Els Ocells-Fulla i els Fulles-Ocell, habiten i voletegen al cap del meu pare i han niat en ell.

Així com la major part d’idees que voletegen al seu cap s’esvaeixen en dècimes de segon, els Ocells-Fulla porten temps instal·lats en algun dels pocs circuits memorístics que encara tenen capacitat per retenir esdeveniments.

Jo crec que és l’emoció la que encara manté l’activitat d’aquests circuits. En aquest cas l’emoció es refereix a la immensa CURIOSITAT que han despertat en ell aquests estranys ocells negres que s’han passat dies i dies (mesos) enganxats a una branca, fes vent o calma, sol o pluja.

El primer Ocell-Fulla va aparèixer a la magnòlia. Es va passar posat en una branca molts dies abans de descobrir que es tractava d’un Ocell-Fulla, i que el pogués capturar amb la càmera de fotos després de seguir la direcció en què apuntava la seva crossa per indicar-me amb precisió el lloc on presumiblement estava posat.

Els següents Ocells-Fulla, que ja no eren un, sinó molts, un esbart sencer, vaig trigar a trobar-los. Per molt que intentava seguir les seves indicacions espacials, la seva visió semblava ser producte d’una autèntica fantasia. Fins que em vaig adonar que potser el que calia és que jo canviés el meu punt de vista, pel d’ell. Això va implicar que jo passés a ocupar la seva butaca i mirés de situar-me en la seva mateixa posició, (la que adoptava quan observava els Ocells-Fulla posats).

El segon canvi, imprescindible per poder finalment veure’ls posats sobre una de les branques de la morera de la casa del veí, se’m va acudir en pensar en dos conceptes que tenen a veure amb la visió: clar i borrós.  Vaig pensar que, de vegades, coses que un veu de manera molt clara, altres persones les veuen borroses, i a l’inrevés. Així que, en comptes de tractar de veure clar, vaig tractar de veure borrós buscant l’efecte contrari. Asseguda a la butaca vaig aclucar els ulls forçant el desenfocament, després d’haver orientat la vista cap a la morera, i allà estaven: TOTS els Ocells-Fulla que ningú més que ell havia aconseguit veure fins al moment. Disposats a banda i banda de la branca, un a sobre de l’altre.

Aquesta primera visió, que potser va ser per a mi, també una revelació, la vaig traduir a l’instant a un esbós a llapis sobre paper. Va servir per connectar automàticament les dues visions, la seva i la meva, i que ell tingués en aquell moment la certesa que PER FI, jo havia vist els ocells.

Vaig tenir clar en aquell precís moment que s’obria un món de possibilitats de joc, creativitat, estímul neuronal, reforç de l’autoestima i llasos afectius , que em vaig proposar explotar. 

No són ocells, són Ocells-Fulla !!!!!!!! – Vaig exclamar. I és increïble la capacitat que tens de veure coses que altres persones no són capaces de veure. Tens un do natural per veure i reconèixer coses originals i boniques on altres veuen coses normals i vulgars i t’agraeixo que m’hagis ajudat a veure’ls perquè així ara tenim un magnífic tema de conversa i plans d’observació.

Mesos d’Ocells-Fulla i Fulles-Ocell, que no són el mateix, donaran peu, més endavant, a altres relats.

Mentre escrivia m’ha entrat curiositat a més per la frase popular que s’utilitza per referir-se a algunes persones: té el cap ple de pardals, i que en castellà és una mica més genèrica: té el cap ple d’ocells. Em venen ganes de riure, no ho puc evitar, tot d’una imagino quina mena d’ocells deuen omplir alguns caps … estic convençuda que hi ha una gran diversitat ….