Arxiu d'etiquetes: Ornitologia

Creativitat i Alzheimer

Loti i el racó d’ocells

 

Quan vaig tenir clar que havia de canviar d’estratègia i centrar l’atenció en un llibre de Pierre Loti que el meu pare mira de llegir i que va pertànyer al seu pare,  el primer que vaig fer va ser arreglar-li el llom, que s’havia desenganxat i amenaçava amb extraviar-se.

Va ser una maniobra amable centrada en el llibre i en el meu pare. Tots dos són molt valuosos i em proposo cuidar-los. El llibre ho és per a ell. I ell ho és per a mi. Després d’encolar i tenir-lo subjecte unes hores amb gomes elàstiques, sembla que ha quedat en millors condicions. Em refereixo al llibre, és clar.

Que decidís canviar d’estratègia, no vol dir que abandonés altres plans dirigits a atreure l’atenció del meu pare sobre certes coses agradables. El llibre que li vaig deixar conviu sense problemes amb el de Pierre Loti i sé que ha dedicat algunes estones a fullejar-lo, llegir-lo, estudiar-lo o familiaritzar-se amb ell.

El propòsit de deixar-li el llibre era d’una banda intentar desviar la seva atenció del de Loti, cosa que ja no vull mirar de fer, i per una altra estimular el seu interès pels ocells. L’objectiu inclou, a més del préstec del llibre, plans per col·locar alguns elements que els atregui a la magnòlia (sector nord del jardí), perquè ell també es fixi en ells i desviï l’atenció de la imatge inquietant que percep quan està a l’exterior: una dona a punt de caure d’una finestra (sector sud).

El propòsit és per tant crear un racó d’ocells. Les maniobres per aconseguir-ho ja han començat. Ja fa dies vaig reunir un parell d’eines senzilles, alguns materials per muntar una tira de cacauets enfilats com les que jo poso a casa, i un suport per penjar mitja poma. Hauria estat més fàcil i ràpid muntar la tira a casa i després portar-la-, però em va semblar molt més interessant que participés en la seva construcció.

Ens vam instal·lar al jardí i vam treballar conjuntament: jo perforava els cacauets amb un punxó i ell els enfilava en un filferro. La tasca li resultava àrdua i en algun moment li vaig oferir ajuda, però no la va voler.

– Tranquil·la noia, que jo sóc perseverant …, em va dir.

En moments com aquest m’adono que en moltes ocasions els malalts d’Alzheimer expressen a la perfecció el que necessiten:

Que els que els envolten tinguin paciència i acoblin el seu ritme al d’ells, que sol ser més lent i pausat.

Que vagin lents, extraordinàriament lents fins i tot, no vol dir que no puguin fer determinades coses, només necessiten invertir més temps, molt més temps de vegades, que altres persones.

Això desespera els que van a un altre ritme, entre els quals m’incloc. Com ell no pot canviar el seu ritme i jo sí que puc, quan em vaig adonar, vaig inspirar i exhalar tranquil·la i relaxada, entre cacauet i cacauet. Aviat van estar enfilats i a punt per ser penjats.

Dies enrere, realitzant algunes maniobres de distracció a les què em referiré en un altre moment, vaig trobar uns recipients de vidre de color groc molt apropiats per convertir en abeuradors. Els hi vaig ensenyar i li va agradar la idea d’omplir un d’aigua i penjar-lo. Ens vam adonar en fer-ho que la llum, en incidir en el cristall, produeix un bonic efecte.

El racó admet tot tipus d’elements, així que vam decidir “chinear” a la recerca d’objectes atractius que poguéssim incorporar a les branques de la magnòlia.

L’excursió al basar va suposar, com sempre, tenir ocasió de veure mil i una andròmines i de dialogar sobre assumptes diferents.

Vam trobar una caseta per a ocells de les de penjar, al sector dedicat a la fauna i al costat d’ella un hotel per a insectes amb el mateix aspecte de caseta, construït també amb materials naturals. Li vaig explicar en què consistia i per a què s’utilitza i li vaig comentar que porto temps observant un interès creixent per atreure insectes, en comptes de considerar-los animals nocius i molestos.

Després de fer broma una estona i contrastar opinions vam convenir que era preferible no adquirir un hotel d’aquestes característiques. Atraure ocells és una cosa, però tenir una colònia d’insectes vivint en un hotel construït expressament, no acaba d’encaixar amb algunes aspiracions familiars.

La caseta que vam escollir fa dies que està penjada de la magnòlia al costat d’una incipient flor. Hem incorporat altres elements que encara no he tingut ocasió de fotografiar. De moment no tinc clar si els ocells es senten atrets pel racó, però sí que sé que el meu pare està fascinat amb el llibre que li vaig deixar. Ahir, durant la nostra conversa telefònica diària, em va parlar d’ell espontàniament i de com l’està gaudint. Té intenció de comprar-se’l perquè algú que no recorda exactament qui és, li ha deixat i creu que li haurà de retornar aviat.

Comentem  que resulta fabulós que algú et presti un llibre interessant. I seguim fent plans per al racó d’ocells i parlant de moltes altres coses, entre elles del til·ler, que s’alça majestuós a la dreta de la magnòlia. Fa uns dies, sobre una de les seves branques hi havia un ocell de quatre potes cap per avall i un de dos potes a sobre, presumiblement molestant-lo …

Creativitat i Alzheimer

Estratègies

 

L’article original l’he escrit en castellà, la llengua que utilitzo per comunicar-me amb el meu pare i per pensar i escriure sobre nosaltres. Això explica que aquest i altres articles incloguin referències al diccionari de la Real Academia Española. La traducció del text al català sovint em genera petites dificultats que de vegades no estic segura de resoldre bé.

Mentre pujava aquesta entrada al blog en castellà, m’ha succeït quelcom de manera inesperada i ho he volgut explicar incorporant un paràgraf no previst a l’article. Aquest paràgraf l’he obviat deliberadament en la versió en català.

Si algú ho prefereix, pot llegir l’article en castellà fent clic sobre la imatge següent:

Estic concentrada en dissenyar estratègies: de dissuasió, de distracció, d’orientació espacial i temporal, de selecció de possibles focus d’atenció, etc. El repertori és ampli i contínuament remeno hipòtesis al voltant de totes elles.

He consultat el significat de la paraula estratègia en el diccionari de la Real Academia Española, la RAE. Descarto la següent definició:

3.f. Mat. En un procés regulable, conjunt de les regles que asseguren una decisió òptima en cada moment.

L’Alzheimer no és matemàtic ni segueix cap procés regulable. No hi ha conjunt de regles que valguin. Resulta moltes vegades impossible saber quina decisió serà òptima en cada moment. Funciona la imaginació, la creativitat, l’espontaneïtat, la flexibilitat i especialment, l’emoció. Són conceptes que no es poden expressar mitjançant algoritmes (crec que no és la primera vegada que ho escric).

Jo faig servir la paraula estratègia en el sentit d’aquesta accepció:

2.f.Art, traça per dirigir un assumpte.

Ara que escric en català consulto el significat de la paraula estratègia, en el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, L’IEC. Trio aquestes dues accepcions:

1 3 f. [ECT] Art de coordinar les accions i de maniobrar per tal d’aconseguir una finalitat.
2 f. [EG] Manera com un organisme respon a les característiques del medi en què viu.

M’agrada que l’estratègia es defineixi com un art en totes dues llengües. I em sento identificada amb el mot organisme de la segona accepció.

Penso en estratègies arran d’haver escrit l’altre dia, sense proposar-m’ho, sobre les maniobres d’orientació que diàriament realitzo quan inicio la conversa telefònica amb el meu pare.

M’he adonat que constantment miro de posar en joc estratègies diverses per fer front al deteriorament progressiu de les seves facultats cognitives. Inclouen un bon repertori d’accions possibles que no aconsegueixo incrementar, només mantenir amb prou feines. El que servia fa uns dies avui ja no serveix. El procés exigeix ​​innovar constantment per adaptar-se als canvis que es van produint.
El propòsit principal de totes les estratègies és cuidar-lo. Cuidar en un sentit ampli i profund que em resulta complex tractar d’explicar. Només vull destacar ara dues idees:

Equival a mirar de proporcionar-li tranquil·litat pau i assossec, mentre la seva identitat, la dels altres i el món fragmentat en el qual habita, es desintegren gradualment.

Equival també a mirar de preservar la seva dignitat.

Les estratègies que poso en marxa potser serveixin d’inspiració a altres persones. Tinc la impressió que es poden transferir a altres escenaris. Les possibilitats depenen dels paral·lelismes que cada persona pugui establir entre el que jo visc, percebo, sento i escric i la seva pròpia experiència, sigui quina sigui.

Porto dies intentant imaginar com dur a terme alguna acció senzilla que aconsegueixi fixar la seva atenció en alguna cosa que li pugui resultar mínimament agradable i atractiva, i als altres, raonable. M’agradaria poder desviar la seva atenció d’una imatge que ha construït el seu cervell (ho dic amb tot respecte) i que apareix de forma recurrent quan la seva mirada vaga pel jardí sense un objectiu concret i es queda presa en un lloc llunyà de la casa d’un veí. La imatge en qüestió, la que ell percep, consisteix en una persona (generalment una dona) penjada d’una finestra a punt de caure o de saltar. Li produeix desassossec.

La que jo percebo consisteix en un conjunt de tubs de canalització d’aigua i alguns cables de la línia elèctrica, sota la teulada, en una cantonada de la casa.

He recorregut a tots els trucs que fins ara m’havien donat resultat amb els Ocells-Fulles: aclucar els ulls, desenfocar la vista, decantar el cap, mirar des de la mateixa posició que ho fa ell, mirar sense voler veure, mirar volent veure, fer fotografies i veure-les repetides vegades després. No he tingut èxit, no aconsegueixo percebre a la persona que li sembla que està a punt de caure de la finestra i que li genera intranquil·litat.

Un tímid intent de parlar d’il·lusions òptiques, extraordinàries facultats de visió, i també de tubs d’aigua, no ha donat tampoc cap resultat.

Potser hagi sentit els meus arguments exposats amb molt de tacte, però li han entrat per una orella i li han sortit per l’altra, com es diu popularment, sense haver deixat cap empremta. És la dona que està a punt de saltar la que ha deixat empremta.

M’agradaria posar en joc alguna estratègia de distracció i mirar de canviar el focus d’atenció quan surti al jardí, de manera que existeixi un propòsit, per petit que sigui, que orienti la seva mirada.

Porto també dies pensant en com desviar el seu interès per una novel·la que mira de llegir. És de Pierre Loti. Crec que el llibre va pertànyer al seu pare i no tinc ni idea de com ha aparegut com a text de lectura. Sí sé que mirar de llegir-lo l’indueix a confusió. Dies enrere estava preocupat perquè per error havien inclòs el seu nom en una llista i això significava haver de marxar a l’Àfrica uns dies … La biografia dels personatges es confon amb la seva pròpia.

En el meu cap tot es fon i es confon, en sintonia amb la situació. Li dono voltes a una estratègia que inclou diverses maniobres:

1.Planejo deixar-li un llibre:

Potser així s’oblidi del llibre de Pierre Loti i pensi en ocells, en arbres, en casetes, menjadores, abeuradors … O potser no.

2.Tinc la intenció de construir (si puc, amb la seva ajuda) algun element senzill que puguem instal·lar per intentar atreure ocells al seu jardí.

És possible que així quan estigui en ell tingui alguna cosa concreta i específica que li interessi mirar i potser s’oblidi de la dona que està a punt de caure. Tant de bo fos així..

3. Penso en mirar d’incorporar com a tema de conversa freqüent i habitual als ocells reals, a més de mantenir ben vius als Ocells-Fulles.

Crec que em donarà peu a proposar diàlegs telefònics, activitats d’observació, a encomanar i compartir observacions i il·lusions, etc.

L’estratègia té en compte diverses coses:

  • Encara que ell ja no se’n recorda, els ocells sempre li han agradat i interessat. Temps enrere ja havíem instal·lat algun menjadora a la part de darrere del jardí, en una zona que ara pensa que no pertany a la casa que habita. Tinc la impressió que potser podrem reviure algunes emocions agradables
  • A mi els ocells també m’atrauen i em sento capaç de parlar sobre ells el temps que calgui sense cansar-me ni avorrir-me. I també em sento capaç d’escoltar les vegades que faci falta, el mateix relat sobre qualsevol assumpte ocellaire que ell vulgui explicar-me.
La clau està en tenir un tema per compartir. Tot i que  arribem a ell a través d’una estratègia de distracció, podem mirar de convertir-lo en molt més que una simple distracció.
La finestra del naturalista

S’esvaeixen les expectatives al voltant d’una maduixa

 

Aquest és l’apetitós aspecte que presentava la maduixa el dia que la vaig penjar. Vaig pensar que potser resultaria ser un mos deliciós per als ocells que visiten el jardí.

No ha resultat ser així.

Durant la setmana hi ha hagut algun instant de sobtada expectació en observar a algun individu posar-se prop de la maduixa. Vaig tenir la sensació en algun moment que el  penjoll on la vaig col·locar exigia fer exercicis d’equilibri de màxima dificultat, així que el vaig acostar al barret d’una de les menjadores, perquè la poguessin picar còmodament posats sobre ell.

Les meves atencions han servit de poc.

L’aspecte que presentava ahir la maduixa després de 8 dies penjada a la intempèrie, exposada a sol, pluja i vent, no requereix foto, n’hi ha prou amb una senzilla descripció: ja no tenia res  d’apetitosa. Una inspecció visual de proximitat revela que no ha patit cap agressió. No presenta senyals d’haver sofert ni tan sols una mossegada.

El poc interès que ha suscitat la maduixa (tot i que feia molt bonica penjada) l’he vist compensat amb l’aparició d’un mascle de tallarol de casquet a l’espai del jardí especialment dedicat als ocells.

L’he albirat moltes vegades al llarg de la setmana, gaudint de les pomes. El dia 27 de febrer a les 14:12 vaig tenir ocasió de fotografiar-lo en plena acció. Presento prova documental:

El per què fins fa pocs dies no havia pogut veure a cap mascle, ni en el jardí, ni interessat per les pomes, és un misteri. La veritat és que ara ja no estic gens convençuda que les femelles dels tallarols se sentin més atretes per la fruita que els mascles. No sabria dir amb quina freqüència he vist a uns i a altres picotejant-les, però podria ser que fos similar.

Dies enrere em vaig plantejar com recollir dades per poder comprovar les meves suposicions. Tinc pendent dibuixar als mascles de les dues espècies de tallarol que he estat observant per poder seguir fent plans. I hauré de tenir en compte també que ells mengen gra i a elles encara no les he vist fer-ho…

La finestra del naturalista

Esmorzar de diumenge

Tres dies després d’afirmar que no tenia intenció de canviar les pomes perquè qui volgués fruita s’animés a picotejar la pera, he vençut les meves reticències a renovar les llaminadures del jardí.

Tinc motius més que suficients per haver canviat d’opinió:

  • Ja he enxampat una simpàtica mallerenga blava en plena acció i queda documentat a través de les fotografies que almenys una de les espècies que visita el jardí, menja pera:
  • També he pogut observar a una mallerenga carbonera picotejant la pera, tot i que  no he pogut fer cap fotografia.
  • Porto dies sense veure les femelles de dues espècies diferents de tallaroll i el mascle de la capnegre apareix només ocasionalment. A mi el que més m’agrada és gaudir de veure el racó de les menjadores, ple d’ocells.
  • Si comparo el preu de les dues fruites, em compensa seguir penjant pomes, atès que a més sembla que els ocells les prefereixen a les peres.

Aprofito que és diumenge i em disposo a preparar un esmorzar digne d’aquest dia de la setmana. Ahir vaig comprar maduixes. Penso que una maduixa potser és una llaminadura extra interessant … No obstant això, necessitaré un suport especial per poder enfilar-la i que la pugui penjar sense perill que caigui, perquè té poca consistència. Tinc una idea i acabo muntant el trepant i traient algunes eines per preparar l’esmorzar.

Aquest és el resultat:

El suport per a la maduixa ha quedat fantàstic (falta saber si funcionarà com crec que ho farà). La meitat d’un fruit de xicranda m’ha servit per fer una mena de platet individual. He posat també una peça de fusta a sota, a joc amb la maduixa, per subjectar bé el filferro on l’he enfilada.

Quan acabo d’escriure aquestes línies ja ha començat el festí al jardí, però la maduixa encara no l’he penjada. Vull esperar el moment en què pugui aguaitar una estona amb la càmera en mà…

La finestra del naturalista

Per si algú es pregunta què ha passat amb les peres…

Per si algú es pregunta què ha passat amb les peres, faig a continuació un breu resum:

  • Vaig comprar 3 peres el dissabte 11 amb la intenció de saber si els tallarols i altres espècies que visiten el jardí se senten atrets per elles.
  • Una pera, se la va menjar una amiga el dijous 16.
  • Una altra pera segueix madurant, tot i que sembli mentida.
  • La tercera pera la vaig tallar per la meitat el dia 20, fa tres dies. La meitat inferior porta penjada des de llavors al jardí. La superior va passar a formar part dels ingredients de l’amanida, aquell mateix dia.
  • No he vist a cap ocell acostar-se a la pera fins avui. No obstant això, aquest matí una inspecció visual a distància m’ha fet pensar que algú l’havia provat.
  • Una inspecció posterior, de proximitat, m’ha confirmat que probablement algun ocell li ha clavat el bec. La següent fotografia constitueix una prova documental:

  • Minuts després he sorprès un mallerenga blava picotejant la pera. No m’ha donat temps de fer-li cap fotografia.

Enhorabona mallerenga! A casa tenim la impressió que aquesta espècie és la més curiosa i agosarada de les que visiten el jardí. És sempre la primera que s’acosta i s’atreveix a provar, qualsevol novetat que se’ls ofereixi.

Qui serà el proper?

Un últim punt a afegir al resum anterior:

  • Les pomes que ara tinc penjades al jardí estan ja a la pell. De moment, no tinc intenció de renovar-les. Si a algú li ve de gust picotejar fruita haurà d’animar-se a provar la pera …
La finestra del naturalista

Cauen per terra algunes suposicions

 

El darrer article dedicat a l’observació dels tallarols en el que posava en relleu el meu interès per esbrinar quines són les apetències alimentàries dels mascles i femelles de dues espècies diferents, el vaig escriure ja fa més d’una setmana.

Durant aquests dies he tingut ocasió de fer observacions irregulars i anotacions mentals, però no d’escriure sobre el que he vist. Tot seguit exposo el que considero més rellevant del que he observat fins el passat dissabte, 18 de febrer:

1-Les femelles de totes dues espècies visiten amb assiduïtat les pomes que penjo al jardí.

Femella de tallarol de casquet
Femella de tallarol capnegre

 

 

 

 

 

2-No he vist cap mascle de tallarol de casquet visitant el menjador comunitari que tinc instal·lat al jardí.

3-He vist mascles de tallarol capnegre interessats per altres aliments (llavors i llard) i crec que ho puc afirmar utilitzant el plural perquè com a mínim he vist dos mascles diferents, atès les diferències visibles que en ells he pogut observar, en quant a la forma i la mida. Cap s’ha interessat per les pomes.

Mascle de tallarol capnegre

 

4-Els mascles de totes dues especies no semblen pas interessats en les pomes atès que no he pogut observar-ne cap menjant-ne.

No obstant, dissabte van caure per terra alguna de les meves suposicions: vaig veure per primer cop un mascle de tallarol capnegre picotejar amb voracitat una poma. Vaig tenir temps d’atrapar-lo amb la càmera en plena acció:

 

Les imatges no deixen lloc a cap dubte. L’afirmació següent revoca una part de l’enunciat del punt 3 i tot el 4. Els punts 1 i 2 no queden afectats:

5-Hi ha com a mínim un mascle de tallarol capnegre, dels que visiten el jardí, que se sent atret per les pomes i en menja.

I acabo amb una darrera afirmació que no contradiu cap dels punts  anteriors, i una nova pregunta:

6-Mentre que he vist un mascle de tallarol capnegre menjant poma i també llavors (soles i barrejades amb llard) i greix de pernil enfilat, no he vist a cap femella de la mateixa espècie interessar-se per aquests aliments. A elles les veig sempre sobre les pomes.

Com es pot explicar aquesta diferència que observo en les preferències alimentàries dels mascles i femelles de tallarols capnegre?

La finestra del naturalista

Aquesta poma bat el rècord! I jo em pregunto…

Aquesta poma, bat el rècord! Mireu com l’han deixat els ocells. S’han menjat fins i tot la pell, cosa que no recordo haver vist mai fins ara, i jo em pregunto…

Serà perquè el suport d’aquesta poma té a l’extrem un tap de suro tallat en comptes d’una altra peça que tinc col·locada a altres suports i que consisteix en una llavor natural d’origen tropical?

La secció rodona del tap de suro coincideix amb la porció de poma que han deixat sense menjar.

Serà que el tap ha donat als ocells major estabilitat alhora d’enfilar-se a la poma i per això l’han pogut aprofitar millor?  

La llavor acaba en punxa i fa que la poma trontolli. He vist als ocells enfilar-se sobre la pell resseca que va quedant a mida que es mengen la polpa.

La manera com mengen la poma estarà condicionada en alguna mesura pel suport on està penjada la poma?

 O serà que aquesta poma l’he deixat penjada més temps que d’altres? O …?

Observar sempre fa que em pregunti coses. I no m’importa moltes vegades no tenir resposta per tot el que em pregunto. El que trobo realment interessant i també divertit és fer-se preguntes. És el que possibilita començar qualsevol procés de recerca. Sobre pomes, peres, taps de suro o qualsevol altra cosa, el món està ple de coses i fenòmens sobre els que penso que val la pena interrogar-se.

És una llàstima que en general l’educació posi èmfasi en demanar a nens i joves que responguin a les preguntes que formulen els mestres, en comptes de fer-ho al revés. Haurien de ser els mestres els qui tant sovint com fos possible responguessin les preguntes dels nens i les seves pròpies també.

Quan he despenjat la resta d’aquesta poma m’he adonat que els ocells han respectat els receptacles que contenen les llavors d’aquesta fruita, disposats en forma radial, com mostrava fa uns dies, i han anat menjant la polpa que els envolta, talment com si haguessin esculpit una estrella de cinc puntes amb el bec.

La finestra del naturalista

Mentre maduren les peres…

 

Mentre maduren les peres que vaig comprar dissabte, amb l’objectiu de fer una prova i esbrinar si els ve de gust als tallarols i a altres ocells que visiten el jardí, la mitja taronja segueix penjada a l’exterior.

Porto dies pensant en si estaré identificant bé a la femella de tallarol capnegre. Amb el tallarol de casquet no tinc dubtes perquè la diferència és molt evident. El casquet del mascle és totalment negre i en canvi el de la femella és de color marró. També he observat diferències en la forma. El mascle és més estilitzat i la femella més rodoneta.

Amb el tallarol capnegre la diferència rau principalment en el color del dors. El mascle el té gris fosc i la femella de color marró, però aquesta és la descripció que apareix a la guia d’aus que faig servir per fer consultes i sé per experiència que una cosa són les descripcions escrites i altres reconèixer els trets distintius de cada espècie al natural.

Els dubtes m’han portat a consultar la guia repetides vegades, i encara que estic pràcticament convençuda que he identificat correctament a les femelles menjadores de poma m’havia dit a mi mateixa que el millor seria veure un mascle per poder constatar les diferències.

Agraeixo als ocells que freqüentin les menjadores quan estic a la cuina. A les 13:47 un moviment a l’exterior ha captat la meva atenció i m’ha donat temps d’estirar el braç i agafar la càmera de fotos, que sol passar moltes hores a la cuina, en aquesta època de l’any.

Un mascle de tallarol capnegre acabava de posar-se sobre el gessamí i s’ha dirigit directe a la taronja! He disparat la càmera pensant que anava a aconseguir un doble objectiu: fotografiar un mascle i captar un visitant picotejant la taronja. Ha estat un moment de màxima expectació, les següents imatges ho demostren:

No obstant això, la taronja ha estat el trampolí cap a un coco que tinc penjat i que feia ja una bona estona havia omplert amb una pasta de llard, llavors i altres delicatessen.

Encara que no he pogut captar l’escena amb la càmera, instants després, l’he vist introduir el bec al coco i sortir tot seguit volant amb una miqueta de llard adherit a ell.

Una estona més tard s’ha posat una femella sobre una de les pomes. He disparat la càmera i l’he enxampat. Crec que a partir de les fotografies podré comparar i observar  bé les diferències de coloració, i quan les descarrego, comprovo amb satisfacció que efectivament tots aquests dies enrere, sobre les pomes, he estat observant exclusivament a femelles. Tal com descriu la guia, elles tenen el dors marró grisenc, i observo també que el seu casquet és de color gris fosc en comptes de negre intens.

 

La finestra del naturalista

De poma a poma i picotejo perquè em toca

 

Començo a preparar el necessari per dur a terme l’exercici d’observació que m’he proposat dur a terme, per tal esbrinar si els tallarols i altres espècies d’ocells que freqüenten el jardí senten interès per les taronges, atès que no tinc en aquest moment peres a casa .

      

El sistema de subjecció es pot aplicar a qualsevol tipus de fruita que es pugui tallar per la meitat. L’aspecte que presenta la mitja taronja un cop instal·lada a l’exterior:

 

No he pres nota dels moments del dia en què he fet observacions. Han estat absolutament aleatoris i inconstants i han coincidit especialment amb els moments en què he estat a la cuina. No obstant això, quan faig fotografies, queda registrada en elles l’hora exacta en què les he realitzat i això em permet després precisar i reconstruir sense dubtes alguns esdeveniments:

A les 11:08 capto a una femella de tallarol de casquet a pocs centímetres de la mitja taronja … moment d’expectació absolut! Serà que està a punt de posar-se sobre ella i d’introduir el seu bec en la sucosa polpa?

 

 

 

 

Doncs no … sense haver mostrat cap signe d’interès per la taronja, fa un salt i aterra sobre la poma que penja de la punta de la canya, que a aquesta hora ja s’ha quedat fora de l’abast dels raigs del sol.

A l’altre extrem de la canya penja una altra poma que està sent també picotejada per una tallarol capnegre.

Quant acaba el seu torn i emprèn el vol, el primer tallarol canvia de poma i el reemplaça: de poma a poma i picotejo perquè em toca, penso tot seguit. M’he recordat del joc de l’oca: s’ha saltat la taronja, que queda entre les dues pomes, com si d’una casella es tractés.

La inspecció ocular de la taronja després d’un dia d’observació infructuosa, en el sentit de no haver vist cap individu a sobre, em porten a afirmar que no sembla que les taronges siguin un aliment atractiu per a cap de les espècies que visiten el jardí. No obstant això, deixaré la taronja penjada uns dies. Introduir nous aliments exigeix ​​a vegades, paciència i tenacitat.

 

La finestra del naturalista

Planejar la recollida de dades

 

Mentre estic ocupada en altres coses, penso en la curiositat que m’ha suscitat saber si són les femelles de dues espècies de tallarols diferents, les que se senten més atretes que els mascles, per les pomes que els acostumo a oferir.

M’he proposat recollir dades i agafo llapis i paper per poder valorar algunes de les coses que he pensat.

  • Dibuixo una poma, i després, 4 més.

 

 

 

 

  • Dibuixo un tallarol de casquet i un de capnegre, tots dos femelles.

 

 

 

  • Faig l’esbós d’una gràfica per anotar el nombre de vegades que veig una femella posada en 1 poma, o, en 1 de les 4? Una columna per a cada poma. Una fila per a cada espècie de tallarol.

Ara que escric m’adono d’una cosa:

He dit que m’anava a esforçar per albirar mascles i no els he dibuixat. Inconscientment, dec haver donat per fet que ells no apareixeran i no els he donat espai. Deixo per escrit la reflexió i planejo fer dos dibuixos més.

  • Penso en el moment del dia en que vaig a realitzar l’observació i dibuix un rellotge, dos, i tres, indicant possibles hores i després afegeixo un “5 ‘” (de forma arbitrària) per indicar la durada de cada observació.

He descartat recollir dades sobre altres espècies que picotegen les pomes amb assiduïtat, per la dificultat que suposa identificar amb facilitat a mascles i femelles, a efectes de saber si són elles les que se senten més atretes per la fruita. També podria ser que l’apetència per les pomes es manifesti de forma diferent segons cada espècie.

Torno a centrar-me en les tallarols. I en la fruita. I em pregunto si els tallarols se sentiran atrets per altres fruites que no siguin pomes.

  • Dibuixo una poma, una pera i una taronja i me les imagino tallades per la meitat, a punt per a ser penjades.

No tinc peres a casa. Pomes i taronges, sí.

Això es complica. Ara a cada columna de la gràfica que he començat a esbossar podria haver-hi una fruita diferent.

No importa, no hi ha pressa, el que m’agrada és gaudir de l’observació dels ocells en llibertat, i decideixo que el proper pas consistirà en penjar mitja taronja i OBSERVAR.