Per poder pensar en moltes coses, el meu cap crea imatges.

Per pensar en l’Alzheimer, he creat una imatge dinàmica que a mi em sembla preciosa i que té a veure amb l’edat dels arbres.

Aquests creixen per l’exterior. La fusta jove, acabada de formar (el càmbium), es forma a la part més superficial dels arbres i fa engrossir el tronc augmentant el seu perímetre. L’interior es va consolidant i dóna lloc a la fusta més compacta i dura (el xilema).

En créixer, els arbres produeixen anells concèntrics que són visibles a la fusta de moltes espècies quan es talla el tronc transversalment. Cada anell equival a un període de creixement. A les zones amb poca variació climàtica, on l’activitat vital dels arbres és contínua, amb prou feines es distingeixen. A les regions on se succeeixen les estacions, generalment els arbres produeixen dos anells anuals, de colors diferenciats segons si corresponen al període de creixement primaveral (més clar) o de tardor (més fosc). El gruix de cada anell varia depenent de factors com ara el ritme al qual creix cada espècie, les condicions ambientals, etc.

Cada anell constitueix un registre de creixement i proporciona nombroses dades als científics que els estudien. Se m’acut de cop i volta que les línies que configuren els anells dels arbres  vénen a ser com la nostra empremta dactilar: no hi ha dos models iguals. Cada arbre és únic. Com les persones.

Un dia, vaig imaginar que els records els emmagatzemem en cercles concèntrics, com els anells que generen els arbres en créixer. Un per cada any de vida, disposats en sentit invers a la fusta. Els anys de la nostra infància situats en els anells més allunyats del centre. Cada any interconnectat al següent, formant una xarxa de connexions que consolida la circumferència i li confereix identitat.

Els records dels malalts d’Alzheimer s’esvaeixen progressivament. El procés comença al centre, a l’espai que ocupa el present i segueix cap a l’exterior, desdibuixant les línies traçades durant tota una vida.

La pèrdua es percep dia a dia, però no segueix una pauta fixa. És impossible qualsevol intent de traducció a un algoritme.

Hi ha èpoques en què dóna la sensació que les línies que configuren els cercles i els enllaços, desapareixen a ritme vertiginós, però després el procés sembla alentir-se, uns pocs dies.

Porto molt de temps dedicant-me a pensar en la manera com la memòria sembla disgregar-se en fragments. Alguns fragments es volatilitzen, desapareixen, altres es redibuixen i es queden presos en llocs insospitats perquè s’han desplaçat a través dels espais que han quedat en blanc. Ara, de cop i volta connecten dos anells que abans estaven separats per molts altres.

El model de cercles concèntrics que he imaginat per poder pensar en el procés que succintament descric, és un model dinàmic.

Em permet registrar els canvis que recordo i que percebo, a la meva manera. Em permet assajar i provar, dibuixar i poetitzar sobre l’Alzheimer.

I també em permet intentar il·lustrar amb una bella seqüència d’imatges, un procés que no es pot aturar i que condueix irremeiablement a la desintegració de la identitat d’una persona.

El meu model dinàmic ha saltat al paper fa molts dies. He començat a crear una especial col·lecció de mandales que imagino s’anirà incrementant.

Dibuixo quan em ve de gust i tinc necessitat d’explorar idees sobre com percebo la pèrdua de memòria del meu pare.

I tot i que repasso els cercles frenèticament, perquè no s’esvaeixin, només ho aconsegueixo sobre el paper.