La dona de la finestra i una ballarina al capdamunt d’una palmera
Explicava en l’article que vaig titular “Estratègies” que hi ha una imatge que havia intentat veure recorrent a tots els trucs que se m’havien ocorregut i funcionat en altres ocasions, i no ho havia aconseguit.
La imatge en qüestió és una persona que sembla que està a punt de caure d’una finestra o de la teulada. La percep el meu pare quan la seva vista es queda posada en un punt concret de la casa d’un veí.
Em va succeir que en el moment de pujar la fotografia que havia fet d’aquest punt, a la pàgina del bloc que estava construint (en castellà), per il·lustrar l’article, de sobte vaig veure el que presumeixo que ell percep.
Prèviament ho havia intentat sense aconseguir-ho i l’últim que se m’havia ocorregut havia estat demanar-li si em podia mirar de descriure a la dona en qüestió. Acabava de fer fotos del lloc on posa la vista i les hi vaig ensenyar a través de la pantalla de la càmera per si a partir d’elles em donava alguna pista. I me la va donar, però no la vaig saber interpretar fins passats uns dies.
T
ot i les dificultats que li va suposar, va mirar de col·locar el seu cos en la mateixa posició que la persona que veu, assegut a la cadira on habitualment passa llargues o curtes estones al jardí, segons el dia. Va subjectar horitzontalment la crossa que l’ajuda a caminar amb els dos braços estirats cap endavant i va mirar d’aixecar una cama doblegada amb el propòsit de recolzar el peu sobre la crossa. No va arribar a fer-ho, però vaig captar la posició en la qual ell s’intentava col·locar i vaig tornar a mirar i a mirar la casa del veí, sense èxit.
Però la veritat és que no m’havia oblidat la descripció que em va fer i de sobte en veure la fotografia en una mida reduïda (sempre abans l’havia engrandit), vaig percebre la silueta que ell havia mirat de reproduir amb el seu cos.
Li he demanat a una amiga entranyable que em doni un cop de mà per traçar sobre la fotografia la silueta que el meu pare percep, després d’haver fet un bast intent jo mateixa, amb la intenció de que tots la pugueu veure.
Crec que ningú posarà en dubte que és possible veure la persona que fa l’efecte que pot caure. Jo no diria que és producte de les al·lucinacions que produeix l’Alzheimer. La interpretació que fa el seu cervell en aquest cas del que la seva vista percep, té sentit. No sé expressar-ho d’una altra manera. Els especialistes en el tema segur que podrien donar explicacions al respecte.
El que jo vull, és deixar constància que val la pena escoltar i atendre el que diuen els malalts d’Alzheimer i no donar per fet que tenen al·lucinacions inexplicables quan veuen coses estranyes. I si els entesos en la matèria defensen que el terme correcte és “al·lucinacions”, almenys haurien de considerar la categoria de “al·lucinacions explicables”.
Aquest no és l’únic exemple que puc posar. Fa uns mesos, quan els Ocells-Fulles (un altre magnífic exemple) havien ja caigut, un dia de pluja i vent el meu pare em va explicar per telèfon que hi havia una ballarina al capdamunt d’una palmera de la casa d’un veí.
Em vaig emportar una sorpresa i probablement vaig riure, però no em burlava d’ell, i això ho percep a la perfecció malgrat la malaltia. Sap que ric amb les coses que m’explica perquè m’interessen i em diverteixen i a més ho fa amb molta gràcia. Veure (imaginar en el meu cas) a una ballarina, dansant sota la pluja, al capdamunt d’una palmera, tal com ell m’ho va explicar, a mi em va semblar summament divertit.
Aquell dia em va descriure a la perfecció el que veia, amb la lucidesa a més, de saber que el que estava veient era producte de l’efecte de la pluja i el vent sobre les fulles de la palmera. En cap moment va donar a entendre que la ballarina fos real. No obstant això, com tota la seva vida, es va prestar al joc i a la imaginació.
Memoritzo visualment els llocs i les coses que criden la seva atenció 
per poder parlar d’elles fins i tot estant a distància, i sé perfectament quin aspecte tenen les palmeres que veu des del menjador, assegut a la seva butaca. Li vaig prometre portar la meva càmera de fotos quan anés a veure’l, per si estava a temps d’atrapar a la ballarina però dos dies després em va dir que ja no hi era.
No obstant això, vaig fer fotos de les palmeres el primer dia que hi vaig poder anar. Sentia haver-me perdut a la ballarina i així li ho vaig dir.
Em vaig oblidar de les fotografies fins que dies després les vaig descarregar a l’ordinador i les vaig arxivar. Les estava mirant i sobtadament em va entrar un atac de riure: allí estava la ballarina amb el seu inconfusible tutú i un braç recolzat sobre ell, immòbil com un autòmat que s’hagués aturat en meitat d’un moviment.
Em va fer molta il·lusió comprovar que no m’havia perdut a la ballarina. Sí em vaig perdre la seva dansa esbojarrada sota la pluja.
Presumiblement el dia que ell la va veure ballar, les fulles s’agitaven frenèticament donant la impressió que dansava al ritme del vent. La pluja les havia mullat i tinc la impressió, arran del que ell em va explicar, que el tutú es percebia encara millor.
*
Mirar de veure el que ell veu és per a mi un repte i també una qüestió de respecte i consideració. I això influeix en la manera com ens relacionem. Seria molt diferent si el meu riure fos de burla o la meva actitud de menyspreu davant les inexplicables coses que veu, que resulta a més que sí que són explicables (almenys algunes).
Ja ho he comentat altres vegades, el riure és contagiós i ens escau als dos de meravella. Les seves visions són una font de diversió i inspiració per a mi i ens permeten a més tenir llargues xerrades al voltant d’elles.
El procés que intento seguir per provar de descobrir el sentit de les imatges que percep em resulta difícil i m’exigeix esforç, paciència i tenacitat. Estic convençuda que l’exercici m’ajuda a tenir una actitud respectuosa i empàtica cap a totes les persones (tot i que no sempre ho aconsegueixi). Li estic molt agraïda.
Madame Crisantem i el canvi d’estratègia
Sovint, molt sovint, les estratègies que dissenyo i planejo dur a terme, pateixen canvis inesperats sobre la marxa. A priori res garanteix que funcionin en el sentit que pretenc. I el que passa és que sovint canvia la percepció que tenia sobre un determinat assumpte i m’adono que és preferible pretendre alguna cosa diferent del que havia pensat inicialment.
Fa pocs dies estava convençuda que valia la pena intentar que el meu pare s’oblidés d’un llibre que mira de llegir i li produeix alguna confusió.
He canviat d’opinió. Tot i que el llibre pugui induir-li pensaments estranys en alguns moments, he estat indagant una mica sobre ell, de diverses maneres que ara explicaré i vull mirar de fer el contrari del que havia pensat: en comptes de procurar que se li oblidi, centraré l’atenció en ell.
Per saber del llibre, el primer i més important que he fet, ha estat preguntar-li a ell directament quan s’ha presentat l’ocasió, estant tots dos sols. Malgrat els estralls que l’Alzheimer ha fet en la seva memòria, hi ha coses que encara segueixen vives, tot i que ensopides, entre els seus records. Es revifen normalment a causa d’un objecte, una paraula, una frase, o una imatge que porten associada una càrrega emotiva. Actuen com un detonant i donen vida en la seva ment a alguns records, per un espai de temps impredictible.
El llibre que mira de llegir és un recull d’algunes de les novel·les de l’escriptor francès Louis Marie-Julien Viaud, conegut amb el pseudònim de Pierre Loti (1850-1923). Ha actuat com un detonador i l’ha fet recordar que quan era nen no el va poder llegir perquè el seu pare no l’hi va permetre, argüint que no resultava apropiat per a la seva edat. També recorda que a casa es reunien familiars i amics molt sovint per parlar de llibres, perquè hi havia molta afició a la lectura. Té la impressió d’haver sentit parlar de l’autor en aquestes reunions, en les quals ell no hi podia participar i sent una gran curiositat i interès per llegir-lo. Li sembla que parlaven molt bé de Loti.
El vincle emotiu que l’uneix al llibre és evident. Ara té l’ocasió de rescabalar-se i resoldre una cosa que no va poder fer de petit, donar-se la satisfacció de llegir-lo*. El seu pla no comporta més perill que, alguns detalls novel·lescos s’incorporin a la seva pròpia biografia i li produeixin alguna confusió. També podria ser que ja l’hagués llegit, però si és així no representa cap problema perquè no se’n recorda.
*Em fa pena pensar que en realitat ja no pot accedir a aquesta satisfacció, encara que mantinguem la il·lusió que ho pot fer.
I em pregunto ¿Per què haig de procurar que s’oblidi del llibre? Per què en comptes d’això no parlem sobre el llibre i tots els records i pensaments que li suscita? Em sembla molt més apropiat i respectuós. No ho havia pensat així en el primer moment i sé per què, encara que no ho expliqui. El que compta, al meu entendre, és que ha canviat la meva percepció i això em dóna l’oportunitat de modelar una nova estratègia d’una manera molt diferent a la que havia pensat. Ha canviat perquè l’he escoltat.
Recorro a internet per seguir indagant sobre Pierre Loti. Llegeixo amb atenció sobre la seva vida, els seus viatges, i descobreixo que el llibre del meu pare és un recull d’algunes de les seves novel·les. Em criden especialment l’atenció els títols d’aquestes i n’hi ha un en particular que m’atrau irresistiblement: Madame Crisantem.
Segueixo indagant i Madame Crisantem em porta a Madame Butterfly. Em submergeixo en records de la meva infància que em condueixen a una de les peces del joc del Majhong que havia estat del meu avi. Va ser un obsequi que va rebre sent cònsol de Costa Rica a Espanya. He passat llargues hores jugant amb ell al costat del meu pare i la meva germana. La peça de Madame Butterfly irrompia en el joc per ser canviada per una altra. L’afortunat que l’havia robat de la muralla, la col·locava sobre el seu faristol, a la vista de tots. Madame Butterfly no participava en el joc, només feia d’espectadora.
Torno a internet i a Pierre Loti. Sense adonar-me m’he llegit el capítol d’un estudi de Luisa Mª Gutiérrez, de la Universitat de Saragossa titulat: Chrysantheme. Realitat o llegenda. Pierre Loti i A.B. de Guerville. Dues imatges del Japó. Descobreixo que Loti és un personatge controvertit que fa gala d’un sentit de l’humor mordaç i burlesc que ratlla el menyspreu i que es posa en relleu en la major part de les seves novel·les i escrits, i també en Madame Crisantem. La meva curiositat va in crescendo i no s’atura fins a saber més de l’argument.
Algunes anècdotes que llegeixo sobre Loti em fan somriure. Segur que al meu pare també, quan li expliqui algunes coses que he descobert. Sento que ja disposo de material suficient per convertir el llibre que tant li atrau en el centre d’una emotiva conversa.
*
Vull aclarir un detall. Quan dic: “el llibre que mira de llegir” és perquè, encara que llegeixi, la seva malaltia no li permet retenir en la memòria suficients dades com per poder teixir i retenir cap fil argumental, encara que sí alguns detalls inconnexos.
Sabent-ho, admiro l’esforç que realitza i contribuiré, mentre pugui, a mantenir la seva il·lusió.
Totes les imatges d’aquest article provenen d’internet
Estratègies
L’article original l’he escrit en castellà, la llengua que utilitzo per comunicar-me amb el meu pare i per pensar i escriure sobre nosaltres. Això explica que aquest i altres articles incloguin referències al diccionari de la Real Academia Española. La traducció del text al català sovint em genera petites dificultats que de vegades no estic segura de resoldre bé.
Mentre pujava aquesta entrada al blog en castellà, m’ha succeït quelcom de manera inesperada i ho he volgut explicar incorporant un paràgraf no previst a l’article. Aquest paràgraf l’he obviat deliberadament en la versió en català.
Si algú ho prefereix, pot llegir l’article en castellà fent clic sobre la imatge següent:
Estic concentrada en dissenyar estratègies: de dissuasió, de distracció, d’orientació espacial i temporal, de selecció de possibles focus d’atenció, etc. El repertori és ampli i contínuament remeno hipòtesis al voltant de totes elles.
He consultat el significat de la paraula estratègia en el diccionari de la Real Academia Española, la RAE. Descarto la següent definició:
3.f. Mat. En un procés regulable, conjunt de les regles que asseguren una decisió òptima en cada moment.
L’Alzheimer no és matemàtic ni segueix cap procés regulable. No hi ha conjunt de regles que valguin. Resulta moltes vegades impossible saber quina decisió serà òptima en cada moment. Funciona la imaginació, la creativitat, l’espontaneïtat, la flexibilitat i especialment, l’emoció. Són conceptes que no es poden expressar mitjançant algoritmes (crec que no és la primera vegada que ho escric).
Jo faig servir la paraula estratègia en el sentit d’aquesta accepció:
2.f.Art, traça per dirigir un assumpte.
Ara que escric en català consulto el significat de la paraula estratègia, en el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, L’IEC. Trio aquestes dues accepcions:
1 3 f. [ECT] Art de coordinar les accions i de maniobrar per tal d’aconseguir una finalitat.
2 f. [EG] Manera com un organisme respon a les característiques del medi en què viu.
M’agrada que l’estratègia es defineixi com un art en totes dues llengües. I em sento identificada amb el mot organisme de la segona accepció.
Penso en estratègies arran d’haver escrit l’altre dia, sense proposar-m’ho, sobre les maniobres d’orientació que diàriament realitzo quan inicio la conversa telefònica amb el meu pare.
M’he adonat que constantment miro de posar en joc estratègies diverses per fer front al deteriorament progressiu de les seves facultats cognitives. Inclouen un bon repertori d’accions possibles que no aconsegueixo incrementar, només mantenir amb prou feines. El que servia fa uns dies avui ja no serveix. El procés exigeix innovar constantment per adaptar-se als canvis que es van produint.
El propòsit principal de totes les estratègies és cuidar-lo. Cuidar en un sentit ampli i profund que em resulta complex tractar d’explicar. Només vull destacar ara dues idees:
Equival a mirar de proporcionar-li tranquil·litat pau i assossec, mentre la seva identitat, la dels altres i el món fragmentat en el qual habita, es desintegren gradualment.
Equival també a mirar de preservar la seva dignitat.
Les estratègies que poso en marxa potser serveixin d’inspiració a altres persones. Tinc la impressió que es poden transferir a altres escenaris. Les possibilitats depenen dels paral·lelismes que cada persona pugui establir entre el que jo visc, percebo, sento i escric i la seva pròpia experiència, sigui quina sigui.
Porto dies intentant imaginar com dur a terme alguna acció senzilla que aconsegueixi fixar la seva atenció en alguna cosa que li pugui resultar mínimament agradable i atractiva, i als altres, raonable. M’agradaria poder desviar la seva atenció d’una imatge que ha construït el seu cervell (ho dic amb tot respecte) i que apareix de forma recurrent quan la seva mirada vaga pel jardí sense un objectiu concret i es queda presa en un lloc llunyà de la casa d’un veí. La imatge en qüestió, la que ell percep, consisteix en una persona (generalment una dona) penjada d’una finestra a punt de caure o de saltar. Li produeix desassossec.
La que jo percebo consisteix en un conjunt de tubs de canalització d’aigua i alguns cables de la línia elèctrica, sota la teulada, en una cantonada de la casa.
He recorregut a tots els trucs que fins ara m’havien donat resultat amb els Ocells-Fulles: aclucar els ulls, desenfocar la vista, decantar el cap, mirar des de la mateixa posició que ho fa ell, mirar sense voler veure, mirar volent veure, fer fotografies i veure-les repetides vegades després. No he tingut èxit, no aconsegueixo percebre a la persona que li sembla que està a punt de caure de la finestra i que li genera intranquil·litat.
Un tímid intent de parlar d’il·lusions òptiques, extraordinàries facultats de visió, i també de tubs d’aigua, no ha donat tampoc cap resultat.
Potser hagi sentit els meus arguments exposats amb molt de tacte, però li han entrat per una orella i li han sortit per l’altra, com es diu popularment, sense haver deixat cap empremta. És la dona que està a punt de saltar la que ha deixat empremta.
M’agradaria posar en joc alguna estratègia de distracció i mirar de canviar el focus d’atenció quan surti al jardí, de manera que existeixi un propòsit, per petit que sigui, que orienti la seva mirada.
Porto també dies pensant en com desviar el seu interès per una novel·la que mira de llegir. És de Pierre Loti. Crec que el llibre va pertànyer al seu pare i no tinc ni idea de com ha aparegut com a text de lectura. Sí sé que mirar de llegir-lo l’indueix a confusió. Dies enrere estava preocupat perquè per error havien inclòs el seu nom en una llista i això significava haver de marxar a l’Àfrica uns dies … La biografia dels personatges es confon amb la seva pròpia.
En el meu cap tot es fon i es confon, en sintonia amb la situació. Li dono voltes a una estratègia que inclou diverses maniobres:
1.Planejo deixar-li un llibre:
Potser així s’oblidi del llibre de Pierre Loti i pensi en ocells, en arbres, en casetes, menjadores, abeuradors … O potser no.
2.Tinc la intenció de construir (si puc, amb la seva ajuda) algun element senzill que puguem instal·lar per intentar atreure ocells al seu jardí.
És possible que així quan estigui en ell tingui alguna cosa concreta i específica que li interessi mirar i potser s’oblidi de la dona que està a punt de caure. Tant de bo fos així..
3. Penso en mirar d’incorporar com a tema de conversa freqüent i habitual als ocells reals, a més de mantenir ben vius als Ocells-Fulles.
Crec que em donarà peu a proposar diàlegs telefònics, activitats d’observació, a encomanar i compartir observacions i il·lusions, etc.
L’estratègia té en compte diverses coses:
- Encara que ell ja no se’n recorda, els ocells sempre li han agradat i interessat. Temps enrere ja havíem instal·lat algun menjadora a la part de darrere del jardí, en una zona que ara pensa que no pertany a la casa que habita. Tinc la impressió que potser podrem reviure algunes emocions agradables
- A mi els ocells també m’atrauen i em sento capaç de parlar sobre ells el temps que calgui sense cansar-me ni avorrir-me. I també em sento capaç d’escoltar les vegades que faci falta, el mateix relat sobre qualsevol assumpte ocellaire que ell vulgui explicar-me.