Últimament em pregunto sovint: Fins quan? Fins quan podré seguir mantenint la bonica relació que m’uneix al meu pare? Aconseguirà l’Alzheimer destruir-la, igual que ha fet amb la major part dels seus records?

Procuro no quedar-me atrapada en la pregunta. M’agradaria esborrar-la i trobar la manera d’esquivar-la, que el meu cap no la formulés, però cada vegada amb més freqüència, quan penjo el telèfon després de parlar amb ell, no ho aconsegueixo.

L’anterior article d’aquesta secció del bloc, titulat: “26 Nans / 26 Enanitos“, l’he dedicat a relatar resumidament el que ens ha unit aquest últim any i he obviat deliberadament fer referència al deteriorament físic i cognitiu que progressivament i sense fre, va experimentant.

Us convido a llegir aquest article abans que aquest, però per a qui no ho faci, vull indicar que la paraula “nans” que apareix en aquest text s’ha d’interpretar com a sinònim dels meus alumnes de segon curs de primària.

No puc negar que cada vegada és més difícil entaular conversa amb ell. Els nans m’han brindat l’oportunitat d’aconseguir-ho durant uns mesos, però el dia 1 de juny, mentre parlàvem per telèfon, la conversa va entrar en el terreny del surrealisme més genuí i vaig sortejar com vaig poder un episodi en el qual es van barrejar nans amb balenes i calamars gegants i l’expresident Rajoy.

Em va resultar impossible canalitzar la conversa i desfer el gran embolic que ocupava el seu cap en aquell moment. Quan vaig penjar el telèfon vaig anotar la data mentalment. Mai havia arribat a tal grau de confusió.

Des de llavors passa amb freqüència que la conversa amb ell adquireix tints surrealistes. És com si tractés d’encaixar peces que pertanyen a diferents puzles. El resultat no és consistent. Les peces no acaben d’encaixar bé i no aconsegueixen formar una imatge completa. Quan sembla que sí, una peça nova irromp en el joc. Arriba del present immediat o del passat més remot i mira de compartir espai amb les altres sense aconseguir-ho.

El seu cervell es deteriora, cert. I alhora fa l’impossible per mirar de perviure i seguir connectat amb la realitat. Les operacions que realitza i les estratègies que posa en joc fan que jo també percebi el seu deteriorament en termes de resistència. El seu cervell es resisteix a deixar de ser plàstic i crear connexions,  i fa tot el que pot per mantenir-se dinàmic, tot i que el resultat ens sembli absurd. No tinc cap dubte.

Penso que mentre es resisteixi, hi ha possibilitats, per petites que siguin. Possibilitats de seguir comunicant-nos i mantenir la nostra bonica relació. I les busco.

La cerca passa per seguir compartint amb el meu pare tot el que se m’acut. La meva ment artística m’ajuda. M’ajuda a seguir diàlegs surrealistes i a introduir andròmines i artefactes per a nans, en la nostra relació.

Dit així sona surrealista, ho sé. Estic adquirint pràctica a marxes forçades i diuen que tot s’enganxa … Ho escric esbossant un somriure. El meu pare i jo sempre hem compartit idees que als altres els haguessin semblat esbojarrades. Què hi ha de dolent en seguir fent-ho?

En arribar les vacances se’m va plantejar un problema inesperat. Quin seria el nostre tema favorit de conversa a falta de nans fantàstics?

No crec haver-ho dit fins ara: els meus nans han exercit en mi una terrible fascinació que no ha desaparegut durant l’estiu. Algunes idees que m’han quedat pendents d’explorar durant el curs escolar han trobat el moment d’emergir durant aquests dies. Així ha nascut una col·lecció de mini hotels per insectes, diversos models de calculadores i una petita flota de turismes i cotxes esportius, que esperen a casa a canviar d’escenari i activar aprenentatges i experiències divertides.

He tingut ocasió de compartir amb el meu pare tots els petits invents que he construït al llarg de l’estiu.

Un dels meus nans fantàstics, trapella, inventor i constructor de vocació, m’ha contagiat les ganes d’explorar en el terreny de l’automoció. Tenia ganes de fer proves reutilitzant materials i de construir cotxes sòlids i funcionals que no es trenquin amb la menor acció, que no perdin les rodes, que puguin utilitzar-se per jugar i per aprendre una infinitat de coses, connectant-los amb conceptes d’àmbits diferents. Vaig començar amb algunes idees senzilles i he anat afegint materials i provant diferents mecanismes.

M’agrada jugar, inventar i construir i al meu pare també. És un dels aspectes que em permet recordar-li el nostre parentiu quan apareix l’oportunitat en el transcurs d’una conversa. Llavors, surt a col·lació el refrany: “De tal palo tal astilla” , (que en català equivaldria a: “Tal pare, tal fill”),  i li explico entre rialles que amb el que a ell li agrada jugar, no és d’estranyar que jo, la seva filla, hagi heretat la seva mateixa afició i unes altres quantes … A ell li agrada que l’hi recordi i gaudeix quan les podem compartir.

Quan vaig començar a divertir-me construint senzills vehicles vaig pensar en ensenyar-los i en demanar-li opinió i consell. Es tracta que participi aportant idees en la mesura que pugui i no que assumeixi el paper de receptor passiu.

En algun moment he arribat a la conclusió que és més fàcil entaular diàleg amb ell al voltant d’objectes físics i reals que pugui observar i manipular que parlar de coses que no veiem.

Primer li vaig explicar per telèfon en què estava treballant i així vam recuperar en certa manera als nans. Després van seguir les visites en directe amb els diferents prototips davant. Va estar examinant-los i fent proves per comprovar el funcionament de les rodes. En la primera sessió de contacte es va atrevir a amonestar-amb afecte per no haver treballat amb molta precisió atès que les rodes d’un dels vehicles efectuaven en girar una trajectòria estranya. Va suggerir que emprés imants per impulsar un dels models i va intentar imaginar algun mecanisme que ho permetés.

Les seves observacions em va portar a provar noves solucions, materials i també acabats. El cotxe esportiu va prendre forma quan li vaig incorporar uns vistosos tubs d’escapament i li vaig pintar la carrosseria. Només li falta el pilot!

Aleshores va aparèixer en escena el senyor Perkins. Va sorgir entre els meus dits a partir d’una petita porció de plastilina. Amb immens somriure i ulls ben oberts es va instal·lar còmodament al bòlid.

Quan el meu pare el va veure, va esbossar un somriure encantador i va allargar la mà per veure’l de prop.

–Et presento al senyor Perkins-, li vaig dir divertida mentre observava la seva reacció.

No tinc cap dubte que li va agradar. La seva expressió, la seva mirada somiadora, ho indicava a les clares. No li vaig explicar que el nom del conductor del bòlid és una mena d’homenatge a una nana fantàstica que no forma part del meu grup, però amb qui he tingut relació aquest any. Li he posat al pilot el nom de la seva màquina d’escriure Braille. Crec que no hauria entès l’explicació, però estic convençuda que en una altra època li hauria agradat saber sobre el seu origen.

Sí li vaig explicar la quantitat de coses que se m’han ocorregut que es podrien fer si cada nan es construís un cotxe i el partit que crec que se li podria treure al propi procés de construcció. Li va semblar molt interessant i va suggerir algunes coses.

Mentre impulsava un dels cotxets sobre la taula amb molta cura, provant el gir de les rodes, em va dir de sobte:

-Escolta, a mi també m’agradaria construir-ne algun.

Ens vam mirar i vam riure tots dos amb complicitat. El meu cap va valorar per uns instants la possibilitat de portar-li un conjunt de peces perquè fes proves, però la vaig desestimar en un no res. Ja no pot fer activitats sol. Necessita companyia constant i que el guiïn.

Instants després suposo que el contacte amb el cotxe el va transportar a una altra època i va topar amb un record extraviat de la seva infància: el Mecano. Un joc de peces metàl·liques de l’època que li permetia fer tot tipus de construccions i incorporar senzills mecanismes. Vaig estar a punt de dedicar-li un article sencer fa temps. Potser un dia recuperi les notes que conservo i ho faci. El seu record ens va donar peu a parlar amb emoció de politges, rodes, rodes dentades, grues, braços giratoris, etc.

Asseguts sota el til·ler, al seu jardí, a la sala d’estar, o al menjador, hem compartit bones estones aquest estiu. Estones de connexió i complicitat que m’han fet oblidar per moments la pregunta que m’inquieta últimament i que ha donat nom a aquest article.

No obstant això, les nostres converses per telèfon i en directe tenen efectes secundaris imprevisibles que no soc capaç d’anticipar. La nit que va seguir a una de les meves visites va estar buscant les claus del seu cotxe, assegurant que el tenia aparcat al carrer. Pel que m’han explicat, va resultar difícil persuadir-lo perquè abandonés la cerca. I fa un parell de dies em va explicar il·lusionat que tornava a tenir cotxe, però quan va mirar d’explicar-me alguna cosa en relació amb ell em va dir contrariat que havia oblidat on era exactament, així que li vaig contestar que no es preocupés, que segur que apareixeria. No vaig saber molt bé quin efecte va tenir la meva resposta. Em passa sovint.

El seu cap intenta encaixar peces i es barregen els puzles. Passat i present, ficció i realitat.

El seu últim cotxe fa temps que va desaparèixer de la seva vida. Era un Opel corsa i ell l’anomenava: “el ferrarito”. Al meu pare li hauria fet il·lusió tenir un Ferrari. Potser s’hagi imaginat aquests dies conduint el bòlid del senyor Perkins … I si és així, no és estrany que no recordi on és aparcat…