Sovint, molt sovint, les estratègies que dissenyo i planejo dur a terme, pateixen canvis inesperats sobre la marxa. A priori res garanteix que funcionin en el sentit que pretenc. I el que passa és que sovint canvia la percepció que tenia sobre un determinat assumpte i m’adono que és preferible pretendre alguna cosa diferent del que havia pensat inicialment.

Fa pocs dies estava convençuda que valia la pena intentar que el meu pare s’oblidés d’un llibre que mira de llegir i li produeix alguna confusió.

He canviat d’opinió. Tot i que el llibre pugui induir-li pensaments estranys en alguns moments, he estat indagant una mica sobre ell, de diverses maneres que ara explicaré i vull mirar de fer el contrari del que havia pensat: en comptes de procurar que se li oblidi, centraré l’atenció en ell.

Per saber del llibre, el primer i més important que he fet, ha estat preguntar-li a ell directament quan s’ha presentat l’ocasió, estant tots dos sols. Malgrat els estralls que l’Alzheimer ha fet en la seva memòria, hi ha coses que encara segueixen vives, tot i que ensopides, entre els seus records. Es revifen normalment a causa d’un objecte, una paraula, una frase, o una imatge que porten associada una càrrega emotiva. Actuen com un detonant i donen vida en la seva ment a alguns records, per un espai de temps impredictible.

El llibre que mira de llegir és un recull d’algunes de les novel·les de l’escriptor francès Louis Marie-Julien Viaud, conegut amb el pseudònim de Pierre Loti (1850-1923). Ha actuat com un detonador i l’ha fet recordar que quan era nen no el va poder llegir perquè el seu pare no l’hi va permetre, argüint que no resultava apropiat per a la seva edat. També recorda que a casa es reunien familiars i amics molt sovint per parlar de llibres, perquè hi havia molta afició a la lectura. Té la impressió d’haver sentit parlar de l’autor en aquestes reunions, en les quals ell no hi podia participar i sent una gran curiositat i interès per llegir-lo. Li sembla que parlaven molt bé de Loti.

El vincle emotiu que l’uneix al llibre és evident. Ara té l’ocasió de rescabalar-se i resoldre una cosa que no va poder fer de petit, donar-se la satisfacció de llegir-lo*. El seu pla no comporta més perill que, alguns detalls novel·lescos s’incorporin a la seva pròpia biografia i li produeixin alguna confusió. També podria ser que ja l’hagués llegit, però si és així no representa cap problema perquè no se’n recorda.

*Em fa pena pensar que en realitat ja no pot accedir a aquesta satisfacció, encara que mantinguem la il·lusió que ho pot fer.

I em pregunto ¿Per què haig de procurar que s’oblidi del llibre? Per què en comptes d’això no parlem sobre el llibre i tots els records i pensaments que li suscita? Em sembla molt més apropiat i respectuós. No ho havia pensat així en el primer moment i sé per què, encara que no ho expliqui. El que compta, al meu entendre, és que ha canviat la meva percepció i això em dóna l’oportunitat de modelar una nova estratègia d’una manera molt diferent a la que havia pensat. Ha canviat perquè l’he escoltat.

Recorro a internet per seguir indagant sobre Pierre Loti. Llegeixo amb atenció sobre la seva vida, els seus viatges, i descobreixo que el llibre del meu pare és un recull d’algunes de les seves novel·les. Em criden especialment l’atenció els títols d’aquestes i n’hi ha un en particular que m’atrau irresistiblement: Madame Crisantem.

Segueixo indagant i Madame Crisantem em porta a Madame Butterfly. Em submergeixo en records de la meva infància que em condueixen a una de les peces del joc del Majhong que havia estat del meu avi. Va ser un obsequi que va rebre sent cònsol de Costa Rica a Espanya. He passat llargues hores jugant amb ell al costat del meu pare i la meva germana. La peça de Madame Butterfly irrompia en el joc per ser canviada per una altra. L’afortunat que l’havia robat de la muralla, la col·locava sobre el seu faristol, a la vista de tots. Madame Butterfly no participava en el joc, només feia d’espectadora.

Torno a internet i a Pierre Loti. Sense adonar-me m’he llegit el capítol d’un estudi de Luisa Mª Gutiérrez, de la Universitat de Saragossa titulat: Chrysantheme. Realitat o llegenda. Pierre Loti i A.B. de Guerville. Dues imatges del Japó. Descobreixo que Loti és un personatge controvertit que fa gala d’un sentit de l’humor mordaç i burlesc que ratlla el menyspreu i que es posa en relleu en la major part de les seves novel·les i escrits, i també en Madame Crisantem. La meva curiositat va in crescendo i no s’atura fins a saber més de l’argument.

Algunes anècdotes que llegeixo sobre Loti em fan somriure. Segur que al meu pare també, quan li expliqui algunes coses que he descobert. Sento que ja disposo de material suficient per convertir el llibre que tant li atrau en el centre d’una emotiva conversa.

*

Vull aclarir un detall. Quan dic: “el llibre que mira de llegir” és perquè, encara que llegeixi, la seva malaltia no li permet retenir en la memòria suficients dades com per poder teixir i retenir cap fil argumental, encara que sí alguns detalls inconnexos.

Sabent-ho, admiro l’esforç que realitza i contribuiré, mentre pugui, a mantenir la seva il·lusió.

Totes les imatges d’aquest article provenen d’internet