aquests articles. Les traduccions de vegades resulten una mica inexactes.

Carnaval 2018.
Prototip del barret construït pels nans de segon curs de primària de l’Escola Montserrat Solà.

Sempre ens han agradat els diminutius. En la seva Andalusia natal el seu ús és freqüent i ell sempre els ha emprat per referir-se amb especial afecte i simpatia tant a objectes com a persones o situacions. També compartim l’afició pels éssers fantàstics. Quan jo era molt petita alguns dissabtes jugàvem a cercar nans a la meva habitació. Ell aconseguia atrapar-los amb la mà amb molt de compte, i desapareixien quan la obria, sense que jo aconseguís veure’ls …

Els 26 nans d’aquest any han estat reals. I també éssers fantàstics. Tots amb nom propi. S’han convertit en el centre de les nostres converses diàries a través del telèfon durant tots els mesos que ha durat el curs.

Al principi vaig dubtar que pogués recordar el fet que jo treballés en una escola. Cada vegada més, té dificultats per integrar canvis i novetats, però en pocs dies els nans es van convertir en una rutina i encara ara, quan escric aquest article, a mitjans d’agost, em pregunta per ells:

– I com van els teus nans?

-Segueixen de vacancesli explico.

– Ah sí ?, Que bé ! -contesta ell.

– Doncs sí!. Les vacances sempre s’agraeixen i són necessàries per a reposar forces, perquè 26 nans desgasten molt.

Li ho dic amb to alegre.

– Quants ? pregunta amb veu de sorpresa

– 26, 26 nans.

– ¡¡¡26 !!! exclama impressionat.

I em ric. No tinc ni idea de les vegades que hauré contestat a aquesta pregunta. I ell no és conscient de les vegades que m’ho ha preguntat, però tot i així, cada vegada que ho fa, m’entra el riure en sentir la seva exclamació i les seves observacions posteriors:

Escolta, doncs 26 nans són molts!

– Sí, ho sé, ho sé …

Algunes vegades pregunta si també hi ha nans femenins (“enanitas”)  i li responc afirmativament.

Al meu pare li hauria agradat ser mestre. M’ho ha dit moltes vegades al llarg d’aquest curs i s’ha ofert innombrables vegades a donar-me un cop de mà. Ja no se’n recorda, però ell va fer de mestre voluntari ajudant a alguns adults arribats d’altres països. Moltes persones li van estar agraïdes en aquella època i ell va gaudir moltíssim de l’experiència. Sento que ho hagi oblidat. Ni se m’acut mirar de recordar-li. Hi va haver un temps en que  potser tenia sentit fer-ho, però ara no.

Carnaval 2018.
Prototip del barret construït pels nans de segon curs de primària de l’Escola Montserrat Solà.

Al meu pare sempre li han interessat els temes relacionats amb l’educació i la creativitat. Al llarg dels anys, ens hem passat hores i hores xerrant i compartint interessos, idees, lectures, experiències, etc. I estic convençuda que això és precisament el que explica que sigui capaç de connectar amb aquests temes tot i els estralls que la malaltia li ha produït i que actualment repercuteixen sobre totes les seves capacitats.

Al llarg d’aquest últim any no ha deixat de sorprendre’m i meravellar-me amb la seva capacitat per seguir els meus relats i explicacions diaris sobre els meus fantàstics nans i per exposar les seves idees, opinions, fer broma i fins i tot fer recomanacions (això sí, amb molta prudència) sobre tot el que li explicava.

Sempre m’ha interessat el que el meu pare encara pot fer i gaudir tot i la malaltia i no tant el que no pot fer. Intento concentrar-me en el que és possible i no donar per fet que no és capaç d’algunes coses. Provo, intento, m’esforço i la veritat és que alguns dies, no tots, les converses telefòniques que hem mantingut podrien haver format part d’un compendi de reflexions profundes sobre el que significa aprendre i les infinites maneres en què podem fer-ho.

El nostre propi intercanvi constitueix un bon exemple d’això. El dia que em va dir textualment que no només gaudia amb les nostres converses, sinó que també estava aprenent molt, em vaig quedar realment fascinada. Sé que no mentia. És innegable que un aprèn quan percep que ho fa, i en el seu cas a més, li produïa una sensació de benestar i felicitat que em va transmetre amb to eufòric. Una altra cosa diferent és que no pugui recordar-se de res del que hàgim parlat quant penja el telèfon.

Em va donar molt que pensar la seva afirmació. Estic gairebé convençuda que el terme aprenentatge es desestima amb relació als malalts d’Alzheimer. Perden facultats, cada vegada saben fer menys coses i s’obliden de tot. Em pregunto si això és motiu suficient per descartar que puguin aprendre i gaudir fent-ho. Penso que no. Tal com entenc jo el terme, vinculat a la idea de procés, l’aprenentatge hauria de ser una constant en la vida de qualsevol persona. No dic que sigui fàcil que es produeixi en determinades circumstàncies. Mentre escric, sento de sobte que la clau per tractar amb malalts d’Alzheimer potser estigui relacionada amb l’aprenentatge. I m’adono que no és la primera vegada que li dono voltes a aquesta idea perquè em recordo d’una frase que diu el meu pare sovint i que em va donar peu a escriure un article que us convido a llegir: Home, això no ho sabia jo!

Li he agraït gairebé diàriament durant tot el curs que tingués interès per escoltar els meus relats i idees i pels comentaris interessants que ha fet. Quan em deia:

– Escolta, si et puc ajudar en alguna cosa …

Em donava peu a contestar-li:

– M’ajudes cada dia que parlo amb tu.

– Sí? (Pronunciat amb sorpresa i seguit d’un riure discret)

– El fet que m’escoltis amb tanta atenció sense fer judicis de les coses que t’explico, constitueix per a mi un ajut impressionant i t’estic molt agraïda per això. Les converses amb tu em resulten molt interessants. Em serveixen per reflexionar sobre el que he posat en pràctica amb els nans i m’ajuden a percebre coses de les que no m’havia adonat. Em sento afortunada de tenir-te i que m’escoltis diàriament amb tant interès. Ja li agradaria a molta gent tenir un interlocutor tan gentil com tu per poder parlar de temes que els interessen i preocupen!

– Escolta doncs t’agraeixo que m’ho diguis. (Ho diu amb humilitat i satisfacció alhora. I després riu)

Segueixo, encara tinc molt per agrair-li:

M’encanten les teves observacions, m’inspiren. Són molts els dies que se m’ocorren idees per posar en pràctica mentre parlo amb tu. A vegades les teves preguntes m’ajuden a trobar solucions inesperades a coses que necessitava resoldre. Ja saps que de vegades començo activitats i propostes que no sé exactament en quina direcció creixeran i mentre parlem se m’acut com, gràcies a tu.

Barret de nan

He utilitzat moltes frases diferents al llarg de l’any, però totes en la mateixa línia i amb la mateixa intenció: Agrair al meu pare la seva capacitat d’escolta i la seva empatia, així com la seva ajuda diària i incondicional.

Per a comunicar-se amb ell, és imprescindible transmetre idees de forma clara, destacar l’essencial, ordenar el discurs, repetir-ho, anar a poc a poc, destacar alguns punts, etc. Així que les circumstàncies m’han obligat, per dir-ho d’alguna manera, a realitzar un exercici d’anàlisi i síntesi diari que d’altra manera no sé si hagués realitzat. I no ha estat només un exercici mental perquè el fet d’expressar en veu alta els meus pensaments i de sentir-me a mi mateixa pronunciar-los ha constituït un exercici al qual li he tret molt partit. La reflexió compartida amb ell sobre la meva pròpia pràctica, sumada a totes les seves observacions, m’han ajudat en molts sentits. Ell sempre em dóna suport, m’anima, em consola i m’escolta. I la seva actitud ha contribuït a que em sentís en molts moments segura i confiada, disposada a conviure amb la frustració que generen moltes situacions, decidida a buscar solucions imaginatives a problemes d’aprenentatge i de conducta, a perseverar, a imaginar escenaris insòlits, etc.

Sé que no recorda les meves paraules tan punt penja el telèfon, però les emocions que sent en escoltar-les no moren en uns instants, perduren per un temps que no sé precisar i reviuen.

Cada dia puc agrair-li la conversa com si fos la primera vegada que ho fes i percebre la satisfacció que li produeix saber que m’ajuda. Puc també escollir paraules i frases diferents i diversificar i enriquir el nostre diàleg amb matisos subtils. No es tracta d’un discurs repetitiu sinó d’un exercici creatiu. No avorreix, estimula. Als dos.

No estic segura que capti les meves paraules com a mi m’agradaria, així que em satisfaria que aquest article servís per deixar constància del sincer agraïment que sento. L’Alzheimer no anul·la les possibilitats de fer que les persones que el pateixen, siguin i se sentin, competents, útils i estimades.

*

Durant el curs he mirat de connectar al meu pare amb la meva escola, la meva aula i els meus 26 nans de tantes maneres com se m’ha ocorregut. Algunes han tingut força èxit i altres no tant. He guardat fotografies i notes per recuperar, quan pugui, algunes de les anècdotes i dels episodis més bonics que s’han succeït al llarg de l’any i donar-los forma d’article.

20 mg. de memantina i HDAC2-Sp3

 

Ja fa dies vaig escriure un article arrel de la nova medicació que va començar a prendre el meu pare per l’Alzheimer, que vaig titular: Memantina i glutamat. En aquell moment no estava prenent encara la dosi recomanada perquè la presa es realitza progressivament durant un mes, fins arribar als 20 mg.

Al final de l’article vaig escriure “¡Visca el riure! (¡I la memantina!) “, aquesta última entre parèntesis, perquè no em vaig atrevir llavors a atribuir a la medicació, la magnífica conversa que aquell dia vaig tenir amb el meu pare. No obstant això, del que no tenia dubte era que els moments de riure i bon humor que havíem compartit havien tingut efectes absolutament beneficiosos (per tots dos).

Avui ja no tinc cap dubte sobre l’efecte que ha fet en el meu pare la memantina: No només ha aconseguit frenar el deteriorament, si no que també dona la impressió d’haver millorat en alguns aspectes. Porta ja forces dies prenent 20 mg diaris. Sé que no tots els pacients reaccionen de la mateixa manera, però en qualsevol cas crec que ell passarà a engrossir la llista d’aquells que han experimentat una millora considerable.

La memantina no fa miracles, però és com si haguéssim retrocedit en el temps en alguns sentits, especialment en determinats moments i situacions. La seva fluïdesa verbal ha augmentat i també la coherència. Les converses que mantinc diàriament amb ell han tornat a adquirir un nivell de complexitat més elevat, per dir-ho d’alguna manera. Crec que a més, aquestes desencadenen un procés de retroalimentació afegit que també resulta beneficiós i potser potencia els efectes de la memantina.

Quan el seu nivell de satisfacció i benestar és elevat, la seva capacitat de comunicació és més gran. Això em permet incrementar la quantitat, la diversitat i la complexitat dels estímuls que miro de posar en joc en el transcurs de les xerrades per telèfon i també de les activitats que realitzem conjuntament en directe. L’objectiu és mirar de mantenir actives les seves capacitats cognitives tant temps com sigui possible. Estímul i complexitat li produeixen satisfacció i benestar i tornem al principi del paràgraf. És un cercle viciós que es retroalimenta.

Abans de la memantina la conversa presentava alguns dies serioses dificultats. Tot i que la seva fluïdesa ha augmentat i algunes confusions sembla que han disminuït, la creativitat en les converses es manté al mateix nivell que abans:

Com van els teus treballs de sòl ?, em va preguntar fa uns dies.

Com ?, Disculpa, no capto ara a què et refereixes amb treballs de sòl, li vaig respondre.

mmmm … sí, de les herbes i això …

Et refereixes a l’hort?

Sí, això a l’hort!

I li va agafar el riure. I a mi també. Ens contagiem amb facilitat, ho reconec.

 

 

L’hort és un dels nostres temes de conversa recurrents que em permet variacions i novetats contínues. Constitueix un sistema dinàmic en perpetu canvi i això em dóna moltes possibilitats. Les descripcions detallades que inclouen vocabulari precís en són un exemple.

Em va agradar la seva pregunta. Tot i que no la vaig saber captar al vol, després em va semblar molt encertada.

La memantina no atura el procés de deteriorament, només el frena i resulta difícil descriure la magnitud i la intensitat de la frenada. Últimament i malgrat la medicació, se li fa molt difícil identificar-me com la persona que el truca diàriament. Fa un parell de setmanes em va explicar que algunes tardes el truca per telèfon la que pressuposa que ha de ser la secretària de Can Rampeta (casa meva) i que parla molt amigablement amb ell i que és molt simpàtica. Va ser complex respondre’l. Però em va fer il·lusió que la trobés tan agradable.

Crec que quan el vaig a veure, ell nota que em coneix, però no sap exactament qui sóc ni d’on surto. Ara estic provant el següent: quan arribo a casa seva el saludo de la mateixa manera que quan parlem per telèfon: Hello, how are you? No sé si la frase li fa clic i el connecta amb la secretària amb la que parla per telèfon a les tardes, però com li sona familiar i li dic amb afecte, sé que li agrada sentir-la sigui qui sigui jo.

Tampoc m’acaba d’identificar quan parlem per telèfon. Fa pocs dies després d’una llarga i agradable conversa em va dir de sobte:

Però, llavors, tu qui ets?

La teva filla Marta, li vaig contestar, la que viu a Can Rampeta, la de l’hort …

Ja, val, ¿i no hi ha més Martes?

Pues no crec, em sembla que sóc l’única. Però mira en qualsevol cas del que sí estic segur és que sóc ÚNICA.

El meu comentari va fer fluir el riure a tots dos costats del telèfon i vam tancar així la qüestió sobre la meva identitat.

La memantina no fa efecte indefinidament. El que he llegit sobre ella, i crec que està en fase encara bastant experimental, és que aconsegueix retardar durant uns mesos el deteriorament cognitiu al reduir la quantitat de glutamat en el cervell, la presència del qual augmenta a causa de la malaltia. Quants mesos i en quina mesura ho fa és una cosa que no sé. I no deu ser fàcil saber-ho, tenint present que no es pot determinar el grau exacte de deteriorament en el moment en que es comença a prendre. Segur que existeixen múltiples variables que determinen el seu efecte.

Fa pocs dies vaig conèixer una notícia que obre noves possibilitats de trobar un altre tipus de medicació per combatre l’Alzheimer. Investigadors de l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT)  han publicat recentment a la revista Cell reports l’estudi: The Transcription Factor Sp3 Cooperates with HDAC2 to Regulate Synaptic Function and Plasticity in Neurons . La traducció és: El factor de transcripció SP3 coopera amb HDAC2 per regular la funció sinàptica i la plasticitat neuronal.

He llegit l’estudi i per a algú que no estigui familiaritzat amb la genètica i la recerca resulta complicat d’entendre. Jo crec que he pogut captar l’essència de la investigació gràcies a algunes lectures prèvies i al fet que estic llegint en aquests moments un magnífic llibre de Siddhartha Mukherjee: El Gen.

Els científics han descobert mitjançant l’estudi de determinats gens que existeix un complex format per l’enzima HDAC2 i la proteïna Sp3 que està relacionat amb trastorns neurològics associats amb deteriorament de la memòria.

El descobriment sobre el paper crucial que exerceix la proteïna Sp3 en la regulació de la plasticitat sinàptica i la funció cognitiva ha estat inesperada per als mateixos científics. Els estudis que s’estan realitzant amb ratolins han demostrat que la inhibició de Sp3 és capaç d’invertir el deteriorament de la capacitat sinàptica i aquests resultats són consistents amb altres que demostren que la reducció parcial dels nivells de HDAC2 és suficient per revertir els dèficits sinàptics i cognitius en aquests mateixos ratolins.

L’estudi conclou que la inhibició d’aquest complex millora la funció sinàptica. Ara estan treballant per trobar els mecanismes que l’inhibeixin selectivament sense produir efectes secundaris. Aquests descobriments proporcionen vies alternatives per al desenvolupament de fàrmacs per tractar l’Alzheimer i potencialment altres trastorns neurològics.

La diferència amb anteriors enfocaments crec que radica en el fet que no es pretén la inhibició de determinats substàncies que augmenten com a conseqüència de la malaltia, com seria el glutamat, sinó que es dirigeix ​​directament a inhibir un complex, HDAC2-Sp3, que s’ha identificat com un epigenètic crític regulador de la funció sinàptica a les neurones. Tinc la impressió que la diferència és substancial.

No sé quant temps haurà de passar perquè els experiments amb ratolins donin els resultats esperats i donin pas a la investigació encaminada a produir nous fàrmacs per tractar l’Alzheimer en humans. Que sigui el que sigui necessari, em dic a mi mateixa, però que es produeixin.

De moment,

¡Visca la memantina, els ratolins i els científics!

Home, això no ho sabia jo!

 

Eclipsi de lluna, 7 d’agost 2017, 20:14 a.m.

El títol d’aquest article es correspon amb una frase que el meu pare diu sovint. Em produeix sentiments diferents i també ambigus segons el moment en què la pronuncia.

Sovint em fa esbossar un somriure. Un somriure tenyit de tristor perquè la major part de vegades el que expressa en realitat és que una cosa que sí que sabia perfectament ha desaparegut del seu cap com per art de màgia, a causa de l’Alzheimer.

El to amb que sol pronunciar-la em sona positiu. Denota certa sorpresa i complaença, en el sentit que dóna la impressió que li complau saber (aprendre) coses que no sabia amb anterioritat, per petites o insignificants que puguin semblar. No recordo ara haver-lo sentit pronunciar-la amb un to diferent, de retret, com si algú, deliberadament, no li hagués explicat alguna cosa del seu interès, encara que és molt probable que en alguns moments certes coses les percebi així.

Niu d’oreneta. Agramunt, estiu 2017.

La intensitat amb que el meu somriure es tenyeix de tristor té a veure amb el que motiva que ell pronunciï la frase. Crec que alguns detalls relatius a la nostra biografia, que òbviament no recorda, són els que més m’entristeixen. Altres coses, com ara que ja no sàpiga que les orenetes construeixen els seus nius amb fang (tema que ha estat motiu de conversa, recentment), o que els eclipsis de lluna no es produeixen amb freqüència (ídem), no ho fan tant, és més, em donen l’oportunitat d’interessar-lo per coses que en altres moments li han interessat i ara percep com a novetats.

Això m’ha proporcionat una pista per intentar donar-li la volta a la frase que dóna títol a aquest article i restituir-li el seu sentit original. Pensant-ho bé, crec que en certa manera el que miro és d’evitar entristir-me sempre que la pronuncia, però alhora aprofito les possibilitats que això comporta. El que porto temps fent és explicar-li coses que estic segura que ni sap ni sabia, de manera que quan apareix la frase en la conversa ho fa en sentit literal que dista molt d’equivaler a “d’això ja no es pot recordar”.

Flors de carabassa

Ell la diu amb la mateixa complaença de sempre i a mi em complau que la digui en aquests moments perquè no equival a un espai en blanc producte de la desintegració sinó més aviat a un espai en blanc que encara no ha estat ocupat. Expressa realment curiositat, sorpresa i també moltes vegades desitjos de saber més sobre el tema que estiguem abordant.

M’agrada llegir. Em proporciona llibertat. Llibertat per aprendre sobre el que jo decideixo. M’interessen coses molt diferents i això en molts sentits és un avantatge i en altres no tant.

A l’efecte de mantenir la motivació, l’interès i l’activitat cognitiva del meu pare, a través de les converses que mantenim diàriament, constitueix un avantatge. Li parlo sobre moltes de les meves lectures, ja siguin sobre genètica, botànica, neurociència, jardineria, ornitologia, història de les ciències, autisme, educació o matemàtiques, etc.

Recentment un amic m’ha deixat diversos llibres i un d’ells m’ha interessat especialment: “Sensibilitat i intel·ligència en el món vegetal“, de Stefano Mancuso.

Ha propiciat que reflexionés molt sobre les idees que exposa i sobre educació (àmbit al qual inevitablement sempre arribo vingui d’on vingui) i que hagi dut a terme observacions al jardí i a l’hort que no crec que hagués fet de no haver-lo llegit. També ha inspirat molts minuts de conversa amb el meu pare sobre com d’intel·ligents i sensibles són les plantes, de les estratègies que fan servir per créixer, de les solucions que posen en joc per superar determinats obstacles, etc.

Cada vegada que el meu pare, en el transcurs d’aquestes converses ha pronunciat la frase: Home, això no ho sabia jo!, ha estat magnífic. M’ha donat peu a contestar:

– Escolta, jo tampoc !, el que t’estic explicant és absolutament nou per a mi i t’agraeixo que m’escoltis amb tant interès perquè no trobo moltes persones amb les que poder parlar sobre aquests temes.

Detall d’una flor de carabassa

Aquest tipus de comentaris l’agraden. I em convida a que segueixi explicant-li coses. Se sent especial, útil i satisfet quan els faig. Més encara quan li dic que per a mi és un exercici magnífic explicar-li coses sobre les meves lectures perquè m’obliga en certa manera a resumir i a sintetitzar idees i això m’ajuda a interioritzar els continguts sobre els que llegeixo. I és cert. Més si es té en compte que la comunicació amb els malalts d’Alzheimer comporta sovint algunes dificultats. Cal simplificar idees, repetir-les, posar exemples, parlar a poc a poc, tornar a començar pel principi, repetir paraules, lletrejar, etc. Jo aprenc moltíssim de l’experiència i ell segueix les meves explicacions amb molt interès, tot  ique després tingui dificultat per guardar les dades.

Dels llibres passem a les observacions i a les hipòtesis. Li explico per exemple que porto dies fixant-me en com creixen les carabasses a l’hort i també les mates de cogombres. Les dues plantes generen uns filaments que els permet subjectar-se i enfilar-se. És molt curiosa la manera en què aquests creixen: comencen sent com fils desplegats i quan presumeixo que detecten  alguna superfície propera a la qual poder-se subjectar s’enrotllen sobre si mateixos, formant una espècie de molla i a continuació s’enrosquen al voltant del suport que hagin trobat.

Circells enrotllats com una molla, d’una planta de carabassa

Home, això no ho sabia jo !, diu el meu pare.

Bé, ni jo! Ho acabo de descobrir i t’estic fent partícip dels meus descobriments i observacions. I segueixo: Jo crec que enroscar-se formant una molla fa que la fixació de la planta sigui molt més resistent. La molla és capaç de suportar millor el moviment perquè pot allargar-se sense trencar-se i recuperar després la forma.

Home, això no ho sabia jo !, torna a dir el meu pare.

Ni jo tampoc, torno a contestar. A més, el que t´acabo d’explicar és una pura hipòtesi. Després del que he llegit sobre com de llestes són les plantes em sembla que això podria ser un magnífic exemple, no et sembla? Fabriquen molles per millorar la seva capacitat de fixació.

– Home, “llestes” no sé si seria la paraula, diu ell.

I ric amb la seva resposta i li explico que precisament aquest és un dels conceptes que defensa l’autor del llibre que he llegit.

I seguim la conversa sobre un munt de coses que tots dos no sabíem.

Alguns dies acaba dient-me que li agrada molt parlar amb mi. Li semblen molt interessants les coses que li explico. I a mi em fa feliç que m’ho digui.

*

No sempre és possible desenvolupar estupendes converses ni restituir el sentit original de la frase que ha motivat aquest article, ho reconec. El seu estat d’ànim, la seva receptivitat, el seu nivell de connectivitat, etc., no són sempre els mateixos, varien, com els de qualsevol altra persona, entre les quals m’incloc. No obstant això, quan sí que és possible, tots dos aprenem moltíssim, així que penso que val la pena intentar explicar-li coses que no ha sabut mai i constitueixen una veritable novetat.

Sabates alades

 

Aquest parell de sabates alades porta incorporat un parell de ventiladors que asseguren el vol, tot i que no apareixen a la fotografia

Durant la segona setmana de juliol he impartit un curs a l’Escola d’Estiu organitzada per l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona, amb el títol: Emocions agradables, art i creativitat.

El curs va començar amb una invitació a la reflexió sobre els sentiments que els docents experimenten en el seu lloc de treball i tot seguit es va portar a terme una activitat amb l’objectiu d’alliberar-se, metafòricament parlant, d’aquells que no resulten agradables.

L’exercici es va desenvolupar individualment i en privat, sense que ningú estigués obligat a fer-los explícits. Identificar aquests sentiments és el primer pas per aconseguir desfer-se d’ells i poder tot seguit concentrar-se en tots aquells que ens fan sentir bé, tant amb nosaltres mateixos com amb els demés.

Aquest model requereix una carrera ràpida per emprendre el vol

Seguidament, mitjançant un exercici creatiu, vam transformar les deixalles resultants del procés d’alliberació en un producte tangible que permetés visualitzar els sentiments agradables que els docents desitgen poder experimentar i vam centrar el diàleg en aquests, analitzant-los des de l’òptica del professorat i també de l’alumnat.

Quant més treballo en l’àmbit de les emocions, més clar tinc que resulta difícil separar els sentiments en grups estancs i abordar-los per separat. Crec que existeix una relació d´interdependència entre ells que val la pena aprofitar i que convida a abordar-los d’una manera conjunta.  Quan l’objectiu està posat en potenciar la vivència d’emocions agradables resulta més fàcil abordar la gestió dels que no ho són tant.

El títol d’aquesta ressenya fa referència a una de les activitats que vam portar a terme: construir unes sabates amb ales.

L’activitat se’m va ocórrer arrel d’haver impartit prèviament un altre curs similar:  Potenciar les emocions positives a través del llenguatge artístic.  Us convido a llegir l’article que he escrit sobre ell,  titulat: Partir-se la caixa.

Li dec la inspiració a la intervenció d’una mestra que va voler compartir amb la resta de persones del curs les sensacions que té al seu cos quan se sent feliç.  Ens va explicar que se sent com si tingués ales als peus.

I a qui no li agradaria tenir ales als peus?

L’exercici que vaig proposar es basa en una idea que porto explorant des de fa temps i que poso en pràctica cada vegada que tinc ocasió:  construir o crear imatges i objectes tridimensionals que ens facin sentir bé, és molt més potent que visualitzar-los exclusivament amb la imaginació.  Quan determinades imatges positives o agradables transcendeixen l’àmbit de l’escenari mental per esdevenir reals i tangibles,  la seva potència i els efectes positius que tenen augmenten exponencialment. Més encara quan hi ha hagut un treball previ de disseny, de presa de decisions i de manipulació de materials i quan es comparteix en grup la concreció de la proposta així com de totes aquelles idees, sentiments  i pensaments que s’han experimentat en el transcurs del procés de realització.

Dels peus alats van sorgir les sabates amb ales.

Sovint les intervencions dels alumnes em serveixen de font d’inspiració per plantejar noves activitats tot i que no sigui al mateix grup on ha sorgit la idea sinó a un altre. Em sembla interessant que es produeixin transferències entre cursos i més encara entre persones que ni tan sols es coneixen. És una manera ben bonica d’enriquir-se i de compartir.

 

Tothom va estar disposat a portar un parell de sabates  per poder-les transformar. Era la condició indispensable per poder dur la activitat a terme.  Vam reunir tants models diferents com persones van assistir al curs i de seguida es va posar en evidència una qüestió: cada sabata demanava tenir unes ales particulars. Quines?  En vam estar parlant prèviament. Hi ha molts tipus d’ales, i també molts tipus de vols, segons siguin aquestes…

La qüestió dels materials va ser una altre factor a tenir en compte, juntament amb el temps del que disposàvem.  Era important poder realitzar tot el procés i arribar a materialitzar les idees prèvies perquè finalment poguéssim compartir les sabates alades i algunes de les idees que aquestes van ser capaces de suscitar.

No es pot preveure mai què passarà quan un grup de persones es troben amb la possibilitat real de calçar-se unes magnífiques sabates amb ales …

La Maria, espontàniament , amb les seves sandàlies alades  a l’estil Leonardo da Vinci i música de fons, va propiciar que tothom qui va voler emprengués el vol per un minut allà on va desitjar, sense que hi hagués necessitat d’explicar ni comentar res. Va ser un moment de màgia compartida, un moment sensible i emotiu d’extraordinària potencia.

La Maria, accionant el mecanisme de les ales, instants abans d’emprendre el vol

 

Vaig plantejar una pregunta:

A on ens poden portar unes sabates amb ales?

Vaig recollir les respostes i ens vam adonar de la quantitat de coses que ens permetria tenir un calçat com el que havien construït.

En aquest model, les ales es despleguen quan la seva propietària no té ganes de tocar de peus a terra

Un cop acabat el curs no m’he pogut estar de continuar afegint coses a la llista inicial:

A sentir-nos lleugers
A sentir-nos capaços
A sentir-nos lliures de traçar el propi camí
A desconnectar-nos de les preocupacions terrenals
A passejar sobre els núvols
A veure persones estimades que estan lluny
A somiar amb coses boniques
A veure la terra des de les altures
A tocar el cel amb les puntes del dits i del nas
A ballar en el cel fent filigranes
A l’espai
A experimentar la ingravidesa
A fer exercicis de vol
A traçar loopings al cel

No puc deixar de pensar en sabates alades. M’agradaria emprovar-me models diferents. Voldria poder experimentar la llibertat de volar on jo volgués. Voldria que hi haguessin paradetes a les fires amb sabates alades per llogar, a un preu raonable i sabaters especialitzats en la seva cura i reparació i també  instructors de vol i companys de vol i llapis de colors per pintar els núvols i la lluna mentre volo …

 I vosaltres, què faríeu amb unes sabates amb ales?  

Us convido a imaginar-ho i també a que us les calceu tantes vegades com desitgeu. Només cal tancar els ulls…tot i que molt millor si abans de tancar-los us lligueu els cordons o la sivella …

 Bon vol!

“Kis mi again”

 

Vaig anticipar aquest article ara fa uns dies. Em va quedar pendent explicar una deliciosa anècdota relacionada amb el quadern de dibuixos en què ha estat treballant el meu pare, malalt d’Alzheimer, durant molt de temps, i al qual he dedicat l’anterior article d’aquesta secció: “Mandales dialogats II. Patrons “. Us convido a llegir-lo si encara no ho heu fet.

Estava convençuda que aquest quadern havia passat a formar part dels acabats, però no és així. L’últim dia que vaig estar amb ell a casa seva, ho vam estar comentant de nou i vam  fullejar totes les pàgines a les que encara no ha posat color. Té el propòsit de seguir amb ell, tot i que dies enrere semblava que l’havia aparcat definitivament.

Ja fa mesos em va explicar el que havia fet en arribar a una pàgina determinada. Aquesta es compon de dibuixos solts i el centre l’ocupa una escena que ell em va descriure així:

 

– Hi ha un cor i dos éssers humans besant-se, o això sembla, que ha fet l’autor de la pàgina. Llavors posa “Kiss me“.

I va seguir explicant-me:

– Ara he entrat jo i ho he posat davant d’un ocellet i una ocelleta. Bé, he posat “kis mi again“. Saps el que vol dir ?, em va preguntar.

– Besa’m de nou ?, li vaig dir jo.

– Exacte!, va contestar

I vam riure tots dos a banda i banda del telèfon.

Tot i que afortunadament vaig prendre algunes notes d’aquella conversa, no puc reproduir el to ni totes les paraules amb què em va descriure el dibuix i la seva intervenció, però sé que a ell li va donar la sensació d’haver fet alguna cosa una mica fora de lloc. Es va excusar en cert sentit per haver-se fixat en una escena d’amor explícit i va recalcar que el dibuix no era obra seva, si no de l’autor de la pàgina, que òbviament no era ell. També va expressar cert dubte sobre el fet que els personatges que apareixen s’estiguessin fent un petó. És cert que els llavis de les dues figures no arriben a tocar-se, però no crec que fos això el que el va impulsar a posar-ho en dubte. Va ser més aviat el seu habitual pudor i discreció el que el va impulsar a expressar-ho així.

L’escena el va emocionar d’alguna manera que no sé ni puc explicar. Però no tinc cap dubte que va aconseguir fer un “clic” a l’interior de la seva seu cap i el va connectar amb les seves vivències. Encara que no pugui recordar-se de fets concrets, moltes coses han deixat una mena de sediment o pòsit. Les mostres d’afecte constitueixen un d’aquests pòsits i estic convençuda que actualment són les que aconsegueixen retenir alguns records recents i no tan recents en el seu cap. Com si fossin un poderós adhesiu. La frase que ell espontàniament ha inclòs en el dibuix crec que també constitueix un bonic exemple. “Again”, expressa el seu desig de preservar l’afecte que rep de les persones, encara que ho hagi posat sota els ocellets.

Dies després, i en diverses ocasions, hem tornat a comentar el contingut d’aquesta pàgina del seu quadern.

Tot i que la primera vegada va deixar molt clar qui havia escrit la frase, en les converses posteriors que hem mantingut, s’ha referit sempre a la intervenció  d’un graciós, que en algun moment ha intervingut a la pàgina i ha escrit el que ha escrit. Ell ja no s’ha tornat a fer responsable de la frase.

Des del primer moment vaig pensar que el canvi de versió no es devia al fet de no recordar-se que havia estat ell, sinó a la necessitat de sentir-se lliure de culpa en cas que algú el pogués acusar d’haver escrit alguna cosa impròpia. Si ell no ha estat, no hi ha problema. Alhora el terme “graciós” li permet referir-se a si mateix sense fer-ho de manera explícita.

Recordo que, en més d’una ocasió, quan ha fet referència al graciós, li he dit que a mi em semblava un graciós amb molta gràcia i que la frase que ha escrit em resulta molt simpàtica. El meu comentari li fa canviar el to automàticament: comença a referir-se al graciós com queixant-se del que ha fet (per si de cas), i quant jo lloo la seva intervenció noto com canvia i corrobora, divertit, que a ell també li sembla simpàtica i graciosa la frase.

La figura del graciós que fa males passades no és la primera vegada que apareix. Temps enrere va ser el responsable de pintar de color verd la cua d’una cabra pujada a un arbre. L’episodi el va mantenir enutjat una llarga temporada, fins que va aconseguir dissimular una mica el color verd, pintant a sobre amb marró i ocre.

Vaig intentar imaginar hipòtesis factibles que expliquessin per què la cabra tenia la cua de color verd sense suggerir-li mai que hagués estat ell el responsable de pintar-la així. Les meves propostes no el van convèncer, va seguir enutjat, perquè algú l’havia pintat incorrectament.

Fa pocs dies un esperit s’ha ficat en un dels quaderns de mandales centrats en els quals està treballant i ha pintat unes línies de forma inadequada. Ara intenta eliminar-les amb la goma d’esborrar, però no li resulta fàcil i l’enutja que hagin aparegut com per art de màgia sobre el paper.

Els graciosos i els esperits em fan somriure. Em sembla deliciosa la manera com el meu pare responsabilitza a aquests éssers anònims d’accions de les que no se sent satisfet o de les que pensa que li poden renyar per haver-les dut a terme. És molt sa responsabilitzar a altres de tals coses. Es viu molt més tranquil així.

Seria fàcil atribuir a l’Alzheimer la mala memòria del meu pare en relació amb el que acabo d’explicar, però jo crec que la malaltia no és la causa.

Jo ho interpreto des d’una altra òptica. Una lectura recent d’un llibre de Rojas Marcos, titulat: “Eres tu memoria. Conócete a ti mismo”, ha fet que descobrís que en general totes les persones modifiquen els seus records:

En realidad, la memoria es creativa y tienen el poder de renovar las cosas que guarda con el fin de adaptarlas o hacerlas coherentes con los cambios que experimentamos a lo largo de la vida. Así, con el tiempo añadimos y sustraemos detalles de las experiencias pasadas que conservamos en la memoria, y cuanto más tiempo transcurre, más las transformamos. La memoria, pues, reconstruye nuestra historia con los recuerdos del ayer, pero antes los modela y los enmarca en el contexto de nuestras creencias y puntos de vista de hoy”. 

Luis Rojas Marcos

Jo crec que la memòria del meu pare, tot i l’Alzheimer, encara és creativa. No és que s’hagi oblidat d’alguns detalls que expliquen com han aparegut paraules, línies i taques de color en els seus quaderns sinó que ha transformat els seus records per sentir-se còmode. És preferible atribuir a altres les coses de les que un mateix no se sent satisfet o segur. En aquest sentit sembla que la seva memòria funciona com la de qualsevol altra persona que no pateixi aquesta malaltia.

També fa el contrari: se sent responsable o autor de coses que no ha fet però que li hauria agradat fer i que acaba atribuint-se. La seva memòria creativa li proporciona un equilibri i una satisfacció dignes d’admiració. Escric això amb certa enveja i també amb un somriure als llavis.

I acabo amb una frase, també de Luis Rojas Marcos, que vaig llegir no recordo on, ja fa molt temps i que ara adquireix per mi nous significats:

Per ser feliç cal tenir bona salut i mala memòria

 

“Partir-se la caixa”

 

“Capsa del riure” realitzada per una de les alumnes del curs

Durant la primera setmana de juliol he impartit un curs a l’Escola d’Estiu organitzada pel Moviment Educatiu del Maresme, que portava per títol: Potenciar les emocions positives a través del llenguatge artístic.

“Partir-se la caixa” és una frase que expressa molt bé els objectius que pretenia aquest curs: riure, passar-s’ho bé i aprendre en un ambient creatiu, artístic i lúdic.

És també la frase que va inspirar el treball d’una mestra per resoldre un dels exercicis creatius que vaig proposar: construir una capsa del riure utilitzant una capsa de mistos i forces materials diferents per transformar-la. Calia concentrar-se en les sensacions que la nostra panxa experimenta en riure, tot inspirant-se en alguna situació viscuda que no calia fer explícita. La capsa com a contenidor-panxa es prestava al joc de la lliure interpretació i recreació.

“Capsa del riure” realitzada per una de les alumnes del curs

L’exercici es va desenvolupar entre somriures i complicitats en un ambient magnífic i va concloure amb la invitació a mostrar les capsetes transformades i a compartir els riures continguts en elles. Van aparèixer en la conversa una gran quantitat de mots diferents per referir-se a les sensacions experimentades.

“Capsa del riure” realitzada per una de les alumnes del curs

 

Vint-i-vuit persones diferents, vint-i-vuit solucions distintes, totes divertides i interessants.

“Capsa del riure” realitzada per una de les alumnes del curs

 

 

Cada dia estic més convençuda que en relació amb l’educació emocional el més important és trobar maneres de potenciar la vivència de les emocions que ens fan sentir bé. No es tracta només de parlar d’aquells sentiments que ens resulten agradables sinó de propiciar tantes vegades com sigui possible situacions i dinàmiques que afavoreixin experimentar-los, sentir-los en pròpia pell, emocionar-se en primera persona i preferiblement en companyia.

Les dades que aporten els estudis sobre neurociència em fan pensar que seria molt desitjable treballar en aquesta direcció tantes vegades com sigui possible. El conjunt de situacions agradables viscudes sols, o amb altres persones, constitueix al meu entendre una mena de dipòsit de reserva en la nostra memòria al qual es pot accedir en diferents moments per evocar les sensacions que experimentem en el cos, quan ens sentim feliços, contents, alegres, satisfets, etc. així com també els pensaments agradables i positius que generem en aquestes situacions. Disposar d’aquests records i impressions facilita fer front a altres situacions que ens generen sentiments no tan agradables o fins i tot desagradables.

Fragment de la transformació sobre un dibuix, realitzada per una de les alumnes del curs

 

Durant el curs hem desenvolupat diverses activitat amb l’objectiu explícit o implícit de potenciar la vivència d’emocions agradables. Aquestes experiències han constituït un exemple de com proposar i desenvolupar activitats partint d’objectius molt concrets, utilitzant un nombre de materials limitats, consignes precises però suficientment vagues alhora com perquè cada persona pogués trobar solucions vàlides personals e irrepetibles, i desenvolupant dinàmiques participatives. Les possibilitats i variacions que es poden aplicar a les propostes són pràcticament infinites. Cal tenir clars quins són els objectius que es pretenen per desplegar un ventall de possibilitats que s’adeqüin als contextos particulars on es portin a terme les activitats.

Hem posat l’accent en el procés desenvolupat per resoldre les propostes artístico-creatives i en les dinàmiques relacionals que aquestes han propiciat. El resultat final, visible, és el que ens ha permès compartir els processos, així com també els sentiments que els participants han experimentat en el transcurs de determinades activitats.

La invitació al joc, a explorar alternatives, a col·laborar amb els companys i a expressar-se amb llibertat sense por ni vergonya, tot respectant les idees de tothom, ha estat una constant en totes les sessions.

“Elixir de la Felicitat” realitzat per una de les alumnes del curs

Vam començar el curs creant unes capses de riure capaces d’evocar instants d’alegria i benestar i de transportar-nos a diversos escenaris l’hem acabat compartint un autoregal: un elixir de la felicitat creat per cada persona i destinat a ús personal.

 

*

 

Hem rigut molt en totes les sessions i està més que demostrat que riure reforça el sistema immunitari, i afavoreix l’aprenentatge. També han emergit emocions i sentiments que vull anomenar “delicats”, com ara la tristesa, la ràbia, el dolor o la frustració, que han fet aflorar llàgrimes en alguns moments. Les emocions s’encomanen quan hi ha empatia al grup i generen alhora cohesió.

“Delicats” em sembla un terme bonic i també apropiat per referir-m’hi, perquè mereixen ser abordats amb la màxima delicadesa possible.

Confio que tots les persones que han participat en aquestes sessions passin un saludable estiu i comencin el curs vinent amb moltíssima emoció i il·lusió, i amb ganes de riure i passar-s’ho bé, convençudes de la importància i la necessitat de potenciar les emocions agradables a l’aula.

Fragment d’una “Capsa del riure” realitzada per una de les alumnes del curs

 

Aquest curs també ha tingut projecció cap a l’exterior. Una part del material emotiu-artístic creat l’estic fent arribar, amb consentiment i participació de tots els assistents, a una persona molt estimada, que sense saber-ho va propiciar una de les activitats que vaig proposar. Està passant un moment delicat a la vida i resulta bonic acompanyar creativament a les persones i intentar que experimentin emocions agradables que les ajudi a fer front a tot tipus de situacions.

Tot allò que hem compartit aquests dies m’ha permès inventar noves activitats i reflexionar sobre molts aspectes. Les intervencions i aportacions de les persones que han participat en aquest curs han constituït  per mi una mena de còctel detonador d’idees que ara pateixen en el meu cap una procés de fermentació. Una d’elles ha esclatat sense escapar al procés de destil·lació posterior: l’he posat en joc en el curs que he impartit seguidament a aquest. Li he agraït personalment a la persona que la va propiciar, la inspiració que em va proporcionar la seva intervenció.

Si voleu saber què va destil·lar el meu alambí mental, feu clic sobre la imatge: