Mostra totes les entrades de marta

Sota el til·ler

 

Quan fa uns dies vaig anar a veure el meu pare a casa seva, el vaig trobar assegut sota el til·ler.

Diverses circumstàncies havien propiciat que portéssim més dies del que és habitual sense veure’ns en directe. El dia abans, quan parlàvem per telèfon, com cada dia, de sobte em va dir:

– Escolta, ara no recordo la cara que tens. Ens hem vist alguna vegada tu i jo?

L’estupor va passar pel meu cap a velocitat vertiginosa i vaig ser capaç de riure i dir-li amb afecte:

– Vaja!Has agafat la goma d’esborrar i m’has esborrat del teu cap?

Vaig continuar, sense donar-li temps a contestar:

– Doncs demà vindré a dinar amb tu, així que quan em vegis espero que agafis el llapis i em tornis a dibuixar.

Ell també va riure a l’altre costat del telèfon, però el seu riure va sonar una mica nerviós.

“Tutta Roma” d’Isabel Banal 2013-2014

En el meu cap vaig trobar un referent que em va fer reaccionar amb rapidesa. Fa poc temps vaig conèixer l’obra d’una artista anomenada Isabel Banal: “Tutta Roma”. Durant una estada a la capital italiana l’artista va realitzar una sèrie de dibuixos dels espais més concorreguts de la ciutat, que va seleccionar consultant diverses guies turístiques. Va dibuixar fins a 120 llocs emblemàtics, amb extraordinària precisió i detall. Després, en el seu estudi els va esborrar del tot i va recollir les restes de la goma impregnada amb el grafit del dibuix i els va guardar en pots transparents que va etiquetar amb el nom del lloc que havia dibuixat.

Vaig veure la seva obra formant part de l’exposició: “El relat d’una exposició” a càrrec d’alumnes de 5è curs de primària de dues escoles de la ciutat de Mataró. En Nil, un dels joves comissaris de l’exposició, em va explicar amb passió el procés de treball de l’artista. Em va semblar especialment interessant.

“Tutta Roma” d’Isabel Banal 2013-2014

Em vaig veure a mi mateixa reduïda a restes de llapis i goma d’esborrar, pulcrament recollida en un pot transparent amb la seva corresponent etiqueta, quan el meu pare em va dir sense cap tipus d’embut que no recordava la meva cara.

Crec que li vaig suggerir utilitzar un llapis per tornar-me a dibuixar perquè em resisteixo a desaparèixer. Ara puc escriure-ho sent conscient, encara que probablement no ho vaig ser quan ho vaig dir.

El meu pare estava assegut sota el til·ler quan vaig obrir la porta del jardí i el vaig saludar. De la meva cara no podia recordar-se, però de la meva veu crec que si. No obstant això, li va costar una mica reunir conceptes i impressions i quan per fi va aconseguir encaixar cos, rostre i veu, es va posar molt content de veure’m.

Vam estar parlant al jardí, vam dinar i vam dedicar una curta sobretaula a comentar el nou llibre de mandales en el què ha començat a treballar. Mentre el fullejàvem vaig notar que es començava a endormiscar.

Per motius que no cal explicar, la rutina familiar ha patit alguns canvis durant les darreres setmanes i s’han produït algunes novetats: ara el meu pare sol fer la migdiada després de dinar i ha començat a sortir a passejar en cadira de rodes, amb un nou acompanyant.

No explicaré, ni tan sols a grans trets, els motius que han propiciat aquestes novetats. Moltes coses pertanyen a l’esfera del que és privat i no hi ha necessitat d’escriure sobre elles.

Em proposo escriure sobre com em vaig sentir aquell dia: frustrada. I no va ser mentre era amb ell, sinó a posteriori. Vaig tenir la impressió quan vaig marxar de casa seva, després que s’hagués anat a dormir, que al vespre no es recordaria que jo havia estat una estona amb ell, així que em vaig proposar trucar-lo, com cada dia, i comprovar-ho. I probablement també tenia la intenció de recordar-li en cas que no es recordés, encara que no puc assegurar-ho perquè ja han passat uns quants dies.

El meu sentiment de frustració no es va deure al fet que ell no es recordés de la meva cara, ni de la meva presència (encara que probablement això també va influir), sinó a la sensació que vaig tenir d’haver estat poc hàbil en la conversa amb ell. Vaig utilitzar més vegades el “no”, que qualsevol altra forma més amable que no el contradigués explícitament. No vaig saber navegar amb fluïdesa entre contradiccions i tampoc escoltar amb calma i profunda atenció. Vaig tenir la impressió d’haver perdut la pràctica en atendre i respondre a una persona malalta d’Alzheimer i em vaig sentir malament per això.

Porto dies treballant en aquest article, però m’havia quedat encallada. He pogut seguir gràcies a haver estat pensant en la frustració i haver-me desfet del pes que em causava sentir-me així.

No sóc infal·lible, no puc estar sempre al 100%, ni tan sols al 80%. Tot i que m’encantaria trobar sempre respostes adequades i fer fluir el riure i les emocions agradables, no sempre ho aconsegueixo. I no cal culpar-se per això, o sentir-se malament. Només cal acceptar-ho. L’acceptació equival a regular adequadament el nivell d’autoexigència. El punt òptim passa per saber que la satisfacció només pot ser representada amb una línia oscil·lant i irregular, amb alts i baixos.

Quan a última hora de la tarda vaig tornar a parlar amb ell no recordava per res que haguéssim compartit una bona estona. Vaig intentar que ens situés a tots dos al jardí i llavors em va dir:

Sota el til·ler, és on he estat jo.

Però no em va poder incloure a l’escena.