Cara a cara sobre una branca. I tu què hi veus?

 

Fa dies vaig incloure la següent fotografia en un article que vaig dedicar als plomalls de miraguà.

En ella apareixen alguns fruits d’aquesta planta enfiladissa, penjant de les branques d’un arbre.

Estic segura que ningú s’ha adonat encara de la divertida escena que conté aquesta imatge.

No és fàcil veure-la, per fer-ho, cal saber percebre el món en clau Alzheimer. I tenir l’habilitat de veure el que altres no veuen …

Resulta que a la cantonada  inferior dreta, un ocell-fulla conversa cara a cara sobre una branca amb un insecte-fulla de color verd pàl·lid.

M’entra el riure quan els descobreixo.

¿Sobre què estaran conversant ?, em pregunto.

Havia previst acabar l’article en el paràgraf anterior, però he decidit seguir, sense modificar ni una coma del que ja havia escrit, amb el propòsit de divertir-me explicant com vaig esclatar en una riallada fa pocs dies, mentre conversava amb el meu pare sobre aquesta imatge, després d’haver escrit sobre ella.

Sempre intento fer-lo partícip de “mis jueguecitos creativos”, com els anomena ell en castellà, així que dies enrere li havia enviat la foto per saber si ell veia el mateix que jo. I no va ser així exactament. Vam conversar per telèfon i encara que percebia un ocell també em parlava d’un monstre i algunes idees inconnexes, així que vaig deixar que el tema s’esvaís. En directe crec que hagués estat més fàcil.

No obstant això, un cop tenia escrit el que ha acabat sent la meitat d’aquest article, vaig decidir tornar a treure el tema per telèfon i li vaig explicar que gràcies a ell he desenvolupat una capacitat especial per veure ocells-fulla i altres coses que habitualment la major part de gent no veu. Vaig afegir que li estic molt agraïda perquè contribueix al desenvolupament de la meva creativitat.

I vaig seguir explicant-li que examinant una foto que havia fet dies enrere, d’uns fruits de miraguà penjant d’un arbre, m’havia adonat que a la foto hi havia un ocell-fulla i un insecte-fulla conversant cara a cara en una branca.

– I de què parlen? – Em va preguntar.

La seva pregunta va ser el detonant de la meva riallada. Senzillament perquè tots dos ens havíem preguntat el mateix. Coincidències genètiques, em vaig dir. Tots dos estem igual de bojos o creatius …

Entre rialles, li vaig preguntar: I tu què creus? De què poden estar parlant un ocell-fulla i un insecte-fulla?

Va trigar poc a contestar:

– Aiii –, em va dir amb veu burleta i pausada, – és l’ocell qui parla, li està explicant a l’insecte lo difícil que resulta en aquest moment la vida ocellaire …

La meva rialla va anar in crescendo. Potser és difícil entendre el moment de màgica complicitat que vam establir en aquell moment: vaig saber que acabava de tenir un moment de projecció exquisida, amb el sentit de l’humor que l’ha caracteritzat tota la vida, i m’estava parlant d’ell mateix: la seva vida d’ocell està complicada …

El seu riure va emergir també a l’altra banda del telèfon i vam seguir una bona estona. S’encomana recíprocament i als dos ens escau sempre de meravella.

Miraguà accidentat

 

Fins ara no he explicat, que ja fa dies, mentre jugava amb el meu particular contenidor de plomalls de miraguà, que acull en aquests moments un sistema dinàmic, vaig tenir un accident amb un  fruit de miraguà.

Molts dies enrere havia recol·lectat uns quants fruits amb diversos objectius. Vaig deixar tres d’ells a la cuina, lluny dels raigs del sol, perquè tinc la impressió que sense sol no s’arriben a obrir i volia observar l’evolució que seguien. Sabia per endavant que m’exposava a una invasió casolana de plomalls en qualsevol moment, però després de fer un pacte amb mi mateixa vaig decidir que valia la pena córrer el risc.

Vaig col·locar els fruits damunt d’una escorça de suro a la qual dono diferents usos i la vaig posar sobre uns recipients destinats a recollir envasos i paper per reciclar. Durant uns dies tot va ser perfecte i malgrat el moviment a què sotmetia l’escorça, en usar els contenidors, els fruits seguien intactes. No obstant això, l’impacte d’una peça metàl·lica sobre un d’ells arran d’una caiguda accidental, va fer que aquest s’obrís sobtadament.

Em va semblar absolutament fascinant la forma en que les llavors es van començar a desprendre i vaig arribar a temps de fer algunes fotografies:

També vaig arribar a temps de trobar una nova campana contenidora i de tancar a sota  el fruit acabat d’obrir.

Ha començat un nou procés dinàmic. Aquesta campana no té orifici i he deixat una escletxa, col·locant uns escuradents sota, per facilitar que la humitat que es condensi al seu interior acabi desapareixent.

Aviat sabreu com han seguit evolucionant els meus particulars sistemes dinàmics.

Els altres dos fruits segueixen intactes i a l’ombra, a la cuina. Tinc la impressió que estan minvant.

Art, educació i innovació