Arxiu d'etiquetes: Dimorfisme sexual

El vol erràtic de les papallones sobre les flors

 

Porto dies gaudint del vol erràtic de les papallones sobre les flors. Tinc la impressió que n’hi ha moltes. Més que altres anys, encara que no ho puc assegurar.

Em quedo absorta observant-les. Voletegen sense parar i és difícil veure-les posades més d’uns pocs segons. Tinc la impressió que se senten especialment atretes, a casa, per les flors de dues espècies: Bougainvillea spectabilis i Lantana camara.

Lantana camara

La buguenvíl·lea és una enfiladissa de port arbustiu. El seu cridaner color porpra violaci es deu al color de les bràctees, que no són pròpiament les flors.

Bougainvillea spectabilis

Aquestes són petites i tubulars, de color blanc, disposades en grups de tres. Cadascuna està inserida en una bràctea d’aspecte papiraci, que té la missió de protegir-les. Tot i que les bràctees de la major part de les flors solen ser verds, les de la buguenvíl·lea constitueixen una bonica excepció.

Quant surt el sol, les papallones comencen a voletejar per sobre de la planta enfiladissa. És un bonic espectacle. N’hi ha de diferents espècies, però predominen dues que he pogut identificar: Gonapterix cleopatra i Papilio machaon, conegudes popularment amb els noms de llimonera i papallona reina.

He estat buscant informació sobre les dues espècies i he descobert que els mascles de les delicades llimoneres presenten una àmplia superfície ataronjada. Ara sé que l’enfiladissa està plena d’individus d’ambdós sexes. Es percep a simple vista la diferència quan tenen les ales obertes. Les femelles presenten un color groc verdós. No obstant això, quan les tenen plegades no sóc capaç de distingir-les. Totes llueixen una taqueta ataronjada en cadascuna de les quatre ales que posseeixen.

Gonapterix cleopatra

Es posen amb delicadesa sobre les flors de la buguenvíl·lea, despleguen la seva espiritrompa i la introdueixen en el tub com si es tractés d’una palleta amb la qual prendre un nutritiu batut de nèctar. Després d’estar uns instants libant, suspeses de les flors, enrosquen la seva flexible espiritrompa i alcen el vol per posar-se en una altra flor.

Les papallones reina són més grans i vistoses. L’exemplar de la fotografia sembla haver patit algun contratemps, a l’ala posterior esquerra li falta un tros.

Papilio machaon

Cal tenir molta paciència per poder fotografiar les papallones posades sobre les flors, interrompent el seu vol erràtic per libar.

Mentre buscava informació sobre les papallones que voletegen sobre la buguenvíl·lea he identificat una altra papallona que recentment havia visitat també el jardí: Charaxes jasius, coneguda comunament amb el nom de papallona de l’arboç. Fa uns dies li vaig dedicar un article que vaig penjar d’una altra secció: Fruites, papallones, hipòtesis i correlacions.

Aquesta papallona no s’alimenta de nèctar. Ho fa amb fruites fermentades que contenen alcohol.

S’esvaeixen les expectatives al voltant d’una maduixa

 

Aquest és l’apetitós aspecte que presentava la maduixa el dia que la vaig penjar. Vaig pensar que potser resultaria ser un mos deliciós per als ocells que visiten el jardí.

No ha resultat ser així.

Durant la setmana hi ha hagut algun instant de sobtada expectació en observar a algun individu posar-se prop de la maduixa. Vaig tenir la sensació en algun moment que el  penjoll on la vaig col·locar exigia fer exercicis d’equilibri de màxima dificultat, així que el vaig acostar al barret d’una de les menjadores, perquè la poguessin picar còmodament posats sobre ell.

Les meves atencions han servit de poc.

L’aspecte que presentava ahir la maduixa després de 8 dies penjada a la intempèrie, exposada a sol, pluja i vent, no requereix foto, n’hi ha prou amb una senzilla descripció: ja no tenia res  d’apetitosa. Una inspecció visual de proximitat revela que no ha patit cap agressió. No presenta senyals d’haver sofert ni tan sols una mossegada.

El poc interès que ha suscitat la maduixa (tot i que feia molt bonica penjada) l’he vist compensat amb l’aparició d’un mascle de tallarol de casquet a l’espai del jardí especialment dedicat als ocells.

L’he albirat moltes vegades al llarg de la setmana, gaudint de les pomes. El dia 27 de febrer a les 14:12 vaig tenir ocasió de fotografiar-lo en plena acció. Presento prova documental:

El per què fins fa pocs dies no havia pogut veure a cap mascle, ni en el jardí, ni interessat per les pomes, és un misteri. La veritat és que ara ja no estic gens convençuda que les femelles dels tallarols se sentin més atretes per la fruita que els mascles. No sabria dir amb quina freqüència he vist a uns i a altres picotejant-les, però podria ser que fos similar.

Dies enrere em vaig plantejar com recollir dades per poder comprovar les meves suposicions. Tinc pendent dibuixar als mascles de les dues espècies de tallarol que he estat observant per poder seguir fent plans. I hauré de tenir en compte també que ells mengen gra i a elles encara no les he vist fer-ho…

Mentre maduren les peres…

 

Mentre maduren les peres que vaig comprar dissabte, amb l’objectiu de fer una prova i esbrinar si els ve de gust als tallarols i a altres ocells que visiten el jardí, la mitja taronja segueix penjada a l’exterior.

Porto dies pensant en si estaré identificant bé a la femella de tallarol capnegre. Amb el tallarol de casquet no tinc dubtes perquè la diferència és molt evident. El casquet del mascle és totalment negre i en canvi el de la femella és de color marró. També he observat diferències en la forma. El mascle és més estilitzat i la femella més rodoneta.

Amb el tallarol capnegre la diferència rau principalment en el color del dors. El mascle el té gris fosc i la femella de color marró, però aquesta és la descripció que apareix a la guia d’aus que faig servir per fer consultes i sé per experiència que una cosa són les descripcions escrites i altres reconèixer els trets distintius de cada espècie al natural.

Els dubtes m’han portat a consultar la guia repetides vegades, i encara que estic pràcticament convençuda que he identificat correctament a les femelles menjadores de poma m’havia dit a mi mateixa que el millor seria veure un mascle per poder constatar les diferències.

Agraeixo als ocells que freqüentin les menjadores quan estic a la cuina. A les 13:47 un moviment a l’exterior ha captat la meva atenció i m’ha donat temps d’estirar el braç i agafar la càmera de fotos, que sol passar moltes hores a la cuina, en aquesta època de l’any.

Un mascle de tallarol capnegre acabava de posar-se sobre el gessamí i s’ha dirigit directe a la taronja! He disparat la càmera pensant que anava a aconseguir un doble objectiu: fotografiar un mascle i captar un visitant picotejant la taronja. Ha estat un moment de màxima expectació, les següents imatges ho demostren:

No obstant això, la taronja ha estat el trampolí cap a un coco que tinc penjat i que feia ja una bona estona havia omplert amb una pasta de llard, llavors i altres delicatessen.

Encara que no he pogut captar l’escena amb la càmera, instants després, l’he vist introduir el bec al coco i sortir tot seguit volant amb una miqueta de llard adherit a ell.

Una estona més tard s’ha posat una femella sobre una de les pomes. He disparat la càmera i l’he enxampat. Crec que a partir de les fotografies podré comparar i observar  bé les diferències de coloració, i quan les descarrego, comprovo amb satisfacció que efectivament tots aquests dies enrere, sobre les pomes, he estat observant exclusivament a femelles. Tal com descriu la guia, elles tenen el dors marró grisenc, i observo també que el seu casquet és de color gris fosc en comptes de negre intens.

 

Compartim? Una estona tu, una estona jo …

 

He comentat que deixar una o més pomes en l’estat que mostra la següent fotografia, és producte d’un treball de col·laboració.

No totes les espècies d’ocells que visiten el jardí se senten atretes per la polpa d’aquesta fruita. Les preferències canvien segons les espècies, i hi ha qui té dietes més variades que altres.

Em resulta especialment simpàtic veure com els ocells fan relleus per menjar les pomes, sense que això provoqui grans conflictes entre ells. De vegades arriba algun nou pretendent de la fruita mentre un altre està picotejant la polpa i aquest, bé li cedeix el privilegi al nouvingut, o bé realitza un gest intimidatori que dóna a entendre a l’altre que ha de esperar el seu torn. No puc dir que hagi observat fins al moment a ningú participar en una baralla en l’aire per la possessió d’una poma. Dóna la sensació que hi ha un acord tàcit entre ells: una estona tu, una estona jo … i anem fent torns, així que no només col·laboren en la tasca de deixar la poma literalment en la pell, sinó que també comparteixen sense problemes la llaminadura que tenen a la seva disposició.

Mirava d’il·lustrar l’observació amb algunes fotografies que mostressin l’alternança de visitants, i com faig habitualment, vaig disparar la càmera nombroses vegades per assegurar alguna presa nítida i interessant. Després vaig seleccionar aquestes dues fotografies i em vaig adonar que apareix una nova espècie que encara no havia aparegut en els anteriors relats d’aquesta secció naturalista. Es tracta del tallarol capnegre, de la família dels sílvids, (igual que el tallarol de casquet), amb un tret distintiu característic: un anell ocular d’un intens color vermell. Les dues espècies de tallarols presenten dimorfisme sexual (diferències de mida i coloració entre exemplars d’ambdós sexes).

Tallarol de casquet
Sylvia atricapilla
Tallarol capnegre
Sylvia melanocephala

 

 

 

 

 

 

Els dos exemplars de les fotografies són femelles i m’he adonat que són les úniques que he aconseguit veure sobre de les pomes després de repassar desenes de fotos. Això ha fet que em preguntés:

Hi haurà algun motiu que impulsi a les femelles d’aquestes dues espècies de tallarols a alimentar-se de poma, mentre que sembla que als mascles no els interessi o atregui especialment? ¿Té la poma algun tipus de nutrient que les femelles aprecien, per algun motiu determinat?

Aquestes preguntes condicionaran, almenys uns dies, les meves observacions: Quin nombre o proporció de mascles i femelles de tallarols observaré els pròxims dies sobre de les pomes?

A aquesta l’he enxampat, (i m’ha costat), sobre una altra de les pomes que tinc penjades, després de sentir interès pel sexe dels tallarols que s’alimenten amb aquesta fruita. L’anell ocular vermell el llueixen mascles i femelles. No obstant això, elles tenen el dors de color marró (com l’exemplar de la fotografia), mentre que en els mascles és gris.

Fins ara el nombre de femelles albirades sobre de les pomes supera al dels mascles. La proporció en aquests moments és de 0 a 100% a favor d’elles (no recordo haver vist a cap d’ells). Voldria poder revelar una proporció diferent, així que m’esforçaré a albirar mascles, i en recollir dades.

 

Així queda una torrada…

 

Així queda una torrada quan una es posa a fer fotos d’ocells mentre prepara l’esmorzar …

L’exemplar que m’ha seduït a través de la finestra i que ha fet que em despistés fins que he vist sortir fum de la torradora, degustava àvidament una poma tallada per la meitat, penjada d’una canya de bambú.

Es tracta d’una tallarol de casquet (Sylvia atricapilla). La seva coroneta de color marró (el pili), indica que es tracta d’una femella. Aquesta espècie presenta una característica coneguda amb el nom de dimorfisme sexual. Això vol dir que mascles i femelles d’una mateixa espècie presenten diferències o variacions de forma, color, mida, etc. El mascle del tallarol té un pili negre i és més grisenc en general que la femella. Una cosa que tots dos exhibeixen és una fina ratlla de color blanc sota l’ull, com es pot apreciar en les imatges.

El tallarol que m’ha captivat aquest matí m’ha entretingut una bona estona fins que he aconseguit atrapar-lo amb la càmera, sobre la poma. No és fàcil aconseguir una bona presa, cal disparar moltes vegades i perseverar, anticipant-se una fracció de segon al moviment que propiciarà una imatge interessant.

Després del contratemps de la torrada he tornat a agafar la càmera mentre cuinava al migdia (amb molt de compte i un ull posat a la càmera i un altre a l’olla) i he seguit disparant.

Més tard, amb la cuina ja recollida, i una tassa de cafè, m’he tornat a quedar una estona embadalida veient el tallarol picotejar la poma i a moltes altres espècies gaudint d’altres llaminadures.

En un altre moment presentaré al mascle del tallarol de casquet d’avui i explicaré com atraure mallerengues, oferint-les enfilalls de cacauets penjats.