L’article original l’he escrit en castellà, la llengua que utilitzo per comunicar-me amb el meu pare i per pensar i escriure sobre nosaltres. Això explica que aquest i altres articles incloguin referències al diccionari de la Real Academia Española. La traducció del text al català sovint em genera petites dificultats que de vegades no estic segura de resoldre bé.

Mentre pujava aquesta entrada al blog en castellà, m’ha succeït quelcom de manera inesperada i ho he volgut explicar incorporant un paràgraf no previst a l’article. Aquest paràgraf l’he obviat deliberadament en la versió en català.

Si algú ho prefereix, pot llegir l’article en castellà fent clic sobre la imatge següent:

Estic concentrada en dissenyar estratègies: de dissuasió, de distracció, d’orientació espacial i temporal, de selecció de possibles focus d’atenció, etc. El repertori és ampli i contínuament remeno hipòtesis al voltant de totes elles.

He consultat el significat de la paraula estratègia en el diccionari de la Real Academia Española, la RAE. Descarto la següent definició:

3.f. Mat. En un procés regulable, conjunt de les regles que asseguren una decisió òptima en cada moment.

L’Alzheimer no és matemàtic ni segueix cap procés regulable. No hi ha conjunt de regles que valguin. Resulta moltes vegades impossible saber quina decisió serà òptima en cada moment. Funciona la imaginació, la creativitat, l’espontaneïtat, la flexibilitat i especialment, l’emoció. Són conceptes que no es poden expressar mitjançant algoritmes (crec que no és la primera vegada que ho escric).

Jo faig servir la paraula estratègia en el sentit d’aquesta accepció:

2.f.Art, traça per dirigir un assumpte.

Ara que escric en català consulto el significat de la paraula estratègia, en el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, L’IEC. Trio aquestes dues accepcions:

1 3 f. [ECT] Art de coordinar les accions i de maniobrar per tal d’aconseguir una finalitat.
2 f. [EG] Manera com un organisme respon a les característiques del medi en què viu.

M’agrada que l’estratègia es defineixi com un art en totes dues llengües. I em sento identificada amb el mot organisme de la segona accepció.

Penso en estratègies arran d’haver escrit l’altre dia, sense proposar-m’ho, sobre les maniobres d’orientació que diàriament realitzo quan inicio la conversa telefònica amb el meu pare.

M’he adonat que constantment miro de posar en joc estratègies diverses per fer front al deteriorament progressiu de les seves facultats cognitives. Inclouen un bon repertori d’accions possibles que no aconsegueixo incrementar, només mantenir amb prou feines. El que servia fa uns dies avui ja no serveix. El procés exigeix ​​innovar constantment per adaptar-se als canvis que es van produint.
El propòsit principal de totes les estratègies és cuidar-lo. Cuidar en un sentit ampli i profund que em resulta complex tractar d’explicar. Només vull destacar ara dues idees:

Equival a mirar de proporcionar-li tranquil·litat pau i assossec, mentre la seva identitat, la dels altres i el món fragmentat en el qual habita, es desintegren gradualment.

Equival també a mirar de preservar la seva dignitat.

Les estratègies que poso en marxa potser serveixin d’inspiració a altres persones. Tinc la impressió que es poden transferir a altres escenaris. Les possibilitats depenen dels paral·lelismes que cada persona pugui establir entre el que jo visc, percebo, sento i escric i la seva pròpia experiència, sigui quina sigui.

Porto dies intentant imaginar com dur a terme alguna acció senzilla que aconsegueixi fixar la seva atenció en alguna cosa que li pugui resultar mínimament agradable i atractiva, i als altres, raonable. M’agradaria poder desviar la seva atenció d’una imatge que ha construït el seu cervell (ho dic amb tot respecte) i que apareix de forma recurrent quan la seva mirada vaga pel jardí sense un objectiu concret i es queda presa en un lloc llunyà de la casa d’un veí. La imatge en qüestió, la que ell percep, consisteix en una persona (generalment una dona) penjada d’una finestra a punt de caure o de saltar. Li produeix desassossec.

La que jo percebo consisteix en un conjunt de tubs de canalització d’aigua i alguns cables de la línia elèctrica, sota la teulada, en una cantonada de la casa.

He recorregut a tots els trucs que fins ara m’havien donat resultat amb els Ocells-Fulles: aclucar els ulls, desenfocar la vista, decantar el cap, mirar des de la mateixa posició que ho fa ell, mirar sense voler veure, mirar volent veure, fer fotografies i veure-les repetides vegades després. No he tingut èxit, no aconsegueixo percebre a la persona que li sembla que està a punt de caure de la finestra i que li genera intranquil·litat.

Un tímid intent de parlar d’il·lusions òptiques, extraordinàries facultats de visió, i també de tubs d’aigua, no ha donat tampoc cap resultat.

Potser hagi sentit els meus arguments exposats amb molt de tacte, però li han entrat per una orella i li han sortit per l’altra, com es diu popularment, sense haver deixat cap empremta. És la dona que està a punt de saltar la que ha deixat empremta.

M’agradaria posar en joc alguna estratègia de distracció i mirar de canviar el focus d’atenció quan surti al jardí, de manera que existeixi un propòsit, per petit que sigui, que orienti la seva mirada.

Porto també dies pensant en com desviar el seu interès per una novel·la que mira de llegir. És de Pierre Loti. Crec que el llibre va pertànyer al seu pare i no tinc ni idea de com ha aparegut com a text de lectura. Sí sé que mirar de llegir-lo l’indueix a confusió. Dies enrere estava preocupat perquè per error havien inclòs el seu nom en una llista i això significava haver de marxar a l’Àfrica uns dies … La biografia dels personatges es confon amb la seva pròpia.

En el meu cap tot es fon i es confon, en sintonia amb la situació. Li dono voltes a una estratègia que inclou diverses maniobres:

1.Planejo deixar-li un llibre:

Potser així s’oblidi del llibre de Pierre Loti i pensi en ocells, en arbres, en casetes, menjadores, abeuradors … O potser no.

2.Tinc la intenció de construir (si puc, amb la seva ajuda) algun element senzill que puguem instal·lar per intentar atreure ocells al seu jardí.

És possible que així quan estigui en ell tingui alguna cosa concreta i específica que li interessi mirar i potser s’oblidi de la dona que està a punt de caure. Tant de bo fos així..

3. Penso en mirar d’incorporar com a tema de conversa freqüent i habitual als ocells reals, a més de mantenir ben vius als Ocells-Fulles.

Crec que em donarà peu a proposar diàlegs telefònics, activitats d’observació, a encomanar i compartir observacions i il·lusions, etc.

L’estratègia té en compte diverses coses:

• Encara que ell ja no se’n recorda, els ocells sempre li han agradat i interessat. Temps enrere ja havíem instal·lat algun menjadora a la part de darrere del jardí, en una zona que ara pensa que no pertany a la casa que habita. Tinc la impressió que potser podrem reviure algunes emocions agradables
• A mi els ocells també m’atrauen i em sento capaç de parlar sobre ells el temps que calgui sense cansar-me ni avorrir-me. I també em sento capaç d’escoltar les vegades que faci falta, el mateix relat sobre qualsevol assumpte ocellaire que ell vulgui explicar-me.

La clau està en tenir un tema per compartir. Tot i que  arribem a ell a través d’una estratègia de distracció, podem mirar de convertir-lo en molt més que una simple distracció.