Sovint, als cursos que imparteixo, assisteixen professors i altres professionals d’escoles i centres d’educació especial, tot i que el curs no estigui dirigit específicament a ells. No els importa, es proposen aprofitar idees dels àmbits suposadament normalitzats, i ho aconsegueixen. I a mi tampoc m’importa, tot el contrari, em dóna peu a fer una formació inclusiva en diversos sentits.

Miro de desenvolupar i aplicar, sempre que puc, la idea que no cal fer coses especials i diferents en el marc de l’educació especial. No cal pensar en activitats “adaptades” sinó més aviat en activitats derivades de les capacitats i habilitats que cadascú tingui, siguin les que siguin.

A vegades, quan hi penso, no aconsegueixo tenir clares les diferències entre l’educació especial i la que no ho és. L’educació que dóna resposta a les diferències no pot ser uniforme i normal, ha de ser irregular i especial. I com tots som diferents, únics i exclusius, crec de debò que tota l’educació és ESPECIAL.

Això no treu que a vegades creï i imparteixi cursos específicament adreçats a docents i professionals que treballen en aquest camp. Els admiro profundament.

Per a mi, aquests cursos són sempre un repte que assumeixo amb gust i un descobriment i aprenentatge inesgotable sobre les possibilitats de les persones: discents i docents.

El curs escolar 1999-2000 vaig dissenyar i vaig impartir al Centre d’Educació Especial Montserrat Montero de Granollers, un curs titulat: Una nova manera de treballar la plàstica a l’educació especial.

Per fer-me a la idea de la diversitat d’alumnes amb els quals treballen i les possibilitats que s’obrien en l’àrea d’educació artística, vaig passar prèviament un dia sencer a l’escola, rotant per diferents grups per intentar tenir una visió polièdrica del context, que em permetés adequar la formació, a la realitat. Recordaré sempre el dia que vaig passar a l’escola, va ser especialment emotiu. Després, vaig haver d’investigar les possibilitats de treballar amb tot tipus de materials comestibles donada la inclinació dels nens del centre a provar-ho tot … I amb el temps, li he tret molt partit a aquests materials.

 

El primer trimestre del curs escolar 2015-16 vaig dissenyar i impartir un curs al MACBA, exclusivament dirigit a professorat d’educació especial. Em vaig inspirar en l’exposició temporal que exhibia el museu: “Espècies d’Espais”, i en el llibre de Georges Perec del mateix títol.

 

El curs no tenia títol … en algun moment del procés que pateix un curs d’aquestes característiques, des que es concep, es programa, es comunica i s’imparteix, es va perdre i va quedar només: Educació especial. Podria estar també en l’apartat d’art contemporani.

Alguns dels conceptes que vam abordar van ser: la seriació, la repetició, el tampó, la casa, l’autisme. D’aquí vaig saltar a l’Alzheimer.

Les següents imatges corresponen a algunes proves que vaig fer per poder constatar possibilitats de materials, de dissenys, de propostes de transformació, etc.

Una de les mestres que van assistir no era d’educació especial, però pensa que els seus nens són especials per a ella i per tant el curs s’ajustava a les seves expectatives.

Persegueixo una idea que de vegades aconsegueixo activar: tractar d’estimular el contacte entre escoles especials i escoles normals. O entre persones normals i persones especials. Quan mestres especials es colen en cursos normals i mestres normals en cursos especials, hi ha possibilitats de tractar d’estimular el contacte al qual m’acabo de referir.