Vaig anticipar aquest article ara fa uns dies. Em va quedar pendent explicar una deliciosa anècdota relacionada amb el quadern de dibuixos en què ha estat treballant el meu pare, malalt d’Alzheimer, durant molt de temps, i al qual he dedicat l’anterior article d’aquesta secció: “Mandales dialogats II. Patrons “. Us convido a llegir-lo si encara no ho heu fet.

Estava convençuda que aquest quadern havia passat a formar part dels acabats, però no és així. L’últim dia que vaig estar amb ell a casa seva, ho vam estar comentant de nou i vam  fullejar totes les pàgines a les que encara no ha posat color. Té el propòsit de seguir amb ell, tot i que dies enrere semblava que l’havia aparcat definitivament.

Ja fa mesos em va explicar el que havia fet en arribar a una pàgina determinada. Aquesta es compon de dibuixos solts i el centre l’ocupa una escena que ell em va descriure així:

 

– Hi ha un cor i dos éssers humans besant-se, o això sembla, que ha fet l’autor de la pàgina. Llavors posa “Kiss me“.

I va seguir explicant-me:

– Ara he entrat jo i ho he posat davant d’un ocellet i una ocelleta. Bé, he posat “kis mi again“. Saps el que vol dir ?, em va preguntar.

– Besa’m de nou ?, li vaig dir jo.

– Exacte!, va contestar

I vam riure tots dos a banda i banda del telèfon.

Tot i que afortunadament vaig prendre algunes notes d’aquella conversa, no puc reproduir el to ni totes les paraules amb què em va descriure el dibuix i la seva intervenció, però sé que a ell li va donar la sensació d’haver fet alguna cosa una mica fora de lloc. Es va excusar en cert sentit per haver-se fixat en una escena d’amor explícit i va recalcar que el dibuix no era obra seva, si no de l’autor de la pàgina, que òbviament no era ell. També va expressar cert dubte sobre el fet que els personatges que apareixen s’estiguessin fent un petó. És cert que els llavis de les dues figures no arriben a tocar-se, però no crec que fos això el que el va impulsar a posar-ho en dubte. Va ser més aviat el seu habitual pudor i discreció el que el va impulsar a expressar-ho així.

L’escena el va emocionar d’alguna manera que no sé ni puc explicar. Però no tinc cap dubte que va aconseguir fer un “clic” a l’interior de la seva seu cap i el va connectar amb les seves vivències. Encara que no pugui recordar-se de fets concrets, moltes coses han deixat una mena de sediment o pòsit. Les mostres d’afecte constitueixen un d’aquests pòsits i estic convençuda que actualment són les que aconsegueixen retenir alguns records recents i no tan recents en el seu cap. Com si fossin un poderós adhesiu. La frase que ell espontàniament ha inclòs en el dibuix crec que també constitueix un bonic exemple. “Again”, expressa el seu desig de preservar l’afecte que rep de les persones, encara que ho hagi posat sota els ocellets.

Dies després, i en diverses ocasions, hem tornat a comentar el contingut d’aquesta pàgina del seu quadern.

Tot i que la primera vegada va deixar molt clar qui havia escrit la frase, en les converses posteriors que hem mantingut, s’ha referit sempre a la intervenció  d’un graciós, que en algun moment ha intervingut a la pàgina i ha escrit el que ha escrit. Ell ja no s’ha tornat a fer responsable de la frase.

Des del primer moment vaig pensar que el canvi de versió no es devia al fet de no recordar-se que havia estat ell, sinó a la necessitat de sentir-se lliure de culpa en cas que algú el pogués acusar d’haver escrit alguna cosa impròpia. Si ell no ha estat, no hi ha problema. Alhora el terme “graciós” li permet referir-se a si mateix sense fer-ho de manera explícita.

Recordo que, en més d’una ocasió, quan ha fet referència al graciós, li he dit que a mi em semblava un graciós amb molta gràcia i que la frase que ha escrit em resulta molt simpàtica. El meu comentari li fa canviar el to automàticament: comença a referir-se al graciós com queixant-se del que ha fet (per si de cas), i quant jo lloo la seva intervenció noto com canvia i corrobora, divertit, que a ell també li sembla simpàtica i graciosa la frase.

La figura del graciós que fa males passades no és la primera vegada que apareix. Temps enrere va ser el responsable de pintar de color verd la cua d’una cabra pujada a un arbre. L’episodi el va mantenir enutjat una llarga temporada, fins que va aconseguir dissimular una mica el color verd, pintant a sobre amb marró i ocre.

Vaig intentar imaginar hipòtesis factibles que expliquessin per què la cabra tenia la cua de color verd sense suggerir-li mai que hagués estat ell el responsable de pintar-la així. Les meves propostes no el van convèncer, va seguir enutjat, perquè algú l’havia pintat incorrectament.

Fa pocs dies un esperit s’ha ficat en un dels quaderns de mandales centrats en els quals està treballant i ha pintat unes línies de forma inadequada. Ara intenta eliminar-les amb la goma d’esborrar, però no li resulta fàcil i l’enutja que hagin aparegut com per art de màgia sobre el paper.

Els graciosos i els esperits em fan somriure. Em sembla deliciosa la manera com el meu pare responsabilitza a aquests éssers anònims d’accions de les que no se sent satisfet o de les que pensa que li poden renyar per haver-les dut a terme. És molt sa responsabilitzar a altres de tals coses. Es viu molt més tranquil així.

Seria fàcil atribuir a l’Alzheimer la mala memòria del meu pare en relació amb el que acabo d’explicar, però jo crec que la malaltia no és la causa.

Jo ho interpreto des d’una altra òptica. Una lectura recent d’un llibre de Rojas Marcos, titulat: “Eres tu memoria. Conócete a ti mismo”, ha fet que descobrís que en general totes les persones modifiquen els seus records:

“En realidad, la memoria es creativa y tienen el poder de renovar las cosas que guarda con el fin de adaptarlas o hacerlas coherentes con los cambios que experimentamos a lo largo de la vida. Así, con el tiempo añadimos y sustraemos detalles de las experiencias pasadas que conservamos en la memoria, y cuanto más tiempo transcurre, más las transformamos. La memoria, pues, reconstruye nuestra historia con los recuerdos del ayer, pero antes los modela y los enmarca en el contexto de nuestras creencias y puntos de vista de hoy”. 

Luis Rojas Marcos

Jo crec que la memòria del meu pare, tot i l’Alzheimer, encara és creativa. No és que s’hagi oblidat d’alguns detalls que expliquen com han aparegut paraules, línies i taques de color en els seus quaderns sinó que ha transformat els seus records per sentir-se còmode. És preferible atribuir a altres les coses de les que un mateix no se sent satisfet o segur. En aquest sentit sembla que la seva memòria funciona com la de qualsevol altra persona que no pateixi aquesta malaltia.

També fa el contrari: se sent responsable o autor de coses que no ha fet però que li hauria agradat fer i que acaba atribuint-se. La seva memòria creativa li proporciona un equilibri i una satisfacció dignes d’admiració. Escric això amb certa enveja i també amb un somriure als llavis.

I acabo amb una frase, també de Luis Rojas Marcos, que vaig llegir no recordo on, ja fa molt temps i que ara adquireix per mi nous significats:

“Per ser feliç cal tenir bona salut i mala memòria“