Ja fa temps que tinc la impressió que percebo el món en clau Alzheimer. El que vull dir és que connecto amb facilitat qualsevol cosa que em passi, vegi o escolti, amb l’Alzheimer.

Crec que aconseguiré explicar-ho amb certa claredat si poso alguns exemples. Em resulta fàcil fer-ho si parlo d’art contemporani. Treballo des de fa anys al seu voltant. Sempre ho he considerat un generador inesgotable d’aprenentatges. Exerceix en mi una atracció especial. Quan “m’exposo” a obres d’art contemporànies és en certa manera com si m’exposés al radi d’acció d’unes peces amb detonador incorporat, que en qualsevol moment poden causar una explosió al meu cap. Una explosió neuronal constructiva que consisteix  (així ho percebo jo), en una proliferació incontrolada de connexions entre neurones.

L’estiu passat, vaig estar treballant al voltant de la “Col·lecció 31“, una de les exposicions que mostra actualment el Museu d’Art Contemporani de Barcelona. Vaig conceptualitzar les visites i els materials didàctics de suport per a públic escolar (de 2 a 12 anys) i això em va donar l’oportunitat de conèixer en profunditat l’exposició.

Algunes de les obres que en formen part van fer que el meu cap connectés amb l’Alzheimer. Dues d’elles em serviran ara d’exemple per mirar d’explicar el sentit de la frase que encapçala aquest article.

“100 Jahre“, de  Feldmann està formada per 101 retrats de persones que tenen des de vuit setmanes a 100 anys. Totes pertanyen al cercle social de l’artista. Estan disposades en línia, ordenades cronològicament i cadascuna d’elles porta escrit a sota, el nom de la persona retratada i la seva edat.

“Canción para Lupita” d’Alÿs és una instal·lació senzilla, amb un tempo cíclic. Sobre la paret es projecta una animació de format reduït: una dona repeteix fins a l’infinit una senzilla acció que no té ni principi ni fi: sosté un got a cada mà i transvasa aigua d’un a un altre. Sona música. La lletra de la cançó es repeteix sense parar: Mañana , mañana, mañana, mañana …

Tots dos artistes realitzen una feina que em sembla especialment atractiva i interessant. L’obra de Hans-Peter Feldmann ja la coneixia i l’havia vist exposada en altres ocasions al MACBA (encara que mai la sèrie completa de fotografies) i en una ocasió també al Museu Reina Sofia de Madrid (la sèrie sencera). De Francis Alÿs coneixia altres obres, però aquesta no.

Que jo sàpiga, ni “100 Jahre” ni “Canción para Lupita”, ni cap altra obra d’aquests dos artistes té a veure específicament amb el tema que a mi m’ocupa ara mateix: l’Alzheimer. No obstant això, totes dues tenen relació amb el concepte de temps. I el temps possiblement sigui el que em connecta amb l’Alzheimer.

♣

Mañana , mañana, mañana, mañana, repeteix sense parar la lletra de la cançó que s’escolta en la instal·lació d’Alÿs. La melodia sona al meu cap, encara que no sigui capaç de reproduir-la. La vaig escoltar durant molta estona durant l’estiu, quan treballava a les sales del museu apropant-me a les obres des de perspectives i posicions diferents.

Defineixo “mañana” (demà) en clau Alzheimer:

Terme que s’usa amb freqüència com a recurs per no contradir als malalts d’Alzheimer i donar-los llargues a desitjos que expressen i que des de la perspectiva del cuidador (que sol ser força diferent a la del propi malalt) difícilment es poden dur a terme. Suposa també un intent de fer desistir als malalts de dur a terme una idea, un pla, un propòsit, etc. amb l’esperança que se n’oblidin. S’usa amb la intenció d’ajornar o posposar, moltes vegades de manera indefinida. També es poden emprar moltes altres expressions, amb el mateix sentit o intenció:

Més endavant, quan hi hagi ocasió, quan puguem planejar-ho, quan millori el temps, quan les temperatures siguin més agradables, millor en un altre moment, potser un altre dia, quan hi hagi temps, quan estiguis més descansat. Demà, demà, demà, demà …

El que més compte però és el to amb què són pronunciades aquestes expressions.

També és substancial la diferència que resulta d’anteposar “sí”, o “no”, a la paraula “demà” o a qualsevol de les expressions equivalents, quan es dóna resposta en temps present als desitjos expressats pels malalts d’Alzheimer .

Em prenc la llicència de prescriure l’ús reiterat del “sí” i recomano administrar-lo juntament amb un somriure sincer. Reconec també que es fa difícil seguir aquestes indicacions en tot moment.

♣

L’obra de Feldmann em suscita preguntes. Un reguitzell de preguntes que em dóna idees. Idees per posar en pràctica, idees per compartir, idees per somriure …

Veig les fotos de Feldmann i penso en el meu pare, que percep com dia a dia s’incrementa la quantitat d’espais en blanc que té al seu cap. Així descriu ell la sensació que experimenta quan busca i no troba, una cara, una imatge, un record, una paraula, un detall. Té l’edat d’en Herbert.

De què em serviria ara disposar d’una col·lecció de fotos del meu pare preses any rere any com les que exposa Feldmann? Seves en aquest cas, no de les seves amistats.

Veia una línia recta a la paret i ara se m’apareix una quadrícula si al costat de cada fotografia situo la dels amics, familiars i coneguts que formen el cercle social del retratat.

Penso en els anys que indiquen les fotos: 6, 7, 8, 11, 42, 58, 83 … Quantes d’aquestes fotos hauria de “eliminar” si les trasllado a la memòria del meu pare? Quan miro d’imaginar-ho la paret s’omple d’espais en blanc, com els que ell percep al seu cap.

Em centro en les persones. Quants rostres de la sèrie hauria de desdibuixar o eliminar si es tractés del seu registre personal d’amics, familiars i coneguts? Quantes són les persones de la seva vida que ja no figuren en aquest registre? On han anat a parar, Quin ha estat el seu destí?

Ara que escric això, apareix un altre artista en el meu cap: Christian Boltanski i la seva obra “Réserve de Suisses morts” (Reserva dels suïssos morts). No segueixo la línia de pensament que em suggereix, però us convido a seguir l’enllaç que he inserit i a descobrir noves connexions.

M’aturo davant la foto d’Christoper, 8 anys. M’imagino al meu pare pujat als eucaliptus de la casa de les muntanyes quan tenia aquesta edat. Saltant d’un a un altre per les branques superiors, amb la seva sabateta ortopèdica. D’això no s’ha oblidat. Encara.

M’aturo davant la fotografia de les bessones, Ginger i Yvonne de 11 anys. La substitueixo per una altra en la qual apareixen les germanes bessones del meu pare, aproximadament amb aquesta edat. En aquesta foto encara existeixen, però el fil de la seva existència s’esvaeix només traspassar el llindar de la infància.

Em pregunto com disposar les fotos, d’una altra manera. En el cap del meu pare els records es desorganitzen i reorganitzen. Es disgreguen i vaguen lliures. També es queden enganxats en llocs insospitats i llavors fets separats per més de 40 anys conflueixen en un present real i fictici alhora. Quin ordre imprimiria ell a les imatges? Tinc la impressió que un exercici així el sumiria en el caos. Potser podríem establir grups. Això crec que podria funcionar. Els grups responen a criteris i hi ha alguns senzills que ell pot establir i també imaginar. Reconeix i distingeix a la perfecció, per exemple, les expressions amables, de les que no ho són.

La mare del meu pare, la meva àvia paterna, es deia Maria Victòria. Va morir als 94 anys. Ell ja no la recorda velleta, com la dona que apareix a la fotografia de Feldmann amb 6 anys més, la que conclou la sèrie, però sí recorda la seva mare quan era una bella jove. D’alguna manera ha immortalitzat la seva bellesa i sent emoció quan veu la fotografia.

Hi ha altres preguntes i idees que he tingut pensant en l’obra de Feldmann, però no seguiré explicant-les. Romandran de moment en l’esfera dels meus pensaments privats, juntament amb altres que tenen relació amb altres artistes que no vull en aquest moment desvetllar, però que sí tinc intenció de fer properament.

L’objectiu era explicar què vol dir percebre el món en clau Alzheimer i crec que els exemples que he posat són suficients com a mostra de les connexions inesperades que el meu cap estableix amb l’Alzheimer, davant de qualsevol estímul.

No sempre és l’art el detonant, però sí molt sovint. Tampoc les connexions generen sempre el mateix:  pot ser que sorgeixi una definició, o una bateria de preguntes que condueixi a imaginar un petit pla, o  a veure i percebre coses que altres persones no, tot i que es miri el mateix. Mai se sap … Prorrompre en riallades davant d’algunes coses aparentment poc gracioses també pot ser una conseqüència de percebre el món de la manera que he mirat d’explicar.

Percebre el món en clau Alzheimer suposa estar obert a establir associacions inesperades i a connectar mons dispars i distants, jugant a reduir distàncies. Requereix també estar disposat a gaudir, de les petites coses.