Arxiu mensual: agost de 2017
Sabates alades
Durant la segona setmana de juliol he impartit un curs a l’Escola d’Estiu organitzada per l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona, amb el títol: Emocions agradables, art i creativitat.
El curs va començar amb una invitació a la reflexió sobre els sentiments que els docents experimenten en el seu lloc de treball i tot seguit es va portar a terme una activitat amb l’objectiu d’alliberar-se, metafòricament parlant, d’aquells que no resulten agradables.
L’exercici es va desenvolupar individualment i en privat, sense que ningú estigués obligat a fer-los explícits. Identificar aquests sentiments és el primer pas per aconseguir desfer-se d’ells i poder tot seguit concentrar-se en tots aquells que ens fan sentir bé, tant amb nosaltres mateixos com amb els demés.
Seguidament, mitjançant un exercici creatiu, vam transformar les deixalles resultants del procés d’alliberació en un producte tangible que permetés visualitzar els sentiments agradables que els docents desitgen poder experimentar i vam centrar el diàleg en aquests, analitzant-los des de l’òptica del professorat i també de l’alumnat.
Quant més treballo en l’àmbit de les emocions, més clar tinc que resulta difícil separar els sentiments en grups estancs i abordar-los per separat. Crec que existeix una relació d´interdependència entre ells que val la pena aprofitar i que convida a abordar-los d’una manera conjunta. Quan l’objectiu està posat en potenciar la vivència d’emocions agradables resulta més fàcil abordar la gestió dels que no ho són tant.
El títol d’aquesta ressenya fa referència a una de les activitats que vam portar a terme: construir unes sabates amb ales.
L’activitat se’m va ocórrer arrel d’haver impartit prèviament un altre curs similar: Potenciar les emocions positives a través del llenguatge artístic. Us convido a llegir l’article que he escrit sobre ell, titulat: Partir-se la caixa.
Li dec la inspiració a la intervenció d’una mestra que va voler compartir amb la resta de persones del curs les sensacions que té al seu cos quan se sent feliç. Ens va explicar que se sent com si tingués ales als peus.
I a qui no li agradaria tenir ales als peus?
L’exercici que vaig proposar es basa en una idea que porto explorant des de fa temps i que poso en pràctica cada vegada que tinc ocasió: construir o crear imatges i objectes tridimensionals que ens facin sentir bé, és molt més potent que visualitzar-los exclusivament amb la imaginació. Quan determinades imatges positives o agradables transcendeixen l’àmbit de l’escenari mental per esdevenir reals i tangibles, la seva potència i els efectes positius que tenen augmenten exponencialment. Més encara quan hi ha hagut un treball previ de disseny, de presa de decisions i de manipulació de materials i quan es comparteix en grup la concreció de la proposta així com de totes aquelles idees, sentiments i pensaments que s’han experimentat en el transcurs del procés de realització.
Dels peus alats van sorgir les sabates amb ales.
Sovint les intervencions dels alumnes em serveixen de font d’inspiració per plantejar noves activitats tot i que no sigui al mateix grup on ha sorgit la idea sinó a un altre. Em sembla interessant que es produeixin transferències entre cursos i més encara entre persones que ni tan sols es coneixen. És una manera ben bonica d’enriquir-se i de compartir.
Tothom va estar disposat a portar un parell de sabates per poder-les transformar. Era la condició indispensable per poder dur la activitat a terme. Vam reunir tants models diferents com persones van assistir al curs i de seguida es va posar en evidència una qüestió: cada sabata demanava tenir unes ales particulars. Quines? En vam estar parlant prèviament. Hi ha molts tipus d’ales, i també molts tipus de vols, segons siguin aquestes…
La qüestió dels materials va ser una altre factor a tenir en compte, juntament amb el temps del que disposàvem. Era important poder realitzar tot el procés i arribar a materialitzar les idees prèvies perquè finalment poguéssim compartir les sabates alades i algunes de les idees que aquestes van ser capaces de suscitar.
No es pot preveure mai què passarà quan un grup de persones es troben amb la possibilitat real de calçar-se unes magnífiques sabates amb ales …
La Maria, espontàniament , amb les seves sandàlies alades a l’estil Leonardo da Vinci i música de fons, va propiciar que tothom qui va voler emprengués el vol per un minut allà on va desitjar, sense que hi hagués necessitat d’explicar ni comentar res. Va ser un moment de màgia compartida, un moment sensible i emotiu d’extraordinària potencia.
Vaig plantejar una pregunta:
A on ens poden portar unes sabates amb ales?
Vaig recollir les respostes i ens vam adonar de la quantitat de coses que ens permetria tenir un calçat com el que havien construït.
Un cop acabat el curs no m’he pogut estar de continuar afegint coses a la llista inicial:
A sentir-nos lleugers
A sentir-nos capaços
A sentir-nos lliures de traçar el propi camí
A desconnectar-nos de les preocupacions terrenals
A passejar sobre els núvols
A veure persones estimades que estan lluny
A somiar amb coses boniques
A veure la terra des de les altures
A tocar el cel amb les puntes del dits i del nas
A ballar en el cel fent filigranes
A l’espai
A experimentar la ingravidesa
A fer exercicis de vol
A traçar loopings al cel
No puc deixar de pensar en sabates alades. M’agradaria emprovar-me models diferents. Voldria poder experimentar la llibertat de volar on jo volgués. Voldria que hi haguessin paradetes a les fires amb sabates alades per llogar, a un preu raonable i sabaters especialitzats en la seva cura i reparació i també instructors de vol i companys de vol i llapis de colors per pintar els núvols i la lluna mentre volo …
I vosaltres, què faríeu amb unes sabates amb ales?
Us convido a imaginar-ho i també a que us les calceu tantes vegades com desitgeu. Només cal tancar els ulls…tot i que molt millor si abans de tancar-los us lligueu els cordons o la sivella …
Bon vol!
“Kis mi again”
Vaig anticipar aquest article ara fa uns dies. Em va quedar pendent explicar una deliciosa anècdota relacionada amb el quadern de dibuixos en què ha estat treballant el meu pare, malalt d’Alzheimer, durant molt de temps, i al qual he dedicat l’anterior article d’aquesta secció: “Mandales dialogats II. Patrons “. Us convido a llegir-lo si encara no ho heu fet.
Estava convençuda que aquest quadern havia passat a formar part dels acabats, però no és així. L’últim dia que vaig estar amb ell a casa seva, ho vam estar comentant de nou i vam fullejar totes les pàgines a les que encara no ha posat color. Té el propòsit de seguir amb ell, tot i que dies enrere semblava que l’havia aparcat definitivament.
Ja fa mesos em va explicar el que havia fet en arribar a una pàgina determinada. Aquesta es compon de dibuixos solts i el centre l’ocupa una escena que ell em va descriure així:
– Hi ha un cor i dos éssers humans besant-se, o això sembla, que ha fet l’autor de la pàgina. Llavors posa “Kiss me“.
I va seguir explicant-me:
– Ara he entrat jo i ho he posat davant d’un ocellet i una ocelleta. Bé, he posat “kis mi again“. Saps el que vol dir ?, em va preguntar.
– Besa’m de nou ?, li vaig dir jo.
– Exacte!, va contestar
I vam riure tots dos a banda i banda del telèfon.
Tot i que afortunadament vaig prendre algunes notes d’aquella conversa, no puc reproduir el to ni totes les paraules amb què em va descriure el dibuix i la seva intervenció, però sé que a ell li va donar la sensació d’haver fet alguna cosa una mica fora de lloc. Es va excusar en cert sentit per haver-se fixat en una escena d’amor explícit i va recalcar que el dibuix no era obra seva, si no de l’autor de la pàgina, que òbviament no era ell. També va expressar cert dubte sobre el fet que els personatges que apareixen s’estiguessin fent un petó. És cert que els llavis de les dues figures no arriben a tocar-se, però no crec que fos això el que el va impulsar a posar-ho en dubte. Va ser més aviat el seu habitual pudor i discreció el que el va impulsar a expressar-ho així.
L’escena el va emocionar d’alguna manera que no sé ni puc explicar. Però no tinc cap dubte que va aconseguir fer un “clic” a l’interior de la seva seu cap i el va connectar amb les seves vivències. Encara que no pugui recordar-se de fets concrets, moltes coses han deixat una mena de sediment o pòsit. Les mostres d’afecte constitueixen un d’aquests pòsits i estic convençuda que actualment són les que aconsegueixen retenir alguns records recents i no tan recents en el seu cap. Com si fossin un poderós adhesiu. La frase que ell espontàniament ha inclòs en el dibuix crec que també constitueix un bonic exemple. “Again”, expressa el seu desig de preservar l’afecte que rep de les persones, encara que ho hagi posat sota els ocellets.
Dies després, i en diverses ocasions, hem tornat a comentar el contingut d’aquesta pàgina del seu quadern.
Tot i que la primera vegada va deixar molt clar qui havia escrit la frase, en les converses posteriors que hem mantingut, s’ha referit sempre a la intervenció d’un graciós, que en algun moment ha intervingut a la pàgina i ha escrit el que ha escrit. Ell ja no s’ha tornat a fer responsable de la frase.
Des del primer moment vaig pensar que el canvi de versió no es devia al fet de no recordar-se que havia estat ell, sinó a la necessitat de sentir-se lliure de culpa en cas que algú el pogués acusar d’haver escrit alguna cosa impròpia. Si ell no ha estat, no hi ha problema. Alhora el terme “graciós” li permet referir-se a si mateix sense fer-ho de manera explícita.
Recordo que, en més d’una ocasió, quan ha fet referència al graciós, li he dit que a mi em semblava un graciós amb molta gràcia i que la frase que ha escrit em resulta molt simpàtica. El meu comentari li fa canviar el to automàticament: comença a referir-se al graciós com queixant-se del que ha fet (per si de cas), i quant jo lloo la seva intervenció noto com canvia i corrobora, divertit, que a ell també li sembla simpàtica i graciosa la frase.
La figura del graciós que fa males passades no és la primera vegada que apareix. Temps enrere va ser el responsable de pintar de color verd la cua d’una cabra pujada a un arbre. L’episodi el va mantenir enutjat una llarga temporada, fins que va aconseguir dissimular una mica el color verd, pintant a sobre amb marró i ocre.
Vaig intentar imaginar hipòtesis factibles que expliquessin per què la cabra tenia la cua de color verd sense suggerir-li mai que hagués estat ell el responsable de pintar-la així. Les meves propostes no el van convèncer, va seguir enutjat, perquè algú l’havia pintat incorrectament.
Fa pocs dies un esperit s’ha ficat en un dels quaderns de mandales centrats en els quals està treballant i ha pintat unes línies de forma inadequada. Ara intenta eliminar-les amb la goma d’esborrar, però no li resulta fàcil i l’enutja que hagin aparegut com per art de màgia sobre el paper.
Els graciosos i els esperits em fan somriure. Em sembla deliciosa la manera com el meu pare responsabilitza a aquests éssers anònims d’accions de les que no se sent satisfet o de les que pensa que li poden renyar per haver-les dut a terme. És molt sa responsabilitzar a altres de tals coses. Es viu molt més tranquil així.
Seria fàcil atribuir a l’Alzheimer la mala memòria del meu pare en relació amb el que acabo d’explicar, però jo crec que la malaltia no és la causa.
Jo ho interpreto des d’una altra òptica. Una lectura recent d’un llibre de Rojas Marcos, titulat: “Eres tu memoria. Conócete a ti mismo”, ha fet que descobrís que en general totes les persones modifiquen els seus records:
“En realidad, la memoria es creativa y tienen el poder de renovar las cosas que guarda con el fin de adaptarlas o hacerlas coherentes con los cambios que experimentamos a lo largo de la vida. Así, con el tiempo añadimos y sustraemos detalles de las experiencias pasadas que conservamos en la memoria, y cuanto más tiempo transcurre, más las transformamos. La memoria, pues, reconstruye nuestra historia con los recuerdos del ayer, pero antes los modela y los enmarca en el contexto de nuestras creencias y puntos de vista de hoy”.
Luis Rojas Marcos
Jo crec que la memòria del meu pare, tot i l’Alzheimer, encara és creativa. No és que s’hagi oblidat d’alguns detalls que expliquen com han aparegut paraules, línies i taques de color en els seus quaderns sinó que ha transformat els seus records per sentir-se còmode. És preferible atribuir a altres les coses de les que un mateix no se sent satisfet o segur. En aquest sentit sembla que la seva memòria funciona com la de qualsevol altra persona que no pateixi aquesta malaltia.
També fa el contrari: se sent responsable o autor de coses que no ha fet però que li hauria agradat fer i que acaba atribuint-se. La seva memòria creativa li proporciona un equilibri i una satisfacció dignes d’admiració. Escric això amb certa enveja i també amb un somriure als llavis.
I acabo amb una frase, també de Luis Rojas Marcos, que vaig llegir no recordo on, ja fa molt temps i que ara adquireix per mi nous significats:
“Per ser feliç cal tenir bona salut i mala memòria“
“Partir-se la caixa”
Durant la primera setmana de juliol he impartit un curs a l’Escola d’Estiu organitzada pel Moviment Educatiu del Maresme, que portava per títol: Potenciar les emocions positives a través del llenguatge artístic.
“Partir-se la caixa” és una frase que expressa molt bé els objectius que pretenia aquest curs: riure, passar-s’ho bé i aprendre en un ambient creatiu, artístic i lúdic.
És també la frase que va inspirar el treball d’una mestra per resoldre un dels exercicis creatius que vaig proposar: construir una capsa del riure utilitzant una capsa de mistos i forces materials diferents per transformar-la. Calia concentrar-se en les sensacions que la nostra panxa experimenta en riure, tot inspirant-se en alguna situació viscuda que no calia fer explícita. La capsa com a contenidor-panxa es prestava al joc de la lliure interpretació i recreació.
L’exercici es va desenvolupar entre somriures i complicitats en un ambient magnífic i va concloure amb la invitació a mostrar les capsetes transformades i a compartir els riures continguts en elles. Van aparèixer en la conversa una gran quantitat de mots diferents per referir-se a les sensacions experimentades.
Vint-i-vuit persones diferents, vint-i-vuit solucions distintes, totes divertides i interessants.
Cada dia estic més convençuda que en relació amb l’educació emocional el més important és trobar maneres de potenciar la vivència de les emocions que ens fan sentir bé. No es tracta només de parlar d’aquells sentiments que ens resulten agradables sinó de propiciar tantes vegades com sigui possible situacions i dinàmiques que afavoreixin experimentar-los, sentir-los en pròpia pell, emocionar-se en primera persona i preferiblement en companyia.
Les dades que aporten els estudis sobre neurociència em fan pensar que seria molt desitjable treballar en aquesta direcció tantes vegades com sigui possible. El conjunt de situacions agradables viscudes sols, o amb altres persones, constitueix al meu entendre una mena de dipòsit de reserva en la nostra memòria al qual es pot accedir en diferents moments per evocar les sensacions que experimentem en el cos, quan ens sentim feliços, contents, alegres, satisfets, etc. així com també els pensaments agradables i positius que generem en aquestes situacions. Disposar d’aquests records i impressions facilita fer front a altres situacions que ens generen sentiments no tan agradables o fins i tot desagradables.
Durant el curs hem desenvolupat diverses activitat amb l’objectiu explícit o implícit de potenciar la vivència d’emocions agradables. Aquestes experiències han constituït un exemple de com proposar i desenvolupar activitats partint d’objectius molt concrets, utilitzant un nombre de materials limitats, consignes precises però suficientment vagues alhora com perquè cada persona pogués trobar solucions vàlides personals e irrepetibles, i desenvolupant dinàmiques participatives. Les possibilitats i variacions que es poden aplicar a les propostes són pràcticament infinites. Cal tenir clars quins són els objectius que es pretenen per desplegar un ventall de possibilitats que s’adeqüin als contextos particulars on es portin a terme les activitats.
Hem posat l’accent en el procés desenvolupat per resoldre les propostes artístico-creatives i en les dinàmiques relacionals que aquestes han propiciat. El resultat final, visible, és el que ens ha permès compartir els processos, així com també els sentiments que els participants han experimentat en el transcurs de determinades activitats.
La invitació al joc, a explorar alternatives, a col·laborar amb els companys i a expressar-se amb llibertat sense por ni vergonya, tot respectant les idees de tothom, ha estat una constant en totes les sessions.
Vam començar el curs creant unes capses de riure capaces d’evocar instants d’alegria i benestar i de transportar-nos a diversos escenaris l’hem acabat compartint un autoregal: un elixir de la felicitat creat per cada persona i destinat a ús personal.
*
Hem rigut molt en totes les sessions i està més que demostrat que riure reforça el sistema immunitari, i afavoreix l’aprenentatge. També han emergit emocions i sentiments que vull anomenar “delicats”, com ara la tristesa, la ràbia, el dolor o la frustració, que han fet aflorar llàgrimes en alguns moments. Les emocions s’encomanen quan hi ha empatia al grup i generen alhora cohesió.
“Delicats” em sembla un terme bonic i també apropiat per referir-m’hi, perquè mereixen ser abordats amb la màxima delicadesa possible.
Confio que tots les persones que han participat en aquestes sessions passin un saludable estiu i comencin el curs vinent amb moltíssima emoció i il·lusió, i amb ganes de riure i passar-s’ho bé, convençudes de la importància i la necessitat de potenciar les emocions agradables a l’aula.
Aquest curs també ha tingut projecció cap a l’exterior. Una part del material emotiu-artístic creat l’estic fent arribar, amb consentiment i participació de tots els assistents, a una persona molt estimada, que sense saber-ho va propiciar una de les activitats que vaig proposar. Està passant un moment delicat a la vida i resulta bonic acompanyar creativament a les persones i intentar que experimentin emocions agradables que les ajudi a fer front a tot tipus de situacions.
Tot allò que hem compartit aquests dies m’ha permès inventar noves activitats i reflexionar sobre molts aspectes. Les intervencions i aportacions de les persones que han participat en aquest curs han constituït per mi una mena de còctel detonador d’idees que ara pateixen en el meu cap una procés de fermentació. Una d’elles ha esclatat sense escapar al procés de destil·lació posterior: l’he posat en joc en el curs que he impartit seguidament a aquest. Li he agraït personalment a la persona que la va propiciar, la inspiració que em va proporcionar la seva intervenció.
Si voleu saber què va destil·lar el meu alambí mental, feu clic sobre la imatge:
