Avui vull llançar un repte a tots els matemàtics del món: per què no creen una fórmula capaç de predir el comportament o les reaccions dels malalts d’Alzheimer?
Ric sola, després d’escriure el que acabo d’escriure. Encara que pogués oferir una substanciosa recompensa a qui ho aconseguís, no crec que hi hagi cap persona capaç de crear una fórmula així. L’Alzheimer i les matemàtiques estan renyits.
Sempre m’han fascinat les matemàtiques. Tot i que fa molt de temps que em vaig quedar estancada amb elles. Em fascina la capacitat que tenen d’explicar i interpretar el món i els successos que en ell esdevenen. No sé explicar-ho d’una altra manera. Capto bellesa en això, encara que jo no domini el llenguatge i tingui per costum aplicar un altre tipus de fórmules molt diferents, artístiques i poètiques, per interpretar el meu entorn.
Una fórmula que pogués calcular per endavant les reaccions (R) dels malalts d’Alzheimer (subjectes, X, Y, Z, etc.), a partir dels estímuls rebuts (ER→ Er1, Er2, Er3, Er4, etc.) , ajudaria a estar preparat per reaccionar, valgui la redundància, als seus comportaments.
Reaccionar vol dir acceptar, entendre, acompanyar, tranquil·litzar, etc.
Se m’acut una manera senzilla d’expressar-ho:
(X)× (Er1 + Er2) = R (x)
El producte de la idiosincràsia de l’individu x, per la suma dels estímuls rebuts, equival al conjunt de reaccions o respostes d’aquest individu davant tals estímuls.
M’entra el riure de nou, afortunadament … No hi ha fórmula que valgui! Les reaccions (R) dels subjectes (x, i, z, etc.) no es poden predir i tampoc les reaccions (RR) dels subjectes (α, β, γ, etc.), que comparteixen vida i vivències amb els malalts.
Segueixo jugant:
Encara que no domini el llenguatge matemàtic, puc expressar moltes coses, subtilment, a través d’ell, poètica i artísticament …
Com que no hi ha fórmules conegudes, només es pot reaccionar (RR) improvisant.
Proposo incorporar a la improvisació ingredients com la creativitat, l’afecte, el respecte, el bon humor, la paciència, la comprensió, la tolerància, etc.
Si hi hagués una fórmula predictora, haguéssim pogut anticipar la reacció del meu pare després de la visita al gerontòleg, a principis d’aquesta setmana.
Aquell dia, quan vam parlar per telèfon, com fem diàriament, vaig percebre en ell una desorientació espectacular. Resultava molt difícil portar endavant la conversa. Va intentar explicar-me espontàniament on havia estat al matí o durant el dia, però se li barrejaven records inconnexos, persones, llocs i temps impossibles de reconciliar. I crec que també l’angoixa de no saber que era a casa.
En moments així, ell es s’adona perfectament de la dificultat que li suposa la comunicació. Les paraules no apareixen per molt que les busqui i en ocasions no es corresponen amb els conceptes que vol expressar.
En moments així, sent angoixa i no sap el que li passa.
Em vaig preguntar què dimonis li hauria passat, perquè d’un dia a un altre hagués experimentat tal davallada. I vaig trobar ràpid la resposta: La visita a l’hospital i l’interrogatori del metge l’havien afectat profundament. I tinc clar, en part, per què: perquè el cúmul de preguntes que no va poder respondre tot i haver tractat de fer-ho (el metge es va quedar pel que es veu impressionat amb les seves habilitats per respondre amb tàctiques evasives), l’havien sumit en un mar de confusions.
Vaig mirar de posar-me en el seu lloc per un instant: Com em sentiria jo si no sabés qui sóc, on visc, amb qui visc, que he fet en la meva vida, com he arribat fins aquí i què faig parlant amb un individu amb bata blanca que no conec de res i no deixa de fer-me preguntes molestes.
No em cal seguir.
Després d’uns minuts de conversa angoixant a través del telèfon vaig decidir interrompre:
–Mira, li vaig dir, deixarem el tema per avui perquè t’està costant molt explicar-me el que vols.
–Escolta, sí, no sé el que em passa, va contestar.
I vaig seguir:
–Doncs jo sí: El teu cap s’està posant una mica vellet i es ple de llacunes i has d’anar fent salts perquè de vegades no trobes el que vols i confons algunes coses, i més encara quan estàs cansat.
I va contestar: ¿Només una mica vellet dius?
I vam riure tots dos.
La meva explicació el va tranquil·litzar momentàniament. Sempre ha estat capaç d’acceptar el que ens depara la vida i a més, amb bon humor. Va entendre perfectament el que li vaig dir, encara que probablement es va oblidar a la poca estona i el desassossec sembla que va anar in crescendo i la nit va ser agitada.
Ahir em vaig passar el dia pensant com transcorreria la conversa telefònica després de l’interrogatori del dia anterior. Afortunadament ja se li havia oblidat i vam poder mantenir una animada i estimulant xerrada, a la nostra manera.
També vaig estar pensant en altres coses durant el dia: Quins són els indicadors de qualitat de vida dels malalts d’Alzheimer?
Tan aviat com va irrompre la pregunta en el meu cap vaig començar a confeccionar una llista mental, de la qual ara només transcric l’inici:
La quantitat de vegades (freqüència) amb que reben:
♥ somriures sincers
♥ paraules amables i gestos d’afecte
♥ escolta atenta
♥ …
Una pregunta tan acotada segur que té resposta a internet, em vaig dir a mi mateixa. Ja gairebé de matinada, no vaig poder resistir l’impuls de escriure-la en el cercador de Google i de llegir en diagonal, literalment, centenars de pàgines sobre el tema. Vaig acabar obrint una carpeta nova que ara conté uns quants documents.
Quan pugui llegir-los en horitzontal, crec que acabaré escrivint un altre article. Mentre ho feia de qualsevol manera, se’m van ocórrer algunes coses que vaig deixar anotades, per no oblidar.