Arxiu d'etiquetes: Observació

El vol erràtic de les papallones sobre les flors

 

Porto dies gaudint del vol erràtic de les papallones sobre les flors. Tinc la impressió que n’hi ha moltes. Més que altres anys, encara que no ho puc assegurar.

Em quedo absorta observant-les. Voletegen sense parar i és difícil veure-les posades més d’uns pocs segons. Tinc la impressió que se senten especialment atretes, a casa, per les flors de dues espècies: Bougainvillea spectabilis i Lantana camara.

Lantana camara

La buguenvíl·lea és una enfiladissa de port arbustiu. El seu cridaner color porpra violaci es deu al color de les bràctees, que no són pròpiament les flors.

Bougainvillea spectabilis

Aquestes són petites i tubulars, de color blanc, disposades en grups de tres. Cadascuna està inserida en una bràctea d’aspecte papiraci, que té la missió de protegir-les. Tot i que les bràctees de la major part de les flors solen ser verds, les de la buguenvíl·lea constitueixen una bonica excepció.

Quant surt el sol, les papallones comencen a voletejar per sobre de la planta enfiladissa. És un bonic espectacle. N’hi ha de diferents espècies, però predominen dues que he pogut identificar: Gonapterix cleopatra i Papilio machaon, conegudes popularment amb els noms de llimonera i papallona reina.

He estat buscant informació sobre les dues espècies i he descobert que els mascles de les delicades llimoneres presenten una àmplia superfície ataronjada. Ara sé que l’enfiladissa està plena d’individus d’ambdós sexes. Es percep a simple vista la diferència quan tenen les ales obertes. Les femelles presenten un color groc verdós. No obstant això, quan les tenen plegades no sóc capaç de distingir-les. Totes llueixen una taqueta ataronjada en cadascuna de les quatre ales que posseeixen.

Gonapterix cleopatra

Es posen amb delicadesa sobre les flors de la buguenvíl·lea, despleguen la seva espiritrompa i la introdueixen en el tub com si es tractés d’una palleta amb la qual prendre un nutritiu batut de nèctar. Després d’estar uns instants libant, suspeses de les flors, enrosquen la seva flexible espiritrompa i alcen el vol per posar-se en una altra flor.

Les papallones reina són més grans i vistoses. L’exemplar de la fotografia sembla haver patit algun contratemps, a l’ala posterior esquerra li falta un tros.

Papilio machaon

Cal tenir molta paciència per poder fotografiar les papallones posades sobre les flors, interrompent el seu vol erràtic per libar.

Mentre buscava informació sobre les papallones que voletegen sobre la buguenvíl·lea he identificat una altra papallona que recentment havia visitat també el jardí: Charaxes jasius, coneguda comunament amb el nom de papallona de l’arboç. Fa uns dies li vaig dedicar un article que vaig penjar d’una altra secció: Fruites, papallones, hipòtesis i correlacions.

Aquesta papallona no s’alimenta de nèctar. Ho fa amb fruites fermentades que contenen alcohol.

Fruites, papallones, hipòtesis i correlacions

 

Mai puc predir quins temes apareixeran en la conversa telefònica que mantinc diàriament amb el meu pare. Hi ha dies que tinc idees noves que explicar-li, alguna aventura, plans, etc. però no sempre és possible abordar el que imagino per avançat que li pot interessar.

Noto cada vegada més, que quan ell suggereix o inicia un tema val la pena intentar seguir-lo, salvant les incoherències que calgui, perquè aquestes, també cada vegada més, acaben sempre apareixent en algun moment de la conversa. Crec que val la pena potenciar al màxim tot allò que desperta el seu interès. Tenim alguns temes recurrents, però sovint els abordem com si fos la primera vegada que ho féssim.

Alguns dies, comencem saludant-nos en anglès: Hello, How are you? La seva resposta i el to amb què pronuncia les paraules que escull solen ser diverses i m’indiquen habitualment quin és el seu estat d’ànim en general. Potser parlaré d’això en un altre article.

Molt sovint la conversa que mantenim s’allarga per espai de mitja hora o més i gira al voltant de temes diferents. De vegades saltem d’un a un altre de forma espontània i inesperada establint connexions dispars que solen seguir no obstant això una lògica creativa i hi ha dies que naveguem en espiral tornant una i altra vegada al mateix punt de partida.

La setmana passada, vam tenir una xerrada inesperada que va resultar ser molt interessant i gratificant per a tots dos. Quan vaig percebre el gir que prenia la conversa vaig córrer a buscar llapis i paper i vaig prendre notes. És la millor manera de no oblidar-se dels detalls.

Va ser arran que se m’acudís explicar-li que tenia planejat fer un experiment per atreure papallones al jardí. Portàvem una bona estona parlant i la conversa havia decaigut una mica. Jo mirava a través de la finestra i tenia la vista posada al jardí i vaig començar a explicar-li el meu propòsit.

Dies enrere havia tingut l’ocasió d’observar a una papallona preciosa posada sobre una de les pomes que col·loco per alimentar els ocells i que s’havia quedat mig seca, al sol.

Vaig tenir temps d’atrapar-la amb la càmera i una de les fotografies que vaig prendre em va permetre observar posteriorment la seva espiritrompa desplegada i una goteta a l’extrem que presumeixo havia de ser nèctar de la poma. Vaig recordar que a Costa Rica col·loquen plats amb trossos de fruites fresques per atraure les papallones i vaig decidir que valia la pena provar si les mediterrànies reaccionen igual.

Casualment havia estat parlant també del tema amb un jove veí que s’interessa per aquestes qüestions i que em va suggerir, amb molt d’encert, que col·loqués fruites sucoses perquè les papallones poguessin introduir la espiritrompa amb facilitat i xuclar el líquid ensucrat.

La conversa amb el meu pare va tenir lloc una estona després que hagués col·locat un parell de sucosos talls de síndria sobre les menjadores que tinc per als ocells.

Li vaig explicar el que em proposava comprovar i li vaig parlar del suggeriment del meu jove amic d’escollir fruites sucoses. Li vaig explicar que acabava de posar síndria i que quant tingués ocasió també col·locaria un tros de meló.

Ell seguia amb atenció el que li estava explicant. Li agrada que li parli dels éssers vius que tinc ocasió d’observar en el meu entorn. Després de parlar-li del meló em va dir:

-Escolta, tu saps si les papallones se senten més atretes per l’olor que pel col

Es va produir un instant de silencia fins que vaig reaccionar:

– Quina pregunta més interessant m’acabes de fer! No tinc ni idea de quina és la resposta al que planteges. No sé si les papallones perceben els colors i si per exemple distingeixen entre el groguenc del meló i el rosat de la síndria. Tampoc sé com perceben les olors. La teva pregunta activa la meva curiositat i ara hauré de investigar per mirar de trobar resposta al que planteges. M’has deixat realment  bocabadada amb la teva pregunteta.

La meva reacció va ser d’absoluta i sincera admiració. Em va semblar una pregunta genial. Un punt de partida ideal per establir algunes hipòtesis i posar en marxa, o almenys idear, un procés d’investigació.

Les meves paraules i el meu to li van agradar. Es va sentir molt satisfet d’haver-me propiciat un tema sobre el qual investigar i va seguir amb un altre suggeriment:

-Escolta, se m’acut que també podries investigar si es pot establir algun tipus de correlació entre les fruites que posis i les espècies que les visitin.

Em va fascinar que de sobte estiguéssim parlant amb aquell nivell de fluïdesa. En el seu cap s’acabava de produir una màgica espurna de connectivitat i coherència que havia aconseguit burlar l’Alzheimer, tot i que només fos per uns minuts.

Vaig seguir lloant la seva capacitat de suggerir coses interessants i li vaig dir que m’havia deixat descol·locada amb les seves observacions. I era veritat. No he tingut ocasió encara d’investigar sobre els sentits de les papallones, però ho faré. M’intriga saber si posseeixen un òrgan olfactiu i com perceben els colors.

Vaig aprofitar tot el que vaig poder els màgics minuts que ens va brindar la conversa sobre les papallones i les seves propostes d’investigació. Moments com aquest cada vegada són menys freqüents.

*

Els trossos de síndria que vaig posar al jardí han atret l’exemplar que presumptament vaig veure sobre la poma. No puc assegurar que sigui el mateix, encara que sí és de la mateixa espècie.

Havia pensat dedicar a aquesta papallona un article des de la secció La finestra del naturalista d’aquest blog, però m’ha vingut de gust fer-ho des d’aquesta secció dedicada a la Creativitat i l’Alzheimer, arrel de la fantàstica conversa que vaig mantenir amb el meu pare sobre el tema.

 

Poda o assassinat?

Vaig acabar l’últim article d’aquesta secció, titulat Loti i el racó d’ocells, amb el següent paràgraf:

Comentem que resulta fabulós que algú et presti un llibre interessant. I seguim fent plans per al racó d’ocells i parlant de moltes altres coses, entre elles del til·ler, que s’alça majestuós a la dreta de la magnòlia. Fa uns dies, sobre una de les seves branques hi havia un ocell de quatre potes cap per avall i un de dos potes a sobre, presumiblement molestant-lo …

Deliberadament vaig assenyalar en color l’última frase i vaig utilitzar el passat. Vaig voler anticipar aquest nou article.

Darrerament, en el transcurs de les converses telefòniques que mantinc diàriament amb el meu pare, m’havia explicat en diverses ocasions que havia descobert un ocell penjant cap per avall d’una branca del til·ler que hi ha al jardí.

Sempre que m’informa sobre algun descobriment d’aquest tipus, intento que se centri en descriure amb precisió el que veu i el lloc exacte des d’on ho percep. Algunes imatges del seu entorn les puc recrear i imaginar aproximadament el que està veient, però hi ha coses que em resulta complex imaginar a distància i miro de assegurar-me que sabré trobar el lloc que atreu la seva atenció, quan tinc ocasió de veure’l en directe.

L’ocell, que presumiblement penjava de la primera branca del til·ler que surt cap al nord, estava en una posició incòmoda i li semblava a més que un altre ocell més petit estava posat damunt i  l’estava molestant. En alguns moments li feia la impressió que l’ocell penjat tenia quatre potes i en altres no n’estava molt segur.

Intento donar credibilitat a tot el que m’explica perquè sé que les seves visions fantàstiques de vegades acaben per tenir alguna explicació. No sé si puc anomenar-les explicacions lògiques, però sí que sé que el que percep, és en ocasions explicable, tot i l’Alzheimer.

Miro per tant d’escoltar amb atenció el que descriu i procuro que incorpori el màxim de detalls possible, fent-li preguntes que inclouen conceptes diferents (la forma, el color, la distància a la qual està, etc.) D’aquesta manera intento també mantenir viu el vocabulari que utilitza. Percebo les dificultats que li suposa trobar les paraules que necessita, i cada vegada més, fa servir conceptes generals (el que vola) per referir-se a coses en particular (ocell).

Tinc la impressió que el diàleg que mantenim contribueix a que algunes paraules i conceptes no s’esvaeixin amb tanta rapidesa. Així i tot, ho van fent inexorablement.

Algunes de les imatges que ell percep, li produeixen desassossec. En aquest cas, l’observació reiterada de l’ocellet cap per avall, el va conduir a pensar que l’animal estava patint i calia sortir al jardí per desenganxar-lo. El següent pas va ser planejar com fer-ho. Vaig tenir notícies d’un intent de sortida nocturna al jardí amb escala per alliberar el pobre ocell. Afortunadament l’intent va poder ser aturat.

Alguns dels seus plans causen certs trastorns en l’entorn familiar, per dir-ho d’una manera suau. El aparentment inofensiu ocellet penjant d’una branca, amenaçava amb provocar conseqüències majors. Per poder actuar d’alguna manera, el primer que em vaig plantejar va ser intentar percebre’l.

Quan vaig poder, vaig realitzar una maniobra de localització en directe: em vaig situar sota el til·ler i vaig anar assenyalant totes les fulles que presumiblement podien ser l’ocell de cap per avall, mentre ell em orientava, des de l’interior de la casa, assegut a la butaca, des de la qual percebia l’escena.

Va ser fàcil trobar les fulles en qüestió. Després de localitzar-les vaig fer fotos des del lloc on ell les veia.

L’experiència em diu que de vegades el que no sóc capaç de percebre en directe en un moment donat, puc fer-ho a posteriori a partir de fotografies.

Just quan disparava la càmera una merla es va posar en una branca. La segona cap al nord.

Vam estar els dos una bona estona observant la branca del til·ler, ell veient l’ocell de cap per avall i jo mirant de trobar-lo, sense aconseguir-ho.

Si ho hagués aconseguit no tinc clar què hauria fet.

Només puc explicar per tant el que vaig fer a continuació: practicar un acte de poda o assassinat, segons es miri.

Vaig decidir tallar les branques d’on penjaven les fulles-ocell. Em va costar fer-ho perquè em sabia greu eliminar-les d’aquesta manera, però em preocupava que seguissin penjades i desemboquessin en nous plans que comportessin riscos innecessaris.

Vam sortir tots dos al jardí i li vaig explicar el que anava a fer, sense esperar que ell manifestés si li semblava bé:

– Vaig a tallar aquestes fulles perquè em semblen un autèntic perill per a qualsevol ocell que es quedi posat damunt.

– Mira, li vaig dir- i li vaig ensenyar les fulles. – Les he tret totes i no he trobat cap ocellet. Potser el que has estat veient s’ha pogut desenganxar tot sol, però d’aquesta manera cap altre correrà el risc de patir un contratemps similar.

La meva explicació va ser un intent de suavitzar un acte que em va resultar una mica violent. Vaig procurar posar l’èmfasi en allò que a ell li preocupava: que un ocellet estigués patint. La poda tenia per objecte evitar que altres es trobessin en una situació similar. No tinc clar que li convencés del tot la meva explicació.

No obstant això, la meva acció no va tenir més conseqüències. Li vaig mostrar les fulles que havia arrencat perquè ell temia que l’ocell estigués entre elles i va poder comprovar que no l’estava enganyant.

No ha tornat a fer referència a cap ocell cap per avall.

Què hauria passat si hagués arrencat les fulles del til·ler sense estar ell davant? Era una opció, sens dubte: eliminar el problema sense que se n’adonés. Però per detectar a l’ocell- fulles vaig haver de comptar amb la seva col·laboració, així que mirar de seguir comptant amb ell em va semblar el millor, encara que fos un simulacre.

Potser no fos la millor decisió i podia haver tallat les branques molta estona després, en algun moment en què ell no hagués estat davant.

Hi ha coses de les que s’oblida en dècimes de segon i hi ha altres que romanen en el seu cap alguns dies, de vegades, molts. És difícil predir-les.

Em va afectar la poda o assassinat, segons es miri. Em vaig carregar literalment l’ocell que ell percebia (en realitat era més d’un) després que m’indiqués on era i vaig sentir que en certa mesura l’estava traint perquè es va avenir a explicar-me on era, sense saber que el que jo anava a fer a la poca estona era fer-lo desaparèixer.

Aquest cop no m’he esforçat a veure l’ocell que penja cap per avall. No m’he dedicat a examinar les fotografies que vaig fer des d’angles i perspectives diferents, les tres que he incorporat a aquest article. Vaig arrencar les fulles i ja no existeix.

Les accions que de vegades duc a terme per intentar evitar alguns problemes no sempre em satisfan.

Hauria preferit sens dubte haver pogut mantenir un tema de conversa agradable al voltant d’un nou ocell-fulla.

No sempre és possible fer el que un desitja. Em consola pensar que sempre cap desitjar fer, tot allò que sí que és possible. I sento que hi ha moltes coses possibles per fer, encara.  

 

Loti i el racó d’ocells

 

Quan vaig tenir clar que havia de canviar d’estratègia i centrar l’atenció en un llibre de Pierre Loti que el meu pare mira de llegir i que va pertànyer al seu pare,  el primer que vaig fer va ser arreglar-li el llom, que s’havia desenganxat i amenaçava amb extraviar-se.

Va ser una maniobra amable centrada en el llibre i en el meu pare. Tots dos són molt valuosos i em proposo cuidar-los. El llibre ho és per a ell. I ell ho és per a mi. Després d’encolar i tenir-lo subjecte unes hores amb gomes elàstiques, sembla que ha quedat en millors condicions. Em refereixo al llibre, és clar.

Que decidís canviar d’estratègia, no vol dir que abandonés altres plans dirigits a atreure l’atenció del meu pare sobre certes coses agradables. El llibre que li vaig deixar conviu sense problemes amb el de Pierre Loti i sé que ha dedicat algunes estones a fullejar-lo, llegir-lo, estudiar-lo o familiaritzar-se amb ell.

El propòsit de deixar-li el llibre era d’una banda intentar desviar la seva atenció del de Loti, cosa que ja no vull mirar de fer, i per una altra estimular el seu interès pels ocells. L’objectiu inclou, a més del préstec del llibre, plans per col·locar alguns elements que els atregui a la magnòlia (sector nord del jardí), perquè ell també es fixi en ells i desviï l’atenció de la imatge inquietant que percep quan està a l’exterior: una dona a punt de caure d’una finestra (sector sud).

El propòsit és per tant crear un racó d’ocells. Les maniobres per aconseguir-ho ja han començat. Ja fa dies vaig reunir un parell d’eines senzilles, alguns materials per muntar una tira de cacauets enfilats com les que jo poso a casa, i un suport per penjar mitja poma. Hauria estat més fàcil i ràpid muntar la tira a casa i després portar-la-, però em va semblar molt més interessant que participés en la seva construcció.

Ens vam instal·lar al jardí i vam treballar conjuntament: jo perforava els cacauets amb un punxó i ell els enfilava en un filferro. La tasca li resultava àrdua i en algun moment li vaig oferir ajuda, però no la va voler.

– Tranquil·la noia, que jo sóc perseverant …, em va dir.

En moments com aquest m’adono que en moltes ocasions els malalts d’Alzheimer expressen a la perfecció el que necessiten:

Que els que els envolten tinguin paciència i acoblin el seu ritme al d’ells, que sol ser més lent i pausat.

Que vagin lents, extraordinàriament lents fins i tot, no vol dir que no puguin fer determinades coses, només necessiten invertir més temps, molt més temps de vegades, que altres persones.

Això desespera els que van a un altre ritme, entre els quals m’incloc. Com ell no pot canviar el seu ritme i jo sí que puc, quan em vaig adonar, vaig inspirar i exhalar tranquil·la i relaxada, entre cacauet i cacauet. Aviat van estar enfilats i a punt per ser penjats.

Dies enrere, realitzant algunes maniobres de distracció a les què em referiré en un altre moment, vaig trobar uns recipients de vidre de color groc molt apropiats per convertir en abeuradors. Els hi vaig ensenyar i li va agradar la idea d’omplir un d’aigua i penjar-lo. Ens vam adonar en fer-ho que la llum, en incidir en el cristall, produeix un bonic efecte.

El racó admet tot tipus d’elements, així que vam decidir “chinear” a la recerca d’objectes atractius que poguéssim incorporar a les branques de la magnòlia.

L’excursió al basar va suposar, com sempre, tenir ocasió de veure mil i una andròmines i de dialogar sobre assumptes diferents.

Vam trobar una caseta per a ocells de les de penjar, al sector dedicat a la fauna i al costat d’ella un hotel per a insectes amb el mateix aspecte de caseta, construït també amb materials naturals. Li vaig explicar en què consistia i per a què s’utilitza i li vaig comentar que porto temps observant un interès creixent per atreure insectes, en comptes de considerar-los animals nocius i molestos.

Després de fer broma una estona i contrastar opinions vam convenir que era preferible no adquirir un hotel d’aquestes característiques. Atraure ocells és una cosa, però tenir una colònia d’insectes vivint en un hotel construït expressament, no acaba d’encaixar amb algunes aspiracions familiars.

La caseta que vam escollir fa dies que està penjada de la magnòlia al costat d’una incipient flor. Hem incorporat altres elements que encara no he tingut ocasió de fotografiar. De moment no tinc clar si els ocells es senten atrets pel racó, però sí que sé que el meu pare està fascinat amb el llibre que li vaig deixar. Ahir, durant la nostra conversa telefònica diària, em va parlar d’ell espontàniament i de com l’està gaudint. Té intenció de comprar-se’l perquè algú que no recorda exactament qui és, li ha deixat i creu que li haurà de retornar aviat.

Comentem  que resulta fabulós que algú et presti un llibre interessant. I seguim fent plans per al racó d’ocells i parlant de moltes altres coses, entre elles del til·ler, que s’alça majestuós a la dreta de la magnòlia. Fa uns dies, sobre una de les seves branques hi havia un ocell de quatre potes cap per avall i un de dos potes a sobre, presumiblement molestant-lo …

La dona de la finestra i una ballarina al capdamunt d’una palmera

 

Explicava en l’article que vaig titular “Estratègies” que hi ha una imatge que havia intentat veure recorrent a tots els trucs que se m’havien ocorregut i funcionat en altres ocasions, i no ho havia aconseguit.

La imatge en qüestió és una persona que sembla que està a punt de caure d’una finestra o de la teulada. La percep el meu pare quan la seva vista es queda posada en un punt concret de la casa d’un veí.

Em va succeir que en el moment de pujar la fotografia que havia fet d’aquest punt, a la pàgina del bloc que estava construint (en castellà), per il·lustrar l’article,  de sobte vaig veure el que presumeixo que ell percep.

Prèviament ho havia intentat sense aconseguir-ho i l’últim que se m’havia ocorregut havia estat demanar-li si em podia mirar de descriure a la dona en qüestió. Acabava de fer fotos del lloc on posa la vista i les hi vaig ensenyar a través de la pantalla de la càmera per si a partir d’elles em donava alguna pista. I me la va donar, però no la vaig saber interpretar fins passats uns dies.

Tot i les dificultats que li va suposar, va mirar de col·locar el seu cos en la mateixa posició que la persona que veu, assegut a la cadira on habitualment passa llargues o curtes estones al jardí, segons el dia. Va subjectar horitzontalment la crossa que l’ajuda a caminar amb els dos braços estirats cap endavant i va mirar d’aixecar una cama doblegada amb el propòsit de recolzar el peu sobre la crossa. No va arribar a fer-ho, però vaig captar la posició en la qual ell s’intentava col·locar i vaig tornar a mirar i a mirar la casa del veí, sense èxit.

Però la veritat és que no m’havia oblidat la descripció que em va fer i de sobte en veure la fotografia en una mida reduïda (sempre abans l’havia engrandit), vaig percebre la silueta que ell havia mirat de reproduir amb el seu cos.

Li he demanat a una amiga entranyable que em doni un cop de mà per traçar sobre la fotografia la silueta que el meu pare percep, després d’haver fet un bast intent jo mateixa, amb la intenció de que tots la pugueu veure.

Crec que ningú posarà en dubte que és possible veure la persona que fa l’efecte que pot caure. Jo no diria que és producte de les al·lucinacions que produeix l’Alzheimer. La interpretació que fa el seu cervell en aquest cas del que la seva vista percep, té sentit. No sé expressar-ho d’una altra manera. Els especialistes en el tema segur que podrien donar explicacions al respecte.

El que jo vull, és deixar constància que val la pena escoltar i atendre el que diuen els malalts d’Alzheimer i no donar per fet que tenen al·lucinacions inexplicables quan veuen coses estranyes. I si els entesos en la matèria defensen que el terme correcte és “al·lucinacions”, almenys haurien de considerar la categoria de “al·lucinacions explicables”.

Aquest no és l’únic exemple que puc posar. Fa uns mesos, quan els Ocells-Fulles (un altre magnífic exemple) havien ja caigut, un dia de pluja i vent el meu pare em va explicar per telèfon que hi havia una ballarina al capdamunt d’una palmera de la casa d’un veí.

Em vaig emportar una sorpresa i probablement vaig riure, però no em burlava d’ell, i això ho percep a la perfecció malgrat la malaltia. Sap que ric amb les coses que m’explica perquè m’interessen i em diverteixen i a més ho fa amb molta gràcia. Veure (imaginar en el meu cas) a una ballarina, dansant sota la pluja, al capdamunt d’una palmera, tal com ell m’ho va explicar, a mi em va semblar summament divertit.

Aquell dia em va descriure a la perfecció el que veia, amb la lucidesa a més, de saber que el que estava veient era producte de l’efecte de la pluja i el vent sobre les fulles de la palmera. En cap moment va donar a entendre que la ballarina fos real. No obstant això, com tota la seva vida, es va prestar al joc i a la imaginació.

Memoritzo visualment els llocs i les coses que criden la seva atenció per poder parlar d’elles fins i tot estant a distància, i sé perfectament quin aspecte tenen les palmeres que veu des del menjador, assegut a la seva butaca. Li vaig prometre portar la meva càmera de fotos quan anés a veure’l, per si estava a temps d’atrapar a la ballarina però dos dies després em va dir que ja no hi era.

No obstant això, vaig fer fotos de les palmeres el primer dia que hi vaig poder anar. Sentia haver-me perdut a la ballarina i així li ho vaig dir.

Em vaig oblidar de les fotografies fins que dies després les vaig descarregar a l’ordinador i les vaig arxivar. Les estava mirant i sobtadament em va entrar un atac de riure: allí estava la ballarina amb el seu inconfusible tutú i un braç recolzat sobre ell, immòbil com un autòmat que s’hagués aturat en meitat d’un moviment.

Em va fer molta il·lusió comprovar que no m’havia perdut a la ballarina. Sí em vaig perdre la seva dansa esbojarrada sota la pluja.

Presumiblement el dia que ell la va veure ballar, les fulles s’agitaven frenèticament donant la impressió que dansava al ritme del vent. La pluja les havia mullat i tinc la impressió, arran del que ell em va explicar, que el tutú es percebia encara millor.

 *

Mirar de veure el que ell veu és per a mi un repte i també una qüestió de respecte i consideració. I això influeix en la manera com ens relacionem. Seria molt diferent si el meu riure fos de burla o la meva actitud de menyspreu davant les inexplicables coses que veu, que resulta a més que sí que són explicables (almenys algunes).

Ja ho he comentat altres vegades, el riure és contagiós i ens escau als dos de meravella. Les seves visions són una font de diversió i inspiració per a mi i ens permeten a més tenir llargues xerrades al voltant d’elles.

El procés que intento seguir per provar de descobrir el sentit de les imatges que percep em resulta difícil i m’exigeix ​​esforç, paciència i tenacitat. Estic convençuda que l’exercici m’ajuda a tenir una actitud respectuosa i empàtica cap a totes les persones (tot i que no sempre ho aconsegueixi). Li estic molt agraïda.

Plomalls de primavera

 

Mentre planejo i imagino el desenllaç dels plomalls de miraguà que segueixen sota les campanes que els protegeixen, he sortit amb la càmera a la recerca d’altres plomalls de primavera que porto dies observant.

Els plomalls són els apèndixs amb pèls que tenen les llavors de diverses plantes, arbres i arbustos. Les proporcionen la facultat de volar i planejar a mercè del vent, i així es disseminen contribuint a la propagació de l’espècie.

Sempre m’han interessat els mecanismes que tenen les llavors de les plantes per dispersar-se. Les estratègies que han desenvolupat amb l’objectiu comú de perpetuar-se són molt diferents: raigs a propulsió, fuetades, llançament amb ressort, caiguda lliure efectuant girs en espiral, pèls voladors, pèls adherents, fruits saborosos, etc. Les solucions a un mateix problema són tan variades que sento enveja de la diversitat de mecanismes que exhibeix la natura per donar continuïtat a la seva existència. Intento que em serveixin d’inspiració.

Els pèls sedosos es disposen adoptant formes que varien segons les espècies. Els que he estat observant fins ara em fan pensar en plomalls i para-sols. També són molt variats els receptacles que alberguen les llavors mentre van madurant fins que estan llestes per sortir literalment volant de les càpsules que fins aleshores les han contingut. N’hi ha de diminutes i nombrosíssimes amb una sola llavor en el seu interior, com les que tenen diversos arbres de la família de les salicàcies (àlbers, salzes, pollancres, etc.). En podeu veure algunes a les imatges següents:

També poden estar totes les llavors reunides a l’interior d’un únic compartiment o fruit, com passa amb el miraguà:


I ni tan sols cal que hi hagi una càpsula o embolcall. Les flors grogues del dent de lleó (Taraxacum officinale) de la família de les asteràcies, es transformen en magnífiques esferes etèries compostes de llavors filiformes coronades per sedosos plomalls voladors que es van desprenent progressivament:

Altres asteràcies amb flors grogues més petites i menys vistoses que les dents de lleó generen també esferes piloses i compactes d’aparença lleugera:

Les llavors estan preparades per emprendre el vol, però de vegades les delicades esferes es desfan formant pubescents madeixes penjants:


Si fa uns dies declarava que m’agradaria poder experimentar la sensació de submergir-me en un mar de pol·len daurat, avui declaro que m’encantaria poder travessar un prat ple de dents de lleó i desprendre al meu pas, centenars, milers de plomalls voladors perquè arribessin a tots els llocs del món.

 Popularment, a aquests plomalls se’ls coneix amb el nom d’angelets

 

Festí de nèctar i pol·len

 

Observo aquests dies amb certa enveja el festí de nèctar i pol·len al que dediquen llargues estones al llarg del dia, un gran nombre d’insectes.

Són atrets per les corol·les vistoses i suculentes de les flors del  Chrysantemum coronarium que  popularment es coneix amb el nom de coronària .

Aquestes flors, de la família de les asteràcies, a més d’ornamentals són comestibles i es consumeixen habitualment al Japó i també a Creta.

Tenen un creixement ràpid i una floració abundant, i es converteixen en una font d’aliment molt apreciada pels insectes d’hàbits florícoles com la Oxythyrea funesta de les imatges següents.

Aquest és un coleòpter polífag de la família dels escarabeids conegut amb el nom de brunidora, escarabat de les flors, escarabat daurat o escarabat pelut, entre d’altres. És molt freqüent a la Península Ibèrica, i se’l pot veure sobre flors de molts tipus.

 

 

 

Em fan certa enveja quan els veig literalment ficats de cap a les flors, talment com si es llencessin a un mar de nèctar i pol·len, que imagino tou i suau. M’agradaria poder experimentar aquesta sensació i submergir-me jo també en un mar de pol·len daurat.

Els Chrysantemums els ofereixen també un lloc ideal per aparellar-se a la primavera. Es poden veure els escarabats fent piruetes sobre les flors, gaudint plegats del bany de pol·len.

Hi ha altres animalets que sovintegen aquestes flors. Però crec que no se senten atretes per elles, sinó per la munió d’insectes que les visiten.  Esperen pacientment que arribi alguna presa…

I de tant en tant cau algun incaut.

La propietat commutativa no és aplicable als Ocells-Fulla

Recomano aclucar els ulls per mirar les fotografies que apareixen en aquest article. Facilita la visió d’alguns Ocells-Fulla.

La regla número 1 per tractar amb malalts d’Alzheimer és:  NO CONTRADIR-LOS.

La regla és simple, breu i no dóna lloc a interpretacions. No obstant això, posar-la en pràctica pot ser més que complex, requereix disposar de temps (i d’imaginació) i manejar arguments ambigus.

L’aparició dels Ocells-Fulla en les nostres vides va tenir lloc mirant d’aplicar aquesta regla. Va ser una solució creativa que va néixer amb el propòsit de no contradir.

El meu pare veu ocells i els altres, fulles. La solució en aquest cas va ser fàcil: Es tracta d’Ocells -Fulla o Fulles-Ocell. Així ho vaig plantejar.

Però curiosament ell mai inverteix els termes. Sempre anteposa la paraula “ocells” a “fulles”. Per què no es confon mai ?, Com pot ser que no s’oblidi de l’ordre d’aquestes dues paraules ?, em pregunto. Jo sí que ho faig. Tot i que sempre miro de fer servir el binomi en l’ordre que sens dubte ell prefereix, suposo que és el meu inconscient el que fa que digui Fulles-Ocell sovint. Però quan m’escolto rectifico i torno a dir-ho en l’ordre adequat, conscient que la propietat commutativa no és aplicable als Ocells-Fulla.

Faig un incís per explicar que he repassat el que porto escrit fins ara i m’acabo d’adonar que inconscientment he escrit malament el títol de l’article. Ara el corregeixo.

Els Ocells-Fulla s’han convertit en un centre d’interès compartit i són el tema central de moltes converses. En el temps que portem jugant, han estat molts els dies en què s’han produït nous albiraments. Alguns em són comunicats per telèfon i produeixen un efecte col·lateral: expectació per saber quan apareixeré amb la màquina de fotos, no fos cas que desapareguessin abans que ho fes.

– Espero que no emprenguin el vol abans que jo pugui venir, li dic. – I si ho fan, segur que en trobarem altres.

Solem mantenir un diàleg ambigu sobre els Ocells-Fulla, a cavall entre la realitat i la imaginació, i sortegem amb rialles i bon humor tot tipus de contradiccions.

Us explico sense ambigüitats que quan la morera del veí va perdre les fulles, van desaparèixer tots els Ocells-Fulla que havien estat posats durant mesos sobre les seves branques, un sobre l’altre.

Aquest Ocell-Fulla és en realitat una oca. Té el cos molt llarg.

Afortunadament, des de llavors, la magnòlia del jardí es presta a intervenir en el joc dia rere dia. He de reconèixer que alguns albiraments són producte d’una observació especialitzada i imaginativa, que ha incrementat la llista d’espècies que es posen sobre l’arbre. No obstant això, altres albiraments són fàcils per a qualsevol que es dediqui durant una estona a observar  amb atenció, les fulles de la magnòlia:

 

 

 

 

 

 

– Està començant la primavera. Els Ocells-Fulla estan a punt de néixer, li vaig dir fa uns dies. – Els arbres estan començant a brotar i sospito que aviat tornarem a veure’ls.

Va trigar a reaccionar, però quan ho va fer va ser per dir-me: seran Ocells-Fulletes … I em va agafar el riure.

Cara a cara sobre una branca. I tu què hi veus?

 

Fa dies vaig incloure la següent fotografia en un article que vaig dedicar als plomalls de miraguà.

En ella apareixen alguns fruits d’aquesta planta enfiladissa, penjant de les branques d’un arbre.

Estic segura que ningú s’ha adonat encara de la divertida escena que conté aquesta imatge.

No és fàcil veure-la, per fer-ho, cal saber percebre el món en clau Alzheimer. I tenir l’habilitat de veure el que altres no veuen …

Resulta que a la cantonada  inferior dreta, un ocell-fulla conversa cara a cara sobre una branca amb un insecte-fulla de color verd pàl·lid.

M’entra el riure quan els descobreixo.

¿Sobre què estaran conversant ?, em pregunto.

Havia previst acabar l’article en el paràgraf anterior, però he decidit seguir, sense modificar ni una coma del que ja havia escrit, amb el propòsit de divertir-me explicant com vaig esclatar en una riallada fa pocs dies, mentre conversava amb el meu pare sobre aquesta imatge, després d’haver escrit sobre ella.

Sempre intento fer-lo partícip de “mis jueguecitos creativos”, com els anomena ell en castellà, així que dies enrere li havia enviat la foto per saber si ell veia el mateix que jo. I no va ser així exactament. Vam conversar per telèfon i encara que percebia un ocell també em parlava d’un monstre i algunes idees inconnexes, així que vaig deixar que el tema s’esvaís. En directe crec que hagués estat més fàcil.

No obstant això, un cop tenia escrit el que ha acabat sent la meitat d’aquest article, vaig decidir tornar a treure el tema per telèfon i li vaig explicar que gràcies a ell he desenvolupat una capacitat especial per veure ocells-fulla i altres coses que habitualment la major part de gent no veu. Vaig afegir que li estic molt agraïda perquè contribueix al desenvolupament de la meva creativitat.

I vaig seguir explicant-li que examinant una foto que havia fet dies enrere, d’uns fruits de miraguà penjant d’un arbre, m’havia adonat que a la foto hi havia un ocell-fulla i un insecte-fulla conversant cara a cara en una branca.

– I de què parlen? – Em va preguntar.

La seva pregunta va ser el detonant de la meva riallada. Senzillament perquè tots dos ens havíem preguntat el mateix. Coincidències genètiques, em vaig dir. Tots dos estem igual de bojos o creatius …

Entre rialles, li vaig preguntar: I tu què creus? De què poden estar parlant un ocell-fulla i un insecte-fulla?

Va trigar poc a contestar:

– Aiii –, em va dir amb veu burleta i pausada, – és l’ocell qui parla, li està explicant a l’insecte lo difícil que resulta en aquest moment la vida ocellaire …

La meva rialla va anar in crescendo. Potser és difícil entendre el moment de màgica complicitat que vam establir en aquell moment: vaig saber que acabava de tenir un moment de projecció exquisida, amb el sentit de l’humor que l’ha caracteritzat tota la vida, i m’estava parlant d’ell mateix: la seva vida d’ocell està complicada …

El seu riure va emergir també a l’altra banda del telèfon i vam seguir una bona estona. S’encomana recíprocament i als dos ens escau sempre de meravella.

Miraguà accidentat

 

Fins ara no he explicat, que ja fa dies, mentre jugava amb el meu particular contenidor de plomalls de miraguà, que acull en aquests moments un sistema dinàmic, vaig tenir un accident amb un  fruit de miraguà.

Molts dies enrere havia recol·lectat uns quants fruits amb diversos objectius. Vaig deixar tres d’ells a la cuina, lluny dels raigs del sol, perquè tinc la impressió que sense sol no s’arriben a obrir i volia observar l’evolució que seguien. Sabia per endavant que m’exposava a una invasió casolana de plomalls en qualsevol moment, però després de fer un pacte amb mi mateixa vaig decidir que valia la pena córrer el risc.

Vaig col·locar els fruits damunt d’una escorça de suro a la qual dono diferents usos i la vaig posar sobre uns recipients destinats a recollir envasos i paper per reciclar. Durant uns dies tot va ser perfecte i malgrat el moviment a què sotmetia l’escorça, en usar els contenidors, els fruits seguien intactes. No obstant això, l’impacte d’una peça metàl·lica sobre un d’ells arran d’una caiguda accidental, va fer que aquest s’obrís sobtadament.

Em va semblar absolutament fascinant la forma en que les llavors es van començar a desprendre i vaig arribar a temps de fer algunes fotografies:

També vaig arribar a temps de trobar una nova campana contenidora i de tancar a sota  el fruit acabat d’obrir.

Ha començat un nou procés dinàmic. Aquesta campana no té orifici i he deixat una escletxa, col·locant uns escuradents sota, per facilitar que la humitat que es condensi al seu interior acabi desapareixent.

Aviat sabreu com han seguit evolucionant els meus particulars sistemes dinàmics.

Els altres dos fruits segueixen intactes i a l’ombra, a la cuina. Tinc la impressió que estan minvant.