L’Alzheimer del meu pare avança i el present es torna cada dia més complicat i trist també. Tinc la impressió que aviat no podré escriure sobre la bonica relació que ens uneix. La malaltia destrueix la seva capacitat de comunicació a més de moltes altres coses. Em dic a mi mateixa que podré seguir escrivint sobre anècdotes i records passats per potser no aconsegueixi fer-ho sobre el present. No puc assegurar-ho i intento aprofitar “l’ara” al màxim.

La paraula Alzheimer porta implícita una condemna ineludible. No hi ha cura, no hi ha fre possible i tampoc marxa enrere. El que es perd, es perd de forma irremeiable i és dolorós assumir-ho. Fins ara he mirat de salvaguardar les anècdotes i detalls bonics i entranyables que m’ajuden a descriure tot allò que ens uneix, però temo no poder seguir fent-ho per molt temps, o almenys no amb la intensitat d’abans.

Fa mesos que tinc ganes d’explicar una història i ho faré ara, aprofitant que encara puc fer-ho en present. Algunes de les coses que diu el meu pare em sorprenen increïblement. Són les que em fan pensar que seguim tenint moments de connexió, encara que siguin breus i que ell segueix connectat al món, a través de delicats filaments que en ocasions vibren. Són filaments emocionals. És així com em surt anomenar-los. S’activen per efecte de les emocions i són capaços d’establir ponts de connexió durant un temps imprecís, que pot ser de només uns instants.

Vaig conèixer la Serafina a la facultat de Belles Arts de Barcelona. Va ser el dia en què ambdues fèiem una prova específica per poder cursar estudis allà. Aquell dia, va ser l’inici d’una amistat entranyable que es va anar forjant durant els anys de carrera (totes dues vam aconseguir superar la prova) i que s’ha consolidat al llarg dels més de 30 anys que fa que ens coneixem.

La Serafina ha format part de la meva vida des de llavors. El meu pare m’ha sentit a parlar d’ella durant anys, i segueix fent-ho, perquè inevitablement ella apareix sovint en la nostra conversa. També l’ha conegut en directe i hem passat bones estones junts, encara que ara no ho recordi. A la Serafina sempre l’hem anomenat: “la Sera“.

Quan em refereixo a ella en el transcurs d’una conversa sempre dic el seu nom sencer. Ho faig sense adonar-me’n i crec que és pel motiu que penso que així facilitaré al meu pare recordar qui és. Sempre començo dient: la meva amiga Serafina … i llavors el meu pare m’interromp, sol mirar-me si no ho està fent i diu: – “La Sera”, com volent deixar clar que sap perfectament a qui em refereixo, i després em deixa continuar.

Dit així pot semblar que no sigui res excepcional, però a mi em sembla  increïble que reaccioni com ho fa al nom de Serafina.

Últimament el meu nom ha d’anar associat a altres dues paraules perquè sàpiga, aproximadament, amb qui està parlant: filla-Marta-nans. I tot i així sovint li he de repetir i utilitzar altres estratègies que activen, suposo, els filaments emocionals als quals m’he referit perquè em situï en el seu particular món actual.

Amb la Sera és infal·lible.

Jo crec que el seu nom exerceix de detonant emotiu que activa un filament de connexió fortament adherit al seu sistema neuronal. I em deixa fascinada. Escric en present i en passat. Al llarg d’aquest darrer estiu han estat moltes les vegades que ha aparegut el seu nom en la conversa i cada vegada que això ha passat, ell m’ha interromput per dir: “la Sera”. No puc reproduir el to amb què ho pronuncia, però si pogués, crec que coincidiríeu en que denota el tipus de connexió que jo sostinc que estableix.

Podria pensar-se que és una cosa semblant al que li passa quan surten a la conversa algunes paraules que també actuen com a detonant per recuperar alguna cosa de la memòria. Em refereixo als refranys o les frases fetes. Per exemple, si en el transcurs de la nostra conversa diària per telèfon jo pronuncio les paraules “poco a poco”  (en castellà) pel motiu que sigui, tot seguit ell diu:

 – “Poco a poco hila la vieja el copo”.

No obstant això, penso que no és el mateix. El refrany el recita de memòria, sona musical,  com si recordés la melodia més que el significat. Com si sentís un parell de notes en dir “poco a poco” i la melodia sencera brollés llavors del seu cap.

Amb la Sera no és així. Hi ha alguna cosa més intensa. El seu nom genera interès, connexió i conversa. Pocs dies abans d’escriure aquest article li vaig explicar que estava preparant uns materials per l’escola a partir d’uns dibuixos que havia fet la meva amiga Serafina.

–La Sera, va dir ell.

–Sí, exacte, la Sera!

– I ja li has donat la gràcies pels dibuixos que estàs fent servir?

– Doncs no, la veritat és que no.

 –Home! Doncs hauries, no et sembla?

Em va agafar el riure, no ho vaig poder evitar. El seu to era entre rialler i d’amonestació. Em va semblar increïble el moment de connexió i lucidesa que mostrava i li vaig contestar que tenia tota la raó del món i que més tard l’escriuria o la trucaria per donar-li les gràcies.

Vaig afegir que li explicaria també que havia estat ell qui m’havia suggerit que li expressés el meu agraïment per haver pogut utilitzar els seus dibuixos.

No recordo ara com va seguir la conversa amb ell. Sí que recordo que vaig escriure a la Sera, li vaig donar les gràcies i li vaig explicar l’episodi. Seguim molt unides.  Parlem sovint sobre el fet que el meu pare repeteixi el seu nom cada vegada que li parlo d’ella i la recordi.  A mi m’emociona. I a ella també. Com espero que ho faci aquest article.

Fa molt de temps que tinc una teoria. Explica el fet que el meu pare sigui capaç de recordar el nom de la meva entranyable amiga i el pronunciï sense vacil·lar cada vegada que l’ocasió es presenta. I també explica, al meu entendre, moltes altres coses. Té a veure amb la manera en què conserva les vivències que encara no han desaparegut de la seva ment. Estic convençuda que les que estan més fixades al seu cap són aquelles que s’han quedat enganxades per les emocions. Resisteixen encara gràcies al poder de la cola emocional. I també gràcies a la proximitat.

El dia abans de redactar l’esborrany d’aquest article, mentre jo cosia unes etiquetes en algunes de les seves peces de vestir, vaig mirar de conversar amb ell sobre una caixa de botons que no va atreure especialment la seva atenció. D’aquí vam saltar a comentar les habilitats familiars per a la costura. A mi m’agrada cosir i em diverteix especialment la costura creativa. Fa molts anys vaig assistir durant un temps a unes classes de tall i confecció que vaig gaudir moltíssim. Combinava el treball de transformació de patrons de paper amb la confecció de les peces que jo dissenyava. He oblidat moltes coses de les que vaig aprendre, però d’altres no. I segueixo utilitzant la màquina de cosir que em van regalar en aquella època. La professional del tema és però la Sera, que sap tallar i cosir vestits i tot tipus de roba.  Li vaig explicar al meu pare que recentment li havien fet un curiós encàrrec:

 – La meva amiga Serafina …

Em va interrompre per dir:

– “La Sera”

– Sí, la Sera. Sap moltíssim de costura i fa poc li van fer un encàrrec molt original.

– Sí ?, va dir interessat. I com en sap tant?

– Perquè va fer un curs en el qual va aprendre moltes coses i també la seva mare li ha ensenyat moltes coses.

Vaig seguir explicant-li:

 – Te’n recordes dels gegants i capgrossos que surten a les festes? Són persones que porten posats uns caps grans fets de cartró i ballen amb ells posats.

Va titubejar una mica però de seguida va dir que sí.

 – Doncs li van encarregar una camisa per a un capgròs que han fet al seu poble en homenatge a un artista que va viure allà durant la guerra  i que va morir fa 10 anys. El seu nom era Guinovart.

– No em sona. (Vaig seguir parlant sense donar importància al fet que no li sonés)

– La Sera ha fet la camisa, l’ha pintat i fa uns dies em va enviar una foto mentre li cosia els botons. Crec que ja l’han estrenat.

–Òndia, que bo! em va contestar.

I vaig seguir explicant-li:

–Els capgrossos solen sortir el dia de la festa major i la van celebrar recentment. Fa uns dies vam estar parlant tu i jo d’una cosa que fan al seu poble amb motiu de la festa i que jo havia vist de petita amb tu i em fascinava.

– I què és?

– Llancen cap al cel una mena de fanalets gegants als quals encenen una metxa que tenen a dins.

 

El meu pare no recordava en aquell moment els fanalets ni que haguéssim estat parlant d’ells. Jo si. Dies enrere havíem mantingut una llarga i entranyable conversa sota el til·ler amb constants referències a la meva amiga Sera a propòsit dels fanalets que tant em fascinaven quan era petita.

*

Malgrat l’Alzheimer el meu pare capta que tots dos, ell i jo, som importants l’un per l’altre. I crec que encara és capaç de captar que la Serafina és una persona important i especial per a mi. L’emoció que ens manté units els dos, la inclou també a ella quan apareix en la conversa.

El dia que no pronunciï el seu nom després que jo digui Serafina, ho sentiré molt. Però ara per ara, la Sera segueix present en el seu cap.