Ha passat pràcticament un any des que vaig publicar l’anterior article d’aquesta secció del bloc que he dedicat a la creativitat i l’Alzheimer arran de la malaltia que pateix el meu pare des de fa anys. Aquesta avança inexorablement, destruint els seus records, la seva autonomia, la seva capacitat per comunicar-se i tot el que ha constituït la seva identitat.

Que hagi interromput gairebé un any la publicació d’articles d’aquesta secció, no es deu al fet que hagi deixat de relacionar-me amb el meu pare durant aquest temps, tot el contrari. Es deu al fet de no haver disposat del temps necessari per explicar a través d’aquests articles les fantàstiques converses que hem compartit aquest últim any i la bonica relació que ens segueix unint.

La manca de temps té a veure amb el meu canvi d’horari i de context laboral. Sempre m’he dedicat a l’Educació, però mai fins aquest any havia treballat a temps complet en una escola, amb 26 nans al meu càrrec.

Escric nans amb respecte i afecte. És el terme que he compartit amb el meu pare per referir-me als meus alumnes i alumnes de segon curs de primària. En realitat la paraula que emprem és “enanitos”, en castellà, la llengua en la que parlo amb el meu pare i que utilitzo per escriure aquests articles. Les traduccions de vegades resulten una mica inexactes.

Sempre ens han agradat els diminutius. En la seva Andalusia natal el seu ús és freqüent i ell sempre els ha emprat per referir-se amb especial afecte i simpatia tant a objectes com a persones o situacions. També compartim l’afició pels éssers fantàstics. Quan jo era molt petita alguns dissabtes jugàvem a cercar nans a la meva habitació. Ell aconseguia atrapar-los amb la mà amb molt de compte, i desapareixien quan la obria, sense que jo aconseguís veure’ls …

Els 26 nans d’aquest any han estat reals. I també éssers fantàstics. Tots amb nom propi. S’han convertit en el centre de les nostres converses diàries a través del telèfon durant tots els mesos que ha durat el curs.

Al principi vaig dubtar que pogués recordar el fet que jo treballés en una escola. Cada vegada més, té dificultats per integrar canvis i novetats, però en pocs dies els nans es van convertir en una rutina i encara ara, quan escric aquest article, a mitjans d’agost, em pregunta per ells:

– I com van els teus nans?

-Segueixen de vacances – li explico.

– Ah sí ?, Que bé ! -contesta ell.

– Doncs sí!. Les vacances sempre s’agraeixen i són necessàries per a reposar forces, perquè 26 nans desgasten molt.

Li ho dic amb to alegre.

– Quants ? pregunta amb veu de sorpresa

– 26, 26 nans.

– ¡¡¡26 !!! exclama impressionat.

I em ric. No tinc ni idea de les vegades que hauré contestat a aquesta pregunta. I ell no és conscient de les vegades que m’ho ha preguntat, però tot i així, cada vegada que ho fa, m’entra el riure en sentir la seva exclamació i les seves observacions posteriors:

– Escolta, doncs 26 nans són molts!

– Sí, ho sé, ho sé …

Algunes vegades pregunta si també hi ha nans femenins (“enanitas”)  i li responc afirmativament.

Al meu pare li hauria agradat ser mestre. M’ho ha dit moltes vegades al llarg d’aquest curs i s’ha ofert innombrables vegades a donar-me un cop de mà. Ja no se’n recorda, però ell va fer de mestre voluntari ajudant a alguns adults arribats d’altres països. Moltes persones li van estar agraïdes en aquella època i ell va gaudir moltíssim de l’experiència. Sento que ho hagi oblidat. Ni se m’acut mirar de recordar-li. Hi va haver un temps en que  potser tenia sentit fer-ho, però ara no.

Al meu pare sempre li han interessat els temes relacionats amb l’educació i la creativitat. Al llarg dels anys, ens hem passat hores i hores xerrant i compartint interessos, idees, lectures, experiències, etc. I estic convençuda que això és precisament el que explica que sigui capaç de connectar amb aquests temes tot i els estralls que la malaltia li ha produït i que actualment repercuteixen sobre totes les seves capacitats.

Al llarg d’aquest últim any no ha deixat de sorprendre’m i meravellar-me amb la seva capacitat per seguir els meus relats i explicacions diaris sobre els meus fantàstics nans i per exposar les seves idees, opinions, fer broma i fins i tot fer recomanacions (això sí, amb molta prudència) sobre tot el que li explicava.

Sempre m’ha interessat el que el meu pare encara pot fer i gaudir tot i la malaltia i no tant el que no pot fer. Intento concentrar-me en el que és possible i no donar per fet que no és capaç d’algunes coses. Provo, intento, m’esforço i la veritat és que alguns dies, no tots, les converses telefòniques que hem mantingut podrien haver format part d’un compendi de reflexions profundes sobre el que significa aprendre i les infinites maneres en què podem fer-ho.

El nostre propi intercanvi constitueix un bon exemple d’això. El dia que em va dir textualment que no només gaudia amb les nostres converses, sinó que també estava aprenent molt, em vaig quedar realment fascinada. Sé que no mentia. És innegable que un aprèn quan percep que ho fa, i en el seu cas a més, li produïa una sensació de benestar i felicitat que em va transmetre amb to eufòric. Una altra cosa diferent és que no pugui recordar-se de res del que hàgim parlat quant penja el telèfon.

Em va donar molt que pensar la seva afirmació. Estic gairebé convençuda que el terme aprenentatge es desestima amb relació als malalts d’Alzheimer. Perden facultats, cada vegada saben fer menys coses i s’obliden de tot. Em pregunto si això és motiu suficient per descartar que puguin aprendre i gaudir fent-ho. Penso que no. Tal com entenc jo el terme, vinculat a la idea de procés, l’aprenentatge hauria de ser una constant en la vida de qualsevol persona. No dic que sigui fàcil que es produeixi en determinades circumstàncies. Mentre escric, sento de sobte que la clau per tractar amb malalts d’Alzheimer potser estigui relacionada amb l’aprenentatge. I m’adono que no és la primera vegada que li dono voltes a aquesta idea perquè em recordo d’una frase que diu el meu pare sovint i que em va donar peu a escriure un article que us convido a llegir: Home, això no ho sabia jo!

Li he agraït gairebé diàriament durant tot el curs que tingués interès per escoltar els meus relats i idees i pels comentaris interessants que ha fet. Quan em deia:

– Escolta, si et puc ajudar en alguna cosa …

Em donava peu a contestar-li:

– M’ajudes cada dia que parlo amb tu.

– Sí? (Pronunciat amb sorpresa i seguit d’un riure discret)

– El fet que m’escoltis amb tanta atenció sense fer judicis de les coses que t’explico, constitueix per a mi un ajut impressionant i t’estic molt agraïda per això. Les converses amb tu em resulten molt interessants. Em serveixen per reflexionar sobre el que he posat en pràctica amb els nans i m’ajuden a percebre coses de les que no m’havia adonat. Em sento afortunada de tenir-te i que m’escoltis diàriament amb tant interès. Ja li agradaria a molta gent tenir un interlocutor tan gentil com tu per poder parlar de temes que els interessen i preocupen!

– Escolta doncs t’agraeixo que m’ho diguis. (Ho diu amb humilitat i satisfacció alhora. I després riu)

Segueixo, encara tinc molt per agrair-li:

– M’encanten les teves observacions, m’inspiren. Són molts els dies que se m’ocorren idees per posar en pràctica mentre parlo amb tu. A vegades les teves preguntes m’ajuden a trobar solucions inesperades a coses que necessitava resoldre. Ja saps que de vegades començo activitats i propostes que no sé exactament en quina direcció creixeran i mentre parlem se m’acut com, gràcies a tu.

He utilitzat moltes frases diferents al llarg de l’any, però totes en la mateixa línia i amb la mateixa intenció: Agrair al meu pare la seva capacitat d’escolta i la seva empatia, així com la seva ajuda diària i incondicional.

Per a comunicar-se amb ell, és imprescindible transmetre idees de forma clara, destacar l’essencial, ordenar el discurs, repetir-ho, anar a poc a poc, destacar alguns punts, etc. Així que les circumstàncies m’han obligat, per dir-ho d’alguna manera, a realitzar un exercici d’anàlisi i síntesi diari que d’altra manera no sé si hagués realitzat. I no ha estat només un exercici mental perquè el fet d’expressar en veu alta els meus pensaments i de sentir-me a mi mateixa pronunciar-los ha constituït un exercici al qual li he tret molt partit. La reflexió compartida amb ell sobre la meva pròpia pràctica, sumada a totes les seves observacions, m’han ajudat en molts sentits. Ell sempre em dóna suport, m’anima, em consola i m’escolta. I la seva actitud ha contribuït a que em sentís en molts moments segura i confiada, disposada a conviure amb la frustració que generen moltes situacions, decidida a buscar solucions imaginatives a problemes d’aprenentatge i de conducta, a perseverar, a imaginar escenaris insòlits, etc.

Sé que no recorda les meves paraules tan punt penja el telèfon, però les emocions que sent en escoltar-les no moren en uns instants, perduren per un temps que no sé precisar i reviuen.

Cada dia puc agrair-li la conversa com si fos la primera vegada que ho fes i percebre la satisfacció que li produeix saber que m’ajuda. Puc també escollir paraules i frases diferents i diversificar i enriquir el nostre diàleg amb matisos subtils. No es tracta d’un discurs repetitiu sinó d’un exercici creatiu. No avorreix, estimula. Als dos.

No estic segura que capti les meves paraules com a mi m’agradaria, així que em satisfaria que aquest article servís per deixar constància del sincer agraïment que sento. L’Alzheimer no anul·la les possibilitats de fer que les persones que el pateixen, siguin i se sentin, competents, útils i estimades.

*

Durant el curs he mirat de connectar al meu pare amb la meva escola, la meva aula i els meus 26 nans de tantes maneres com se m’ha ocorregut. Algunes han tingut força èxit i altres no tant. He guardat fotografies i notes per recuperar, quan pugui, algunes de les anècdotes i dels episodis més bonics que s’han succeït al llarg de l’any i donar-los forma d’article.