Vaig acabar l’últim article d’aquesta secció, titulat Loti i el racó d’ocells, amb el següent paràgraf:

Comentem que resulta fabulós que algú et presti un llibre interessant. I seguim fent plans per al racó d’ocells i parlant de moltes altres coses, entre elles del til·ler, que s’alça majestuós a la dreta de la magnòlia. Fa uns dies, sobre una de les seves branques hi havia un ocell de quatre potes cap per avall i un de dos potes a sobre, presumiblement molestant-lo …

Deliberadament vaig assenyalar en color l’última frase i vaig utilitzar el passat. Vaig voler anticipar aquest nou article.

Darrerament, en el transcurs de les converses telefòniques que mantinc diàriament amb el meu pare, m’havia explicat en diverses ocasions que havia descobert un ocell penjant cap per avall d’una branca del til·ler que hi ha al jardí.

Sempre que m’informa sobre algun descobriment d’aquest tipus, intento que se centri en descriure amb precisió el que veu i el lloc exacte des d’on ho percep. Algunes imatges del seu entorn les puc recrear i imaginar aproximadament el que està veient, però hi ha coses que em resulta complex imaginar a distància i miro de assegurar-me que sabré trobar el lloc que atreu la seva atenció, quan tinc ocasió de veure’l en directe.

L’ocell, que presumiblement penjava de la primera branca del til·ler que surt cap al nord, estava en una posició incòmoda i li semblava a més que un altre ocell més petit estava posat damunt i  l’estava molestant. En alguns moments li feia la impressió que l’ocell penjat tenia quatre potes i en altres no n’estava molt segur.

Intento donar credibilitat a tot el que m’explica perquè sé que les seves visions fantàstiques de vegades acaben per tenir alguna explicació. No sé si puc anomenar-les explicacions lògiques, però sí que sé que el que percep, és en ocasions explicable, tot i l’Alzheimer.

Miro per tant d’escoltar amb atenció el que descriu i procuro que incorpori el màxim de detalls possible, fent-li preguntes que inclouen conceptes diferents (la forma, el color, la distància a la qual està, etc.) D’aquesta manera intento també mantenir viu el vocabulari que utilitza. Percebo les dificultats que li suposa trobar les paraules que necessita, i cada vegada més, fa servir conceptes generals (el que vola) per referir-se a coses en particular (ocell).

Tinc la impressió que el diàleg que mantenim contribueix a que algunes paraules i conceptes no s’esvaeixin amb tanta rapidesa. Així i tot, ho van fent inexorablement.

Algunes de les imatges que ell percep, li produeixen desassossec. En aquest cas, l’observació reiterada de l’ocellet cap per avall, el va conduir a pensar que l’animal estava patint i calia sortir al jardí per desenganxar-lo. El següent pas va ser planejar com fer-ho. Vaig tenir notícies d’un intent de sortida nocturna al jardí amb escala per alliberar el pobre ocell. Afortunadament l’intent va poder ser aturat.

Alguns dels seus plans causen certs trastorns en l’entorn familiar, per dir-ho d’una manera suau. El aparentment inofensiu ocellet penjant d’una branca, amenaçava amb provocar conseqüències majors. Per poder actuar d’alguna manera, el primer que em vaig plantejar va ser intentar percebre’l.

Quan vaig poder, vaig realitzar una maniobra de localització en directe: em vaig situar sota el til·ler i vaig anar assenyalant totes les fulles que presumiblement podien ser l’ocell de cap per avall, mentre ell em orientava, des de l’interior de la casa, assegut a la butaca, des de la qual percebia l’escena.

Va ser fàcil trobar les fulles en qüestió. Després de localitzar-les vaig fer fotos des del lloc on ell les veia.

L’experiència em diu que de vegades el que no sóc capaç de percebre en directe en un moment donat, puc fer-ho a posteriori a partir de fotografies.

Just quan disparava la càmera una merla es va posar en una branca. La segona cap al nord.

Vam estar els dos una bona estona observant la branca del til·ler, ell veient l’ocell de cap per avall i jo mirant de trobar-lo, sense aconseguir-ho.

Si ho hagués aconseguit no tinc clar què hauria fet.

Només puc explicar per tant el que vaig fer a continuació: practicar un acte de poda o assassinat, segons es miri.

Vaig decidir tallar les branques d’on penjaven les fulles-ocell. Em va costar fer-ho perquè em sabia greu eliminar-les d’aquesta manera, però em preocupava que seguissin penjades i desemboquessin en nous plans que comportessin riscos innecessaris.

Vam sortir tots dos al jardí i li vaig explicar el que anava a fer, sense esperar que ell manifestés si li semblava bé:

– Vaig a tallar aquestes fulles perquè em semblen un autèntic perill per a qualsevol ocell que es quedi posat damunt.

– Mira, li vaig dir- i li vaig ensenyar les fulles. – Les he tret totes i no he trobat cap ocellet. Potser el que has estat veient s’ha pogut desenganxar tot sol, però d’aquesta manera cap altre correrà el risc de patir un contratemps similar.

La meva explicació va ser un intent de suavitzar un acte que em va resultar una mica violent. Vaig procurar posar l’èmfasi en allò que a ell li preocupava: que un ocellet estigués patint. La poda tenia per objecte evitar que altres es trobessin en una situació similar. No tinc clar que li convencés del tot la meva explicació.

No obstant això, la meva acció no va tenir més conseqüències. Li vaig mostrar les fulles que havia arrencat perquè ell temia que l’ocell estigués entre elles i va poder comprovar que no l’estava enganyant.

No ha tornat a fer referència a cap ocell cap per avall.

Què hauria passat si hagués arrencat les fulles del til·ler sense estar ell davant? Era una opció, sens dubte: eliminar el problema sense que se n’adonés. Però per detectar a l’ocell- fulles vaig haver de comptar amb la seva col·laboració, així que mirar de seguir comptant amb ell em va semblar el millor, encara que fos un simulacre.

Potser no fos la millor decisió i podia haver tallat les branques molta estona després, en algun moment en què ell no hagués estat davant.

Hi ha coses de les que s’oblida en dècimes de segon i hi ha altres que romanen en el seu cap alguns dies, de vegades, molts. És difícil predir-les.

Em va afectar la poda o assassinat, segons es miri. Em vaig carregar literalment l’ocell que ell percebia (en realitat era més d’un) després que m’indiqués on era i vaig sentir que en certa mesura l’estava traint perquè es va avenir a explicar-me on era, sense saber que el que jo anava a fer a la poca estona era fer-lo desaparèixer.

Aquest cop no m’he esforçat a veure l’ocell que penja cap per avall. No m’he dedicat a examinar les fotografies que vaig fer des d’angles i perspectives diferents, les tres que he incorporat a aquest article. Vaig arrencar les fulles i ja no existeix.

Les accions que de vegades duc a terme per intentar evitar alguns problemes no sempre em satisfan.

Hauria preferit sens dubte haver pogut mantenir un tema de conversa agradable al voltant d’un nou ocell-fulla.

No sempre és possible fer el que un desitja. Em consola pensar que sempre cap desitjar fer, tot allò que sí que és possible. I sento que hi ha moltes coses possibles per fer, encara.