Al “Garden”
Vaig voler escriure aquest article fa temps, compassant-lo a una de les activitats conjuntes que mesos enrere vam estar realitzant el meu pare i jo, però aleshores no vaig trobar el moment de fer-ho i ho faig ara, en diferit. L’últim article que he publicat en aquesta secció del blog, titulat: “On són els altres?“, m’ha fet pensar en el meu antic propòsit i m’ha impulsat en certa manera a recuperar-lo arran de la reflexió que en ell he plasmat, sobre les persones de l’entorn quotidià dels malalts d’Alzheimer, com el meu pare, que assisteixen amb estupor a la pèrdua progressiva de memòria que aquests experimenten i acaben per desaparèixer de les seves vides.
Durant l’hivern passat i probablement també algun dia de tardor i primavera, un dels nostres destins freqüents quan sortíem junts a passejar va ser el “Garden” (un centre de jardineria). Tots dos compartim l’interès i el gust per les flors, les plantes i els arbres i també per tota mena d’animals. Per la naturalesa, en definitiva. El lloc constitueix un autèntic catàleg d’éssers vius condensats en un espai relativament petit. Reuneix espècies botàniques per a tot tipus de jardins i per a nosaltres té un gran valor.
Aprofitàvem les ocasions que es presentaven de realitzar algun petit encàrrec familiar al “Garden” per allargar la visita tot el temps que ens era possible gaudint d’un passeig relaxat entre taules, prestatges, tendals i altres espais i racons plens de testos amb plantes i flors de tota mena, que suscitaven moltes converses entre nosaltres.
En el passat havíem visitat diferents centres de jardineria, però una sèrie de factors han fet que en els últims mesos haguem visitat sempre el mateix, a uns pocs minuts amb cotxe del domicili familiar, a tocar d’una benzinera, que també ens ha brindat l’oportunitat de realitzar una altra activitat conjunta: posar combustible al vehicle.
L’espai ha possibilitat que haguem pogut desenvolupar magnífiques sessions sensitives i tridimensionals per exercitar la memòria mentre passejàvem.
Quan arribàvem al “Garden” saludàvem a l’única persona que solia estar a disposició del públic:
– Bona tarda, venim a comprar un sac de terra de castanyer, però ens entretindrem una bona estona passejant pel seu “Garden”, perquè ens agrada molt veure les seves flors i recordar el nom de totes les que vostès tenen. Espero que no li faci res que ens passem una bona estona mirant i parlant. A la sortida agafarem el sac.
El sac de castanyer canviava segons el dia per: un insecticida per acabar amb les papallones dels geranis, una berbena de color violeta, sobres de ferro per les gardènies, etc. La resta del missatge solia ser similar i el repetia cada vegada que anàvem al “Garden”.
M’esforçava a accentuar la paraula “recordar” en dir-la. L’amable jardiner ens somreia i ens convidava a passar i a estar tot el temps que volguéssim veient les seves flors. Crec que captava la importància que tenia per a nosaltres aquesta visita-passeig. El de menys era el sac de terra, o qualsevol dels altres productes, que ens emportàvem.
Jo li dirigia un somriure amable i sincer. Agraïa la comprensió que demostrava quan ens convidava a passar i a estar-hi el temps que ens vingués de gust.
Crec que una senzilla i discreta explicació facilita a les persones de l’entorn quotidià, “els altres”, entendre algunes coses. A més, generalment tothom sent satisfacció quan gràcies a ells altres persones se senten bé. Per això accentuava també “el seu Garden” quan parlava amb la persona que ens atenia. Les seves flors, ens brindaven la magnífica possibilitat de passar una bona estona i activar la memòria i em semblava bonic que ho sabés.
– “El coneixes?”, em preguntava el meu pare.
– “No, però m’agrada saludar amablement a tothom”, li contestava.
I ell afegia:
– “A mi també”.
I és cert. Sempre s’ha relacionat bé amb la gent, amb tothom, encara que ara li costi i en general moltes coses i persones li produeixin estranyesa.
Al “Garden” hi ha moltes coses a veure i sobre les que parlar. Les successives vistes que li hem fet m’han servit com a detector de pèrdua de memòria. A més de no recordar visites anteriors, o vagament, (fet que cal prendre-se’l com un avantatge en la mesura que es pugui, al qual cal treure-li partit pel component de novetat que comporta), he anat percebent com escapaven del seu cap molts noms de plantes i flors conegudes i alguns records associades a elles.
Generalment fèiem un recorregut aleatori per on ens interessava i ens aturàvem en els llocs que més ens cridaven l’atenció. De vegades era ell el que feia una observació, altres era jo. Comentàvem coses com ara la diversitat del color de les flors d’una mateixa espècie com els rododendres o les camèlies, la vistositat d’algunes flors com les gazànies, l’elegància que ens semblava que tenia una planta determinada, etc. Al “Garden” sempre hi ha rètols, i això ens permetia exercitar la lectura. Alguns noms ens resultaven coneguts, altres ens sonaven familiars i altres no els havíem sentit mai a la vida. Sovint imaginàvem com seria tenir molts diners per comprar el “Garden” sencer i una casa amb un jardí enorme per col·locar totes les plantes i els arbres en ell.
En alguna ocasió hem rememorat junts algun racó del jardí de l’àvia, la seva mare, on els cosins havíem passat alguns estius junts. Ja fa temps que crec que no pot construir una imatge mental d’ell. No obstant això, jo li descrivia alguns racons tal com els recordo i els hi posàvem les flors directament al “Garden”, així ens concentràvem en el que estàvem veient i en els records verbals. Em sembla una activitat bastant creativa, ara que ho penso. Ens convertíem per una estona en recreadors del jardí de l’àvia aprofitant les flors que anàvem trobant i ens ho recordaven.
Es succeïen records dispersos i parlàvem, tocàvem i oloràvem tot el que podíem. La secció de plantes aromàtiques era de parada obligada. Passejàvem el nas per sobre del romaní mentre jo l’agitava una mica amb delicadesa, i el mateix sobre l’espígol i la farigola. Quan sortíem ho fèiem travessant una zona amb falgueres. Sempre li han agradat d’una manera especial i n’ha tingut moltíssimes. Ara pràcticament no les reconeix i les presta poca atenció. Un signe inequívoc del seu deteriorament.
En altres temps, tots dos ens havíem divertit amb les falgueres. Conservo una sèrie de fotografies que li vaig fer un dia, a petició seva, que vam titular: “L’home-falguera”.
Es va posar sota d’un exemplar magnífic que tenia en aquella època i les llargues frondes li feien de perruca vegetal. Vam riure molt fent-les. Fa poc, en rememorar l’episodi, que ell no recorda, però li vaig referir amb detall, li vaig proposar que participés en una nova i simpàtica sèrie: “L’home-glicina”. Va posar amb gust per a mi sota l’enfiladissa florida del domicili familiar i ho va fer amb molta coqueteria. Les fotografies que vaig fer formen part de la meva col·lecció privada.
No sé si podrem tornar al “Garden”. Ho escric amb pena. He reviscut agradablement algunes de les estones que hem passat junts en ell mentre escrivia aquest article i he acabat anant-hi per demanar-li a l’amable i comprensiu jardiner que em deixés fer unes fotos per il·lustrar aquest article.
No és l’Alzheimer, sinó els problemes de mobilitat, atribuïbles a la seva edat i a la coixesa de naixement, els que estan limitant últimament els escenaris possibles per anar a passejar.
No obstant això, sempre miro de considerar les noves limitacions que van apareixent com a noves oportunitats. No tinc cap dubte que trobarem nous espais per compartir noves experiències, que potser també puguin ser objecte d’un nou article.
On són els altres?
El títol d’aquest article es correspon amb una pregunta que el meu pare, malalt d’Alzheimer, sé que fa sovint: “On són els altres?”
No la fórmula quan jo estic amb ell, encara que en més d’una ocasió m’ha fet preguntes similars com: “¿I no hi ha ningú més?” O, “¿no ve ningú més?” O “¿no havia de venir no sé qui?”
No sabem exactament a qui es refereix amb “els altres”, quan ho diu. Ell no pot explicar-ho, encara que se li pregunti per la identitat d’aquests “altres” i crec que generalment tampoc troba la resposta entre els suggeriments que se li fan.
Jo tinc la impressió que “els altres” no tenen una identitat fixa, encara que sí estan lligats a un concepte fix que es podria explicar com el desig implícit d’estar en companyia d’altres persones. Aquests “altres” apareixen perquè probablement experimenta sensació de solitud en molts moments i formulant la pregunta fa explícit d’alguna manera el seu sentiment.
Ara que pràcticament només recorda en moments determinats alguns episodis difusos de la seva infància, i anècdotes i fets dispersos, crec també que en ocasions “els altres” podrien ser els seus pares i les seves germanes o bé algun cosí o familiar al que va estar molt unit. No apareixen a l’hora del sopar com potser ell pressuposa que faran o voldria xerrar una estona amb ells i no sap on trobar-los.
En realitat, vull parlar d’aquesta frase des d’una altra perspectiva que té a veure amb el que a mi m’ha fet pensar. Té a veure amb les persones que han format part de la vida dels malalts d’Alzheimer, (no em refereixo només al meu pare, sinó a tots) i acaben per desaparèixer d’ella, a causa de la malaltia. He estat reflexionant sobre això i entenc que sigui així, encara que m’agradaria poder fer alguna cosa perquè fos d’una altra manera.
A mesura que els records desapareixen, la relació amb altres persones de l’entorn quotidià proper comença a revestir complicacions. Es torna incòmoda a causa de la incomprensió que pateixen les dues parts moltes vegades.
Les persones amb les que els malalts es relacionaven habitualment abans de la malaltia no comprenen que no es puguin recordar d’elles. Especialment quan comencen a produir-se aquest tipus de situacions. Quan coincideixen, s’esforcen per fer emergir en la conversa múltiples detalls que els facin recordar els moments i circumstàncies que han compartit junts.
Els malalts, per molt que ho intentin, no comprenen què fan aquestes persones que tenen la impressió de no haver vist en la seva vida, intentant convèncer-los que han fet coses junts que no recorden en absolut. Senten desconcert i se senten incòmodes de sentir repetides vegades frases com: … “sí, ¿no se’n recorda?” … “però com pot ser si … ¿no se’n recorda?”
Doncs no, no es recorden ni aconseguiran fer-ho probablement perquè no depèn de la seva voluntat que ho facin sinó de la malaltia, que no els ho permet. Aquesta els va arrabassant progressivament els fragments que configuren la seva biografia. Les seves identitats es dilueixen irremissiblement i amb elles, també les dels “altres”.
Això també explica, crec, que els malalts no puguin entendre que tinguin l’edat que tinguin. No encaixa amb els seus records perquè aquests han desaparegut. Com han de tenir 86 anys si no recorden haver viscut i potser en aixecar-se al matí han expressat la seva intenció d’anar a l’escola? No s’hi va amb 86 anys i això, de vegades, sí que ho saben.
Trobo coherència en aquest no reconeixement de l’edat. Els seus cervells ajusten els anys que pressuposen que tenen, encara que no ho diguin, a la quantitat de records que conserven, encara que sigui de forma difusa. Per això, probablement, també expressen que se senten capaços de fer coses que als altres ens semblen impensables, encara que després no les facin realment. Parlo de com es perceben a si mateixos. Ells es perceben capaços i l’entorn tot el contrari. Resulta complex combinar les dues perspectives.
“Els altres” acaben per sentir-se incòmodes quan coincideixen amb els malalts. Els que abans van ser els seus amics, clients, companys d’associació, veïns i un llarg etcètera. Malgrat els seus benintencionats esforços no aconsegueixen fer-se un lloc en els seus caps i acaben generalment per evitar les trobades. Crec que resulta explicable. Quan desapareixen dels caps dels oblidadissos malalts d’Alzheimer no resulta fàcil comunicar-s’hi. No ho és per al seu entorn més íntim i privat, així que amb més raó per als que no pertanyen a ell.
Hi ha una altra raó que jo crec que també contribueix a fer difícil la comunicació amb aquests malalts i es dóna quan “els altres” no saben què els passa. No se sol parlar obertament de la malaltia i menys si ells estan presents (o així hauria de ser). I tot i que se’n parli, tinc la impressió que cal viure a prop de l’Alzheimer per entendre com es manifesta. Tampoc és fàcil abordar el tema i donar explicacions, ni es presenten sovint ocasions de fer-ho.
Els “altres” senzillament comencen a notar que a aquells a qui fa anys que coneixen els passa alguna cosa. No saben què, encara que alguns potser s’ho imaginen. Adopten actituds molt diferents: miren de fer preguntes dissimuladament, fan gestos d’estranyesa, mirades de complicitat, somriures forçats, somriures cordials i paraules amables, etc. Un ampli catàleg de possibilitats que revelen posicions diverses i també com se senten “els altres”. Moltes vegades no saben com afrontar la conversa. No estan preparats per a això. Ho entenc perfectament. Ningú ho està per endavant, calen moltes hores de pràctica i tot i així no sempre és fàcil.
A mesura que l’autonomia dels malalts es redueix i disminueixen habilitats i capacitats, el cercle de persones amb les que manté relació minva sense remei.
I quan això passa, la pregunta que fa sovint el meu pare adquireix un sentit genèric.
On són els altres?
És com si s’ampliés el seu significat i aquest “altres” englobés a un “ALTRES” molt més gran que unes poques persones en concret de la seva vida.
Quan el cercle de relacions es redueix per al malalt, també ho fa per la persona que el cuida.
Solitud i Alzheimer acaben per anar de la mà.
I “els altres” potser es preguntin què deu haver passat amb l’oblidadís senyor X o l’oblidadissa senyora Y. Durant un temps els segueixen veient en companyia d’altres persones, però amb el temps acaben per deixar de veure’ls. Desapareixen de les seves vides, encara que probablement no dels seus caps, almenys durant un temps, que estimo podria ser proporcional a la qualitat de la relació que van tenir amb aquestes persones.
