Fa mesos que li dono voltes al contingut d’aquest article. Avui, per fi m’he decidit a escriure sobre un assumpte que té a veure amb la manera en què jo em plantejo la relació amb el meu pare, malalt d’Alzheimer.

Per poder entendre el que vaig a explicar, cal llegir abans un altre article del blog, que no pertany a aquesta secció. Sento plantejar-ho com una condició prèvia, però és imprescindible saber el que exposo en ell per poder submergir-se en la lectura d’aquest. Donaré per fet per tant que acceptareu la meva invitació a llegir: El creador dinàmic: l’hipocamp, i després de fer-ho, tornareu a aquest punt.

Ara sabreu com de magnífic percebo al meu hipocamp o cavallet de mar i la feina que porto temps fent amb ell, encara que no hagi revelat massa detalls sobre això.

El meu cavallet està ocupadíssim realitzant missions. He estat jo qui li ha demanat explícitament que s’ocupi d’alguns assumptes que m’interessen, tot i que també treballa per compte propi en altres temes, sense que jo li ho demani. Ho fa a totes les  hores del dia, inclús durant la nit.

El meu cavallet empatitza amb altres cavallets, tot i que alguns d’ells no ho sàpiguen.

Quan vaig iniciar el creatiu i poètic procés d’autoconsciència del meu hipocamp, vaig mirar d’explicar-li al meu pare el que estava fent. D’això ja fa molts mesos.

Tenia diferents motius per fer-ho. El primer de tots és que li encanta que li expliqui en què està entretingut el meu cap i més encara quan el que faig és explorar idees noves i originals. Un segon i poderós motiu té a veure amb les funcions que exerceix aquest òrgan i les alteracions que pateix arran de l’Alzheimer. No és la meva intenció mirar d’explicar-ho ara, en tinc prou amb comentar que l’hipocamp és el centre gestor de la memòria i que s’alia en certa manera amb les amígdales, que gestionen les emocions, per fer la seva funció. També juga un paper important en la plasticitat neuronal.

Mirar d’estimular de manera creativa i poètica l’hipocamp del meu pare em va semblar una idea bonica i possible, sense riscos.

El primer que vaig fer va ser explicar-li sobre l’existència d’aquest òrgan i sobre algunes de les funcions que exerceix. Va seguir les meves explicacions i crec que les va entendre perfectament. També li vaig parlar de com percebo el meu cavallet i de l’exercici de visualització creativa que duc a terme amb ell.

Després de les meves apassionades explicacions em va dir:

– Doncs el meu cavallet està pansit! (en realitat ell va fer servir la paraula chuchurrío, en castellà, que a mi em sona molt més divertida que pansit o “mustio” ).

Vam riure tots dos. Va pronunciar la paraula “chuchurrío” amb la gràcia que el caracteritza i ell mateix va ser el que li va donar un gir positiu al seu comentari. Un comentari producte d’un instant de lucidesa que va posar en relleu com percep ell el seu deteriorament, encara que no ho pugui entendre ni explicar-ho.

Tot i que vaig riure amb ell, em va envair una pena immensa en pensar en la percepció que ell havia tingut del seu hipocamp, a causa de les meves explicacions. Em vaig sentir com si hagués aconseguit l’efecte contrari al que havia pretès.

I va ser en aquell moment quan vaig pensar en concentrar-me en el seu cavallet “chuchurrío” i en demanar-li al meu que m’ajudés a estimular-lo. D’aquí el títol d’aquest article: De cavallet a cavallet.

Em concentro en la imatge que a mi em suggereix aquesta frase quan parlo amb ell en directe o per telèfon i l’evoco en molts altres moments en què el meu cavallet embasta i teixeix idees entre les anèmones, per posar en pràctica amb ell.

Temps després d’aquest primer intent, vaig tornar a parlar-li de cavallets i el vaig convidar a imaginar el seu. Em va dir que tenia les peülles vermelles. I jo li vaig contestar dient que els cavallets de mar no tenen peülles, a diferència dels terrestres.

Afortunadament el meu comentari li va entrar per una orella i li va sortir per l’altra. Li va donar exactament igual la meva observació i va seguir amb les peülles. Em va donar una lliçó.

Qui sóc jo per posar en dubte que el seu cavallet és com ell ho vulgui imaginar?

Per què deixo que la imatge que jo tinc del meu propi cavallet faci emergir prejudicis sobre com ha de ser el d’altres persones?

Per què convido els altres a imaginar el seu cavallet amb total llibertat i després no respecto el que han imaginat?

En vaig tenir prou amb fer-me aquestes preguntes per canviar radicalment d’actitud i les peülles vermelles van acabar per semblar-me sincerament esplèndides i així li ho vaig transmetre.

Crec que aquell dia també vaig aprofitar per explicar-li que tots els hipocamps són melòmans, encara que no tots ho sàpiguen.

No vaig poder arribar més lluny amb el tema. Vam parlar recurrentment del seu aspecte i poc més.

Temps després, no sé precisar quant ni quan, vaig tornar a convidar-lo a imaginar el seu cavallet, després d’introduir el tema amb alguna senzilla explicació. Sorprenentment aquell dia va ser ràpid en la seva resposta:

-Ja tinc el meu: És un cavallet, però com si fos un camell. En lloc de gepa el que té és una cistella molt gran de bronze i allà pots ficar coses o com a cendrer. (Aquell dia vaig prendre nota escrita de la seva descripció)

Aquesta vegada no vaig fallar. Vaig lloar amb entusiasme l’aspecte del seu cavallet-camell i vaig deixar que la conversa s’extingís de forma natural.

La descripció que acabava de fer era la d’una peça real de bronze que té, en realitat crec que de dues. Probablement va superposar mentalment les imatges que d’elles conserva i les va barrejar amb la del cavallet que jo l’havia convidat a imaginar.

No he tornat a parlar amb ell de l’hipocamp i no crec que ho torni a fer.

No obstant això, el meu cavallet no ha renunciat ni una mica a mirar de seguir estimulant el seu cavallet per molt “chuchurrío” que estigui i tingui gepa o peülles vermelles.

*

El meu cavallet és una mica entremaliat. Us ha fet creure que s’ha passejat últimament entre anemones marines, quan en realitat ho ha fet entre els estams de la flor d’una carxofa.