Fa dies vaig incloure la següent fotografia en un article que vaig dedicar als plomalls de miraguà.
En ella apareixen alguns fruits d’aquesta planta enfiladissa, penjant de les branques d’un arbre.
Estic segura que ningú s’ha adonat encara de la divertida escena que conté aquesta imatge.
No és fàcil veure-la, per fer-ho, cal saber percebre el món en clau Alzheimer. I tenir l’habilitat de veure el que altres no veuen …
Resulta que a la cantonada inferior dreta, un ocell-fulla conversa cara a cara sobre una branca amb un insecte-fulla de color verd pàl·lid.
M’entra el riure quan els descobreixo.
¿Sobre què estaran conversant ?, em pregunto.
Havia previst acabar l’article en el paràgraf anterior, però he decidit seguir, sense modificar ni una coma del que ja havia escrit, amb el propòsit de divertir-me explicant com vaig esclatar en una riallada fa pocs dies, mentre conversava amb el meu pare sobre aquesta imatge, després d’haver escrit sobre ella.
Sempre intento fer-lo partícip de “mis jueguecitos creativos”, com els anomena ell en castellà, així que dies enrere li havia enviat la foto per saber si ell veia el mateix que jo. I no va ser així exactament. Vam conversar per telèfon i encara que percebia un ocell també em parlava d’un monstre i algunes idees inconnexes, així que vaig deixar que el tema s’esvaís. En directe crec que hagués estat més fàcil.
No obstant això, un cop tenia escrit el que ha acabat sent la meitat d’aquest article, vaig decidir tornar a treure el tema per telèfon i li vaig explicar que gràcies a ell he desenvolupat una capacitat especial per veure ocells-fulla i altres coses que habitualment la major part de gent no veu. Vaig afegir que li estic molt agraïda perquè contribueix al desenvolupament de la meva creativitat.
I vaig seguir explicant-li que examinant una foto que havia fet dies enrere, d’uns fruits de miraguà penjant d’un arbre, m’havia adonat que a la foto hi havia un ocell-fulla i un insecte-fulla conversant cara a cara en una branca.
– I de què parlen? – Em va preguntar.
La seva pregunta va ser el detonant de la meva riallada. Senzillament perquè tots dos ens havíem preguntat el mateix. Coincidències genètiques, em vaig dir. Tots dos estem igual de bojos o creatius …
Entre rialles, li vaig preguntar: I tu què creus? De què poden estar parlant un ocell-fulla i un insecte-fulla?
Va trigar poc a contestar:
– Aiii –, em va dir amb veu burleta i pausada, – és l’ocell qui parla, li està explicant a l’insecte lo difícil que resulta en aquest moment la vida ocellaire …
La meva rialla va anar in crescendo. Potser és difícil entendre el moment de màgica complicitat que vam establir en aquell moment: vaig saber que acabava de tenir un moment de projecció exquisida, amb el sentit de l’humor que l’ha caracteritzat tota la vida, i m’estava parlant d’ell mateix: la seva vida d’ocell està complicada …