Arxiu de la categoria: Creativitat i Alzheimer

Creativitat i Alzheimer

La dona de la finestra i una ballarina al capdamunt d’una palmera

 

Explicava en l’article que vaig titular “Estratègies” que hi ha una imatge que havia intentat veure recorrent a tots els trucs que se m’havien ocorregut i funcionat en altres ocasions, i no ho havia aconseguit.

La imatge en qüestió és una persona que sembla que està a punt de caure d’una finestra o de la teulada. La percep el meu pare quan la seva vista es queda posada en un punt concret de la casa d’un veí.

Em va succeir que en el moment de pujar la fotografia que havia fet d’aquest punt, a la pàgina del bloc que estava construint (en castellà), per il·lustrar l’article,  de sobte vaig veure el que presumeixo que ell percep.

Prèviament ho havia intentat sense aconseguir-ho i l’últim que se m’havia ocorregut havia estat demanar-li si em podia mirar de descriure a la dona en qüestió. Acabava de fer fotos del lloc on posa la vista i les hi vaig ensenyar a través de la pantalla de la càmera per si a partir d’elles em donava alguna pista. I me la va donar, però no la vaig saber interpretar fins passats uns dies.

Tot i les dificultats que li va suposar, va mirar de col·locar el seu cos en la mateixa posició que la persona que veu, assegut a la cadira on habitualment passa llargues o curtes estones al jardí, segons el dia. Va subjectar horitzontalment la crossa que l’ajuda a caminar amb els dos braços estirats cap endavant i va mirar d’aixecar una cama doblegada amb el propòsit de recolzar el peu sobre la crossa. No va arribar a fer-ho, però vaig captar la posició en la qual ell s’intentava col·locar i vaig tornar a mirar i a mirar la casa del veí, sense èxit.

Però la veritat és que no m’havia oblidat la descripció que em va fer i de sobte en veure la fotografia en una mida reduïda (sempre abans l’havia engrandit), vaig percebre la silueta que ell havia mirat de reproduir amb el seu cos.

Li he demanat a una amiga entranyable que em doni un cop de mà per traçar sobre la fotografia la silueta que el meu pare percep, després d’haver fet un bast intent jo mateixa, amb la intenció de que tots la pugueu veure.

Crec que ningú posarà en dubte que és possible veure la persona que fa l’efecte que pot caure. Jo no diria que és producte de les al·lucinacions que produeix l’Alzheimer. La interpretació que fa el seu cervell en aquest cas del que la seva vista percep, té sentit. No sé expressar-ho d’una altra manera. Els especialistes en el tema segur que podrien donar explicacions al respecte.

El que jo vull, és deixar constància que val la pena escoltar i atendre el que diuen els malalts d’Alzheimer i no donar per fet que tenen al·lucinacions inexplicables quan veuen coses estranyes. I si els entesos en la matèria defensen que el terme correcte és “al·lucinacions”, almenys haurien de considerar la categoria de “al·lucinacions explicables”.

Aquest no és l’únic exemple que puc posar. Fa uns mesos, quan els Ocells-Fulles (un altre magnífic exemple) havien ja caigut, un dia de pluja i vent el meu pare em va explicar per telèfon que hi havia una ballarina al capdamunt d’una palmera de la casa d’un veí.

Em vaig emportar una sorpresa i probablement vaig riure, però no em burlava d’ell, i això ho percep a la perfecció malgrat la malaltia. Sap que ric amb les coses que m’explica perquè m’interessen i em diverteixen i a més ho fa amb molta gràcia. Veure (imaginar en el meu cas) a una ballarina, dansant sota la pluja, al capdamunt d’una palmera, tal com ell m’ho va explicar, a mi em va semblar summament divertit.

Aquell dia em va descriure a la perfecció el que veia, amb la lucidesa a més, de saber que el que estava veient era producte de l’efecte de la pluja i el vent sobre les fulles de la palmera. En cap moment va donar a entendre que la ballarina fos real. No obstant això, com tota la seva vida, es va prestar al joc i a la imaginació.

Memoritzo visualment els llocs i les coses que criden la seva atenció per poder parlar d’elles fins i tot estant a distància, i sé perfectament quin aspecte tenen les palmeres que veu des del menjador, assegut a la seva butaca. Li vaig prometre portar la meva càmera de fotos quan anés a veure’l, per si estava a temps d’atrapar a la ballarina però dos dies després em va dir que ja no hi era.

No obstant això, vaig fer fotos de les palmeres el primer dia que hi vaig poder anar. Sentia haver-me perdut a la ballarina i així li ho vaig dir.

Em vaig oblidar de les fotografies fins que dies després les vaig descarregar a l’ordinador i les vaig arxivar. Les estava mirant i sobtadament em va entrar un atac de riure: allí estava la ballarina amb el seu inconfusible tutú i un braç recolzat sobre ell, immòbil com un autòmat que s’hagués aturat en meitat d’un moviment.

Em va fer molta il·lusió comprovar que no m’havia perdut a la ballarina. Sí em vaig perdre la seva dansa esbojarrada sota la pluja.

Presumiblement el dia que ell la va veure ballar, les fulles s’agitaven frenèticament donant la impressió que dansava al ritme del vent. La pluja les havia mullat i tinc la impressió, arran del que ell em va explicar, que el tutú es percebia encara millor.

 *

Mirar de veure el que ell veu és per a mi un repte i també una qüestió de respecte i consideració. I això influeix en la manera com ens relacionem. Seria molt diferent si el meu riure fos de burla o la meva actitud de menyspreu davant les inexplicables coses que veu, que resulta a més que sí que són explicables (almenys algunes).

Ja ho he comentat altres vegades, el riure és contagiós i ens escau als dos de meravella. Les seves visions són una font de diversió i inspiració per a mi i ens permeten a més tenir llargues xerrades al voltant d’elles.

El procés que intento seguir per provar de descobrir el sentit de les imatges que percep em resulta difícil i m’exigeix ​​esforç, paciència i tenacitat. Estic convençuda que l’exercici m’ajuda a tenir una actitud respectuosa i empàtica cap a totes les persones (tot i que no sempre ho aconsegueixi). Li estic molt agraïda.

Creativitat i Alzheimer

Madame Crisantem i el canvi d’estratègia

 

Pierre Loti pintat per Henri Rousseau

Sovint, molt sovint, les estratègies que dissenyo i planejo dur a terme, pateixen canvis inesperats sobre la marxa. A priori res garanteix que funcionin en el sentit que pretenc. I el que passa és que sovint canvia la percepció que tenia sobre un determinat assumpte i m’adono que és preferible pretendre alguna cosa diferent del que havia pensat inicialment.

Fa pocs dies estava convençuda que valia la pena intentar que el meu pare s’oblidés d’un llibre que mira de llegir i li produeix alguna confusió.

He canviat d’opinió. Tot i que el llibre pugui induir-li pensaments estranys en alguns moments, he estat indagant una mica sobre ell, de diverses maneres que ara explicaré i vull mirar de fer el contrari del que havia pensat: en comptes de procurar que se li oblidi, centraré l’atenció en ell.

Per saber del llibre, el primer i més important que he fet, ha estat preguntar-li a ell directament quan s’ha presentat l’ocasió, estant tots dos sols. Malgrat els estralls que l’Alzheimer ha fet en la seva memòria, hi ha coses que encara segueixen vives, tot i que ensopides, entre els seus records. Es revifen normalment a causa d’un objecte, una paraula, una frase, o una imatge que porten associada una càrrega emotiva. Actuen com un detonant i donen vida en la seva ment a alguns records, per un espai de temps impredictible.

El llibre que mira de llegir és un recull d’algunes de les novel·les de l’escriptor francès Louis Marie-Julien Viaud, conegut amb el pseudònim de Pierre Loti (1850-1923). Ha actuat com un detonador i l’ha fet recordar que quan era nen no el va poder llegir perquè el seu pare no l’hi va permetre, argüint que no resultava apropiat per a la seva edat. També recorda que a casa es reunien familiars i amics molt sovint per parlar de llibres, perquè hi havia molta afició a la lectura. Té la impressió d’haver sentit parlar de l’autor en aquestes reunions, en les quals ell no hi podia participar i sent una gran curiositat i interès per llegir-lo. Li sembla que parlaven molt bé de Loti.

Pierre Loti amb dos dels seus gats

El vincle emotiu que l’uneix al llibre és evident. Ara té l’ocasió de rescabalar-se i resoldre una cosa que no va poder fer de petit, donar-se la satisfacció de llegir-lo*. El seu pla no comporta més perill que, alguns detalls novel·lescos s’incorporin a la seva pròpia biografia i li produeixin alguna confusió. També podria ser que ja l’hagués llegit, però si és així no representa cap problema perquè no se’n recorda.

*Em fa pena pensar que en realitat ja no pot accedir a aquesta satisfacció, encara que mantinguem la il·lusió que ho pot fer.

I em pregunto ¿Per què haig de procurar que s’oblidi del llibre? Per què en comptes d’això no parlem sobre el llibre i tots els records i pensaments que li suscita? Em sembla molt més apropiat i respectuós. No ho havia pensat així en el primer moment i sé per què, encara que no ho expliqui. El que compta, al meu entendre, és que ha canviat la meva percepció i això em dóna l’oportunitat de modelar una nova estratègia d’una manera molt diferent a la que havia pensat. Ha canviat perquè l’he escoltat.

Recorro a internet per seguir indagant sobre Pierre Loti. Llegeixo amb atenció sobre la seva vida, els seus viatges, i descobreixo que el llibre del meu pare és un recull d’algunes de les seves novel·les. Em criden especialment l’atenció els títols d’aquestes i n’hi ha un en particular que m’atrau irresistiblement: Madame Crisantem.

Portada d’una edició antiga de la novel·la de Loti

Segueixo indagant i Madame Crisantem em porta a Madame Butterfly. Em submergeixo en records de la meva infància que em condueixen a una de les peces del joc del Majhong que havia estat del meu avi. Va ser un obsequi que va rebre sent cònsol de Costa Rica a Espanya. He passat llargues hores jugant amb ell al costat del meu pare i la meva germana. La peça de Madame Butterfly irrompia en el joc per ser canviada per una altra. L’afortunat que l’havia robat de la muralla, la col·locava sobre el seu faristol, a la vista de tots. Madame Butterfly no participava en el joc, només feia d’espectadora.

Torno a internet i a Pierre Loti. Sense adonar-me m’he llegit el capítol d’un estudi de Luisa Mª Gutiérrez, de la Universitat de Saragossa titulat: Chrysantheme. Realitat o llegenda. Pierre Loti i A.B. de Guerville. Dues imatges del Japó. Descobreixo que Loti és un personatge controvertit que fa gala d’un sentit de l’humor mordaç i burlesc que ratlla el menyspreu i que es posa en relleu en la major part de les seves novel·les i escrits, i també en Madame Crisantem. La meva curiositat va in crescendo i no s’atura fins a saber més de l’argument.

Algunes anècdotes que llegeixo sobre Loti em fan somriure. Segur que al meu pare també, quan li expliqui algunes coses que he descobert. Sento que ja disposo de material suficient per convertir el llibre que tant li atrau en el centre d’una emotiva conversa.

*

Vull aclarir un detall. Quan dic: “el llibre que mira de llegir” és perquè, encara que llegeixi, la seva malaltia no li permet retenir en la memòria suficients dades com per poder teixir i retenir cap fil argumental, encara que sí alguns detalls inconnexos.

Sabent-ho, admiro l’esforç que realitza i contribuiré, mentre pugui, a mantenir la seva il·lusió.

Totes les imatges d’aquest article provenen d’internet

Creativitat i Alzheimer

Estratègies

 

L’article original l’he escrit en castellà, la llengua que utilitzo per comunicar-me amb el meu pare i per pensar i escriure sobre nosaltres. Això explica que aquest i altres articles incloguin referències al diccionari de la Real Academia Española. La traducció del text al català sovint em genera petites dificultats que de vegades no estic segura de resoldre bé.

Mentre pujava aquesta entrada al blog en castellà, m’ha succeït quelcom de manera inesperada i ho he volgut explicar incorporant un paràgraf no previst a l’article. Aquest paràgraf l’he obviat deliberadament en la versió en català.

Si algú ho prefereix, pot llegir l’article en castellà fent clic sobre la imatge següent:

Estic concentrada en dissenyar estratègies: de dissuasió, de distracció, d’orientació espacial i temporal, de selecció de possibles focus d’atenció, etc. El repertori és ampli i contínuament remeno hipòtesis al voltant de totes elles.

He consultat el significat de la paraula estratègia en el diccionari de la Real Academia Española, la RAE. Descarto la següent definició:

3.f. Mat. En un procés regulable, conjunt de les regles que asseguren una decisió òptima en cada moment.

L’Alzheimer no és matemàtic ni segueix cap procés regulable. No hi ha conjunt de regles que valguin. Resulta moltes vegades impossible saber quina decisió serà òptima en cada moment. Funciona la imaginació, la creativitat, l’espontaneïtat, la flexibilitat i especialment, l’emoció. Són conceptes que no es poden expressar mitjançant algoritmes (crec que no és la primera vegada que ho escric).

Jo faig servir la paraula estratègia en el sentit d’aquesta accepció:

2.f.Art, traça per dirigir un assumpte.

Ara que escric en català consulto el significat de la paraula estratègia, en el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, L’IEC. Trio aquestes dues accepcions:

1 3 f. [ECT] Art de coordinar les accions i de maniobrar per tal d’aconseguir una finalitat.
2 f. [EG] Manera com un organisme respon a les característiques del medi en què viu.

M’agrada que l’estratègia es defineixi com un art en totes dues llengües. I em sento identificada amb el mot organisme de la segona accepció.

Penso en estratègies arran d’haver escrit l’altre dia, sense proposar-m’ho, sobre les maniobres d’orientació que diàriament realitzo quan inicio la conversa telefònica amb el meu pare.

M’he adonat que constantment miro de posar en joc estratègies diverses per fer front al deteriorament progressiu de les seves facultats cognitives. Inclouen un bon repertori d’accions possibles que no aconsegueixo incrementar, només mantenir amb prou feines. El que servia fa uns dies avui ja no serveix. El procés exigeix ​​innovar constantment per adaptar-se als canvis que es van produint.
El propòsit principal de totes les estratègies és cuidar-lo. Cuidar en un sentit ampli i profund que em resulta complex tractar d’explicar. Només vull destacar ara dues idees:

Equival a mirar de proporcionar-li tranquil·litat pau i assossec, mentre la seva identitat, la dels altres i el món fragmentat en el qual habita, es desintegren gradualment.

Equival també a mirar de preservar la seva dignitat.

Les estratègies que poso en marxa potser serveixin d’inspiració a altres persones. Tinc la impressió que es poden transferir a altres escenaris. Les possibilitats depenen dels paral·lelismes que cada persona pugui establir entre el que jo visc, percebo, sento i escric i la seva pròpia experiència, sigui quina sigui.

Porto dies intentant imaginar com dur a terme alguna acció senzilla que aconsegueixi fixar la seva atenció en alguna cosa que li pugui resultar mínimament agradable i atractiva, i als altres, raonable. M’agradaria poder desviar la seva atenció d’una imatge que ha construït el seu cervell (ho dic amb tot respecte) i que apareix de forma recurrent quan la seva mirada vaga pel jardí sense un objectiu concret i es queda presa en un lloc llunyà de la casa d’un veí. La imatge en qüestió, la que ell percep, consisteix en una persona (generalment una dona) penjada d’una finestra a punt de caure o de saltar. Li produeix desassossec.

La que jo percebo consisteix en un conjunt de tubs de canalització d’aigua i alguns cables de la línia elèctrica, sota la teulada, en una cantonada de la casa.

He recorregut a tots els trucs que fins ara m’havien donat resultat amb els Ocells-Fulles: aclucar els ulls, desenfocar la vista, decantar el cap, mirar des de la mateixa posició que ho fa ell, mirar sense voler veure, mirar volent veure, fer fotografies i veure-les repetides vegades després. No he tingut èxit, no aconsegueixo percebre a la persona que li sembla que està a punt de caure de la finestra i que li genera intranquil·litat.

Un tímid intent de parlar d’il·lusions òptiques, extraordinàries facultats de visió, i també de tubs d’aigua, no ha donat tampoc cap resultat.

Potser hagi sentit els meus arguments exposats amb molt de tacte, però li han entrat per una orella i li han sortit per l’altra, com es diu popularment, sense haver deixat cap empremta. És la dona que està a punt de saltar la que ha deixat empremta.

M’agradaria posar en joc alguna estratègia de distracció i mirar de canviar el focus d’atenció quan surti al jardí, de manera que existeixi un propòsit, per petit que sigui, que orienti la seva mirada.

Porto també dies pensant en com desviar el seu interès per una novel·la que mira de llegir. És de Pierre Loti. Crec que el llibre va pertànyer al seu pare i no tinc ni idea de com ha aparegut com a text de lectura. Sí sé que mirar de llegir-lo l’indueix a confusió. Dies enrere estava preocupat perquè per error havien inclòs el seu nom en una llista i això significava haver de marxar a l’Àfrica uns dies … La biografia dels personatges es confon amb la seva pròpia.

En el meu cap tot es fon i es confon, en sintonia amb la situació. Li dono voltes a una estratègia que inclou diverses maniobres:

1.Planejo deixar-li un llibre:

Potser així s’oblidi del llibre de Pierre Loti i pensi en ocells, en arbres, en casetes, menjadores, abeuradors … O potser no.

2.Tinc la intenció de construir (si puc, amb la seva ajuda) algun element senzill que puguem instal·lar per intentar atreure ocells al seu jardí.

És possible que així quan estigui en ell tingui alguna cosa concreta i específica que li interessi mirar i potser s’oblidi de la dona que està a punt de caure. Tant de bo fos així..

3. Penso en mirar d’incorporar com a tema de conversa freqüent i habitual als ocells reals, a més de mantenir ben vius als Ocells-Fulles.

Crec que em donarà peu a proposar diàlegs telefònics, activitats d’observació, a encomanar i compartir observacions i il·lusions, etc.

L’estratègia té en compte diverses coses:

  • Encara que ell ja no se’n recorda, els ocells sempre li han agradat i interessat. Temps enrere ja havíem instal·lat algun menjadora a la part de darrere del jardí, en una zona que ara pensa que no pertany a la casa que habita. Tinc la impressió que potser podrem reviure algunes emocions agradables
  • A mi els ocells també m’atrauen i em sento capaç de parlar sobre ells el temps que calgui sense cansar-me ni avorrir-me. I també em sento capaç d’escoltar les vegades que faci falta, el mateix relat sobre qualsevol assumpte ocellaire que ell vulgui explicar-me.
La clau està en tenir un tema per compartir. Tot i que  arribem a ell a través d’una estratègia de distracció, podem mirar de convertir-lo en molt més que una simple distracció.
Creativitat i Alzheimer

Alimentar ments creatives amb idees esbojarrades

 

El títol d’aquest article es correspon amb la frase que va servir de detonant connector i reconductor en la conversa telefònica que ahir vaig mantenir amb el meu pare.

Ja fa temps que la nostra conversa diària comença amb el que podríem anomenar maniobres d’orientació. Mentre espero que li apropin el telèfon sense fil escolto a distància la frase que forma part d’aquestes maniobres:  – És la teva filla Marta.

La fórmula és senzilla i efectiva. S’ha convertit en una rutina i així la meva identitat roman generalment estable durant la conversa i ell comença a parlar sabent, en aquell moment, amb qui ho fa.

Les següents maniobres se centren en l’espai, perquè pugui imaginar aproximadament on sóc. Això inclou referències al lloc de la casa on em trobo, el nom de casa meva, el del poble on està i altres detalls. Ara que ho escric penso de sobte en Perec i uns dels seus llibres: “Espècies d’espais“. La connexió que he establert em fa esbossar un somriure. La explicaré en un altre moment.

Ahir, després de les primeres maniobres d’orientació la conversa es va centrar en els núvols. A casa meva plovia i a la seva no. Ho vam atribuir als quilòmetres que ens separen. Els núvols el van connectar amb els mandales. Amb un dibuix en especial, que ell ha acolorit:

Ell ho descriu com núvols lligats amb filferro espinós. Riu sempre que es pregunta qui pot haver imaginat uns núvols així i em recorda que va ser un familiar seu el que li va explicar que el filferro serveix perquè no plogui, perquè els núvols no puguin deixar caure l’aigua. Sempre riem quan m’ho explica. Em sembla una explicació preciosa i no em canso d’escoltar-la.

Els núvols amb filferro el van inspirar altres pensaments i em va dir que seria una bona idea fabricar núvols per portar-los al lloc on fes falta que plogués (amb el filferro no hi hauria risc que perdessin l’aigua pel camí)

– Segur que encara no se li ha acudit a ningú, va afegir.

Em resulta fàcil i deliciós seguir-li el joc:

– Que bo !, li vaig dir. La teva idea em sembla boníssima i resoldria molts problemes.

La seva idea ens va donar peu a seguir parlant d’oficis relacionats amb els núvols, de sequera, recursos naturals i també de creativitat, un tema pel qual tots dos hem compartit sempre un gran interès. Ell sostenia que per inventar núvols transportables cal tenir una ment oberta i ser creatiu. Vam parlar d’imaginació i d’aplicacions de la creativitat i va ser en aquest moment del diàleg on vaig introduir la frase que encapçala l’article, i que ara transcric sencera:

– Bé, tu ja saps que jo treball amb professors i això em permet mirar d’alimentar ments creatives amb idees esbojarrades.

– Home, a això m’apunto jo!, em va contestar amb veu emocionada

Vaig trobar ràpid una resposta:

– DONCS AJUDA’M! Estic preparant un curs molt interessant i necessito idees boges. El curs és sobre el riure. Bé, no exactament sobre el riure, si no sobre les emocions positives i agradables i el riure és un dels aspectes que em proposo examinar de diverses maneres.

La frase va propiciar una connexió total. Tot d’una va desaparèixer miraculosament qualsevol rastre d’incongruència, de confusió entre fantasia i realitat i també les frases erràtiques com els núvols amb filferros que ens fan somriure, i la conversa va fluir entre nosaltres com fluïa anys enrere, durant una bona estona.

Vaig aprofitar i vaig seguir. Vaig seguir explicant-li un parell d’idees que estic madurant al meu cap. Li vaig explicar com vull propiciar un canvi de consideració del graciós d’un grup. Vaig compartir les meves idees amb ell. No tothom té la capacitat de ser graciós i de divertir als altres amb les gràcies que faci, així que li vaig explicar que em sembla interessant tractar de valorar i potenciar aquestes habilitats en benefici de la persona que les posseeixi i també de tot el grup. Tinc la impressió que a l’escola es renya sovint als graciosos (i en qualsevol grup sempre n’hi ha un). Es va sentir de sobte identificat i em va dir que ell ja no és un nen. Li vaig aclarir que no parlava d’ell, sinó de tots els nens graciosos. La meva proposta consisteix a reorientar les intervencions dels graciosos de manera que es produeixin en moments oportuns i fins i tot programats i contribueixin així no només a augmentar l’autoestima del graciós, sinó el benestar de tot el grup.

La meva idea li va semblar fantàstica. També em va dir que potser trobaré certa oposició a algunes de les meves propostes …

Vaig seguir explicant-li el que estic llegint sobre neurociència i les evidències científiques que existeixen de la relació entre el riure i l’aprenentatge. Si l’equació diu que a més riure millor s’aprèn, què creus tu que haurien de fer sovint els nens a l’escola? Riure? O estar tota l’estona calladets i quiets com volen molts mestres? Potser podria haver temps per a totes dues coses, no et sembla ?

No seguiré relatant la resta de la conversa. Va ser fabulosa i estimulant per a tots dos. Li van agradar tant les meves idees que va acabar dient-me que em veu guanyant un premi, un de molt important … el Nobel ?, li vaig preguntar. – Sí, aquest, aquest, va contestar …. i va fluir el riure contagiós a banda i banda del telèfon i jo em vaig sentir increïblement bé i crec que ell també.

Hem acordat seguir parlant sobre el tema. Tinc molt de temps per davant per preparar aquest i altres cursos i necessito idees boges per alimentar ments creatives. Sé que ell pot proporcionar-me-les, sense ni tan sols  proposar-s’ho. Sempre ha tingut un sentit de l’humor excepcional i facilitat per riure i provocar el riure dels altres.

Acabo explicant una anècdota que ho corrobora: Durant anys, hi va haver qui en comptes d’anomenar-lo pel seu nom li deia senyor Funes, el nom d’un actor còmic francès, de qui ara he buscat unes fotografies a internet:

 

 

La semblança entre tots dos, va ser durant una època, indiscutible.

Creativitat i Alzheimer

La propietat commutativa no és aplicable als Ocells-Fulla

Recomano aclucar els ulls per mirar les fotografies que apareixen en aquest article. Facilita la visió d’alguns Ocells-Fulla.

La regla número 1 per tractar amb malalts d’Alzheimer és:  NO CONTRADIR-LOS.

La regla és simple, breu i no dóna lloc a interpretacions. No obstant això, posar-la en pràctica pot ser més que complex, requereix disposar de temps (i d’imaginació) i manejar arguments ambigus.

L’aparició dels Ocells-Fulla en les nostres vides va tenir lloc mirant d’aplicar aquesta regla. Va ser una solució creativa que va néixer amb el propòsit de no contradir.

El meu pare veu ocells i els altres, fulles. La solució en aquest cas va ser fàcil: Es tracta d’Ocells -Fulla o Fulles-Ocell. Així ho vaig plantejar.

Però curiosament ell mai inverteix els termes. Sempre anteposa la paraula “ocells” a “fulles”. Per què no es confon mai ?, Com pot ser que no s’oblidi de l’ordre d’aquestes dues paraules ?, em pregunto. Jo sí que ho faig. Tot i que sempre miro de fer servir el binomi en l’ordre que sens dubte ell prefereix, suposo que és el meu inconscient el que fa que digui Fulles-Ocell sovint. Però quan m’escolto rectifico i torno a dir-ho en l’ordre adequat, conscient que la propietat commutativa no és aplicable als Ocells-Fulla.

Faig un incís per explicar que he repassat el que porto escrit fins ara i m’acabo d’adonar que inconscientment he escrit malament el títol de l’article. Ara el corregeixo.

Els Ocells-Fulla s’han convertit en un centre d’interès compartit i són el tema central de moltes converses. En el temps que portem jugant, han estat molts els dies en què s’han produït nous albiraments. Alguns em són comunicats per telèfon i produeixen un efecte col·lateral: expectació per saber quan apareixeré amb la màquina de fotos, no fos cas que desapareguessin abans que ho fes.

– Espero que no emprenguin el vol abans que jo pugui venir, li dic. – I si ho fan, segur que en trobarem altres.

Solem mantenir un diàleg ambigu sobre els Ocells-Fulla, a cavall entre la realitat i la imaginació, i sortegem amb rialles i bon humor tot tipus de contradiccions.

Us explico sense ambigüitats que quan la morera del veí va perdre les fulles, van desaparèixer tots els Ocells-Fulla que havien estat posats durant mesos sobre les seves branques, un sobre l’altre.

Aquest Ocell-Fulla és en realitat una oca. Té el cos molt llarg.

Afortunadament, des de llavors, la magnòlia del jardí es presta a intervenir en el joc dia rere dia. He de reconèixer que alguns albiraments són producte d’una observació especialitzada i imaginativa, que ha incrementat la llista d’espècies que es posen sobre l’arbre. No obstant això, altres albiraments són fàcils per a qualsevol que es dediqui durant una estona a observar  amb atenció, les fulles de la magnòlia:

 

 

 

 

 

 

– Està començant la primavera. Els Ocells-Fulla estan a punt de néixer, li vaig dir fa uns dies. – Els arbres estan començant a brotar i sospito que aviat tornarem a veure’ls.

Va trigar a reaccionar, però quan ho va fer va ser per dir-me: seran Ocells-Fulletes … I em va agafar el riure.

Creativitat i Alzheimer

¿Chineamos? Chineemos …

Vull explicar algunes coses sobre aquest article abans que el comenceu  a llegir:

L’he escrit en castellà, la meva llengua materna, i hi ha paraules i expressions de difícil traducció. He decidit deixar el títol tal com apareix en l’article original en castellà i també altres paraules que he destacat en color per facilitar la lectura. No obstant, tinc la impressió que l’article en castellà es llegeix millor. Us convido a fer-ho en la llengua original fent clic sobre la fotografia següent

♣

 

Chinear. (Del castellà, chino4: m. Basar regentat per xinesos)

  1. intr. Anar a comprar qualsevol cosa a un xinès.
  2. intr. Anar a un xinès a mirar, amb la intenció de comprar qualsevol cosa, en un altre moment.

Aquestes podrien ser les definicions del diccionari en cas que la Reial Acadèmia Espanyola, la RAE, acceptés les paraules “chinear” i “chino4”.

(Existeix la paraula “chinear” derivada de “chino3”. S’usa en alguns països llatinoamericans amb diversos significats relacionats amb la cura, els afalacs, l’interès, etc. pels nens, les persones en general o les coses)

♣

El nostre “chinear” va sorgir fa uns dos anys. Pertany al particular conjunt de paraules que fem servir el meu pare i jo per descriure algunes de les activitats que realitzem conjuntament, quan podem. En aquell moment, anar a comprar o a mirar al chino4 s’havia convertit en una rutina.

La paraula la va inventar ell i a mi em va entrar un atac de riure en sentir-la. Em va semblar absolutament apropiada i precisa de manera que la vam incorporar al nostre particular repertori de paraules creatives i des de llavors tots dos la seguim emprant.

Ell encara pot conjugar les formes subjuntives dels verbs. Li agrada fer-ho i li complau. Tinc una teoria que explica el per què, però ara no la comentaré.

El verb “chinear” també admet subjuntiu.

 – ¿Chineamos ?, li pregunto

I ell respon fent servir el subjuntiu: Chineemos

I llavors sortim junts a chinear. Recentment hem descobert un basar immens on hi ha exposats milers de productes. A mi em va bé chinear amb la intenció de tenir un catàleg visual de productes, en la memòria. Sovint la meva feina m’exigeix ​​comprar andròmines i materials de tot tipus.

A ell crec que li escau de meravella veure coses i parlar-ne. Així que chineamos dialogant sobre tot el que crida la seva atenció: les tapes de les paelles, els pots de plàstic, els Budes i els jardinets Zen, les bombetes, les llanternes, els marcs per a col·locar fotos, etc.

Hi ha alguns llocs que sempre atreuen la seva atenció:

  • La secció de capsetes, caixes i calaixos de fusta.
  • El passadís d’articles de papereria, que exhibeix clips, imants, lupes, retoladors, regles, quaderns, pinzells, pintures, etc. En ell, vam trobar fa uns dies dos “MINI MANDALES” fantàstics.
  • El passadís de materials per fer scratch book i tot tipus de treballs manuals en què hi ha penjats pals de fusta rodons, plans, de colors, dentats, llisos; miniatures encunyades, etiquetes, cintes, segells, ornaments metàl·lics, etc.

Solem adquirir algun producte d’aquestes seccions. Crec, tot i que no n’estic molt segura, que li dóna cert caràcter d’utilitat a l’activitat de chinear. Jo li ho expresso així:

– T’agraeixo que m’hagis acompanyat a comprar les coses que necessitava, així ja tinc una altra cosa resolta.

– Gràcies a tu he descobert uns palets nous que no coneixia. Compraré uns quants per fer proves. Tinc la sensació que es poden encaixar entre ells i que podré fer alguna construcció.

– Que bé que hagis volgut acompanyar-me!, necessitava investigar sobre alguns materials i ara ja sé el que tenen per quan els necessiti.

– Com m’alegro que a tots dos ens agradi chinear i a sobre coincidim en apreciar les mateixes coses!

– Quina sort haver vingut amb tu! Si no t’arribes a aturar davant els Budes no veig aquestes fascinants boles de vidre. Ara mateix em compro una. Tinc una col·lecció d’esferes impressionant, però cap de vidre com aquesta:

Es sorprèn una i altra vegada amb els mateixos productes, i jo igual. Però també amb coses noves, perquè hi ha tantes, que sempre hi ha lloc per la descoberta, la sorpresa i l’estímul. Traço una mena de recorregut selectiu que passa pels seus llocs preferits, condicionat lleugerament per algun encàrrec familiar específic o alguna necessitat o caprici meus.

Sempre chineamos junts. Fa uns dies em va explicar que ja havia estat al basar amb el meu amic primet. No recordava el seu nom i li vaig dir que jo tampoc, però que sabia a qui es referia.

No vaig saber buscar-me en aquell moment un àlies que encaixés en el seu record dissonant.

Tot i així, espero que el proper dia que li pregunti:

– ¿Chineamos ?

ell em contesti conjugant el seu estimat subjuntiu:

– Chineemos…

Creativitat i Alzheimer

Cara a cara sobre una branca. I tu què hi veus?

 

Fa dies vaig incloure la següent fotografia en un article que vaig dedicar als plomalls de miraguà.

En ella apareixen alguns fruits d’aquesta planta enfiladissa, penjant de les branques d’un arbre.

Estic segura que ningú s’ha adonat encara de la divertida escena que conté aquesta imatge.

No és fàcil veure-la, per fer-ho, cal saber percebre el món en clau Alzheimer. I tenir l’habilitat de veure el que altres no veuen …

Resulta que a la cantonada  inferior dreta, un ocell-fulla conversa cara a cara sobre una branca amb un insecte-fulla de color verd pàl·lid.

M’entra el riure quan els descobreixo.

¿Sobre què estaran conversant ?, em pregunto.

Havia previst acabar l’article en el paràgraf anterior, però he decidit seguir, sense modificar ni una coma del que ja havia escrit, amb el propòsit de divertir-me explicant com vaig esclatar en una riallada fa pocs dies, mentre conversava amb el meu pare sobre aquesta imatge, després d’haver escrit sobre ella.

Sempre intento fer-lo partícip de “mis jueguecitos creativos”, com els anomena ell en castellà, així que dies enrere li havia enviat la foto per saber si ell veia el mateix que jo. I no va ser així exactament. Vam conversar per telèfon i encara que percebia un ocell també em parlava d’un monstre i algunes idees inconnexes, així que vaig deixar que el tema s’esvaís. En directe crec que hagués estat més fàcil.

No obstant això, un cop tenia escrit el que ha acabat sent la meitat d’aquest article, vaig decidir tornar a treure el tema per telèfon i li vaig explicar que gràcies a ell he desenvolupat una capacitat especial per veure ocells-fulla i altres coses que habitualment la major part de gent no veu. Vaig afegir que li estic molt agraïda perquè contribueix al desenvolupament de la meva creativitat.

I vaig seguir explicant-li que examinant una foto que havia fet dies enrere, d’uns fruits de miraguà penjant d’un arbre, m’havia adonat que a la foto hi havia un ocell-fulla i un insecte-fulla conversant cara a cara en una branca.

– I de què parlen? – Em va preguntar.

La seva pregunta va ser el detonant de la meva riallada. Senzillament perquè tots dos ens havíem preguntat el mateix. Coincidències genètiques, em vaig dir. Tots dos estem igual de bojos o creatius …

Entre rialles, li vaig preguntar: I tu què creus? De què poden estar parlant un ocell-fulla i un insecte-fulla?

Va trigar poc a contestar:

– Aiii –, em va dir amb veu burleta i pausada, – és l’ocell qui parla, li està explicant a l’insecte lo difícil que resulta en aquest moment la vida ocellaire …

La meva rialla va anar in crescendo. Potser és difícil entendre el moment de màgica complicitat que vam establir en aquell moment: vaig saber que acabava de tenir un moment de projecció exquisida, amb el sentit de l’humor que l’ha caracteritzat tota la vida, i m’estava parlant d’ell mateix: la seva vida d’ocell està complicada …

El seu riure va emergir també a l’altra banda del telèfon i vam seguir una bona estona. S’encomana recíprocament i als dos ens escau sempre de meravella.
Creativitat i Alzheimer

L’Alzheimer i l’edat dels arbres

 

Per poder pensar en moltes coses, el meu cap crea imatges.

Per pensar en l’Alzheimer, he creat una imatge dinàmica que a mi em sembla preciosa i que té a veure amb l’edat dels arbres.

Aquests creixen per l’exterior. La fusta jove, acabada de formar (el càmbium), es forma a la part més superficial dels arbres i fa engrossir el tronc augmentant el seu perímetre. L’interior es va consolidant i dóna lloc a la fusta més compacta i dura (el xilema).

En créixer, els arbres produeixen anells concèntrics que són visibles a la fusta de moltes espècies quan es talla el tronc transversalment. Cada anell equival a un període de creixement. A les zones amb poca variació climàtica, on l’activitat vital dels arbres és contínua, amb prou feines es distingeixen. A les regions on se succeeixen les estacions, generalment els arbres produeixen dos anells anuals, de colors diferenciats segons si corresponen al període de creixement primaveral (més clar) o de tardor (més fosc). El gruix de cada anell varia depenent de factors com ara el ritme al qual creix cada espècie, les condicions ambientals, etc.

Cada anell constitueix un registre de creixement i proporciona nombroses dades als científics que els estudien. Se m’acut de cop i volta que les línies que configuren els anells dels arbres  vénen a ser com la nostra empremta dactilar: no hi ha dos models iguals. Cada arbre és únic. Com les persones.

Un dia, vaig imaginar que els records els emmagatzemem en cercles concèntrics, com els anells que generen els arbres en créixer. Un per cada any de vida, disposats en sentit invers a la fusta. Els anys de la nostra infància situats en els anells més allunyats del centre. Cada any interconnectat al següent, formant una xarxa de connexions que consolida la circumferència i li confereix identitat.

Els records dels malalts d’Alzheimer s’esvaeixen progressivament. El procés comença al centre, a l’espai que ocupa el present i segueix cap a l’exterior, desdibuixant les línies traçades durant tota una vida.

La pèrdua es percep dia a dia, però no segueix una pauta fixa. És impossible qualsevol intent de traducció a un algoritme.

Hi ha èpoques en què dóna la sensació que les línies que configuren els cercles i els enllaços, desapareixen a ritme vertiginós, però després el procés sembla alentir-se, uns pocs dies.

Porto molt de temps dedicant-me a pensar en la manera com la memòria sembla disgregar-se en fragments. Alguns fragments es volatilitzen, desapareixen, altres es redibuixen i es queden presos en llocs insospitats perquè s’han desplaçat a través dels espais que han quedat en blanc. Ara, de cop i volta connecten dos anells que abans estaven separats per molts altres.

El model de cercles concèntrics que he imaginat per poder pensar en el procés que succintament descric, és un model dinàmic.

Em permet registrar els canvis que recordo i que percebo, a la meva manera. Em permet assajar i provar, dibuixar i poetitzar sobre l’Alzheimer.

I també em permet intentar il·lustrar amb una bella seqüència d’imatges, un procés que no es pot aturar i que condueix irremeiablement a la desintegració de la identitat d’una persona.

El meu model dinàmic ha saltat al paper fa molts dies. He començat a crear una especial col·lecció de mandales que imagino s’anirà incrementant.

Dibuixo quan em ve de gust i tinc necessitat d’explorar idees sobre com percebo la pèrdua de memòria del meu pare.

I tot i que repasso els cercles frenèticament, perquè no s’esvaeixin, només ho aconsegueixo sobre el paper.

Creativitat i Alzheimer

Mandales dialogats

 

Els mandales dialogats fa mesos que han entrat en la nostra vida.

Hi va haver un treball previ, inesperat, espontani i intuïtiu. Perquè va ser la intuïció la que em va induir a pensar en cert moment que podíem treure-li partit al dibuix. Va ser arran d’un curs que vaig impartir al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), adreçat a mestres, el primer trimestre del curs escolar 2015-16. Vam treballar al voltant d’una exposició temporal titulada: “Espècies d’espais” i vam explorar les possibilitats d’aplicació de diverses activitats i exercicis per abordar el concepte d’espai, des de perspectives diferents. El curs es titulava: “Art contemporani i educació especial”.

Els malalts d’Alzheimer també són molt especials. I el meu pare, encara ho és més.

Li vaig proposar de participar ajudant-me en un projecte experimental de dibuix per poder valorar les possibilitats que ofereix treballar transformant figures i composicions repetitives. Aquests són dos dels seus primers treballs:

L’objectiu era que se sentís útil, dedicant algunes estones a treballar en alguna cosa que comportés certa dificultat per propiciar l’exercici de les seves habilitats i capacitats. Una cosa agradable que es convertís en un estímul. A ell sempre li ha agradat participar en els meus experiments creatius o en els meus “jueguecitos”, com els anomena de vegades en castellà, així que ajudar-me el fa sentir-se bé. Jo també realitzava els mateixos exercicis que li proposava:

Aquest va ser el principi i temps després, quan vam haver practicat amb uns quants projectes diferents amb més o menys èxit, vam arribar als mandales. Els primers van aparèixer arran d’una promoció dominical del diari “La Vanguardia” i des de llavors han propiciat moltes coses.

Després han anat apareixent altres models i altres formats que ja no són pròpiament mandales, sinó dibuixos per pintar, molt diversos.

Aquest l’estem pintant entre els dos i encara no l’hem acabat

 

Nosaltres li hem donat als mandales un enfocament especial.

A més de ser un treball individual que té ocupat al meu pare estones més o menys llargs segons el dia, s’han convertit en un motiu de diàleg constant que estimula, estic segura, les seves facultats.

El treball solitari i silenciós dels mandales té objectius concrets que no vull posar en qüestió. L’atenció i la concentració que requereix pintar-los sens dubte  aporta beneficis, però submergeixen a qui els fa en cert aïllament, que en el cas dels malalts d’Alzheimer no tinc clar que “sigui el millor”. Els seus mons circumdants es van desintegrant a poc a poc i es queden retrets i confusos davant d’un munt de coses per a les quals no troben explicació ni sentit. El progrés de la malaltia els aïlla cada vegada més, de TOT.

Els nostres mandales dialogats tenen una projecció cap a l’exterior, en lloc d’aïllar, connecten, o almenys, miren de fer-ho.

Connecten perquè són el centre de nombroses converses que portem compartint des de fa mesos. Diàriament per telèfon, i amb menor freqüència, en directe.

Les converses a distància conviden a parlar dels progressos i permeten posar l’accent en les descripcions i recordar vocabulari:

Digues-me en quin quadern estàs treballant. Explica’m quins elements apareixen en el dibuix en el qual treballes o en aquest que planeges començar perquè jo pugui fer-me una idea. I digues-me, ¿com estan disposats aquests elements? ¿I quins colors estàs utilitzant o planeges posar? Sé que la feina comporta dificultats, però estic segura que a mesura que avances també sents satisfacció …

Per telèfon tinc l’oportunitat de lloar la gràcia amb que combina els colors, la sensibilitat i el bon gust que demostra, la originalitat dels seus dissenys, lo divertides que resulten les seves idees, lo interessant que em semblen els seus plantejaments i també puc expressar la meva impaciència per veure en directe els seus avenços.

Quan ens veiem i podem fullejar junts els quaderns de dibuix, les converses són més intenses perquè les acompanyem amb els nostres gestos, rostres i expressions. I sorgeix el riure moltíssimes vegades, quan m’explica el que pensa o el que li suggereixen alguns dels dibuixos que pinta. Així han aparegut també els post-it, amb notes addicionals que li animo a escriure, adherides sobre alguns dibuixos, per no fer-los malbé. Percebo a través d’elles com es deteriora la seva cal·ligrafia.

De vegades repassem i ampliem les notes, i altres vegades escric directament a la cantonada d’algun dibuix que suscita un comentari espontani, per no oblidar-ho.

Hem començat a marcar algunes imatges, com la dona d’ulls ametllats i trets delicats que li he suggerit titular: “Bellesa oriental”. Va passar molts dies perduda, en mans de no sabem qui. Ara la tenim localitzada i amb ella, altres dibuixos que ens resulta fàcil trobar, quan li ve de gust que repassem els seus quaderns i dialoguem sobre ells. Li agradaria poder reproduir alguns dissenys sobre altres superfícies com fusta i tela i se’ls imagina col·locats en acollidors espais.

Fa dies va suggerir una cosa que potser puguem dur a terme. Tinc la impressió que ell ja ho ha oblidat. Però jo no. És més, el seu suggeriment m’ha fet idear moltes altres coses que m’encantaria poder posar en pràctica …

D’antuvi, aquesta secció dedicada a la creativitat i l’Alzheimer seguirà creixent, com els arbres …

 

Creativitat i Alzheimer

Percebre el món en clau Alzheimer

 

Ja fa temps que tinc la impressió que percebo el món en clau Alzheimer. El que vull dir és que connecto amb facilitat qualsevol cosa que em passi, vegi o escolti, amb l’Alzheimer.

Crec que aconseguiré explicar-ho amb certa claredat si poso alguns exemples. Em resulta fàcil fer-ho si parlo d’art contemporani. Treballo des de fa anys al seu voltant. Sempre ho he considerat un generador inesgotable d’aprenentatges. Exerceix en mi una atracció especial. Quan “m’exposo” a obres d’art contemporànies és en certa manera com si m’exposés al radi d’acció d’unes peces amb detonador incorporat, que en qualsevol moment poden causar una explosió al meu cap. Una explosió neuronal constructiva que consisteix  (així ho percebo jo), en una proliferació incontrolada de connexions entre neurones.

L’estiu passat, vaig estar treballant al voltant de la “Col·lecció 31“, una de les exposicions que mostra actualment el Museu d’Art Contemporani de Barcelona. Vaig conceptualitzar les visites i els materials didàctics de suport per a públic escolar (de 2 a 12 anys) i això em va donar l’oportunitat de conèixer en profunditat l’exposició.

Algunes de les obres que en formen part van fer que el meu cap connectés amb l’Alzheimer. Dues d’elles em serviran ara d’exemple per mirar d’explicar el sentit de la frase que encapçala aquest article.

“100 Jahre” Hans-Peter Feldmann 2001
Col·lecció MACBA

“100 Jahre“, de  Feldmann està formada per 101 retrats de persones que tenen des de vuit setmanes a 100 anys. Totes pertanyen al cercle social de l’artista. Estan disposades en línia, ordenades cronològicament i cadascuna d’elles porta escrit a sota, el nom de la persona retratada i la seva edat.

“Canción para Lupita” Francis Alÿs 1998
Col·lecció MACBA

“Canción para Lupita” d’Alÿs és una instal·lació senzilla, amb un tempo cíclic. Sobre la paret es projecta una animació de format reduït: una dona repeteix fins a l’infinit una senzilla acció que no té ni principi ni fi: sosté un got a cada mà i transvasa aigua d’un a un altre. Sona música. La lletra de la cançó es repeteix sense parar: Mañana , mañana, mañana, mañana …

Tots dos artistes realitzen una feina que em sembla especialment atractiva i interessant. L’obra de Hans-Peter Feldmann ja la coneixia i l’havia vist exposada en altres ocasions al MACBA (encara que mai la sèrie completa de fotografies) i en una ocasió també al Museu Reina Sofia de Madrid (la sèrie sencera). De Francis Alÿs coneixia altres obres, però aquesta no.

Que jo sàpiga, ni “100 Jahre” ni “Canción para Lupita”, ni cap altra obra d’aquests dos artistes té a veure específicament amb el tema que a mi m’ocupa ara mateix: l’Alzheimer. No obstant això, totes dues tenen relació amb el concepte de temps. I el temps possiblement sigui el que em connecta amb l’Alzheimer.

♣

Mañana , mañana, mañana, mañana, repeteix sense parar la lletra de la cançó que s’escolta en la instal·lació d’Alÿs. La melodia sona al meu cap, encara que no sigui capaç de reproduir-la. La vaig escoltar durant molta estona durant l’estiu, quan treballava a les sales del museu apropant-me a les obres des de perspectives i posicions diferents.

Defineixo “mañana” (demà) en clau Alzheimer:

Terme que s’usa amb freqüència com a recurs per no contradir als malalts d’Alzheimer i donar-los llargues a desitjos que expressen i que des de la perspectiva del cuidador (que sol ser força diferent a la del propi malalt) difícilment es poden dur a terme. Suposa també un intent de fer desistir als malalts de dur a terme una idea, un pla, un propòsit, etc. amb l’esperança que se n’oblidin. S’usa amb la intenció d’ajornar o posposar, moltes vegades de manera indefinida. També es poden emprar moltes altres expressions, amb el mateix sentit o intenció:

Més endavant, quan hi hagi ocasió, quan puguem planejar-ho, quan millori el temps, quan les temperatures siguin més agradables, millor en un altre moment, potser un altre dia, quan hi hagi temps, quan estiguis més descansat. Demà, demà, demà, demà …

El que més compte però és el to amb què són pronunciades aquestes expressions.

També és substancial la diferència que resulta d’anteposar “sí”, o “no”, a la paraula “demà” o a qualsevol de les expressions equivalents, quan es dóna resposta en temps present als desitjos expressats pels malalts d’Alzheimer .

Em prenc la llicència de prescriure l’ús reiterat del “sí” i recomano administrar-lo juntament amb un somriure sincer. Reconec també que es fa difícil seguir aquestes indicacions en tot moment.

♣

L’obra de Feldmann em suscita preguntes. Un reguitzell de preguntes que em dóna idees. Idees per posar en pràctica, idees per compartir, idees per somriure …

Herbert
86 años

Veig les fotos de Feldmann i penso en el meu pare, que percep com dia a dia s’incrementa la quantitat d’espais en blanc que té al seu cap. Així descriu ell la sensació que experimenta quan busca i no troba, una cara, una imatge, un record, una paraula, un detall. Té l’edat d’en Herbert.

De què em serviria ara disposar d’una col·lecció de fotos del meu pare preses any rere any com les que exposa Feldmann? Seves en aquest cas, no de les seves amistats.

Veia una línia recta a la paret i ara se m’apareix una quadrícula si al costat de cada fotografia situo la dels amics, familiars i coneguts que formen el cercle social del retratat.

Penso en els anys que indiquen les fotos: 6, 7, 8, 11, 42, 58, 83 … Quantes d’aquestes fotos hauria de “eliminar” si les trasllado a la memòria del meu pare? Quan miro d’imaginar-ho la paret s’omple d’espais en blanc, com els que ell percep al seu cap.

Em centro en les persones. Quants rostres de la sèrie hauria de desdibuixar o eliminar si es tractés del seu registre personal d’amics, familiars i coneguts? Quantes són les persones de la seva vida que ja no figuren en aquest registre? On han anat a parar, Quin ha estat el seu destí?

Ara que escric això, apareix un altre artista en el meu cap: Christian Boltanski i la seva obra “Réserve de Suisses morts” (Reserva dels suïssos morts). No segueixo la línia de pensament que em suggereix, però us convido a seguir l’enllaç que he inserit i a descobrir noves connexions.

M’aturo davant la foto d’Christoper, 8 anys. M’imagino al meu pare pujat als eucaliptus de la casa de les muntanyes quan tenia aquesta edat. Saltant d’un a un altre per les branques superiors, amb la seva sabateta ortopèdica. D’això no s’ha oblidat. Encara.

M’aturo davant la fotografia de les bessones, Ginger i Yvonne de 11 anys. La substitueixo per una altra en la qual apareixen les germanes bessones del meu pare, aproximadament amb aquesta edat. En aquesta foto encara existeixen, però el fil de la seva existència s’esvaeix només traspassar el llindar de la infància.

Em pregunto com disposar les fotos, d’una altra manera. En el cap del meu pare els records es desorganitzen i reorganitzen. Es disgreguen i vaguen lliures. També es queden enganxats en llocs insospitats i llavors fets separats per més de 40 anys conflueixen en un present real i fictici alhora. Quin ordre imprimiria ell a les imatges? Tinc la impressió que un exercici així el sumiria en el caos. Potser podríem establir grups. Això crec que podria funcionar. Els grups responen a criteris i hi ha alguns senzills que ell pot establir i també imaginar. Reconeix i distingeix a la perfecció, per exemple, les expressions amables, de les que no ho són.

La mare del meu pare, la meva àvia paterna, es deia Maria Victòria. Va morir als 94 anys. Ell ja no la recorda velleta, com la dona que apareix a la fotografia de Feldmann amb 6 anys més, la que conclou la sèrie, però sí recorda la seva mare quan era una bella jove. D’alguna manera ha immortalitzat la seva bellesa i sent emoció quan veu la fotografia.

Mª Victoria

Hi ha altres preguntes i idees que he tingut pensant en l’obra de Feldmann, però no seguiré explicant-les. Romandran de moment en l’esfera dels meus pensaments privats, juntament amb altres que tenen relació amb altres artistes que no vull en aquest moment desvetllar, però que sí tinc intenció de fer properament.

L’objectiu era explicar què vol dir percebre el món en clau Alzheimer i crec que els exemples que he posat són suficients com a mostra de les connexions inesperades que el meu cap estableix amb l’Alzheimer, davant de qualsevol estímul.

No sempre és l’art el detonant, però sí molt sovint. Tampoc les connexions generen sempre el mateix:  pot ser que sorgeixi una definició, o una bateria de preguntes que condueixi a imaginar un petit pla, o  a veure i percebre coses que altres persones no, tot i que es miri el mateix. Mai se sap … Prorrompre en riallades davant d’algunes coses aparentment poc gracioses també pot ser una conseqüència de percebre el món de la manera que he mirat d’explicar.

Percebre el món en clau Alzheimer suposa estar obert a establir associacions inesperades i a connectar mons dispars i distants, jugant a reduir distàncies. Requereix també estar disposat a gaudir, de les petites coses.