Fa uns dies el meu pare va fer 88 anys. Ja no és conscient de la seva edat. L’Alzheimer li ha arrabassat la major part de fragments que configuraven la seva història personal i recorda poques coses de la seva vida. I no obstant això l’essència de la seva identitat perdura. Jo així ho percebo.

Ja fa molt temps que no parlem de la seva edat. Per a qualsevol que tingui dificultats per recordar el que ha viscut, pot ser motiu de tristesa i contrarietat que altres persones els diguin l’edat que tenen. No poder recordar el que ha passat en el transcurs de tants anys produeix desassossec.

Penso en el meu pare. Tot i que pogués sumar els fragments dispersos que deambulen entre els espais en blanc que envaeixen el seu cap, el resultat no equivaldria als seus anys de vida. Se li han perdut tants, que la diferència arriba a ser inquietant. Vaig trigar un temps a comprendre-ho.

Ara, en el cas que per algun motiu parlem sobre la seva edat, aquesta és la que ell sent que té. Tant és que hi hagi una diferència de dècades respecte a la real. No li afecta ningú que suposem que ell té 30 o 40 anys menys.

Fa mesos vaig recórrer a les matemàtiques per intentar convèncer-lo que efectivament tenia l’edat que jo li deia i que a ell li semblava exagerada i impossible. Vam partir de l’any del seu naixement i vam calcular la diferència fins a l’any 2000. A continuació, li vam sumar els anys d’aquest mil·lenni que ja han transcorregut. No crec que pogués seguir el raonament i les operacions mentals que jo vaig anar explicant en veu alta fins al final. A més, el resultat li va semblar incorrecte. Vaig mirar d’insistir i vaig repetir el procés, però no vaig aconseguir convèncer-lo i a més em va oferir una explicació pel meu error de càlcul. Em va dir que el resultat estava malament perquè havien canviat el sistema. Em va fer molta gràcia la seva explicació i també em va semblar deliciosa.

Tinc la impressió que l’any 2000 constituïa per a ell una mena de barrera infranquejable. Va ser quan van canviar el sistema. El sistema de comptar anys suposo. I somric mentre ho escric perquè canviar el sistema de comptar coses, encara que no siguin anys, em sembla una idea genial i molt suggeridora.

Després d’aquest episodi em vaig adonar que no calia insistir sobre la seva edat i vaig adoptar des de llavors l’actitud que ja he explicat. Ell decideix segons se sent.

El dia del seu 88 aniversari vaig estar dubtant sobre si fer referència a la data i mirar de celebrar-ho o no dir-li absolutament res.

En aquestes ocasions miro de pensar i valorar les coses des de diverses perspectives, que inclouen com a mínim la meva i la seva. Intentar veure les coses des de la seva òptica és complex i no sé si ho aconsegueixo. Ho intento amb la idea de ser el màxim de respectuosa.

Hi ha coses que els malalts d’Alzheimer poden decidir i fer i no cal que els altres les fem per ells. Em sembla just mirar de comptar amb les seves opinions i animar-los a expressar com se senten respecte a coses que els afecta.

El dia del seu aniversari vaig acabar comprant una capsa de bombons Ferrero Rocher, gràcies a un suggeriment familiar. Li encanten i em venia de gust regalar-li , tant si li explicava el motiu com si no.

Quan vaig arribar a casa seva em vaig asseure al seu costat, el vaig saludar i vam començar a parlar fins que vaig estar segura que m’havia reconegut i ubicat. Llavors vaig treure la capsa de bombons.

M’hagués agradat fer-li una foto en aquell instant. El meu pare sempre ha estat molt expressiu. He explicat en alguna ocasió que la seva semblança amb l’actor còmic francès Louis de Funes, va ser notable en una època, fins al punt que hi va haver qui li deia senyor Funes. La semblança no només era física, també  pel que fa a la capacitat de gesticulació i expressivitat del rostre (i en realitat no ha desaparegut).

Aquesta capacitat ens ha permès comunicar-nos sense paraules en innombrables situacions al llarg de la nostra vida. I seguim fent-ho. Fem servir un codi basat en gestos i mirades que tots dos coneixem a la perfecció. Els missatges que intercanviem són clars i inequívocs. Potser això és el que expliqui que jo encara percebi l’essència de la seva identitat.

Quan va veure la caixa de bombons va fer cara de sorpresa agradable i va esbossar un somriure encantador que em surt anomenar somriure de bombó per intentar descriure’l. Va pronunciar també un “Ohhhhhh“, amb un to inconfusible de satisfacció.

Em va fer riure. Hi ha centenars de coses que no pot recordar i no obstant això va reaccionar a la caixa de bombons instantàniament amb una expressió que denotava molt d’interès.

– “Is for you“, li vaig dir en anglès. (Ara el fem servir poc però abans ho fèiem servir sovint en les nostres converses).

Es va dur un dit  al pit i em va mirar com preguntant: ¿Per a mi? En un altre moment probablement hauria dit “why?”

– Saps quin dia és avui? li vaig preguntar. I sense donar-li tan sols temps a pensar li vaig dir: 27 d’octubre.

–Ahhhhhhmmmm, va dir esbossant un somriure.

Encara que no sàpiga quina és la seva edat, sí que pot recordar la data en què va néixer. Li vaig donar la capsa de bombons i em va dir:

–M’agraden.

–Ja ho sé. Vaig contestar amb un somriure.

La celebració del seu 88 aniversari pràcticament es va reduir als escassos minuts que va durar el lliurament de la capsa de bombons. En cap moment va preguntar quants anys feia.

Vam posar la capsa en el menjador, en una tauleta auxiliar a la qual arriba des d’on s’asseu. En ella sol tenir algun dels seus dolços preferits. Després de dinar li vaig ensenyar novament la capsa de bombons i el vaig convidar a agafar-ne un.

La va col·locar davant seu i la va obrir. Li va costar una mica decidir-se per un dels 24 bombons. La capsa és quadrada i els bombons estan col·locats d’una manera curiosa que dificulta comptar-los. 24 no és el quadrat de cap nombre, així que disposar-los ordenadament ocupant la forma d’un quadrat té el seu “perendengue” (en castellà) . Ric mentre escric aquesta paraula. La diem el meu pare i jo a vegades, quan ve a col·lació en la conversa. Equival a dir que alguna cosa ofereix dificultats, que és un embolic. Als dos ens fa molta gràcia i sempre ens acabem rient. A més, la diem malament, la allarguem duplicant una síl·laba: “perendendengue“. Ens és igual. Així sona més divertida i embolicada.

Temps enrere el meu pare passava llargues estones dedicat a comptar el nombre de bombons que conté aquest model de capsa. Al llarg dels seus 88 anys se n’ha menjat unes quantes … Comptava un i altre cop canviant de sistema. De vegades començava per dalt i altres per baix. Poques vegades el resultat li sortia com l’anterior.

Després de decidir quin bombó s’anava a prendre va oferir-me’n un. Sempre ho fa. Vaig declinar amablement el seu oferiment i li vaig explicar que no m’agraden.

– ¡¡¡ No? !!! Va dir sorprès com si no fos possible que no m’agradi una cosa que a ell (i a moltíssima gent) li sembla deliciós.

Vaig riure i li vaig dir que prefereixo les coses salades a les dolces. Va inclinar el cap i va fer cara d’escepticisme. Tinc la impressió que li costa entendre que no m’agradin els bombons.

Ara la capsa ha estat traslladada a un lloc on ell no la pot veure ni agafar. Crec que té dificultats d’administració i cal assessorar-lo.

No sé si realment té dificultats o és una altra cosa. Els bombons li venen de gust a qualsevol hora del dia i com no sap si ja se n’ha menjat algun o no, davant del dubte, repeteix.

*

Les fotografies que il·lustren aquest article no les vaig fer el dia del seu aniversari si no a posteriori. El dia que va fer anys vam passar una tarda magnífica ocupats tots dos en una tasca molt especial. Em va estar ajudant. Per a mi, va ser una bonica manera de celebrar senzillament que encara podem compartir bones estones. Volia explicar-ho, però ho deixo per a un altre article.