KAIZEN és el títol d’un llibre de Masaaki Imai que mira de revelar les claus de l’avantatge competitiu japonès. Està adreçat a alts executius occidentals.

El missatge de l’estratègia KAIZEN és que no ha de passar un dia sense que s’hagi fet alguna mena de millora en algun lloc de la companyia o de l’empresa. En el context del llibre significa millorament en marxa que involucra tots (alta administració, gerents i treballadors).

El punto de partida para el mejoramiento es reconocer la necesidad. Esto viene del reconocimiento de un problema. Si no se reconoce ningún problema tampoco se reconoce la necesidad de mejoramiento. La complacencia es el archienemigo de KAIZEN. En consecuencia, Kaizen enfatiza el reconocimiento del problema y proporciona pistas para la identificación de los problemas. (Fragment subratllat a la Pàg. 45)

El llibre és un préstec espontani i indefinit que em va fer el meu pare dies enrere. Tinc la impressió que ja no es recorda que està a les meves mans ni de que m’el va oferir repetides vegades per telèfon fins que vaig tenir ocasió d’anar a recollir-lo i d’agrair-li en persona que hagués pensat que em podia interessar i no li importés deixar-m’ho una temporada.

Procuro compartir amb ell tot el que puc i això inclou molt sovint parlar dels projectes en què estic treballant. Crec que és una de les coses que més li agrada, que li faci partícip de les meves idees i assumptes professionals. Encara que l’Alzheimer li dificulta enormement retenir dades, les coses que l’emocionen poden romandre en el seu cap uns dies, més o menys estables, fins que comencen les confusions. També són capaços d’activar records endormiscats que emergeixen amb coherència en el moment present i s’esvaeixen amb rapidesa.

KAIZEN és la manifestació de l’activació que va produir en el meu pare el fet que jo li expliqués que estava preparant un taller per a directius, interessats en humanitzar les seves empreses a través de l’art.

Temps enrere ja havíem compartit el llibre, però no vaig voler fer referència a una fet que ja no recorda. No cal posar en relleu o en evidència la seva pèrdua de memòria.

Compartíem molts llibres quan ell era cap de personal en una empresa farmacèutica i jo ja em dedicava a la docència. Sempre ens ha unit l’interès per la creativitat, la resolució de problemes, la innovació, etc. I també per les persones. Això va propiciar un intercanvi de bibliografia que ens va enriquir a tots dos. Ell em prestava llibres que relacionaven els nostres temes preferits amb l’empresa i jo feia el mateix amb el camp de la pedagogia. Tots dos extrèiem idees que després comentàvem mirant de trobar aplicacions.

Quan fa un mes aproximadament li vaig parlar de l’encàrrec en el qual estava treballant, el tema li va interessar profundament. Fa temps que ja no fa referència als seus anys de vida professional activa. És com si s’haguessin esfumat. Però de sobte va aparèixer KAIZEN, que pertany a aquesta època.

És un misteri saber o entendre com l’ha localitzat i escollit entre molts altres llibres que té en els prestatges que fa ja set anys, quan començaven alguns problemes, li vaig ajudar a organitzar per temes i en els quals vaig col·locar algunes etiquetes perquè li resultés fàcil trobar el que busqués. Fa temps que ja no els reconeix com a seus.

Sigui com sigui, va topar amb KAIZEN i em va oferir el llibre per si em podia ajudar a preparar el taller. Encara que ho va intentar no va poder donar-me detalls sobre el seu contingut i no obstant això la connexió amb el tema que a mi m’ha tingut ocupada és evident i coherent.

L’Alzheimer dóna sobtades i petites sorpreses de forma irregular. Tot d’una el malalt sembla recobrar la lucidesa. Es tracta d’una il·lusió, que tot i això il·lusiona perquè fa la sensació que en aquests instants pots recuperar part de tot allò que es va perdent arran de la malaltia. Com si hagués una estona de comunicació completa, sense llacunes ni espais en blanc, ni records fragmentats arribats d’altres èpoques. No les he cronometrades però aquestes estones són curtes, fugaces i saben a poc.

Estic convençuda que el motiu pel qual es produeixen està relacionat amb l’emoció.

L’emoció equival en aquest cas al desig d’ajudar i de ser útil, de contribuir amb el que sap, i de col·laborar amb mi, perquè té una vaga idea sobre que ell havia treballat en alguna cosa que l’acosta al que jo faig. I no s’equivoca, encara que no pugui explicar-ho.

Mentre he estat preparant el taller li he fet partícip de les meves idees i les coses que volia posar a prova. També hem anat junts a comprar alguns materials que em feien falta. Explicar-li què és el que faig, planejo i penso resulta per a mi un exercici amb un elevat nivell de complexitat, que m’ajuda extraordinàriament a concentrar-me en l’essencial i també a buscar maneres diferents d’exposar les coses per facilitar la seva comprensió.

Així que el llibre que em va oferir va arribar a les meves mans, es va oblidar d’ell i no ha tornat a aparèixer en la conversa. Recordo que en algun moment em va dir que potser era un rotllo. I tinc la impressió que ho va dir motivat per la dificultat que comportava per a ell mirar de fer-me un resum del contingut.

No és fàcil tampoc treure-li importància a les coses que no pot fer, i desviar l’atenció, quan aquestes es posen de manifest en el transcurs d’una conversa a distància o en directe.

Reconec que no havia obert el llibre fins que he decidit escriure aquest article. I sento molt no haver-ho fet. Coneixent-me, sé que acabaré llegint-lo una altra vegada de cap a cap, així que trobi el moment. Recordo vagament que quan me’l va deixar, fa anys, em va semblar interessant, però no hagués pogut explicar res d’ell si ara no l’hagués fullejat de nou.

El llibre està publicat al 1989 i després d’obrir-lo a l’atzar en diversos llocs diferents i haver llegit alguns dels paràgrafs, frases, conceptes, etc. que acuradament el meu pare va subratllar, o destacar amb anotacions al marge, etc., fa anys, penso que algunes de les idees que el llibre exposa encara tenen vigència. Poso un exemple que a més reafirma una de les idees que intento posar en joc a través de la docència que imparteixo, independentment de a qui estigui dirigida i de quin sigui el seu contingut: la importància rau en el procés, i no en el resultat.

Ho assenyala KAIZEN i es posa de manifest en l’art contemporani, que és per a mi una font constant d’inspiració.

Ara que escric això em consolo a mi mateixa fent una mena de transferència al món de l’Alzheimer: si el resultat no és el que més importa, i sí ho és en canvi el procés, val la pena que segueixi intentant estimular les capacitats i habilitats del meu pare tant de temps com pugui i de tantes maneres com se m’acudeixin. Intentar-ho es tradueix en la posada en joc de processos diferents amb grans dosis de creativitat i sentit de l’humor, que ens ajuden a tots dos a mantenir la comunicació.

Cap intent està lliure de riscos. De vegades, els estímuls emotius fan que algunes confusions adquireixin una magnitud insospitada a hores intempestives. I el resultat: un intent d’evasió de matinada, amb l’objectiu de presentar-me als directius de la seva empresa i facilitar-me així la meva feina.

Hores abans que impartís el taller es va oferir a acompanyar-me per donar-me un cop de mà i em va saber greu haver de dir-li que resultava impossible. Em va semblar entranyable el seu oferiment i l’hi vaig agrair moltíssim. I li vaig prometre mirar de trobar una ocasió perquè ell em pugui veure treballar, en directe.