He comentat que deixar una o més pomes en l’estat que mostra la següent fotografia, és producte d’un treball de col·laboració.

No totes les espècies d’ocells que visiten el jardí se senten atretes per la polpa d’aquesta fruita. Les preferències canvien segons les espècies, i hi ha qui té dietes més variades que altres.

Em resulta especialment simpàtic veure com els ocells fan relleus per menjar les pomes, sense que això provoqui grans conflictes entre ells. De vegades arriba algun nou pretendent de la fruita mentre un altre està picotejant la polpa i aquest, bé li cedeix el privilegi al nouvingut, o bé realitza un gest intimidatori que dóna a entendre a l’altre que ha de esperar el seu torn. No puc dir que hagi observat fins al moment a ningú participar en una baralla en l’aire per la possessió d’una poma. Dóna la sensació que hi ha un acord tàcit entre ells: una estona tu, una estona jo … i anem fent torns, així que no només col·laboren en la tasca de deixar la poma literalment en la pell, sinó que també comparteixen sense problemes la llaminadura que tenen a la seva disposició.

Mirava d’il·lustrar l’observació amb algunes fotografies que mostressin l’alternança de visitants, i com faig habitualment, vaig disparar la càmera nombroses vegades per assegurar alguna presa nítida i interessant. Després vaig seleccionar aquestes dues fotografies i em vaig adonar que apareix una nova espècie que encara no havia aparegut en els anteriors relats d’aquesta secció naturalista. Es tracta del tallarol capnegre, de la família dels sílvids, (igual que el tallarol de casquet), amb un tret distintiu característic: un anell ocular d’un intens color vermell. Les dues espècies de tallarols presenten dimorfisme sexual (diferències de mida i coloració entre exemplars d’ambdós sexes).

Els dos exemplars de les fotografies són femelles i m’he adonat que són les úniques que he aconseguit veure sobre de les pomes després de repassar desenes de fotos. Això ha fet que em preguntés:

Hi haurà algun motiu que impulsi a les femelles d’aquestes dues espècies de tallarols a alimentar-se de poma, mentre que sembla que als mascles no els interessi o atregui especialment? ¿Té la poma algun tipus de nutrient que les femelles aprecien, per algun motiu determinat?

Aquestes preguntes condicionaran, almenys uns dies, les meves observacions: Quin nombre o proporció de mascles i femelles de tallarols observaré els pròxims dies sobre de les pomes?

A aquesta l’he enxampat, (i m’ha costat), sobre una altra de les pomes que tinc penjades, després de sentir interès pel sexe dels tallarols que s’alimenten amb aquesta fruita. L’anell ocular vermell el llueixen mascles i femelles. No obstant això, elles tenen el dors de color marró (com l’exemplar de la fotografia), mentre que en els mascles és gris.

Fins ara el nombre de femelles albirades sobre de les pomes supera al dels mascles. La proporció en aquests moments és de 0 a 100% a favor d’elles (no recordo haver vist a cap d’ells). Voldria poder revelar una proporció diferent, així que m’esforçaré a albirar mascles, i en recollir dades.

Així queda una torrada quan una es posa a fer fotos d’ocells mentre prepara l’esmorzar …

L’exemplar que m’ha seduït a través de la finestra i que ha fet que em despistés fins que he vist sortir fum de la torradora, degustava àvidament una poma tallada per la meitat, penjada d’una canya de bambú.

Es tracta d’una tallarol de casquet (Sylvia atricapilla). La seva coroneta de color marró (el pili), indica que es tracta d’una femella. Aquesta espècie presenta una característica coneguda amb el nom de dimorfisme sexual. Això vol dir que mascles i femelles d’una mateixa espècie presenten diferències o variacions de forma, color, mida, etc. El mascle del tallarol té un pili negre i és més grisenc en general que la femella. Una cosa que tots dos exhibeixen és una fina ratlla de color blanc sota l’ull, com es pot apreciar en les imatges.

El tallarol que m’ha captivat aquest matí m’ha entretingut una bona estona fins que he aconseguit atrapar-lo amb la càmera, sobre la poma. No és fàcil aconseguir una bona presa, cal disparar moltes vegades i perseverar, anticipant-se una fracció de segon al moviment que propiciarà una imatge interessant.

Després del contratemps de la torrada he tornat a agafar la càmera mentre cuinava al migdia (amb molt de compte i un ull posat a la càmera i un altre a l’olla) i he seguit disparant.

Més tard, amb la cuina ja recollida, i una tassa de cafè, m’he tornat a quedar una estona embadalida veient el tallarol picotejar la poma i a moltes altres espècies gaudint d’altres llaminadures.

En un altre moment presentaré al mascle del tallarol de casquet d’avui i explicaré com atraure mallerengues, oferint-les enfilalls de cacauets penjats.