Arxiu d'etiquetes: Botànica

Creativitat i Alzheimer

Al “Garden”

 

Safata de “coleos ” del “Garden”

Vaig voler escriure aquest article fa temps, compassant-lo a una de les activitats conjuntes que mesos enrere vam estar realitzant el meu pare i jo, però aleshores no vaig trobar el moment de fer-ho i ho faig ara, en diferit. L’últim article que he publicat en aquesta secció del blog, titulat: “On són els altres?“, m’ha fet pensar en el meu antic propòsit i m’ha impulsat en certa manera a recuperar-lo arran de la reflexió que en ell he plasmat, sobre les persones de l’entorn quotidià dels malalts d’Alzheimer, com el meu pare, que assisteixen amb estupor a la pèrdua progressiva de memòria que aquests experimenten i acaben per desaparèixer de les seves vides.

Durant l’hivern passat i probablement també algun dia de tardor i primavera, un dels nostres destins freqüents quan sortíem junts a passejar va ser el “Garden” (un centre de jardineria). Tots dos compartim l’interès i el gust per les flors, les plantes i els arbres i també per tota mena d’animals. Per la naturalesa, en definitiva. El lloc constitueix un autèntic catàleg d’éssers vius condensats en un espai relativament petit.  Reuneix espècies botàniques per a tot tipus de jardins i per a nosaltres té un gran valor.

Baladres blancs

Aprofitàvem les ocasions que es presentaven de realitzar algun petit encàrrec familiar al “Garden” per allargar la visita tot el temps que ens era possible gaudint d’un passeig relaxat entre taules, prestatges, tendals i altres espais i racons plens de testos amb plantes i flors de tota mena, que suscitaven moltes converses entre nosaltres.

En el passat havíem visitat diferents centres de jardineria, però una sèrie de factors han fet que en els últims mesos haguem visitat sempre el mateix, a uns pocs minuts amb cotxe del domicili familiar, a tocar d’una benzinera, que també ens ha brindat l’oportunitat de realitzar una altra activitat conjunta: posar combustible al vehicle.

L’espai ha possibilitat que haguem pogut desenvolupar magnífiques sessions sensitives i tridimensionals per exercitar la memòria mentre passejàvem.

Baladres de dos colors diferents

 

Quan arribàvem al “Garden” saludàvem a l’única persona que solia estar a disposició del públic:

 

– Bona tarda, venim a comprar un sac de terra de castanyer, però ens entretindrem una bona estona passejant pel seu “Garden”, perquè ens agrada molt veure les seves flors i recordar el nom de totes les que vostès tenen. Espero que no li faci res que ens passem una bona estona mirant i parlant. A la sortida agafarem el sac.

El sac de castanyer canviava segons el dia per: un insecticida per acabar amb les papallones dels geranis, una berbena de color violeta, sobres de ferro per les gardènies, etc. La resta del missatge solia ser similar i el repetia cada vegada que anàvem al “Garden”.

Flor d’hibisc

M’esforçava a accentuar la paraula “recordar” en dir-la. L’amable jardiner ens somreia i ens convidava a passar i a estar tot el temps que volguéssim veient les seves flors. Crec que captava la importància que tenia per a nosaltres aquesta visita-passeig. El de menys era el sac de terra, o qualsevol dels altres productes, que ens emportàvem.

Jo li dirigia un somriure amable i sincer. Agraïa la comprensió que demostrava quan ens convidava a passar i a estar-hi el temps que ens vingués de gust.

Crec que una senzilla i discreta explicació facilita a les persones de l’entorn quotidià, “els altres”, entendre algunes coses. A més, generalment tothom sent satisfacció quan gràcies a ells altres persones se senten bé. Per això accentuava també “el seu Garden” quan parlava amb la persona que ens atenia. Les seves flors, ens brindaven la magnífica possibilitat de passar una bona estona i activar la memòria i em semblava bonic que ho sabés.

Flor d’hibisc

– “El coneixes?”, em preguntava el meu pare.

– “No, però m’agrada saludar amablement a tothom”, li contestava.

I ell afegia:

– “A mi també”.

I és cert. Sempre s’ha relacionat bé amb la gent, amb tothom, encara que ara li costi i en general moltes coses i persones li produeixin estranyesa.

Al “Garden” hi ha moltes coses a veure i sobre les que parlar. Les successives vistes que li hem fet m’han servit com a detector de pèrdua de memòria. A més de no recordar visites anteriors, o vagament, (fet que cal prendre-se’l com un avantatge en la mesura que es pugui, al qual cal treure-li partit pel component de novetat que comporta), he anat percebent com escapaven del seu cap molts noms de plantes i flors conegudes i alguns records associades a elles.

“Crosandra”: Flor desconeguda per a nosaltres

Generalment fèiem un recorregut aleatori per on ens interessava i ens aturàvem en els llocs que més ens cridaven l’atenció. De vegades era ell el que feia una observació, altres era jo. Comentàvem coses com ara la diversitat del color de les flors d’una mateixa espècie com els rododendres o les camèlies, la vistositat d’algunes flors com les gazànies, l’elegància que ens semblava que tenia una planta determinada, etc. Al “Garden” sempre hi ha rètols, i això ens permetia exercitar la lectura. Alguns noms ens resultaven coneguts, altres ens sonaven familiars i altres no els havíem sentit mai a la vida. Sovint imaginàvem com seria tenir molts diners per comprar el “Garden” sencer i una casa amb un jardí enorme per col·locar totes les plantes i els arbres en ell.

En alguna ocasió hem rememorat junts algun racó del jardí de l’àvia, la seva mare, on els cosins havíem passat alguns estius junts. Ja fa temps que crec que no pot construir una imatge mental d’ell. No obstant això, jo li descrivia alguns racons tal com els recordo i els hi posàvem les flors directament al “Garden”, així ens concentràvem en el que estàvem veient i en els records verbals. Em sembla una activitat bastant creativa, ara que ho penso. Ens convertíem per una estona en recreadors del jardí de l’àvia aprofitant les flors que anàvem trobant i ens ho recordaven.

Romaní

Es succeïen records dispersos i parlàvem, tocàvem i oloràvem tot el que podíem. La secció de plantes aromàtiques era de parada obligada. Passejàvem el nas per sobre del romaní mentre jo   l’agitava una mica amb delicadesa, i el mateix sobre l’espígol i la farigola. Quan sortíem ho fèiem travessant una zona amb falgueres. Sempre li han agradat d’una manera especial i n’ha tingut moltíssimes. Ara pràcticament no les reconeix i les presta poca atenció. Un signe inequívoc del seu deteriorament.

En altres temps, tots dos ens havíem divertit amb les falgueres. Conservo una sèrie de fotografies que li vaig fer un dia, a petició seva, que vam titular: “L’home-falguera”.

Falguera de les que li agraden

Es va posar sota d’un exemplar magnífic que tenia en aquella època i les llargues frondes li feien de perruca vegetal. Vam riure molt fent-les. Fa poc, en rememorar l’episodi, que ell no recorda, però li vaig referir amb detall, li vaig proposar que participés en una nova i simpàtica sèrie: “L’home-glicina”. Va posar amb gust per a mi sota l’enfiladissa florida del domicili familiar i ho va fer amb molta coqueteria. Les fotografies que vaig fer formen part de la meva col·lecció privada.

Glicina (Floració d’estiu)

No sé si podrem tornar al “Garden”. Ho escric amb pena. He reviscut agradablement algunes de les estones que hem passat junts en ell mentre escrivia aquest article i he acabat anant-hi per demanar-li a l’amable i comprensiu jardiner que em deixés fer unes fotos per il·lustrar aquest article.

No és l’Alzheimer, sinó els problemes de mobilitat, atribuïbles a la seva edat i a la coixesa de naixement, els que estan limitant últimament els escenaris possibles per anar a passejar.

No obstant això, sempre miro de considerar les noves limitacions que van apareixent com a noves oportunitats. No tinc cap dubte que trobarem nous espais per compartir noves experiències, que potser també puguin ser objecte d’un nou article.

 

Creativitat i Alzheimer

Home, això no ho sabia jo!

 

Eclipsi de lluna, 7 d’agost 2017, 20:14 a.m.

El títol d’aquest article es correspon amb una frase que el meu pare diu sovint. Em produeix sentiments diferents i també ambigus segons el moment en què la pronuncia.

Sovint em fa esbossar un somriure. Un somriure tenyit de tristor perquè la major part de vegades el que expressa en realitat és que una cosa que sí que sabia perfectament ha desaparegut del seu cap com per art de màgia, a causa de l’Alzheimer.

El to amb que sol pronunciar-la em sona positiu. Denota certa sorpresa i complaença, en el sentit que dóna la impressió que li complau saber (aprendre) coses que no sabia amb anterioritat, per petites o insignificants que puguin semblar. No recordo ara haver-lo sentit pronunciar-la amb un to diferent, de retret, com si algú, deliberadament, no li hagués explicat alguna cosa del seu interès, encara que és molt probable que en alguns moments certes coses les percebi així.

Niu d’oreneta. Agramunt, estiu 2017.

La intensitat amb que el meu somriure es tenyeix de tristor té a veure amb el que motiva que ell pronunciï la frase. Crec que alguns detalls relatius a la nostra biografia, que òbviament no recorda, són els que més m’entristeixen. Altres coses, com ara que ja no sàpiga que les orenetes construeixen els seus nius amb fang (tema que ha estat motiu de conversa, recentment), o que els eclipsis de lluna no es produeixen amb freqüència (ídem), no ho fan tant, és més, em donen l’oportunitat d’interessar-lo per coses que en altres moments li han interessat i ara percep com a novetats.

Això m’ha proporcionat una pista per intentar donar-li la volta a la frase que dóna títol a aquest article i restituir-li el seu sentit original. Pensant-ho bé, crec que en certa manera el que miro és d’evitar entristir-me sempre que la pronuncia, però alhora aprofito les possibilitats que això comporta. El que porto temps fent és explicar-li coses que estic segura que ni sap ni sabia, de manera que quan apareix la frase en la conversa ho fa en sentit literal que dista molt d’equivaler a “d’això ja no es pot recordar”.

Flors de carabassa

Ell la diu amb la mateixa complaença de sempre i a mi em complau que la digui en aquests moments perquè no equival a un espai en blanc producte de la desintegració sinó més aviat a un espai en blanc que encara no ha estat ocupat. Expressa realment curiositat, sorpresa i també moltes vegades desitjos de saber més sobre el tema que estiguem abordant.

M’agrada llegir. Em proporciona llibertat. Llibertat per aprendre sobre el que jo decideixo. M’interessen coses molt diferents i això en molts sentits és un avantatge i en altres no tant.

A l’efecte de mantenir la motivació, l’interès i l’activitat cognitiva del meu pare, a través de les converses que mantenim diàriament, constitueix un avantatge. Li parlo sobre moltes de les meves lectures, ja siguin sobre genètica, botànica, neurociència, jardineria, ornitologia, història de les ciències, autisme, educació o matemàtiques, etc.

Recentment un amic m’ha deixat diversos llibres i un d’ells m’ha interessat especialment: “Sensibilitat i intel·ligència en el món vegetal“, de Stefano Mancuso.

Ha propiciat que reflexionés molt sobre les idees que exposa i sobre educació (àmbit al qual inevitablement sempre arribo vingui d’on vingui) i que hagi dut a terme observacions al jardí i a l’hort que no crec que hagués fet de no haver-lo llegit. També ha inspirat molts minuts de conversa amb el meu pare sobre com d’intel·ligents i sensibles són les plantes, de les estratègies que fan servir per créixer, de les solucions que posen en joc per superar determinats obstacles, etc.

Cada vegada que el meu pare, en el transcurs d’aquestes converses ha pronunciat la frase: Home, això no ho sabia jo!, ha estat magnífic. M’ha donat peu a contestar:

– Escolta, jo tampoc !, el que t’estic explicant és absolutament nou per a mi i t’agraeixo que m’escoltis amb tant interès perquè no trobo moltes persones amb les que poder parlar sobre aquests temes.

Detall d’una flor de carabassa

Aquest tipus de comentaris l’agraden. I em convida a que segueixi explicant-li coses. Se sent especial, útil i satisfet quan els faig. Més encara quan li dic que per a mi és un exercici magnífic explicar-li coses sobre les meves lectures perquè m’obliga en certa manera a resumir i a sintetitzar idees i això m’ajuda a interioritzar els continguts sobre els que llegeixo. I és cert. Més si es té en compte que la comunicació amb els malalts d’Alzheimer comporta sovint algunes dificultats. Cal simplificar idees, repetir-les, posar exemples, parlar a poc a poc, tornar a començar pel principi, repetir paraules, lletrejar, etc. Jo aprenc moltíssim de l’experiència i ell segueix les meves explicacions amb molt interès, tot  ique després tingui dificultat per guardar les dades.

Dels llibres passem a les observacions i a les hipòtesis. Li explico per exemple que porto dies fixant-me en com creixen les carabasses a l’hort i també les mates de cogombres. Les dues plantes generen uns filaments que els permet subjectar-se i enfilar-se. És molt curiosa la manera en què aquests creixen: comencen sent com fils desplegats i quan presumeixo que detecten  alguna superfície propera a la qual poder-se subjectar s’enrotllen sobre si mateixos, formant una espècie de molla i a continuació s’enrosquen al voltant del suport que hagin trobat.

Circells enrotllats com una molla, d’una planta de carabassa

– Home, això no ho sabia jo !, diu el meu pare.

– Bé, ni jo! Ho acabo de descobrir i t’estic fent partícip dels meus descobriments i observacions. I segueixo: Jo crec que enroscar-se formant una molla fa que la fixació de la planta sigui molt més resistent. La molla és capaç de suportar millor el moviment perquè pot allargar-se sense trencar-se i recuperar després la forma.

– Home, això no ho sabia jo !, torna a dir el meu pare.

–Ni jo tampoc, torno a contestar. A més, el que t´acabo d’explicar és una pura hipòtesi. Després del que he llegit sobre com de llestes són les plantes em sembla que això podria ser un magnífic exemple, no et sembla? Fabriquen molles per millorar la seva capacitat de fixació.

– Home, “llestes” no sé si seria la paraula, diu ell.

I ric amb la seva resposta i li explico que precisament aquest és un dels conceptes que defensa l’autor del llibre que he llegit.

I seguim la conversa sobre un munt de coses que tots dos no sabíem.

Alguns dies acaba dient-me que li agrada molt parlar amb mi. Li semblen molt interessants les coses que li explico. I a mi em fa feliç que m’ho digui.

*

No sempre és possible desenvolupar estupendes converses ni restituir el sentit original de la frase que ha motivat aquest article, ho reconec. El seu estat d’ànim, la seva receptivitat, el seu nivell de connectivitat, etc., no són sempre els mateixos, varien, com els de qualsevol altra persona, entre les quals m’incloc. No obstant això, quan sí que és possible, tots dos aprenem moltíssim, així que penso que val la pena intentar explicar-li coses que no ha sabut mai i constitueixen una veritable novetat.

Creativitat i Alzheimer

De cavallet a cavallet

 

Fa mesos que li dono voltes al contingut d’aquest article. Avui, per fi m’he decidit a escriure sobre un assumpte que té a veure amb la manera en què jo em plantejo la relació amb el meu pare, malalt d’Alzheimer.

Per poder entendre el que vaig a explicar, cal llegir abans un altre article del blog, que no pertany a aquesta secció. Sento plantejar-ho com una condició prèvia, però és imprescindible saber el que exposo en ell per poder submergir-se en la lectura d’aquest. Donaré per fet per tant que acceptareu la meva invitació a llegir: El creador dinàmic: l’hipocamp, i després de fer-ho, tornareu a aquest punt.

De Robb (Katzili at de.wikipedia), CC BY-SA 3.0,

Ara sabreu com de magnífic percebo al meu hipocamp o cavallet de mar i la feina que porto temps fent amb ell, encara que no hagi revelat massa detalls sobre això.

Al meu cavallet li agrada navegar entre anèmones de mar

El meu cavallet està ocupadíssim realitzant missions. He estat jo qui li ha demanat explícitament que s’ocupi d’alguns assumptes que m’interessen, tot i que també treballa per compte propi en altres temes, sense que jo li ho demani. Ho fa a totes les  hores del dia, inclús durant la nit.

El meu cavallet empatitza amb altres cavallets, tot i que alguns d’ells no ho sàpiguen.

Quan vaig iniciar el creatiu i poètic procés d’autoconsciència del meu hipocamp, vaig mirar d’explicar-li al meu pare el que estava fent. D’això ja fa molts mesos.

Tenia diferents motius per fer-ho. El primer de tots és que li encanta que li expliqui en què està entretingut el meu cap i més encara quan el que faig és explorar idees noves i originals. Un segon i poderós motiu té a veure amb les funcions que exerceix aquest òrgan i les alteracions que pateix arran de l’Alzheimer. No és la meva intenció mirar d’explicar-ho ara, en tinc prou amb comentar que l’hipocamp és el centre gestor de la memòria i que s’alia en certa manera amb les amígdales, que gestionen les emocions, per fer la seva funció. També juga un paper important en la plasticitat neuronal.

Els boscos d’anèmones atrauen certes classes de cavallets de mar, com per exemple el meu.

Mirar d’estimular de manera creativa i poètica l’hipocamp del meu pare em va semblar una idea bonica i possible, sense riscos.

El primer que vaig fer va ser explicar-li sobre l’existència d’aquest òrgan i sobre algunes de les funcions que exerceix. Va seguir les meves explicacions i crec que les va entendre perfectament. També li vaig parlar de com percebo el meu cavallet i de l’exercici de visualització creativa que duc a terme amb ell.

Després de les meves apassionades explicacions em va dir:

– Doncs el meu cavallet està pansit! (en realitat ell va fer servir la paraula chuchurrío, en castellà, que a mi em sona molt més divertida que pansit o “mustio” ).

Vam riure tots dos. Va pronunciar la paraula “chuchurrío” amb la gràcia que el caracteritza i ell mateix va ser el que li va donar un gir positiu al seu comentari. Un comentari producte d’un instant de lucidesa que va posar en relleu com percep ell el seu deteriorament, encara que no ho pugui entendre ni explicar-ho.

Tot i que vaig riure amb ell, em va envair una pena immensa en pensar en la percepció que ell havia tingut del seu hipocamp, a causa de les meves explicacions. Em vaig sentir com si hagués aconseguit l’efecte contrari al que havia pretès.

I va ser en aquell moment quan vaig pensar en concentrar-me en el seu cavallet “chuchurrío” i en demanar-li al meu que m’ajudés a estimular-lo. D’aquí el títol d’aquest article: De cavallet a cavallet.

Em concentro en la imatge que a mi em suggereix aquesta frase quan parlo amb ell en directe o per telèfon i l’evoco en molts altres moments en què el meu cavallet embasta i teixeix idees entre les anèmones, per posar en pràctica amb ell.

Temps després d’aquest primer intent, vaig tornar a parlar-li de cavallets i el vaig convidar a imaginar el seu. Em va dir que tenia les peülles vermelles. I jo li vaig contestar dient que els cavallets de mar no tenen peülles, a diferència dels terrestres.

Afortunadament el meu comentari li va entrar per una orella i li va sortir per l’altra. Li va donar exactament igual la meva observació i va seguir amb les peülles. Em va donar una lliçó.

Qui sóc jo per posar en dubte que el seu cavallet és com ell ho vulgui imaginar?

Per què deixo que la imatge que jo tinc del meu propi cavallet faci emergir prejudicis sobre com ha de ser el d’altres persones?

Per què convido els altres a imaginar el seu cavallet amb total llibertat i després no respecto el que han imaginat?

En vaig tenir prou amb fer-me aquestes preguntes per canviar radicalment d’actitud i les peülles vermelles van acabar per semblar-me sincerament esplèndides i així li ho vaig transmetre.

Les anèmones permeten els cavallets protegir-se de possibles depredadors

Crec que aquell dia també vaig aprofitar per explicar-li que tots els hipocamps són melòmans, encara que no tots ho sàpiguen.

No vaig poder arribar més lluny amb el tema. Vam parlar recurrentment del seu aspecte i poc més.

Temps després, no sé precisar quant ni quan, vaig tornar a convidar-lo a imaginar el seu cavallet, després d’introduir el tema amb alguna senzilla explicació. Sorprenentment aquell dia va ser ràpid en la seva resposta:

-Ja tinc el meu: És un cavallet, però com si fos un camell. En lloc de gepa el que té és una cistella molt gran de bronze i allà pots ficar coses o com a cendrer. (Aquell dia vaig prendre nota escrita de la seva descripció)

Aquesta vegada no vaig fallar. Vaig lloar amb entusiasme l’aspecte del seu cavallet-camell i vaig deixar que la conversa s’extingís de forma natural.

La descripció que acabava de fer era la d’una peça real de bronze que té, en realitat crec que de dues. Probablement va superposar mentalment les imatges que d’elles conserva i les va barrejar amb la del cavallet que jo l’havia convidat a imaginar.

No he tornat a parlar amb ell de l’hipocamp i no crec que ho torni a fer.

No obstant això, el meu cavallet no ha renunciat ni una mica a mirar de seguir estimulant el seu cavallet per molt “chuchurrío” que estigui i tingui gepa o peülles vermelles.

*

El meu cavallet és una mica entremaliat. Us ha fet creure que s’ha passejat últimament entre anemones marines, quan en realitat ho ha fet entre els estams de la flor d’una carxofa.

La finestra del naturalista

El vol erràtic de les papallones sobre les flors

 

Porto dies gaudint del vol erràtic de les papallones sobre les flors. Tinc la impressió que n’hi ha moltes. Més que altres anys, encara que no ho puc assegurar.

Em quedo absorta observant-les. Voletegen sense parar i és difícil veure-les posades més d’uns pocs segons. Tinc la impressió que se senten especialment atretes, a casa, per les flors de dues espècies: Bougainvillea spectabilis i Lantana camara.

Lantana camara

La buguenvíl·lea és una enfiladissa de port arbustiu. El seu cridaner color porpra violaci es deu al color de les bràctees, que no són pròpiament les flors.

Bougainvillea spectabilis

Aquestes són petites i tubulars, de color blanc, disposades en grups de tres. Cadascuna està inserida en una bràctea d’aspecte papiraci, que té la missió de protegir-les. Tot i que les bràctees de la major part de les flors solen ser verds, les de la buguenvíl·lea constitueixen una bonica excepció.

Quant surt el sol, les papallones comencen a voletejar per sobre de la planta enfiladissa. És un bonic espectacle. N’hi ha de diferents espècies, però predominen dues que he pogut identificar: Gonapterix cleopatra i Papilio machaon, conegudes popularment amb els noms de llimonera i papallona reina.

He estat buscant informació sobre les dues espècies i he descobert que els mascles de les delicades llimoneres presenten una àmplia superfície ataronjada. Ara sé que l’enfiladissa està plena d’individus d’ambdós sexes. Es percep a simple vista la diferència quan tenen les ales obertes. Les femelles presenten un color groc verdós. No obstant això, quan les tenen plegades no sóc capaç de distingir-les. Totes llueixen una taqueta ataronjada en cadascuna de les quatre ales que posseeixen.

Gonapterix cleopatra

Es posen amb delicadesa sobre les flors de la buguenvíl·lea, despleguen la seva espiritrompa i la introdueixen en el tub com si es tractés d’una palleta amb la qual prendre un nutritiu batut de nèctar. Després d’estar uns instants libant, suspeses de les flors, enrosquen la seva flexible espiritrompa i alcen el vol per posar-se en una altra flor.

Les papallones reina són més grans i vistoses. L’exemplar de la fotografia sembla haver patit algun contratemps, a l’ala posterior esquerra li falta un tros.

Papilio machaon

Cal tenir molta paciència per poder fotografiar les papallones posades sobre les flors, interrompent el seu vol erràtic per libar.

Mentre buscava informació sobre les papallones que voletegen sobre la buguenvíl·lea he identificat una altra papallona que recentment havia visitat també el jardí: Charaxes jasius, coneguda comunament amb el nom de papallona de l’arboç. Fa uns dies li vaig dedicar un article que vaig penjar d’una altra secció: Fruites, papallones, hipòtesis i correlacions.

Aquesta papallona no s’alimenta de nèctar. Ho fa amb fruites fermentades que contenen alcohol.

Explorar el món

Plomalls de primavera

 

Mentre planejo i imagino el desenllaç dels plomalls de miraguà que segueixen sota les campanes que els protegeixen, he sortit amb la càmera a la recerca d’altres plomalls de primavera que porto dies observant.

Els plomalls són els apèndixs amb pèls que tenen les llavors de diverses plantes, arbres i arbustos. Les proporcionen la facultat de volar i planejar a mercè del vent, i així es disseminen contribuint a la propagació de l’espècie.

Sempre m’han interessat els mecanismes que tenen les llavors de les plantes per dispersar-se. Les estratègies que han desenvolupat amb l’objectiu comú de perpetuar-se són molt diferents: raigs a propulsió, fuetades, llançament amb ressort, caiguda lliure efectuant girs en espiral, pèls voladors, pèls adherents, fruits saborosos, etc. Les solucions a un mateix problema són tan variades que sento enveja de la diversitat de mecanismes que exhibeix la natura per donar continuïtat a la seva existència. Intento que em serveixin d’inspiració.

Els pèls sedosos es disposen adoptant formes que varien segons les espècies. Els que he estat observant fins ara em fan pensar en plomalls i para-sols. També són molt variats els receptacles que alberguen les llavors mentre van madurant fins que estan llestes per sortir literalment volant de les càpsules que fins aleshores les han contingut. N’hi ha de diminutes i nombrosíssimes amb una sola llavor en el seu interior, com les que tenen diversos arbres de la família de les salicàcies (àlbers, salzes, pollancres, etc.). En podeu veure algunes a les imatges següents:

També poden estar totes les llavors reunides a l’interior d’un únic compartiment o fruit, com passa amb el miraguà:


I ni tan sols cal que hi hagi una càpsula o embolcall. Les flors grogues del dent de lleó (Taraxacum officinale) de la família de les asteràcies, es transformen en magnífiques esferes etèries compostes de llavors filiformes coronades per sedosos plomalls voladors que es van desprenent progressivament:

Altres asteràcies amb flors grogues més petites i menys vistoses que les dents de lleó generen també esferes piloses i compactes d’aparença lleugera:

Les llavors estan preparades per emprendre el vol, però de vegades les delicades esferes es desfan formant pubescents madeixes penjants:


Si fa uns dies declarava que m’agradaria poder experimentar la sensació de submergir-me en un mar de pol·len daurat, avui declaro que m’encantaria poder travessar un prat ple de dents de lleó i desprendre al meu pas, centenars, milers de plomalls voladors perquè arribessin a tots els llocs del món.

 Popularment, a aquests plomalls se’ls coneix amb el nom d’angelets …

 

La finestra del naturalista

Festí de nèctar i pol·len

 

Observo aquests dies amb certa enveja el festí de nèctar i pol·len al que dediquen llargues estones al llarg del dia, un gran nombre d’insectes.

Són atrets per les corol·les vistoses i suculentes de les flors del  Chrysantemum coronarium que  popularment es coneix amb el nom de coronària .

Aquestes flors, de la família de les asteràcies, a més d’ornamentals són comestibles i es consumeixen habitualment al Japó i també a Creta.

Tenen un creixement ràpid i una floració abundant, i es converteixen en una font d’aliment molt apreciada pels insectes d’hàbits florícoles com la Oxythyrea funesta de les imatges següents.

Aquest és un coleòpter polífag de la família dels escarabeids conegut amb el nom de brunidora, escarabat de les flors, escarabat daurat o escarabat pelut, entre d’altres. És molt freqüent a la Península Ibèrica, i se’l pot veure sobre flors de molts tipus.

 

 

 

Em fan certa enveja quan els veig literalment ficats de cap a les flors, talment com si es llencessin a un mar de nèctar i pol·len, que imagino tou i suau. M’agradaria poder experimentar aquesta sensació i submergir-me jo també en un mar de pol·len daurat.

Els Chrysantemums els ofereixen també un lloc ideal per aparellar-se a la primavera. Es poden veure els escarabats fent piruetes sobre les flors, gaudint plegats del bany de pol·len.

Hi ha altres animalets que sovintegen aquestes flors. Però crec que no se senten atretes per elles, sinó per la munió d’insectes que les visiten.  Esperen pacientment que arribi alguna presa…

I de tant en tant cau algun incaut.

Creativitat i Alzheimer

Cara a cara sobre una branca. I tu què hi veus?

 

Fa dies vaig incloure la següent fotografia en un article que vaig dedicar als plomalls de miraguà.

En ella apareixen alguns fruits d’aquesta planta enfiladissa, penjant de les branques d’un arbre.

Estic segura que ningú s’ha adonat encara de la divertida escena que conté aquesta imatge.

No és fàcil veure-la, per fer-ho, cal saber percebre el món en clau Alzheimer. I tenir l’habilitat de veure el que altres no veuen …

Resulta que a la cantonada  inferior dreta, un ocell-fulla conversa cara a cara sobre una branca amb un insecte-fulla de color verd pàl·lid.

M’entra el riure quan els descobreixo.

¿Sobre què estaran conversant ?, em pregunto.

Havia previst acabar l’article en el paràgraf anterior, però he decidit seguir, sense modificar ni una coma del que ja havia escrit, amb el propòsit de divertir-me explicant com vaig esclatar en una riallada fa pocs dies, mentre conversava amb el meu pare sobre aquesta imatge, després d’haver escrit sobre ella.

Sempre intento fer-lo partícip de “mis jueguecitos creativos”, com els anomena ell en castellà, així que dies enrere li havia enviat la foto per saber si ell veia el mateix que jo. I no va ser així exactament. Vam conversar per telèfon i encara que percebia un ocell també em parlava d’un monstre i algunes idees inconnexes, així que vaig deixar que el tema s’esvaís. En directe crec que hagués estat més fàcil.

No obstant això, un cop tenia escrit el que ha acabat sent la meitat d’aquest article, vaig decidir tornar a treure el tema per telèfon i li vaig explicar que gràcies a ell he desenvolupat una capacitat especial per veure ocells-fulla i altres coses que habitualment la major part de gent no veu. Vaig afegir que li estic molt agraïda perquè contribueix al desenvolupament de la meva creativitat.

I vaig seguir explicant-li que examinant una foto que havia fet dies enrere, d’uns fruits de miraguà penjant d’un arbre, m’havia adonat que a la foto hi havia un ocell-fulla i un insecte-fulla conversant cara a cara en una branca.

– I de què parlen? – Em va preguntar.

La seva pregunta va ser el detonant de la meva riallada. Senzillament perquè tots dos ens havíem preguntat el mateix. Coincidències genètiques, em vaig dir. Tots dos estem igual de bojos o creatius …

Entre rialles, li vaig preguntar: I tu què creus? De què poden estar parlant un ocell-fulla i un insecte-fulla?

Va trigar poc a contestar:

– Aiii –, em va dir amb veu burleta i pausada, – és l’ocell qui parla, li està explicant a l’insecte lo difícil que resulta en aquest moment la vida ocellaire …

La meva rialla va anar in crescendo. Potser és difícil entendre el moment de màgica complicitat que vam establir en aquell moment: vaig saber que acabava de tenir un moment de projecció exquisida, amb el sentit de l’humor que l’ha caracteritzat tota la vida, i m’estava parlant d’ell mateix: la seva vida d’ocell està complicada …

El seu riure va emergir també a l’altra banda del telèfon i vam seguir una bona estona. S’encomana recíprocament i als dos ens escau sempre de meravella.
Explorar el món

Miraguà accidentat

 

Fins ara no he explicat, que ja fa dies, mentre jugava amb el meu particular contenidor de plomalls de miraguà, que acull en aquests moments un sistema dinàmic, vaig tenir un accident amb un  fruit de miraguà.

Molts dies enrere havia recol·lectat uns quants fruits amb diversos objectius. Vaig deixar tres d’ells a la cuina, lluny dels raigs del sol, perquè tinc la impressió que sense sol no s’arriben a obrir i volia observar l’evolució que seguien. Sabia per endavant que m’exposava a una invasió casolana de plomalls en qualsevol moment, però després de fer un pacte amb mi mateixa vaig decidir que valia la pena córrer el risc.

Vaig col·locar els fruits damunt d’una escorça de suro a la qual dono diferents usos i la vaig posar sobre uns recipients destinats a recollir envasos i paper per reciclar. Durant uns dies tot va ser perfecte i malgrat el moviment a què sotmetia l’escorça, en usar els contenidors, els fruits seguien intactes. No obstant això, l’impacte d’una peça metàl·lica sobre un d’ells arran d’una caiguda accidental, va fer que aquest s’obrís sobtadament.

Em va semblar absolutament fascinant la forma en que les llavors es van començar a desprendre i vaig arribar a temps de fer algunes fotografies:

També vaig arribar a temps de trobar una nova campana contenidora i de tancar a sota  el fruit acabat d’obrir.

Ha començat un nou procés dinàmic. Aquesta campana no té orifici i he deixat una escletxa, col·locant uns escuradents sota, per facilitar que la humitat que es condensi al seu interior acabi desapareixent.

Aviat sabreu com han seguit evolucionant els meus particulars sistemes dinàmics.

Els altres dos fruits segueixen intactes i a l’ombra, a la cuina. Tinc la impressió que estan minvant.

Creativitat i Alzheimer

L’Alzheimer i l’edat dels arbres

 

Per poder pensar en moltes coses, el meu cap crea imatges.

Per pensar en l’Alzheimer, he creat una imatge dinàmica que a mi em sembla preciosa i que té a veure amb l’edat dels arbres.

Aquests creixen per l’exterior. La fusta jove, acabada de formar (el càmbium), es forma a la part més superficial dels arbres i fa engrossir el tronc augmentant el seu perímetre. L’interior es va consolidant i dóna lloc a la fusta més compacta i dura (el xilema).

En créixer, els arbres produeixen anells concèntrics que són visibles a la fusta de moltes espècies quan es talla el tronc transversalment. Cada anell equival a un període de creixement. A les zones amb poca variació climàtica, on l’activitat vital dels arbres és contínua, amb prou feines es distingeixen. A les regions on se succeeixen les estacions, generalment els arbres produeixen dos anells anuals, de colors diferenciats segons si corresponen al període de creixement primaveral (més clar) o de tardor (més fosc). El gruix de cada anell varia depenent de factors com ara el ritme al qual creix cada espècie, les condicions ambientals, etc.

Cada anell constitueix un registre de creixement i proporciona nombroses dades als científics que els estudien. Se m’acut de cop i volta que les línies que configuren els anells dels arbres  vénen a ser com la nostra empremta dactilar: no hi ha dos models iguals. Cada arbre és únic. Com les persones.

Un dia, vaig imaginar que els records els emmagatzemem en cercles concèntrics, com els anells que generen els arbres en créixer. Un per cada any de vida, disposats en sentit invers a la fusta. Els anys de la nostra infància situats en els anells més allunyats del centre. Cada any interconnectat al següent, formant una xarxa de connexions que consolida la circumferència i li confereix identitat.

Els records dels malalts d’Alzheimer s’esvaeixen progressivament. El procés comença al centre, a l’espai que ocupa el present i segueix cap a l’exterior, desdibuixant les línies traçades durant tota una vida.

La pèrdua es percep dia a dia, però no segueix una pauta fixa. És impossible qualsevol intent de traducció a un algoritme.

Hi ha èpoques en què dóna la sensació que les línies que configuren els cercles i els enllaços, desapareixen a ritme vertiginós, però després el procés sembla alentir-se, uns pocs dies.

Porto molt de temps dedicant-me a pensar en la manera com la memòria sembla disgregar-se en fragments. Alguns fragments es volatilitzen, desapareixen, altres es redibuixen i es queden presos en llocs insospitats perquè s’han desplaçat a través dels espais que han quedat en blanc. Ara, de cop i volta connecten dos anells que abans estaven separats per molts altres.

El model de cercles concèntrics que he imaginat per poder pensar en el procés que succintament descric, és un model dinàmic.

Em permet registrar els canvis que recordo i que percebo, a la meva manera. Em permet assajar i provar, dibuixar i poetitzar sobre l’Alzheimer.

I també em permet intentar il·lustrar amb una bella seqüència d’imatges, un procés que no es pot aturar i que condueix irremeiablement a la desintegració de la identitat d’una persona.

El meu model dinàmic ha saltat al paper fa molts dies. He començat a crear una especial col·lecció de mandales que imagino s’anirà incrementant.

Dibuixo quan em ve de gust i tinc necessitat d’explorar idees sobre com percebo la pèrdua de memòria del meu pare.

I tot i que repasso els cercles frenèticament, perquè no s’esvaeixin, només ho aconsegueixo sobre el paper.

Explorar el món

Plomalls, calamars, sardines i un sistema dinàmic

 

Vaig acabar l’article dedicat als plomalls de miraguà dient:

…he ficat un dels fruits que he recollit sota una campana de vidre que no sé d’on va sortir i a la qual fins ara no havia trobat utilitat. Ara s’ha convertit, momentàniament, en una campana contenidora de plomalls sedosos.

He esbrinat l’origen de la campana:

Es tracta de la coberta protectora d’un llum que es col·loca a les barques per anar a pescar calamars, sardines, seitons i varats.  Aquesta activitat es porta a terme des del capvespre fins l’albada. El llum encès en un extrem de la barca il·lumina l’aigua i atrau els calamars i els peixos, que es tornen més vulnerables a les poteres i les xarxes que destrament maneguen els pescadors amb l’objectiu d’atrapar-los.

Sense saber-ho, la nova funció que he atorgat a la campana enllaça a la perfecció amb la seva funció original: la de protegir

Dins la campana, el fruit de miraguà que vaig col·locar, ha experimentat canvis i ha passat quelcom que no havia previst.

El vidre s’ha cobert de gotes d’aigua de condensació.

Això em fa connectar amb l’obra de Hans Haacke: Condensation cube (Cub de condensació).

Hans Haacke. Condensation cube

Està exposada actualment al MACBA (Museu d’Art Contemporani de Barcelona), formant part de l’exposició: “Col·lecció 31”.

Conec bé aquesta peça perquè m’he passat força temps treballant al voltant d’ella per crear un  material senzill amb l’objectiu que els nens que visiten el museu puguin manipular-lo a sales i veure de prop l’efecte de la condensació de l’aigua sobre una superfície transparent,  i experimentar, jugant, les possibilitats de canviar la disposició de les gotes.

També he dedicat temps a llegir l’assaig que va escriure al 1968 el biòleg i filòsof Bertalanffy: “Teoria general dels sistemes”.  Les idees que exposa sobre la concepció dels organismes vius com sistemes oberts que canvien en interaccionar amb l’entorn,  van interessar a Haacke. L’artista fa una transposició d’aquest concepte a l’àmbit de l’art en algunes de les seves primeres obres com ara Condensation cube.

L’aigua que conté el cub de metacrilat transparent es condensa dins aquest i experimenta variacions en funció de la temperatura ambient, que es veu influenciada per la presència dels espectadors a la sala on està exposada.

La meva campana també alberga un sistema dinàmic. L’he deixat exposada als raigs de sol i el fruit del miraguà ha anat obrint-se progressivament i les llavors que conté s’han dispersat per la campana, que les protegeix impedint que surtin volant. La humitat continguda en el fruit s’ha condensat a l’interior i el vidre s’ha cobert de gotetes d’aigua que varien de grandària i es disposen d’una manera que està influenciada, crec, per la temperatura de la superfície. Sospito que no és homogènia, especialment a determinades hores del dia.

He estat jugant amb la campana. Durant la nit, segons si l’acosto o l’allunyo de la llar de foc, la disposició de les gotes varia i també ho fa la seva mida.

Han passat els dies i tinc la impressió que la condensació ha disminuït. La campana té a la part superior un petit orifici que  permet que l’aigua condensada s’evapori lentament.

Fins quan durarà aquest dinamisme? Em proposo esbrinar si la condensació acabarà desapareixent del tot. Crec que sí.

Mentre, em diverteixo fent fotografies dels efectes visuals de gotes i plomalls, que trobo especialment atractius, i dels canvis que experimenta el meu particular contenidor de plomalls de miraguà,  el protector del llum per atraure calamars, sardines i altres peixos, que alberga en aquests moments un sistema dinàmic.