El títol d’aquest article es correspon amb la frase que va servir de detonant connector i reconductor en la conversa telefònica que ahir vaig mantenir amb el meu pare.

Ja fa temps que la nostra conversa diària comença amb el que podríem anomenar maniobres d’orientació. Mentre espero que li apropin el telèfon sense fil escolto a distància la frase que forma part d’aquestes maniobres:  – És la teva filla Marta.

La fórmula és senzilla i efectiva. S’ha convertit en una rutina i així la meva identitat roman generalment estable durant la conversa i ell comença a parlar sabent, en aquell moment, amb qui ho fa.

Les següents maniobres se centren en l’espai, perquè pugui imaginar aproximadament on sóc. Això inclou referències al lloc de la casa on em trobo, el nom de casa meva, el del poble on està i altres detalls. Ara que ho escric penso de sobte en Perec i uns dels seus llibres: “Espècies d’espais“. La connexió que he establert em fa esbossar un somriure. La explicaré en un altre moment.

Ahir, després de les primeres maniobres d’orientació la conversa es va centrar en els núvols. A casa meva plovia i a la seva no. Ho vam atribuir als quilòmetres que ens separen. Els núvols el van connectar amb els mandales. Amb un dibuix en especial, que ell ha acolorit:

Ell ho descriu com núvols lligats amb filferro espinós. Riu sempre que es pregunta qui pot haver imaginat uns núvols així i em recorda que va ser un familiar seu el que li va explicar que el filferro serveix perquè no plogui, perquè els núvols no puguin deixar caure l’aigua. Sempre riem quan m’ho explica. Em sembla una explicació preciosa i no em canso d’escoltar-la.

Els núvols amb filferro el van inspirar altres pensaments i em va dir que seria una bona idea fabricar núvols per portar-los al lloc on fes falta que plogués (amb el filferro no hi hauria risc que perdessin l’aigua pel camí)

– Segur que encara no se li ha acudit a ningú, va afegir.

Em resulta fàcil i deliciós seguir-li el joc:

– Que bo !, li vaig dir. La teva idea em sembla boníssima i resoldria molts problemes.

La seva idea ens va donar peu a seguir parlant d’oficis relacionats amb els núvols, de sequera, recursos naturals i també de creativitat, un tema pel qual tots dos hem compartit sempre un gran interès. Ell sostenia que per inventar núvols transportables cal tenir una ment oberta i ser creatiu. Vam parlar d’imaginació i d’aplicacions de la creativitat i va ser en aquest moment del diàleg on vaig introduir la frase que encapçala l’article, i que ara transcric sencera:

– Bé, tu ja saps que jo treball amb professors i això em permet mirar d’alimentar ments creatives amb idees esbojarrades.

– Home, a això m’apunto jo!, em va contestar amb veu emocionada

Vaig trobar ràpid una resposta:

– DONCS AJUDA’M! Estic preparant un curs molt interessant i necessito idees boges. El curs és sobre el riure. Bé, no exactament sobre el riure, si no sobre les emocions positives i agradables i el riure és un dels aspectes que em proposo examinar de diverses maneres.

La frase va propiciar una connexió total. Tot d’una va desaparèixer miraculosament qualsevol rastre d’incongruència, de confusió entre fantasia i realitat i també les frases erràtiques com els núvols amb filferros que ens fan somriure, i la conversa va fluir entre nosaltres com fluïa anys enrere, durant una bona estona.

Vaig aprofitar i vaig seguir. Vaig seguir explicant-li un parell d’idees que estic madurant al meu cap. Li vaig explicar com vull propiciar un canvi de consideració del graciós d’un grup. Vaig compartir les meves idees amb ell. No tothom té la capacitat de ser graciós i de divertir als altres amb les gràcies que faci, així que li vaig explicar que em sembla interessant tractar de valorar i potenciar aquestes habilitats en benefici de la persona que les posseeixi i també de tot el grup. Tinc la impressió que a l’escola es renya sovint als graciosos (i en qualsevol grup sempre n’hi ha un). Es va sentir de sobte identificat i em va dir que ell ja no és un nen. Li vaig aclarir que no parlava d’ell, sinó de tots els nens graciosos. La meva proposta consisteix a reorientar les intervencions dels graciosos de manera que es produeixin en moments oportuns i fins i tot programats i contribueixin així no només a augmentar l’autoestima del graciós, sinó el benestar de tot el grup.

La meva idea li va semblar fantàstica. També em va dir que potser trobaré certa oposició a algunes de les meves propostes …

Vaig seguir explicant-li el que estic llegint sobre neurociència i les evidències científiques que existeixen de la relació entre el riure i l’aprenentatge. Si l’equació diu que a més riure millor s’aprèn, què creus tu que haurien de fer sovint els nens a l’escola? Riure? O estar tota l’estona calladets i quiets com volen molts mestres? Potser podria haver temps per a totes dues coses, no et sembla ?

No seguiré relatant la resta de la conversa. Va ser fabulosa i estimulant per a tots dos. Li van agradar tant les meves idees que va acabar dient-me que em veu guanyant un premi, un de molt important … el Nobel ?, li vaig preguntar. – Sí, aquest, aquest, va contestar …. i va fluir el riure contagiós a banda i banda del telèfon i jo em vaig sentir increïblement bé i crec que ell també.

Hem acordat seguir parlant sobre el tema. Tinc molt de temps per davant per preparar aquest i altres cursos i necessito idees boges per alimentar ments creatives. Sé que ell pot proporcionar-me-les, sense ni tan sols  proposar-s’ho. Sempre ha tingut un sentit de l’humor excepcional i facilitat per riure i provocar el riure dels altres.

Acabo explicant una anècdota que ho corrobora: Durant anys, hi va haver qui en comptes d’anomenar-lo pel seu nom li deia senyor Funes, el nom d’un actor còmic francès, de qui ara he buscat unes fotografies a internet:

La semblança entre tots dos, va ser durant una època, indiscutible.