Els mandales dialogats fa mesos que han entrat en la nostra vida.

Hi va haver un treball previ, inesperat, espontani i intuïtiu. Perquè va ser la intuïció la que em va induir a pensar en cert moment que podíem treure-li partit al dibuix. Va ser arran d’un curs que vaig impartir al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), adreçat a mestres, el primer trimestre del curs escolar 2015-16. Vam treballar al voltant d’una exposició temporal titulada: “Espècies d’espais” i vam explorar les possibilitats d’aplicació de diverses activitats i exercicis per abordar el concepte d’espai, des de perspectives diferents. El curs es titulava: “Art contemporani i educació especial”.

Els malalts d’Alzheimer també són molt especials. I el meu pare, encara ho és més.

Li vaig proposar de participar ajudant-me en un projecte experimental de dibuix per poder valorar les possibilitats que ofereix treballar transformant figures i composicions repetitives. Aquests són dos dels seus primers treballs:

L’objectiu era que se sentís útil, dedicant algunes estones a treballar en alguna cosa que comportés certa dificultat per propiciar l’exercici de les seves habilitats i capacitats. Una cosa agradable que es convertís en un estímul. A ell sempre li ha agradat participar en els meus experiments creatius o en els meus “jueguecitos”, com els anomena de vegades en castellà, així que ajudar-me el fa sentir-se bé. Jo també realitzava els mateixos exercicis que li proposava:

Aquest va ser el principi i temps després, quan vam haver practicat amb uns quants projectes diferents amb més o menys èxit, vam arribar als mandales. Els primers van aparèixer arran d’una promoció dominical del diari “La Vanguardia” i des de llavors han propiciat moltes coses.

Després han anat apareixent altres models i altres formats que ja no són pròpiament mandales, sinó dibuixos per pintar, molt diversos.

 

Nosaltres li hem donat als mandales un enfocament especial.

A més de ser un treball individual que té ocupat al meu pare estones més o menys llargs segons el dia, s’han convertit en un motiu de diàleg constant que estimula, estic segura, les seves facultats.

El treball solitari i silenciós dels mandales té objectius concrets que no vull posar en qüestió. L’atenció i la concentració que requereix pintar-los sens dubte  aporta beneficis, però submergeixen a qui els fa en cert aïllament, que en el cas dels malalts d’Alzheimer no tinc clar que “sigui el millor”. Els seus mons circumdants es van desintegrant a poc a poc i es queden retrets i confusos davant d’un munt de coses per a les quals no troben explicació ni sentit. El progrés de la malaltia els aïlla cada vegada més, de TOT.

Els nostres mandales dialogats tenen una projecció cap a l’exterior, en lloc d’aïllar, connecten, o almenys, miren de fer-ho.

Connecten perquè són el centre de nombroses converses que portem compartint des de fa mesos. Diàriament per telèfon, i amb menor freqüència, en directe.

Les converses a distància conviden a parlar dels progressos i permeten posar l’accent en les descripcions i recordar vocabulari:

Digues-me en quin quadern estàs treballant. Explica’m quins elements apareixen en el dibuix en el qual treballes o en aquest que planeges començar perquè jo pugui fer-me una idea. I digues-me, ¿com estan disposats aquests elements? ¿I quins colors estàs utilitzant o planeges posar? Sé que la feina comporta dificultats, però estic segura que a mesura que avances també sents satisfacció …

Per telèfon tinc l’oportunitat de lloar la gràcia amb que combina els colors, la sensibilitat i el bon gust que demostra, la originalitat dels seus dissenys, lo divertides que resulten les seves idees, lo interessant que em semblen els seus plantejaments i també puc expressar la meva impaciència per veure en directe els seus avenços.

Quan ens veiem i podem fullejar junts els quaderns de dibuix, les converses són més intenses perquè les acompanyem amb els nostres gestos, rostres i expressions. I sorgeix el riure moltíssimes vegades, quan m’explica el que pensa o el que li suggereixen alguns dels dibuixos que pinta. Així han aparegut també els post-it, amb notes addicionals que li animo a escriure, adherides sobre alguns dibuixos, per no fer-los malbé. Percebo a través d’elles com es deteriora la seva cal·ligrafia.

De vegades repassem i ampliem les notes, i altres vegades escric directament a la cantonada d’algun dibuix que suscita un comentari espontani, per no oblidar-ho.

Hem començat a marcar algunes imatges, com la dona d’ulls ametllats i trets delicats que li he suggerit titular: “Bellesa oriental”. Va passar molts dies perduda, en mans de no sabem qui. Ara la tenim localitzada i amb ella, altres dibuixos que ens resulta fàcil trobar, quan li ve de gust que repassem els seus quaderns i dialoguem sobre ells. Li agradaria poder reproduir alguns dissenys sobre altres superfícies com fusta i tela i se’ls imagina col·locats en acollidors espais.

Fa dies va suggerir una cosa que potser puguem dur a terme. Tinc la impressió que ell ja ho ha oblidat. Però jo no. És més, el seu suggeriment m’ha fet idear moltes altres coses que m’encantaria poder posar en pràctica …

D’antuvi, aquesta secció dedicada a la creativitat i l’Alzheimer seguirà creixent, com els arbres …