Arxiu d'etiquetes: Riure

De cavallet a cavallet

 

Fa mesos que li dono voltes al contingut d’aquest article. Avui, per fi m’he decidit a escriure sobre un assumpte que té a veure amb la manera en què jo em plantejo la relació amb el meu pare, malalt d’Alzheimer.

Per poder entendre el que vaig a explicar, cal llegir abans un altre article del blog, que no pertany a aquesta secció. Sento plantejar-ho com una condició prèvia, però és imprescindible saber el que exposo en ell per poder submergir-se en la lectura d’aquest. Donaré per fet per tant que acceptareu la meva invitació a llegir: El creador dinàmic: l’hipocamp, i després de fer-ho, tornareu a aquest punt.

De Robb (Katzili at de.wikipedia), CC BY-SA 3.0,

Ara sabreu com de magnífic percebo al meu hipocamp o cavallet de mar i la feina que porto temps fent amb ell, encara que no hagi revelat massa detalls sobre això.

Al meu cavallet li agrada navegar entre anèmones de mar

El meu cavallet està ocupadíssim realitzant missions. He estat jo qui li ha demanat explícitament que s’ocupi d’alguns assumptes que m’interessen, tot i que també treballa per compte propi en altres temes, sense que jo li ho demani. Ho fa a totes les  hores del dia, inclús durant la nit.

El meu cavallet empatitza amb altres cavallets, tot i que alguns d’ells no ho sàpiguen.

Quan vaig iniciar el creatiu i poètic procés d’autoconsciència del meu hipocamp, vaig mirar d’explicar-li al meu pare el que estava fent. D’això ja fa molts mesos.

Tenia diferents motius per fer-ho. El primer de tots és que li encanta que li expliqui en què està entretingut el meu cap i més encara quan el que faig és explorar idees noves i originals. Un segon i poderós motiu té a veure amb les funcions que exerceix aquest òrgan i les alteracions que pateix arran de l’Alzheimer. No és la meva intenció mirar d’explicar-ho ara, en tinc prou amb comentar que l’hipocamp és el centre gestor de la memòria i que s’alia en certa manera amb les amígdales, que gestionen les emocions, per fer la seva funció. També juga un paper important en la plasticitat neuronal.

Els boscos d’anèmones atrauen certes classes de cavallets de mar, com per exemple el meu.

Mirar d’estimular de manera creativa i poètica l’hipocamp del meu pare em va semblar una idea bonica i possible, sense riscos.

El primer que vaig fer va ser explicar-li sobre l’existència d’aquest òrgan i sobre algunes de les funcions que exerceix. Va seguir les meves explicacions i crec que les va entendre perfectament. També li vaig parlar de com percebo el meu cavallet i de l’exercici de visualització creativa que duc a terme amb ell.

Després de les meves apassionades explicacions em va dir:

– Doncs el meu cavallet està pansit! (en realitat ell va fer servir la paraula chuchurrío, en castellà, que a mi em sona molt més divertida que pansit o “mustio” ).

Vam riure tots dos. Va pronunciar la paraula “chuchurrío amb la gràcia que el caracteritza i ell mateix va ser el que li va donar un gir positiu al seu comentari. Un comentari producte d’un instant de lucidesa que va posar en relleu com percep ell el seu deteriorament, encara que no ho pugui entendre ni explicar-ho.

Tot i que vaig riure amb ell, em va envair una pena immensa en pensar en la percepció que ell havia tingut del seu hipocamp, a causa de les meves explicacions. Em vaig sentir com si hagués aconseguit l’efecte contrari al que havia pretès.

I va ser en aquell moment quan vaig pensar en concentrar-me en el seu cavallet “chuchurrío” i en demanar-li al meu que m’ajudés a estimular-lo. D’aquí el títol d’aquest article: De cavallet a cavallet.

Em concentro en la imatge que a mi em suggereix aquesta frase quan parlo amb ell en directe o per telèfon i l’evoco en molts altres moments en què el meu cavallet embasta i teixeix idees entre les anèmones, per posar en pràctica amb ell.

Temps després d’aquest primer intent, vaig tornar a parlar-li de cavallets i el vaig convidar a imaginar el seu. Em va dir que tenia les peülles vermelles. I jo li vaig contestar dient que els cavallets de mar no tenen peülles, a diferència dels terrestres.

Afortunadament el meu comentari li va entrar per una orella i li va sortir per l’altra. Li va donar exactament igual la meva observació i va seguir amb les peülles. Em va donar una lliçó.

Qui sóc jo per posar en dubte que el seu cavallet és com ell ho vulgui imaginar?

Per què deixo que la imatge que jo tinc del meu propi cavallet faci emergir prejudicis sobre com ha de ser el d’altres persones?

Per què convido els altres a imaginar el seu cavallet amb total llibertat i després no respecto el que han imaginat?

En vaig tenir prou amb fer-me aquestes preguntes per canviar radicalment d’actitud i les peülles vermelles van acabar per semblar-me sincerament esplèndides i així li ho vaig transmetre.

Les anèmones permeten els cavallets protegir-se de possibles depredadors

Crec que aquell dia també vaig aprofitar per explicar-li que tots els hipocamps són melòmans, encara que no tots ho sàpiguen.

No vaig poder arribar més lluny amb el tema. Vam parlar recurrentment del seu aspecte i poc més.

Temps després, no sé precisar quant ni quan, vaig tornar a convidar-lo a imaginar el seu cavallet, després d’introduir el tema amb alguna senzilla explicació. Sorprenentment aquell dia va ser ràpid en la seva resposta:

-Ja tinc el meu: És un cavallet, però com si fos un camell. En lloc de gepa el que té és una cistella molt gran de bronze i allà pots ficar coses o com a cendrer. (Aquell dia vaig prendre nota escrita de la seva descripció)

Aquesta vegada no vaig fallar. Vaig lloar amb entusiasme l’aspecte del seu cavallet-camell i vaig deixar que la conversa s’extingís de forma natural.

La descripció que acabava de fer era la d’una peça real de bronze que té, en realitat crec que de dues. Probablement va superposar mentalment les imatges que d’elles conserva i les va barrejar amb la del cavallet que jo l’havia convidat a imaginar.

No he tornat a parlar amb ell de l’hipocamp i no crec que ho torni a fer.

No obstant això, el meu cavallet no ha renunciat ni una mica a mirar de seguir estimulant el seu cavallet per molt “chuchurrío” que estigui i tingui gepa o peülles vermelles.

*

El meu cavallet és una mica entremaliat. Us ha fet creure que s’ha passejat últimament entre anemones marines, quan en realitat ho ha fet entre els estams de la flor d’una carxofa.

Memantina i glutamat

 

Havia pensat en escriure un article amb aquest títol d’aquí a uns dies, després d’haver tingut temps de comprovar els efectes d’una nova medicació que està prenent el meu pare. La hi va receptar el gerontòleg ja fa dies, després de la visita a la seva consulta i l’interrogatori al qual el va sotmetre.

La memantina (el nom del principi actiu) és el quart medicament, per ordre d’aparició, que s’està provant en malalts d’Alzheimer en fase moderada i greu. A diferència dels anteriors, aquest fa efecte sobre el glutamat, una substància altament perjudicial quan la seva presència en el cervell s’incrementa arran de la malaltia i que afecta les connexions neuronals.

Memantina. Imatge: https://www.hipocampo.org/articulos/articulo0233.asp

S’administra de forma progressiva, començant amb una dosi mínima que es va incrementant setmanalment durant un mes fins a arribar als 20 mg diaris, que és la dosi recomanada. Ara ell està prenent 15 mg.

No sé si puc atribuir a la memantina la conversa que vaig tenir ahir amb ell. Va ser ESPECTACULAR i vaig agafar el llapis i el paper per no perdre’m detall dels temes que vam abordar i com els vam anar connectant.

Porta tres dies saludant amb un alegre i expressiu Hello! que anteposa a la frase: Què explica la meva filla Marta? Jo contesto també alegrement Hello!How are you?, sabent per endavant que està connectat i receptiu i això em dóna oportunitat de moltes coses …

A la seva pregunta d’ahir vaig contestar explicant-li el que estava fent una estona abans de trucar-lo per telèfon:

– He estat llegint per preparar uns cursos que impartiré pròximament.

Sobre què són els cursos ?, em va preguntar.

I vaig seguir:

– Sobre com potenciar les emocions agradables i positives a l’aula, el riure, el bon humor, l’optimisme, el sentit de l’humor, la curiositat, etc.

Li vaig explicar que les emocions agradables tenen uns efectes sobre l’organisme impressionants i que el riure és capaç de reforçar el sistema immunitari i fer-nos més resistents a les malalties.

Home !, va exclamar,  per això jo mai estic malalt!

I els dos vam esclatar en riallades. És veritat. Té tota la raó del món. Està malalt d’Alzheimer i vellet però res més.

Li va semblar interessantíssim el tema i em va manifestar el seu desig d’apuntar-se als meus cursos. Li vaig prometre fer-li un de particular, per a ell sol.

Sé que li agradaria col·laborar amb mi i participar en aquests cursos i li vaig explicar que estan dirigits específicament a professorat però que els seus comentaris em fan pensar en altres contextos possibles d’aplicació i em donen moltes idees.

Li vaig explicar que estic contenta de saber el poder que té el riure. Les lectures m’estan permetent conèixer els sòlids arguments que està aportant la ciència per explicar els seus beneficis. El que abans podia defensar a través de la intuïció i la convicció, ara puc fer-ho a través de les aportacions de la neurociència.

Vaig seguir explicant-li que fa anys, quan treballava com a docent amb un grup de dones d’ètnia gitana, em cridaven sovint l’atenció perquè les rialles de la meva classe se sentien de tot arreu i molestaven altres persones. Ara em sento feliç de saber que aquells matins de rialles i rialles contagioses probablement van ajudar molt més a totes aquelles dones, i a mi mateixa, que qualsevol de les activitats que vam dur a terme de manera seriosa.

Recordo perfectament alguns dels episodis de riure més aguts d’aquella època i li vaig explicar què feia per generar-los. Va seguir les meves explicacions divertit, va intervenir amb encert i coherència i li va semblar genial tot el que li estava explicant.

Em va interrompre en algun moment per dir-me emocionat que sent admiració per la meva feina i que m’augura un futur espectacular.

Li vaig agrair moltíssim i vam riure els dos de nou.

D’aquí vam saltar a parlar de les estratègies dels éssers vius per fer front a certes circumstàncies adverses i com per exemple els arbres es despullen de les seves fulles per fer front a la sequera i després li vaig explicar algunes idees sobre la relació de la creativitat amb els armadillos, que no tinc intenció de desvetllar.

La nostra conversa podria semblar erràtica, com el vol de les papallones sobre les flors, però no ho va ser, en absolut. Vam saltar creativament d’un tema a un altre connectant idees i després de compartir amb ell les meves idees secretes sobre els armadillos i que ell em digués que aprèn molt amb mi, li vaig dir que jo també amb ell.

Vam parlar llavors d’aprenentatge en dues direccions i de comunicació, amb una fluïdesa impressionant.

És cert que aprenc moltíssim d’ell. No sé si ell ho percep així, però jo ho intento. Sento no poder explicar-li com anys enrere hagués pogut fer, però en realitat no importa. El que importa són les possibilitats que tinc en el moment present d’intentar-ho:

-Has de saber, li vaig dir, que ets el meu interlocutor preferit per comentar les idees al voltant de les que treballo.No et creguis que jo m’atreveixo a explicar-li a tothom les coses que t’explico a tu.

Vaig escoltar el seu riure emocionat i agraït

-Algunes de les idees que tinc i que vull posar en pràctica són bastant noves i no totes les persones les accepten o les entenen.

M’interromp:

Escolta, doncs jo OBERTURA TOTAL (ho escric en majúscules perquè així és com em va sonar)

I em va arrencar una altra onada de riure, que es va reproduir també a l’altra banda del telèfon.

-Escolta, és veritat, eh !, em va dir

Ho sé, ho sé, no en tinc cap dubte li vaig contestar somrient.

El vaig conduir de nou al principi de la conversa i vaig insistir que em sento contenta de poder constatar que hi ha una base científica sòlida que avala moltes de les idees que porto anys posant en pràctica. Li vaig dir que penso treure-li partit a l’assumpte i potser acabi escrivint algun article. I per què no un llibre?, em va preguntar.

Va tornar a augurar-me un futur prometedor a … No va saber dir-me a on i jo tampoc, però això ens va provocar el riure de nou.

Vam convenir que el lloc no importa, que el que importa és ser feliç i fer feliços els altres (les dues coses estan relacionades). I vam acabar la conversa quedant en riure molt en directe així que ens veiem.

Visca el riure!

(I la memantina!) Que escric entre parèntesis per si de cas …

15 + 10 = Sant Guillermo

No he traduït “Guillermo” expressament.

 

És complex de vegades saber quines coses poden fer encara els malalts d’Alzheimer, sense posar-los en evidència. És impossible determinar a quin ritme es desapareixen algunes habilitats o capacitats i tinc la impressió que en cert sentit també depenen de les habilitats prèvies que cada persona hagi cultivat i de la intensitat o freqüència amb què les hagi utilitzat.

En el cas del meu pare, tinc clar com van desapareixent les paraules que necessita per comunicar-se i per això m’esforço en recordar-li totes les que puc i en utilitzar-les tant com se m’acut.

No obstant, amb els números no ho tinc tan clar.

Foto: Wikipedia

Ja fa uns anys, quan els símptomes de la malaltia ja eren més que evidents, un dia em va demanar que li ensenyés a fer sudokus. Mai em dono per vençuda abans d’intentar alguna cosa, així que vaig aprendre a fer sudokus per poder ensenyar-li i ho vaig aconseguir.  En aquell moment vaig pensar que contràriament al què s’explica sobre l’Alzheimer, el meu pare encara conservava capacitats per aprendre a fer coses noves i durant un temps  vam mirar d’estimular-lo perquè es dediqués a fer-ne. Amb una mica d’ajuda i col·locant alguns números extres sobre la quadrícula, aconseguia acabar els més senzills.

En no ser una activitat que havia dut a terme abans de la malaltia, aviat va deixar de dedicar-s’hi. No podia retenir la mecànica el temps suficient per aplicar-la. Si l’hagués interioritzat abans de la malaltia, tal vegada s’hagués prolongat el temps de dedicació.

Els números sempre li han cridat l’atenció. I fer operacions mentals sense llapis ni paper, també.

Durant molt temps, de forma espontània, es dedicava a sumar els números de les matrícules dels cotxes. Ell mateix ho considerava una mena d’entrenament per conservar certa agilitat mental. Ho segueix fent amb les xifres del cotxe familiar però no sé si amb altres també.

Porto temps observant una cosa que fa de tant en tant: numera mandales o parts de mandales. Amb alguns dels primers que va tenir, es va dedicar a posar números a les pàgines. No sé per quin motiu, però tinc la impressió que els números li proporcionen certa tranquil·litat. Els números ordenen. Com si poguéssiu ajudar a ordenar els seus pensaments dispersos.

En aquest comptava les puntes de dues en dues

Altres números són més originals. Són els que posa per exemple en els extrems d’alguns mandales centrats que tenen moltes puntes, probablement per saber quantes n’hi ha en total. En algun cas, això ha suposat alguna dificultat.

També compta i multiplica. La pàgina que té ple de rostres de gat en el quadern on està treballant actualment, l’impulsa a fer-ho. De vegades fa un càlcul inicial aproximat, però després té la necessitat de saber quants hi ha en total i, a continuació, compta el número de gats que hi ha a cada fila i després a cada columna, i multiplica:

5 x 8 = 40 gats

Ho he comprovat i els ha comptat correctament, però alguns gats estan a mitges, de manera  que el resultat de la multiplicació no és del tot cert. Ha escrit al costat de la làmina: 37,5 gats.

M’agafa el riure. D’on ha sortit el mig gat? Raons no li falten. No sé si ha fet càlculs exactes en algun moment i ha sumat els mitjos gats per convertir-los en un de sol i li ha sobrat mig. No tinc intenció de preguntar-li. M’encanta l’anotació que ha afegit a la pàgina.

Fragment de la làmina dels 37,5 gats

També és capaç de fer acudits matemàtics. Us convido a llegir l’article que vaig titular: La caixa número 5.

La seva cal·ligrafia es desdibuixa i li costa escriure, però això no és motiu perquè deixi de fer-ho, de moment. Tot i que li suposa una dificultat i a més a més s’adona, s’esforça per fer-ho.

Ja fa força dies que se’m va ocórrer de quina manera saber com anava la seva escriptura de números i li vaig demanar ajuda. Tenia dos llibres de la biblioteca per tornar i havia anat marcant amb pot-it  totes les pàgines on apareixien fragments especialment significatius. No m’havia atrevit a senyalar res amb llapis, com faig habitualment amb els meus llibres, així que li vaig preguntar si podia prendre nota de totes les pàgines que jo li anés dictant, mentre retirava els post-it. Li vaig explicar que d’aquesta manera podré recuperar les pàgines més importants per a mi, després de la primera lectura, quan compri els llibres en qüestió o els torni a demanar en préstec.

Va necessitar temps, però no tenia cap problema amb els números, només amb la cal·ligrafia. Ara tinc una bonica nota escrita a mà per ell, que em permetrà recuperar fragments dels dos llibres i ell es va sentir molt satisfet d’haver col·laborat amb mi. Aquesta és la clau. No li vaig fer un dictat de números perquè sí, ni per posar-lo a prova. Vaig demanar-li que m’ajudés i això implicava escriure xifres.

Per a ell, sentir-se útil és important. Per a mi, que se senti així, també ho és. I saber el que encara pot fer i trobar la manera que es senti útil fent-ho i col·laborant amb mi i amb altres persones, és encara més important.

Fa tres dies, quan parlava amb ell per telèfon, comentàvem que aquests dies es fa fosc més tard i li vaig explicar que el dia de Sant Joan és el dia més llarg de l’any i la nit més curta. Em va preguntar llavors en quin dia i mes de l’any estem. Quan li vaig dir 15 de juny va respondre:

– O sigui que d’aquí a 10 dies serà el meu sant.

Sorpresa! Ho recorda! Què bo! vaig pensar. No només recorda que el dia 25 és Sant Guillermo, sinó que també ha estat capaç de fer el càlcul realitzant una suma, o una resta, segons es miri.

I acabo expressant el que sento després d’escriure aquest article, amb una fórmula matemàtica:

Guillermo = 1015

 

 

Hello, How are you?

 

Quan parlo diàriament per telèfon amb el meu pare, puc anticipar quin és el seu estat d’ànim a partir de la fórmula que utilitza per saludar i el to amb què pronuncia les paraules.

Sorprenentment, si es tenen en compte els estralls que causa l’Alzheimer, disposa d’un ampli i variat repertori de salutacions. He anat prenent nota últimament d’algunes de les seves expressions més habituals, que inclouen algunes en anglès.

Són molts els dies en què jo començo dient: Hello! How are you? Sempre procuro que soni alegre i musical. Altres vegades s’anticipa ell i diu:

– Què explica la meva filla Marta?

Repeteix l’última frase que ha sentit abans d’agafar el telèfon. Al cap d’una estona, no sé quant, el binomi es debilita, cada vegada amb més freqüència i alguns dies es desfà del tot. Ho sé quan m’explica per exemple que la seva filla li proveeix de mandales. Qui sóc jo en aquests moments?, em pregunto. No intento esbrinar-ho.

Fa uns dies, quan li vaig preguntar com estava, va pronunciar un “aiiiii” baixet i agut que em va fer riure. No sonava a queixa si no més aviat a resignació amb sentit de l’humor. No se m’acut una altra manera de descriure-ho.

– Com faig per interpretar la teva resposta ?, li vaig preguntar.- Tens un repertori molt ampli de salutacions i no sé si aquesta la coneixia.

Li va agradar la meva observació i va contestar:

– Escolta doncs és veritat i hauria d’agafar una llibreta i anotar les paraules i això. Però trigaria molt i no sé si …

Em va entrar el riure de nou i vaig reaccionar ràpid:

– Escolta, doncs si vols t’ajudo. Estaria encantada de prendre nota de totes les expressions que empres per saludar. M’encanten les paraules que fas servir i jo sóc una autèntica artista prenent notes.

– Sí? No em diguis! Escolta doncs estaria bé que ho fessis. Jo és una cosa que mai he fet.

Li repeteixo:

– Doncs estaré encantada d’ajudar-te. Prendre notes és una cosa que faig contínuament. És la manera que tinc de treballar, escric tot el que se m’acut en paperets que vaig acumulant fins que un dia els classifico per temes i els ordeno.

El meu riure es devia al fet que acabava de proposar-me que fes alguna cosa que ja estic fent: Prendre nota de les expressions que fa servir per saludar, quan parlem per telèfon. I em va fer gràcia la coincidència d’interessos i projectes. Està clar que tenim afinitat. L’hem tingut sempre. I això facilita ara la nostra comunicació, malgrat la seva malaltia.

Ell ha pres notes molts anys de la seva vida, però ja no ho pot recordar. Li agradava fer llistes, de coses molt diferents. Conserva encara moltíssimes llibretes amb anotacions, però ja no és conscient que són seves. Crec que jo he heretat la mateixa afició, però no puc explicar-li sense posar en relleu moltes coses que han desaparegut de la seva memòria, així que no ho faig.

Vaig continuar la conversa amb ell parlant de prendre notes, fent-li partícip d’una part de la meva feina. És una de les coses que sé que més li agrada i miro d’aprofitar les ocasions per fer-ho, quan es presenten.

No vaig saber realment interpretar el seu “aiiiii” inicial, però va ser el que va propiciar una grata conversa entorn d’altres qüestions inesperades, i això és el que compta, des del meu punt de vista.

Si li hagués preguntat al final de la conversa: How are you?, estic segura que hagués contestat well well, amb to alegre, en comptes de dir so, so o “ni fu ni fa”, com fa altres dies.

No recordo ara tot el que vam comentar, però sé que vam riure molt. En algun moment, parlant de prendre notes em va dir:

– Prenc nota.

No sé si es va adonar que havia fet un acudit, però jo l’hi vaig fer veure i vaig poder novament lloar la seva gràcia natural per fer acudits sense ni tan sols proposar-s’ho.

Accepta les meves lloances amb gratitud i humilitat i de vegades amb certa reticència, com si no fos per tant, però sé que li agraden i intento no escatimar-les.