Mostra totes les entrades de marta

La caixa número 5

 

Divendres el meu pare i jo vam anar a “chinear” junts. Després vam pujar als Montes.

Vam aprofitar un petit encàrrec familiar (adquirir una caixa de plàstic), per visitar el basar i dialogar sobre algunes dels milers de coses que hi ha en ell.

Vam passar per les nostres seccions preferides, com sempre que hi anem. A la d’articles per fer manualitats, vam xafardejar tots els prestatges i li vaig descriure el contingut de moltes de les bossetes transparents que hi ha penjades. Al passadís d’articles de papereria ens vam aturar davant les llibretes. Vaig decidir comprar-me una per apuntar totes les coses que se m’ocorren estant amb ell. Ja en tinc una, però la vaig omplint a un ritme vertiginós i aviat necessitaré una altra. Ell també s’hauria comprat una, però més gran. Li agraden especialment les de mida foli, amb espiral metàl·lica, tapes dures i paper quadriculat.

Vam arribar a la secció de caixes de fusta, una altra de les nostres preferides, i ens vam entretenir veient la diversitat que tenen. Algunes semblen baguls en miniatura, altres tenen la tapa encunyada amb diferents motius i solem assenyalar les que més ens agraden per veure si coincidim. Altres caixes tenen divisions interiors i tapa de vidre que permet veure el contingut. No ens importaria a cap dels dos adquirir-ne la secció sencera.

No teníem clar on eren les caixes de plàstic i ens vam haver de moure entre articles apilats que dificultaven el pas, cercant-les. A vegades, quan veig coses a distància que crec que li poden agradar, li acosto una i comentem si ens sembla bonica, elegant, útil, etc. Després ho torno a deixar al seu lloc. La major part de vegades decidim que no val la pena adquirir certes coses, encara que ens agradaria fer-ho.

Al costat de la secció de jardineria trobem finalment el que buscàvem. L’encàrrec era inequívoc: una caixa del número 5.

Ens vam posar tots dos a buscar-la. El vaig ajudar a identificar l’etiqueta on apareix el nombre de cada model i vam revisar totes les piles que hi havia, des del terra, fins a l’altura del cap. El número 5 no apareixia per enlloc i vaig donar la volta al passadís, sense èxit.

Vaja !– vaig exclamar.- Quina mala sort tenim !, hi ha caixes del número 4, del 6, el 7, del 3, del 11, de l’1, però cap del 5!

Espera, veuràs– em va dir. –Podem fer una cosa: agafem una del 4 i una del 6 i les partim per la meitat.

Com?li vaig dir. I el vaig escoltar amb atenció.

Em va repetir: Agafem una del 4 i una del 6 i les partim per la meitat.

Vaig esclatar en una riallada. I un instant després ho va fer ell.

Vaig entendre l’acudit, un enginyós acudit matemàtic i em va semblar digne d’admiració. Es podria expressar mitjançant una fórmula:

Ens vam mirar als ulls i no tinc cap dubte: No era l’Alzheimer. Acabava de fer gala del seu magnífic i agut sentit de l’humor. Es va posar molt content quan va percebre que jo ho havia entès.

Vam riure una bona estona i vam seguir buscant la caixa nº 5. Finalment vam trobar-ne i vam tenir un altre motiu de satisfacció: vam poder realitzar l’encàrrec familiar, cosa que havíem posat en dubte que poguéssim fer, uns minuts abans.

De camí a la sortida vam continuar examinant objectes. Li va cridar l’atenció una peça metàl·lica que serveix per barrejar pintura i un salabre que li va recordar que en algun moment de la seva vida ell havia anat a pescar. Mentre esperàvem a que ens cobressin va descobrir una raqueta de tennis que li va semblar massa petita i feble i ens vam assabentar que serveix per electrocutar mosques.  La jove oriental que atenia la caixa donava instruccions a la clienta sobre com havia d’utilitzar-la. Vam saludar cordialment en marxar i tan punt vam sortir em va comentar:

m’he adonat de que aquesta noia (referint-se a la dependenta) parla el castellà molt bé!

En algun racó del seu cap potser hi hagi algun fragment letàrgic que contingui rastres de les seves vivències com a professor de castellà de les primeres persones d’origen xinès que es van establir al poble. No vam parlar d’això. Ho hauria fet si ell hagués fet referència explícita en algun moment per petita que hagués estat. Llavors li hagués ajudat a completar els seus records.

De vegades és una temptació explicar-li records bonics dels que ell ha estat el protagonista, però poden arribar a entristir-lo o a contrariar-lo pel fet de no recordar-se de res, així que he arribat a la conclusió que en molts moments és preferible no fer-ho. No obstant això, quan es presenten bones ocasions, miro d’aprofitar-les al màxim.

Quan vam sortir del basar, vam posar rumb als Montes. Serà el tema d’un proper article.

 

Interrogatori

 

Avui vull llançar un repte a tots els matemàtics del món: per què no creen una fórmula capaç de predir el comportament o les reaccions dels malalts d’Alzheimer?

Imatge: Dreamstime.com

Ric sola, després d’escriure el que acabo d’escriure. Encara que pogués oferir una substanciosa recompensa a qui ho aconseguís, no crec que hi hagi cap persona capaç de crear una fórmula així. L’Alzheimer i les matemàtiques estan renyits.

Sempre m’han fascinat les matemàtiques. Tot i que fa molt de temps que em vaig quedar estancada amb elles. Em fascina la capacitat que tenen d’explicar i interpretar el món i els successos que en ell esdevenen. No sé explicar-ho d’una altra manera. Capto bellesa en això, encara que jo no domini el llenguatge i tingui per costum aplicar un altre tipus de fórmules molt diferents, artístiques i poètiques, per interpretar el meu entorn.

Una fórmula que pogués calcular per endavant les reaccions (R) dels malalts d’Alzheimer (subjectes, X, Y, Z, etc.), a partir dels estímuls rebuts (ER→ Er1, Er2, Er3, Er4, etc.) , ajudaria a estar preparat per reaccionar, valgui la redundància, als seus comportaments.

Reaccionar vol dir acceptar, entendre, acompanyar, tranquil·litzar, etc.

Se m’acut una manera senzilla d’expressar-ho:

(X)× (Er1 + Er2) = R (x)

El producte de la idiosincràsia de l’individu x, per la suma dels estímuls rebuts, equival al conjunt de reaccions o respostes d’aquest individu davant tals estímuls.

M’entra el riure de nou, afortunadament … No hi ha fórmula que valgui! Les reaccions (R) dels subjectes (x, i, z, etc.) no es poden predir i tampoc les reaccions (RR) dels subjectes (α, β, γ, etc.), que comparteixen vida i vivències amb els malalts.

Segueixo jugant:


Encara que no domini el llenguatge matemàtic, puc expressar moltes coses, subtilment, a través d’ell, poètica i artísticament …

Com que no hi ha fórmules conegudes, només es pot reaccionar (RR) improvisant.

Proposo incorporar a la improvisació ingredients com la creativitat, l’afecte, el respecte, el bon humor, la paciència, la comprensió, la tolerància, etc.

Si hi hagués una fórmula predictora, haguéssim pogut anticipar la reacció del meu pare després de la visita al gerontòleg, a principis d’aquesta setmana.

Aquell dia, quan vam parlar per telèfon, com fem diàriament, vaig percebre en ell una desorientació espectacular. Resultava molt difícil portar endavant la conversa. Va intentar explicar-me espontàniament on havia estat al matí o durant el dia, però se li barrejaven records inconnexos, persones, llocs i temps impossibles de reconciliar. I crec que també l’angoixa de no saber que era a casa.

En moments així, ell es s’adona perfectament de la dificultat que li suposa la comunicació. Les paraules no apareixen per molt que les busqui i en ocasions no es corresponen amb els conceptes que vol expressar.

En moments així, sent angoixa i no sap el que li passa.

Em vaig preguntar què dimonis li hauria passat, perquè d’un dia a un altre hagués experimentat tal davallada. I vaig trobar ràpid la resposta: La visita a l’hospital i l’interrogatori del metge l’havien afectat profundament. I tinc clar, en part, per què: perquè el cúmul de preguntes que no va poder respondre tot i haver tractat de fer-ho (el metge es va quedar pel que es veu impressionat amb les seves habilitats per respondre amb tàctiques evasives), l’havien sumit en un mar de confusions.

Foto: ABC. Feu clic per seguir l’enllaç

Vaig mirar de posar-me en el seu lloc per un instant: Com em sentiria jo si no sabés qui sóc, on visc, amb qui visc, que he fet en la meva vida, com he arribat fins aquí i què faig parlant amb un individu amb bata blanca que no conec de res i no deixa de fer-me preguntes molestes.

No em cal seguir.

Després d’uns minuts de conversa angoixant a través del telèfon vaig decidir interrompre:

Mira, li vaig dir, deixarem el tema per avui perquè t’està costant molt explicar-me el que vols.
Escolta, sí, no sé el que em passa, va contestar.

I vaig seguir:

Doncs jo sí: El teu cap s’està posant una mica vellet i es ple de llacunes i has d’anar fent salts perquè de vegades no trobes el que vols i confons algunes coses, i més encara quan estàs cansat.

I va contestar:  ¿Només una mica vellet dius?

I vam riure tots dos.

La meva explicació el va tranquil·litzar momentàniament. Sempre ha estat capaç d’acceptar el que ens depara la vida i a més, amb bon humor. Va entendre perfectament el que li vaig dir, encara que probablement es va oblidar a la poca estona i el desassossec sembla que va anar in crescendo i la nit va ser agitada.

Ahir em vaig passar el dia pensant com transcorreria la conversa telefònica després de l’interrogatori del dia anterior. Afortunadament ja se li havia oblidat i vam poder mantenir una animada i estimulant xerrada, a la nostra manera.

També vaig estar pensant en altres coses durant el dia: Quins són els indicadors de qualitat de vida dels malalts d’Alzheimer?

Tan aviat com va irrompre la pregunta en el meu cap vaig començar a confeccionar una llista mental, de la qual ara només transcric l’inici:

La quantitat de vegades (freqüència) amb que reben:

♥ somriures sincers
♥ paraules amables i gestos d’afecte
♥ escolta atenta
♥  …

Una pregunta tan acotada segur que té resposta a internet, em vaig dir a mi mateixa. Ja gairebé de matinada, no vaig poder resistir l’impuls de escriure-la en el cercador de Google i de llegir en diagonal, literalment, centenars de pàgines sobre el tema. Vaig acabar obrint una carpeta nova que ara conté uns quants documents.

Quan pugui llegir-los en horitzontal, crec que acabaré escrivint un altre article. Mentre ho feia  de qualsevol manera, se’m van ocórrer algunes coses que vaig deixar anotades, per no oblidar.

 

Poda o assassinat?

Vaig acabar l’últim article d’aquesta secció, titulat Loti i el racó d’ocells, amb el següent paràgraf:

Comentem que resulta fabulós que algú et presti un llibre interessant. I seguim fent plans per al racó d’ocells i parlant de moltes altres coses, entre elles del til·ler, que s’alça majestuós a la dreta de la magnòlia. Fa uns dies, sobre una de les seves branques hi havia un ocell de quatre potes cap per avall i un de dos potes a sobre, presumiblement molestant-lo …

Deliberadament vaig assenyalar en color l’última frase i vaig utilitzar el passat. Vaig voler anticipar aquest nou article.

Darrerament, en el transcurs de les converses telefòniques que mantinc diàriament amb el meu pare, m’havia explicat en diverses ocasions que havia descobert un ocell penjant cap per avall d’una branca del til·ler que hi ha al jardí.

Sempre que m’informa sobre algun descobriment d’aquest tipus, intento que se centri en descriure amb precisió el que veu i el lloc exacte des d’on ho percep. Algunes imatges del seu entorn les puc recrear i imaginar aproximadament el que està veient, però hi ha coses que em resulta complex imaginar a distància i miro de assegurar-me que sabré trobar el lloc que atreu la seva atenció, quan tinc ocasió de veure’l en directe.

L’ocell, que presumiblement penjava de la primera branca del til·ler que surt cap al nord, estava en una posició incòmoda i li semblava a més que un altre ocell més petit estava posat damunt i  l’estava molestant. En alguns moments li feia la impressió que l’ocell penjat tenia quatre potes i en altres no n’estava molt segur.

Intento donar credibilitat a tot el que m’explica perquè sé que les seves visions fantàstiques de vegades acaben per tenir alguna explicació. No sé si puc anomenar-les explicacions lògiques, però sí que sé que el que percep, és en ocasions explicable, tot i l’Alzheimer.

Miro per tant d’escoltar amb atenció el que descriu i procuro que incorpori el màxim de detalls possible, fent-li preguntes que inclouen conceptes diferents (la forma, el color, la distància a la qual està, etc.) D’aquesta manera intento també mantenir viu el vocabulari que utilitza. Percebo les dificultats que li suposa trobar les paraules que necessita, i cada vegada més, fa servir conceptes generals (el que vola) per referir-se a coses en particular (ocell).

Tinc la impressió que el diàleg que mantenim contribueix a que algunes paraules i conceptes no s’esvaeixin amb tanta rapidesa. Així i tot, ho van fent inexorablement.

Algunes de les imatges que ell percep, li produeixen desassossec. En aquest cas, l’observació reiterada de l’ocellet cap per avall, el va conduir a pensar que l’animal estava patint i calia sortir al jardí per desenganxar-lo. El següent pas va ser planejar com fer-ho. Vaig tenir notícies d’un intent de sortida nocturna al jardí amb escala per alliberar el pobre ocell. Afortunadament l’intent va poder ser aturat.

Alguns dels seus plans causen certs trastorns en l’entorn familiar, per dir-ho d’una manera suau. El aparentment inofensiu ocellet penjant d’una branca, amenaçava amb provocar conseqüències majors. Per poder actuar d’alguna manera, el primer que em vaig plantejar va ser intentar percebre’l.

Quan vaig poder, vaig realitzar una maniobra de localització en directe: em vaig situar sota el til·ler i vaig anar assenyalant totes les fulles que presumiblement podien ser l’ocell de cap per avall, mentre ell em orientava, des de l’interior de la casa, assegut a la butaca, des de la qual percebia l’escena.

Va ser fàcil trobar les fulles en qüestió. Després de localitzar-les vaig fer fotos des del lloc on ell les veia.

L’experiència em diu que de vegades el que no sóc capaç de percebre en directe en un moment donat, puc fer-ho a posteriori a partir de fotografies.

Just quan disparava la càmera una merla es va posar en una branca. La segona cap al nord.

Vam estar els dos una bona estona observant la branca del til·ler, ell veient l’ocell de cap per avall i jo mirant de trobar-lo, sense aconseguir-ho.

Si ho hagués aconseguit no tinc clar què hauria fet.

Només puc explicar per tant el que vaig fer a continuació: practicar un acte de poda o assassinat, segons es miri.

Vaig decidir tallar les branques d’on penjaven les fulles-ocell. Em va costar fer-ho perquè em sabia greu eliminar-les d’aquesta manera, però em preocupava que seguissin penjades i desemboquessin en nous plans que comportessin riscos innecessaris.

Vam sortir tots dos al jardí i li vaig explicar el que anava a fer, sense esperar que ell manifestés si li semblava bé:

– Vaig a tallar aquestes fulles perquè em semblen un autèntic perill per a qualsevol ocell que es quedi posat damunt.

– Mira, li vaig dir- i li vaig ensenyar les fulles. – Les he tret totes i no he trobat cap ocellet. Potser el que has estat veient s’ha pogut desenganxar tot sol, però d’aquesta manera cap altre correrà el risc de patir un contratemps similar.

La meva explicació va ser un intent de suavitzar un acte que em va resultar una mica violent. Vaig procurar posar l’èmfasi en allò que a ell li preocupava: que un ocellet estigués patint. La poda tenia per objecte evitar que altres es trobessin en una situació similar. No tinc clar que li convencés del tot la meva explicació.

No obstant això, la meva acció no va tenir més conseqüències. Li vaig mostrar les fulles que havia arrencat perquè ell temia que l’ocell estigués entre elles i va poder comprovar que no l’estava enganyant.

No ha tornat a fer referència a cap ocell cap per avall.

Què hauria passat si hagués arrencat les fulles del til·ler sense estar ell davant? Era una opció, sens dubte: eliminar el problema sense que se n’adonés. Però per detectar a l’ocell- fulles vaig haver de comptar amb la seva col·laboració, així que mirar de seguir comptant amb ell em va semblar el millor, encara que fos un simulacre.

Potser no fos la millor decisió i podia haver tallat les branques molta estona després, en algun moment en què ell no hagués estat davant.

Hi ha coses de les que s’oblida en dècimes de segon i hi ha altres que romanen en el seu cap alguns dies, de vegades, molts. És difícil predir-les.

Em va afectar la poda o assassinat, segons es miri. Em vaig carregar literalment l’ocell que ell percebia (en realitat era més d’un) després que m’indiqués on era i vaig sentir que en certa mesura l’estava traint perquè es va avenir a explicar-me on era, sense saber que el que jo anava a fer a la poca estona era fer-lo desaparèixer.

Aquest cop no m’he esforçat a veure l’ocell que penja cap per avall. No m’he dedicat a examinar les fotografies que vaig fer des d’angles i perspectives diferents, les tres que he incorporat a aquest article. Vaig arrencar les fulles i ja no existeix.

Les accions que de vegades duc a terme per intentar evitar alguns problemes no sempre em satisfan.

Hauria preferit sens dubte haver pogut mantenir un tema de conversa agradable al voltant d’un nou ocell-fulla.

No sempre és possible fer el que un desitja. Em consola pensar que sempre cap desitjar fer, tot allò que sí que és possible. I sento que hi ha moltes coses possibles per fer, encara.