Arxiu mensual: juliol de 2017
Mandales dialogats II. Patrons
Els mandales dialogats segueixen formant part del conjunt d’activitats que intento compartir amb el meu pare, malalt d’Alzheimer. Als primers quaderns que van arribar a les seves mans li han anat succeint-ne de nous. Afortunadament n’hi ha molts diferents en els comerços, entre els quals puc escollir.
No tots valen, per dir-ho d’alguna manera. Quan he anat a la recerca d’algun nou, m’he passat llargues estones fullejant quadern rere quadern fins a decidir quin podria interessar-li o atreure´l més. Ja fa temps que opto per aquells que intueixo ens poden suggerir més temes de conversa, sobre qualsevol cosa.
Hem estat molts dies, setmanes, conversant al voltant d’un que vaig adquirir en un hipermercat de la cadena Alcampo. Podria escriure més d’un article explicant les anècdotes que ha propiciat. A alguna d’elles ja he fet referència en altres articles com ara “15+10 =San Guillermo”. 
El quadern en qüestió es titula: “Mandalas antiestrés. Patrones”. No conté pròpiament dibuixos centrats sinó escenes molt diferents, amb elements de tot tipus, molts d’ells realistes i figuratius.
Quan ell treu el tema a la conversa, el primer que fa és llegir-me el títol del quadern i sol preguntar-me si el conec. Li contesto que sí i de vegades el convido a llegir la primera pàgina. En ella li he posat una dedicatòria. Últimament ho faig amb tots.
Sol descriure’m els dibuixos en què està treballant tot i les dificultats que, cada vegada més, li representa trobar les paraules precises per referir-se al que veu.
Les seves descripcions em fascinen. Encara que siguin inconnexes i incompletes, em semblen divertides i creatives i m’obliguen a desplegar la meva pròpia creativitat, mirant d’endevinar a què es refereix en molts moments, a partir de les pistes que em proporciona.
També em sembla creatiu el treball que realitza quan intervé sobre les làmines o fa alguna anotació sobre elles, no és la primera vegada que ho comento. En algun article crec que em vaig referir a la transformació que havia fet a una aleta de les que es posen als peus per nedar. Ara és una monja.
He recollit moltes anotacions d’algunes de les coses que m’ha anat explicant i altres les he guardat a la memòria. M’he proposat explicar alguns detalls just ara que ha deixat de banda aquest quadern en particular que tantíssimes coses ha propiciat. No l’ha acabat, però crec que tenia necessitat de deixar de treballar-hi i espontàniament l’ha col·locat al costat de molts altres que també ha donat per acabats. No tinc cap intenció de suggerir-li que el continuï.
En diverses ocasions m’ha dit que un ajudant li hauria anat molt bé i sempre m’ha fet somriure el comentari. Jo sempre m’ofereixo a col·laborar amb ell però he de reconèixer que de vegades no em resulta fàcil ni possible fer-ho. Conciliar horaris i salvar la distància física que ens separa, resulta sovint bastant complicat. Tots dos pensem que tenim sort del telèfon: permet que ens comuniquem diàriament.
El tema de l’ajudant però va més enllà en realitat del que pròpiament expressa la frase, estic convençuda. Li agradaria que hi hagués algú amb qui compartir més sovint certes coses. És una manera de referir-se a la solitud que experimenta en molts moments. Tot i que no hauria de ser així, la solitud és un efecte col·lateral d’aquesta malaltia. Moltes persones que habitaven el seu entorn pròxim no només han desaparegut del seu cap, sinó que també han desaparegut de la seva vida.
Un ajudant li hauria anat molt bé per fer front a algunes làmines que trobava especialment embolicades. No obstant això, sempre acaba trobant solucions per als problemes amb què topa.
Passa les pàgines una a una explicant-me el que veu: 
– Una amb fireta, coses de cuina, tasses …
– Predomina el color blau per tot arreu…
– Tres fulles de gatets. Sí, molts caparrons …
– Després un full amb uns quants personatges, com els gatets però amb nas de punxa. I altres més petits que sembla que tenen ganes de jugar. Lògic, no?
– Per descomptat, li dic jo.
– En aquesta hi ha tres o quatre conductes per al líquid i també hi ha ninotets …
– I en aquesta altra unes cordes molt llargues que s’enllacen, n’hi ha moltes. Són 5 o 6 carrils i alguns estan en blanc.
– I després un dimoniet per aquí, amb …, amb … amb què salten els ocells?
– Ales ?, li suggereixo.
– Això, un dimoniet amb ales i gran
– En aquesta altra una nena molt bonica dormint sobre de quatre matalassos.
Li interrompo:
-T’has fixat si hi ha algun pèsol sota dels matalassos?
– Home !, contesta divertit. Com el conte de la princesa i el pèsol.
I el rememorem els dos i ens riem de l’extrema sensibilitat de la princeseta. En el seu dibuix no hi ha pèsol, per això la noia dorm plàcidament.
Va passant fulls i arriba a un al qual es refereix dient que són objectes de vestir i es disposa a enumerar peces:
-Una faldilla, un … un … on es fiquen les mans.
– Uns guants ?, li suggereixo.
– Sí, això, uns guants.
Recordo la pàgina que em descriu i aprofito l’ocasió. Inverteixo els termes subtilment: pregunto per una peça i el convido a observar amb atenció per trobar-la:
– I, una bufanda ?, en veus alguna?
Passen uns segons mentre busca i contesta:
– No sé si n’hi ha, però si no, tallem uns pantalons per la meitat i en tindrem dues.
Esclato en riallades i li comunico que la seva proposta m’ha semblat genial. No em dóna temps a seguir preguntant, ell segueix enumerant peces:
– Una armilla, un vestit de dona amb plecs, unes samarretes amb dos arbres …
Torno a interrompre:
– Amb dos arbres?
– Sí, amb dos arbres, del desert.
– Baobabs?
– Nooooooooooo
El to de la seva resposta m’indica a les clares que estic molt lluny de la resposta correcta . Em torna a agafar el riure . Al final resulta que són palmeres. Com no ho hauré encertat a la primera ?, em pregunto. La seva descripció estava claríssima!
Per a mi aquestes converses constitueixen un bonic joc d’enginy en què participem els dos seguint regles diferents. La creativitat flueix a banda i banda del telèfon i gaudim dels efectes secundaris que aquesta exerceix sobre el nostre organisme.
*
Anava a afegir una última i deliciosa anècdota relacionada amb un altre dels dibuixos d’aquest quadern, però he explicat ja moltes coses i he decidit que tindrà article propi. Properament: “Kis mi again“.
Sota el til·ler
Quan fa uns dies vaig anar a veure el meu pare a casa seva, el vaig trobar assegut sota el til·ler.
Diverses circumstàncies havien propiciat que portéssim més dies del que és habitual sense veure’ns en directe. El dia abans, quan parlàvem per telèfon, com cada dia, de sobte em va dir:
– Escolta, ara no recordo la cara que tens. Ens hem vist alguna vegada tu i jo?
L’estupor va passar pel meu cap a velocitat vertiginosa i vaig ser capaç de riure i dir-li amb afecte:
– Vaja!Has agafat la goma d’esborrar i m’has esborrat del teu cap?
Vaig continuar, sense donar-li temps a contestar:
– Doncs demà vindré a dinar amb tu, així que quan em vegis espero que agafis el llapis i em tornis a dibuixar.
Ell també va riure a l’altre costat del telèfon, però el seu riure va sonar una mica nerviós.
En el meu cap vaig trobar un referent que em va fer reaccionar amb rapidesa. Fa poc temps vaig conèixer l’obra d’una artista anomenada Isabel Banal: “Tutta Roma”. Durant una estada a la capital italiana l’artista va realitzar una sèrie de dibuixos dels espais més concorreguts de la ciutat, que va seleccionar consultant diverses guies turístiques. Va dibuixar fins a 120 llocs emblemàtics, amb extraordinària precisió i detall. Després, en el seu estudi els va esborrar del tot i va recollir les restes de la goma impregnada amb el grafit del dibuix i els va guardar en pots transparents que va etiquetar amb el nom del lloc que havia dibuixat.
Vaig veure la seva obra formant part de l’exposició: “El relat d’una exposició” a càrrec d’alumnes de 5è curs de primària de dues escoles de la ciutat de Mataró. En Nil, un dels joves comissaris de l’exposició, em va explicar amb passió el procés de treball de l’artista. Em va semblar especialment interessant.
Em vaig veure a mi mateixa reduïda a restes de llapis i goma d’esborrar, pulcrament recollida en un pot transparent amb la seva corresponent etiqueta, quan el meu pare em va dir sense cap tipus d’embut que no recordava la meva cara.
Crec que li vaig suggerir utilitzar un llapis per tornar-me a dibuixar perquè em resisteixo a desaparèixer. Ara puc escriure-ho sent conscient, encara que probablement no ho vaig ser quan ho vaig dir.
El meu pare estava assegut sota el til·ler quan vaig obrir la porta del jardí i el vaig saludar. De la meva cara no podia recordar-se, però de la meva veu crec que si. No obstant això, li va costar una mica reunir conceptes i impressions i quan per fi va aconseguir encaixar cos, rostre i veu, es va posar molt content de veure’m.
Vam estar parlant al jardí, vam dinar i vam dedicar una curta sobretaula a comentar el nou llibre de mandales en el què ha començat a treballar. Mentre el fullejàvem vaig notar que es començava a endormiscar.
Per motius que no cal explicar, la rutina familiar ha patit alguns canvis durant les darreres setmanes i s’han produït algunes novetats: ara el meu pare sol fer la migdiada després de dinar i ha començat a sortir a passejar en cadira de rodes, amb un nou acompanyant.
No explicaré, ni tan sols a grans trets, els motius que han propiciat aquestes novetats. Moltes coses pertanyen a l’esfera del que és privat i no hi ha necessitat d’escriure sobre elles.
Em proposo escriure sobre com em vaig sentir aquell dia: frustrada. I no va ser mentre era amb ell, sinó a posteriori. Vaig tenir la impressió quan vaig marxar de casa seva, després que s’hagués anat a dormir, que al vespre no es recordaria que jo havia estat una estona amb ell, així que em vaig proposar trucar-lo, com cada dia, i comprovar-ho. I probablement també tenia la intenció de recordar-li en cas que no es recordés, encara que no puc assegurar-ho perquè ja han passat uns quants dies.
El meu sentiment de frustració no es va deure al fet que ell no es recordés de la meva cara, ni de la meva presència (encara que probablement això també va influir), sinó a la sensació que vaig tenir d’haver estat poc hàbil en la conversa amb ell. Vaig utilitzar més vegades el “no”, que qualsevol altra forma més amable que no el contradigués explícitament. No vaig saber navegar amb fluïdesa entre contradiccions i tampoc escoltar amb calma i profunda atenció. Vaig tenir la impressió d’haver perdut la pràctica en atendre i respondre a una persona malalta d’Alzheimer i em vaig sentir malament per això.
Porto dies treballant en aquest article, però m’havia quedat encallada. He pogut seguir gràcies a haver estat pensant en la frustració i haver-me desfet del pes que em causava sentir-me així.
No sóc infal·lible, no puc estar sempre al 100%, ni tan sols al 80%. Tot i que m’encantaria trobar sempre respostes adequades i fer fluir el riure i les emocions agradables, no sempre ho aconsegueixo. I no cal culpar-se per això, o sentir-se malament. Només cal acceptar-ho. L’acceptació equival a regular adequadament el nivell d’autoexigència. El punt òptim passa per saber que la satisfacció només pot ser representada amb una línia oscil·lant i irregular, amb alts i baixos.
Quan a última hora de la tarda vaig tornar a parlar amb ell no recordava per res que haguéssim compartit una bona estona. Vaig intentar que ens situés a tots dos al jardí i llavors em va dir:
– Sota el til·ler, és on he estat jo.
Però no em va poder incloure a l’escena.
