L’autonomia dels malalts d’Alzheimer, com el meu pare, decreix inexorablement. És un problema que repercuteix en la persona que el cuida i acaba exigint d’ella una atenció de 24 hores al dia sense interrupció.

Els que no som cuidadors, sinó acompanyants ocasionals habituals, com és el meu cas, podem exercir un paper diferent al de les persones que a més d’intentar cuidar-se a si mateixes, tenen cura d’ells durant tot el dia.

Una de les coses que jo em plantejo és aprofitar el temps que passo amb el meu pare fent el que jo anomeno activitats conjuntes. El concepte és ben senzill: en comptes de sortir a passejar-lo, surto de passeig amb ell. En comptes de seure’l sota el roure, ens asseiem tots dos junts, i passem l’estona “a l’estil Thoreau”.

La diferència pot semblar subtil, però és substancial. Es tracta de compartir en tots els sentits aquestes estones en què podem estar junts.

Fa uns dies vaig sentir una referència a un destacat escriptor americà del segle XIX: Henry David Thoreau. Reconec que no el coneixia i que em va fer pensar en el meu pare. Va viure de 1817 a 1862 i algunes de les seves idees són d’una vigència que resulta gairebé sorprenent. M’ha resultat senzill trobar informació sobre ell, i ja he començat a llegir un dels seus llibres més coneguts: “Walden o la vida als boscos. ”

Si Thoreau em va fer pensar en el meu pare va ser perquè vaig escoltar que reivindica el gaudi de les petites coses, les passejades pels boscos, pels prats, en contacte amb la natura i gaudint d’ella amb tots els sentits: dels colors, les formes, les textures, les fragàncies, els sons: cruixits, aletejos, brises, vendavals, aigua corrent, etc.

El meu pare sempre ha gaudit d’aquestes qüestions, i ho segueix fent, malgrat l’Alzheimer. És capaç d’apreciar i valorar senzilles coses que li aporta el contacte amb la natura. Ara penso que l’article que vaig titular: “Los Montes“, constitueix un bon exemple.

Thoreau ha estat ja objecte d’atenció en les nostres converses diàries per telèfon, juntament amb altres qüestions. Però el que vull ara explicar es refereix a compartir moments “a  l’estil Thoreau” si se’m permet l’expressió. A compartir el gaudi per les senzilles coses que ofereix un espai natural.

A 10 minuts escassos en cotxe des del domicili familiar, hi ha un racó que al meu pare li fascina. Pertany a una finca d’agricultors que conrea verdures de temporada i les ven al detall i també proveeix alguns comerços i restaurants de la zona. A l’extrem de la finca hi ha un roure magnífic al costat d’una bassa habitada per peixos de colors i un parell de tortugues.

Sota el roure, a l’ombra, hi ha dos bancs de fusta orientats cap al mar. Aquest s’albira ocupant tot l’horitzó. La temperatura és magnífica. Bufa sempre una lleugera brisa marina.

L’interès familiar pels productes hortícoles frescos i la predisposició del meu pare per sortir a passejar, encara que sigui en cotxe, han propiciat que descobríssim aquest raconet i ara el visitem deliberadament per gaudir-ne, “a l’estil Thoreau”, tal com he comentat abans.

El meu pare es queda acomodat al banc mentre jo vaig fins al cobert on s’adquireixen les verdures acabades de portar del camp. M’entretinc uns minuts amb el propietari parlant de l’hort i de la vida. Li dic que si no té inconvenient ens quedarem una bona estona sota el roure i també donarem als peixos una mica de pa sec que hem portat. Ens convida a passar-hi tant de temps com ens vingui de gust i m’explica que ell també gaudeix molt, assegut sota l’arbre.

Quan torno, el meu pare està relaxat i fascinat amb la impressió que li causa el lloc.

– “Escolta, això és fabulós”, em diu.

– “A mi també m’ho sembla”, li contesto

Té una branqueta a la mà que ha anat trencant a trossets. Me l’ensenya:

– “Escolta, fins i tot això és fabulós!”

El miro amb un ampli somriure i assenteixo sense dir paraula. Capto el que vol dir. Es refereix al tacte de la branqueta a la mà, al so que fa al partir-la, als trossets desordenats que ara té sobre el palmell de la mà. El terra està ple de branquillons i s’ha ajupit a recollir-ne un. Hi ha també fulles, alguns glans i moltes pedres arrodonides. Ens fixem els dos en les petites coses que percebem i parlem sobre elles. Les fulles, les branques, l’escorça de l’arbre, els ocells que presumiblement es posen en ell, etc. 

Introdueixo a Thoreau en la conversa, li torno a explicar qui és, i el que penso que tenim en comú tots tres. Li parlo dels meus plans de llegir algun dels seus llibres i de compartir amb ell les meves impressions sobre la lectura. Recordo amb imprecisió alguna de les frases que he estat recopilant d’ell i comentem el seu contingut. L’espai resulta idoni:

Ara les reprodueixo amb exactitud:

“Hi ha molts que se’n van per les branques, per un que va directament a l’arrel”.

“El més ric és aquell qui té els plaers més barats“

                                                                                           H.D.Thoreau

Gaudim de la xerrada, de la vista, de la temperatura, de la brisa i del so de l’aigua caient a la bassa, que a mi em transporta als jardins del Generalife de Granada. Els vam visitar fa molts anys i recordo que va ser ell qui em va explicar sobre els enginys que havien fet servir els arquitectes àrabs dels jardins per poder regar i fer arribar l’aigua a tot arreu, mitjançant sèquies i altres sistemes. Presumeixo que ell transita mentalment pels afores de la seva Màlaga natal. El port es veu a la llunyania i comenta com està canviant l’entorn.

Deixem l’ombra del roure i seguim gaudint dels peixos, asseguts tots dos al mur de la bassa. Només removent  l’aigua amb les mans apareixen com per art de màgia. N’hi ha de tots els colors i algun té una mida considerable. Ens sobresalta un que mesura un parell de pams i es llança sobre un crostó de pa.

Decideix provar a donar-los a menjar de la mà. S’inclina, la introdueix en l’aigua i espera que s’apropin a mossegar-li el pa que subjecta amb els dits, però no triga molt a retirar-la. Ho fa quan apareix una tortuga que també sembla sentir interès pel pa i neda elegantment cercant les molles que tots dos hem anat llançant a l’aigua.

Quan marxem, decidim que tornarem quan puguem a passar una estona sota el roure perquè a tots dos ens sembla un lloc realment fabulós.