El creador dinàmic: l’hipocamp

 

Hippocampus jayakari

He llegit força sobre l’hipocamp abans de començar a escriure, i crec que incorporaré poca informació científica a aquest article. El que m’interessa és explorar creativament algunes idees en torn al fet que tots tenim un òrgan que desenvolupa importants funcions, allotjat en la part central interna del cervell, just entre els dos hemisferis, que rep el nom d’hipocamp perquè la seva forma recorda en els humans, a un cavallet de mar.

A l’hipocamp se li atribueixen diverses funcions. Forma part de l’anomenat sistema límbic i sembla que està relacionat amb l’adquisició de memòria a llarg termini, la formació d’imatges i la percepció espacial, les emocions i la plasticitat neuronal. En quina mesura està relacionat amb aquestes funcions o de quina manera contribueix a que s’executin i interaccionin entre si crec que són qüestions que els científics no estan encara en disposició d’explicar amb detall, i a més, no tots coincideixen en les seves idees i conclusions. No obstant això, ningú posa en dubte que l’hipocamp és un òrgan de vital importància perquè el nostre cervell funcioni i és un dels principals responsables de la plasticitat neuronal.

Abans de decidir-me a escriure sobre l’hipocamp, he dedicat també molt de temps a treballar amb ell. Amb el MEU hipocamp.

El detonant va ser escoltar algú que conferenciava sobre neurociència. El meu hipocamp no estava gaire atent al que es deia, estava abstret en un altre assumpte, en aquell moment. No obstant això, una frase pronunciada en un to especialment  estrident va cridar la seva atenció i va propiciar un bellíssim instant d’autoconsciència, que en comptes d’esvair-se ha estat el principi d’un gratificant procés creatiu. El context de la frase no el recordo, però vaig tenir temps d’apuntar aquestes paraules a la cantonada d’un paper:

… L’hipocamp, el creador dinàmic, l’òrgan de la connectivitat ….

I va ser en aquell precís instant en què va emergir una idea poderosa al meu cap, associada a una imatge, que ha estat un autèntic descobriment en molts sentits:

El meu hipocamp és com un cavallet de mar foliaci, magnífic, dinàmic i elegant, que té certa semblança amb els dragons de mar australians, com el de la imatge següent:

De Robb (Katzili at de.wikipedia), CC BY-SA 3.0,

 

Des que sóc conscient que el meu particular cavallet de mar foliaci (així l’imagino jo), contribueix entre altres coses a crear connexions entre neurones, he treballat per millorar la meva comunicació amb ell i intento aprendre com tenir-ne cura. I en aquest procés poètic – científic he après unes quantes coses i espero continuar aprenent-ne moltes més.

He desenvolupat pensaments creatius, positius i bonics al voltant de la idea de tenir un cavallet de mar creant connexions dins el meu propi cap i després de dedicar molt de temps a l’exercici, que continua en marxa, m’atreveixo a proposar que feu el mateix:

Imagineu i visualitzeu el vostre esplèndid i exclusiu hipocamp, el vostre creador dinàmic i convideu també a altres persones a que ho facin. Sense restriccions de cap tipus.

Moguda pel desig d’escriure amb exactitud, fa molts dies vaig buscar informació sobre els cavallets de mar. Vaig descobrir que cavallets i dragons de mar són espècies diferents d’una mateixa família de peixos marins, els singnàtids. El meu hipocamp s’assembla més a un dragó que a un cavallet però m’és ben igual. El que realment és important és que cadascú pugui imaginar amb absoluta llibertat el seu propi hipocamp. Pot tenir prolongacions que recordin fulles i algues, ser transparent, o tenir la capacitat de canviar d’aspecte i de color, si és així com ho imaginem. No té per què assemblar-se a cap cavallet real, si bé aquests poden servir d’inspiració inicial, com els que mostro a continuació:

Hippocampus barbouri
De H. Zell – Trabajo propio, CC BY-SA 3.0,
Hippocampus sindonis
De Izuzuki – http://www.izuzuki.com/, CC BY-SA 3.0,
Hippocampus fuscus
De opencage – http://opencage.info/pics/large_18674.asp, CC BY-SA 2.5,

 

L’exercici és senzill, pot resultar atractiu i bonic i contribueix a incrementar l’autoconsciència, l’autoestima i reforça una imatge positiva d’un mateix.

Un cop es té consciència del propi hipocamp (i cal insistir en el caràcter exclusiu, bell, i de màxim potencial que tots tenen) és possible pensar en com tenir-ne cura. No obstant, una cosa és tenir consciència i altre diferent visualitzar el propi hipocamp.  Hi ha moltes maneres de fer-ho i aviat dedicaré altres articles a continuar parlant sobre la proposta que llenço, un exemple de creativitat i neurociència aplicada.

*

Cavallet de mar mascle, en estat de gestació.
Imatge: Blog de Carlos Lucas

He utilitzat el masculí deliberadament en tot l’article. Això no exclou que hi hagi qui tingui un hipocamp femella en el seu cap. Cada persona és lliure de decidir la identitat sexual del seu hipocamp.

Les femelles de cavallet de mar dipositen els seus ous en una cavitat del pit dels mascles i aquests els fecunden i s’encarreguen de covar-los fins que estan llestos per iniciar una vida independent.

Cara a cara sobre una branca. I tu què hi veus?

 

Fa dies vaig incloure la següent fotografia en un article que vaig dedicar als plomalls de miraguà.

En ella apareixen alguns fruits d’aquesta planta enfiladissa, penjant de les branques d’un arbre.

Estic segura que ningú s’ha adonat encara de la divertida escena que conté aquesta imatge.

No és fàcil veure-la, per fer-ho, cal saber percebre el món en clau Alzheimer. I tenir l’habilitat de veure el que altres no veuen …

Resulta que a la cantonada  inferior dreta, un ocell-fulla conversa cara a cara sobre una branca amb un insecte-fulla de color verd pàl·lid.

M’entra el riure quan els descobreixo.

¿Sobre què estaran conversant ?, em pregunto.

Havia previst acabar l’article en el paràgraf anterior, però he decidit seguir, sense modificar ni una coma del que ja havia escrit, amb el propòsit de divertir-me explicant com vaig esclatar en una riallada fa pocs dies, mentre conversava amb el meu pare sobre aquesta imatge, després d’haver escrit sobre ella.

Sempre intento fer-lo partícip de “mis jueguecitos creativos”, com els anomena ell en castellà, així que dies enrere li havia enviat la foto per saber si ell veia el mateix que jo. I no va ser així exactament. Vam conversar per telèfon i encara que percebia un ocell també em parlava d’un monstre i algunes idees inconnexes, així que vaig deixar que el tema s’esvaís. En directe crec que hagués estat més fàcil.

No obstant això, un cop tenia escrit el que ha acabat sent la meitat d’aquest article, vaig decidir tornar a treure el tema per telèfon i li vaig explicar que gràcies a ell he desenvolupat una capacitat especial per veure ocells-fulla i altres coses que habitualment la major part de gent no veu. Vaig afegir que li estic molt agraïda perquè contribueix al desenvolupament de la meva creativitat.

I vaig seguir explicant-li que examinant una foto que havia fet dies enrere, d’uns fruits de miraguà penjant d’un arbre, m’havia adonat que a la foto hi havia un ocell-fulla i un insecte-fulla conversant cara a cara en una branca.

– I de què parlen? – Em va preguntar.

La seva pregunta va ser el detonant de la meva riallada. Senzillament perquè tots dos ens havíem preguntat el mateix. Coincidències genètiques, em vaig dir. Tots dos estem igual de bojos o creatius …

Entre rialles, li vaig preguntar: I tu què creus? De què poden estar parlant un ocell-fulla i un insecte-fulla?

Va trigar poc a contestar:

– Aiii –, em va dir amb veu burleta i pausada, – és l’ocell qui parla, li està explicant a l’insecte lo difícil que resulta en aquest moment la vida ocellaire …

La meva rialla va anar in crescendo. Potser és difícil entendre el moment de màgica complicitat que vam establir en aquell moment: vaig saber que acabava de tenir un moment de projecció exquisida, amb el sentit de l’humor que l’ha caracteritzat tota la vida, i m’estava parlant d’ell mateix: la seva vida d’ocell està complicada …

El seu riure va emergir també a l’altra banda del telèfon i vam seguir una bona estona. S’encomana recíprocament i als dos ens escau sempre de meravella.

Art, educació i innovació