Arxiu d'etiquetes: Emocions

Sota el til·ler

 

Quan fa uns dies vaig anar a veure el meu pare a casa seva, el vaig trobar assegut sota el til·ler.

Diverses circumstàncies havien propiciat que portéssim més dies del que és habitual sense veure’ns en directe. El dia abans, quan parlàvem per telèfon, com cada dia, de sobte em va dir:

– Escolta, ara no recordo la cara que tens. Ens hem vist alguna vegada tu i jo?

L’estupor va passar pel meu cap a velocitat vertiginosa i vaig ser capaç de riure i dir-li amb afecte:

– Vaja!Has agafat la goma d’esborrar i m’has esborrat del teu cap?

Vaig continuar, sense donar-li temps a contestar:

– Doncs demà vindré a dinar amb tu, així que quan em vegis espero que agafis el llapis i em tornis a dibuixar.

Ell també va riure a l’altre costat del telèfon, però el seu riure va sonar una mica nerviós.

“Tutta Roma” d’Isabel Banal 2013-2014

En el meu cap vaig trobar un referent que em va fer reaccionar amb rapidesa. Fa poc temps vaig conèixer l’obra d’una artista anomenada Isabel Banal: “Tutta Roma”. Durant una estada a la capital italiana l’artista va realitzar una sèrie de dibuixos dels espais més concorreguts de la ciutat, que va seleccionar consultant diverses guies turístiques. Va dibuixar fins a 120 llocs emblemàtics, amb extraordinària precisió i detall. Després, en el seu estudi els va esborrar del tot i va recollir les restes de la goma impregnada amb el grafit del dibuix i els va guardar en pots transparents que va etiquetar amb el nom del lloc que havia dibuixat.

Vaig veure la seva obra formant part de l’exposició: “El relat d’una exposició” a càrrec d’alumnes de 5è curs de primària de dues escoles de la ciutat de Mataró. En Nil, un dels joves comissaris de l’exposició, em va explicar amb passió el procés de treball de l’artista. Em va semblar especialment interessant.

“Tutta Roma” d’Isabel Banal 2013-2014

Em vaig veure a mi mateixa reduïda a restes de llapis i goma d’esborrar, pulcrament recollida en un pot transparent amb la seva corresponent etiqueta, quan el meu pare em va dir sense cap tipus d’embut que no recordava la meva cara.

Crec que li vaig suggerir utilitzar un llapis per tornar-me a dibuixar perquè em resisteixo a desaparèixer. Ara puc escriure-ho sent conscient, encara que probablement no ho vaig ser quan ho vaig dir.

El meu pare estava assegut sota el til·ler quan vaig obrir la porta del jardí i el vaig saludar. De la meva cara no podia recordar-se, però de la meva veu crec que si. No obstant això, li va costar una mica reunir conceptes i impressions i quan per fi va aconseguir encaixar cos, rostre i veu, es va posar molt content de veure’m.

Vam estar parlant al jardí, vam dinar i vam dedicar una curta sobretaula a comentar el nou llibre de mandales en el què ha començat a treballar. Mentre el fullejàvem vaig notar que es començava a endormiscar.

Per motius que no cal explicar, la rutina familiar ha patit alguns canvis durant les darreres setmanes i s’han produït algunes novetats: ara el meu pare sol fer la migdiada després de dinar i ha començat a sortir a passejar en cadira de rodes, amb un nou acompanyant.

No explicaré, ni tan sols a grans trets, els motius que han propiciat aquestes novetats. Moltes coses pertanyen a l’esfera del que és privat i no hi ha necessitat d’escriure sobre elles.

Em proposo escriure sobre com em vaig sentir aquell dia: frustrada. I no va ser mentre era amb ell, sinó a posteriori. Vaig tenir la impressió quan vaig marxar de casa seva, després que s’hagués anat a dormir, que al vespre no es recordaria que jo havia estat una estona amb ell, així que em vaig proposar trucar-lo, com cada dia, i comprovar-ho. I probablement també tenia la intenció de recordar-li en cas que no es recordés, encara que no puc assegurar-ho perquè ja han passat uns quants dies.

El meu sentiment de frustració no es va deure al fet que ell no es recordés de la meva cara, ni de la meva presència (encara que probablement això també va influir), sinó a la sensació que vaig tenir d’haver estat poc hàbil en la conversa amb ell. Vaig utilitzar més vegades el “no”, que qualsevol altra forma més amable que no el contradigués explícitament. No vaig saber navegar amb fluïdesa entre contradiccions i tampoc escoltar amb calma i profunda atenció. Vaig tenir la impressió d’haver perdut la pràctica en atendre i respondre a una persona malalta d’Alzheimer i em vaig sentir malament per això.

Porto dies treballant en aquest article, però m’havia quedat encallada. He pogut seguir gràcies a haver estat pensant en la frustració i haver-me desfet del pes que em causava sentir-me així.

No sóc infal·lible, no puc estar sempre al 100%, ni tan sols al 80%. Tot i que m’encantaria trobar sempre respostes adequades i fer fluir el riure i les emocions agradables, no sempre ho aconsegueixo. I no cal culpar-se per això, o sentir-se malament. Només cal acceptar-ho. L’acceptació equival a regular adequadament el nivell d’autoexigència. El punt òptim passa per saber que la satisfacció només pot ser representada amb una línia oscil·lant i irregular, amb alts i baixos.

Quan a última hora de la tarda vaig tornar a parlar amb ell no recordava per res que haguéssim compartit una bona estona. Vaig intentar que ens situés a tots dos al jardí i llavors em va dir:

Sota el til·ler, és on he estat jo.

Però no em va poder incloure a l’escena.

De cavallet a cavallet

 

Fa mesos que li dono voltes al contingut d’aquest article. Avui, per fi m’he decidit a escriure sobre un assumpte que té a veure amb la manera en què jo em plantejo la relació amb el meu pare, malalt d’Alzheimer.

Per poder entendre el que vaig a explicar, cal llegir abans un altre article del blog, que no pertany a aquesta secció. Sento plantejar-ho com una condició prèvia, però és imprescindible saber el que exposo en ell per poder submergir-se en la lectura d’aquest. Donaré per fet per tant que acceptareu la meva invitació a llegir: El creador dinàmic: l’hipocamp, i després de fer-ho, tornareu a aquest punt.

De Robb (Katzili at de.wikipedia), CC BY-SA 3.0,

Ara sabreu com de magnífic percebo al meu hipocamp o cavallet de mar i la feina que porto temps fent amb ell, encara que no hagi revelat massa detalls sobre això.

Al meu cavallet li agrada navegar entre anèmones de mar

El meu cavallet està ocupadíssim realitzant missions. He estat jo qui li ha demanat explícitament que s’ocupi d’alguns assumptes que m’interessen, tot i que també treballa per compte propi en altres temes, sense que jo li ho demani. Ho fa a totes les  hores del dia, inclús durant la nit.

El meu cavallet empatitza amb altres cavallets, tot i que alguns d’ells no ho sàpiguen.

Quan vaig iniciar el creatiu i poètic procés d’autoconsciència del meu hipocamp, vaig mirar d’explicar-li al meu pare el que estava fent. D’això ja fa molts mesos.

Tenia diferents motius per fer-ho. El primer de tots és que li encanta que li expliqui en què està entretingut el meu cap i més encara quan el que faig és explorar idees noves i originals. Un segon i poderós motiu té a veure amb les funcions que exerceix aquest òrgan i les alteracions que pateix arran de l’Alzheimer. No és la meva intenció mirar d’explicar-ho ara, en tinc prou amb comentar que l’hipocamp és el centre gestor de la memòria i que s’alia en certa manera amb les amígdales, que gestionen les emocions, per fer la seva funció. També juga un paper important en la plasticitat neuronal.

Els boscos d’anèmones atrauen certes classes de cavallets de mar, com per exemple el meu.

Mirar d’estimular de manera creativa i poètica l’hipocamp del meu pare em va semblar una idea bonica i possible, sense riscos.

El primer que vaig fer va ser explicar-li sobre l’existència d’aquest òrgan i sobre algunes de les funcions que exerceix. Va seguir les meves explicacions i crec que les va entendre perfectament. També li vaig parlar de com percebo el meu cavallet i de l’exercici de visualització creativa que duc a terme amb ell.

Després de les meves apassionades explicacions em va dir:

– Doncs el meu cavallet està pansit! (en realitat ell va fer servir la paraula chuchurrío, en castellà, que a mi em sona molt més divertida que pansit o “mustio” ).

Vam riure tots dos. Va pronunciar la paraula “chuchurrío amb la gràcia que el caracteritza i ell mateix va ser el que li va donar un gir positiu al seu comentari. Un comentari producte d’un instant de lucidesa que va posar en relleu com percep ell el seu deteriorament, encara que no ho pugui entendre ni explicar-ho.

Tot i que vaig riure amb ell, em va envair una pena immensa en pensar en la percepció que ell havia tingut del seu hipocamp, a causa de les meves explicacions. Em vaig sentir com si hagués aconseguit l’efecte contrari al que havia pretès.

I va ser en aquell moment quan vaig pensar en concentrar-me en el seu cavallet “chuchurrío” i en demanar-li al meu que m’ajudés a estimular-lo. D’aquí el títol d’aquest article: De cavallet a cavallet.

Em concentro en la imatge que a mi em suggereix aquesta frase quan parlo amb ell en directe o per telèfon i l’evoco en molts altres moments en què el meu cavallet embasta i teixeix idees entre les anèmones, per posar en pràctica amb ell.

Temps després d’aquest primer intent, vaig tornar a parlar-li de cavallets i el vaig convidar a imaginar el seu. Em va dir que tenia les peülles vermelles. I jo li vaig contestar dient que els cavallets de mar no tenen peülles, a diferència dels terrestres.

Afortunadament el meu comentari li va entrar per una orella i li va sortir per l’altra. Li va donar exactament igual la meva observació i va seguir amb les peülles. Em va donar una lliçó.

Qui sóc jo per posar en dubte que el seu cavallet és com ell ho vulgui imaginar?

Per què deixo que la imatge que jo tinc del meu propi cavallet faci emergir prejudicis sobre com ha de ser el d’altres persones?

Per què convido els altres a imaginar el seu cavallet amb total llibertat i després no respecto el que han imaginat?

En vaig tenir prou amb fer-me aquestes preguntes per canviar radicalment d’actitud i les peülles vermelles van acabar per semblar-me sincerament esplèndides i així li ho vaig transmetre.

Les anèmones permeten els cavallets protegir-se de possibles depredadors

Crec que aquell dia també vaig aprofitar per explicar-li que tots els hipocamps són melòmans, encara que no tots ho sàpiguen.

No vaig poder arribar més lluny amb el tema. Vam parlar recurrentment del seu aspecte i poc més.

Temps després, no sé precisar quant ni quan, vaig tornar a convidar-lo a imaginar el seu cavallet, després d’introduir el tema amb alguna senzilla explicació. Sorprenentment aquell dia va ser ràpid en la seva resposta:

-Ja tinc el meu: És un cavallet, però com si fos un camell. En lloc de gepa el que té és una cistella molt gran de bronze i allà pots ficar coses o com a cendrer. (Aquell dia vaig prendre nota escrita de la seva descripció)

Aquesta vegada no vaig fallar. Vaig lloar amb entusiasme l’aspecte del seu cavallet-camell i vaig deixar que la conversa s’extingís de forma natural.

La descripció que acabava de fer era la d’una peça real de bronze que té, en realitat crec que de dues. Probablement va superposar mentalment les imatges que d’elles conserva i les va barrejar amb la del cavallet que jo l’havia convidat a imaginar.

No he tornat a parlar amb ell de l’hipocamp i no crec que ho torni a fer.

No obstant això, el meu cavallet no ha renunciat ni una mica a mirar de seguir estimulant el seu cavallet per molt “chuchurrío” que estigui i tingui gepa o peülles vermelles.

*

El meu cavallet és una mica entremaliat. Us ha fet creure que s’ha passejat últimament entre anemones marines, quan en realitat ho ha fet entre els estams de la flor d’una carxofa.

Memantina i glutamat

 

Havia pensat en escriure un article amb aquest títol d’aquí a uns dies, després d’haver tingut temps de comprovar els efectes d’una nova medicació que està prenent el meu pare. La hi va receptar el gerontòleg ja fa dies, després de la visita a la seva consulta i l’interrogatori al qual el va sotmetre.

La memantina (el nom del principi actiu) és el quart medicament, per ordre d’aparició, que s’està provant en malalts d’Alzheimer en fase moderada i greu. A diferència dels anteriors, aquest fa efecte sobre el glutamat, una substància altament perjudicial quan la seva presència en el cervell s’incrementa arran de la malaltia i que afecta les connexions neuronals.

Memantina. Imatge: https://www.hipocampo.org/articulos/articulo0233.asp

S’administra de forma progressiva, començant amb una dosi mínima que es va incrementant setmanalment durant un mes fins a arribar als 20 mg diaris, que és la dosi recomanada. Ara ell està prenent 15 mg.

No sé si puc atribuir a la memantina la conversa que vaig tenir ahir amb ell. Va ser ESPECTACULAR i vaig agafar el llapis i el paper per no perdre’m detall dels temes que vam abordar i com els vam anar connectant.

Porta tres dies saludant amb un alegre i expressiu Hello! que anteposa a la frase: Què explica la meva filla Marta? Jo contesto també alegrement Hello!How are you?, sabent per endavant que està connectat i receptiu i això em dóna oportunitat de moltes coses …

A la seva pregunta d’ahir vaig contestar explicant-li el que estava fent una estona abans de trucar-lo per telèfon:

– He estat llegint per preparar uns cursos que impartiré pròximament.

Sobre què són els cursos ?, em va preguntar.

I vaig seguir:

– Sobre com potenciar les emocions agradables i positives a l’aula, el riure, el bon humor, l’optimisme, el sentit de l’humor, la curiositat, etc.

Li vaig explicar que les emocions agradables tenen uns efectes sobre l’organisme impressionants i que el riure és capaç de reforçar el sistema immunitari i fer-nos més resistents a les malalties.

Home !, va exclamar,  per això jo mai estic malalt!

I els dos vam esclatar en riallades. És veritat. Té tota la raó del món. Està malalt d’Alzheimer i vellet però res més.

Li va semblar interessantíssim el tema i em va manifestar el seu desig d’apuntar-se als meus cursos. Li vaig prometre fer-li un de particular, per a ell sol.

Sé que li agradaria col·laborar amb mi i participar en aquests cursos i li vaig explicar que estan dirigits específicament a professorat però que els seus comentaris em fan pensar en altres contextos possibles d’aplicació i em donen moltes idees.

Li vaig explicar que estic contenta de saber el poder que té el riure. Les lectures m’estan permetent conèixer els sòlids arguments que està aportant la ciència per explicar els seus beneficis. El que abans podia defensar a través de la intuïció i la convicció, ara puc fer-ho a través de les aportacions de la neurociència.

Vaig seguir explicant-li que fa anys, quan treballava com a docent amb un grup de dones d’ètnia gitana, em cridaven sovint l’atenció perquè les rialles de la meva classe se sentien de tot arreu i molestaven altres persones. Ara em sento feliç de saber que aquells matins de rialles i rialles contagioses probablement van ajudar molt més a totes aquelles dones, i a mi mateixa, que qualsevol de les activitats que vam dur a terme de manera seriosa.

Recordo perfectament alguns dels episodis de riure més aguts d’aquella època i li vaig explicar què feia per generar-los. Va seguir les meves explicacions divertit, va intervenir amb encert i coherència i li va semblar genial tot el que li estava explicant.

Em va interrompre en algun moment per dir-me emocionat que sent admiració per la meva feina i que m’augura un futur espectacular.

Li vaig agrair moltíssim i vam riure els dos de nou.

D’aquí vam saltar a parlar de les estratègies dels éssers vius per fer front a certes circumstàncies adverses i com per exemple els arbres es despullen de les seves fulles per fer front a la sequera i després li vaig explicar algunes idees sobre la relació de la creativitat amb els armadillos, que no tinc intenció de desvetllar.

La nostra conversa podria semblar erràtica, com el vol de les papallones sobre les flors, però no ho va ser, en absolut. Vam saltar creativament d’un tema a un altre connectant idees i després de compartir amb ell les meves idees secretes sobre els armadillos i que ell em digués que aprèn molt amb mi, li vaig dir que jo també amb ell.

Vam parlar llavors d’aprenentatge en dues direccions i de comunicació, amb una fluïdesa impressionant.

És cert que aprenc moltíssim d’ell. No sé si ell ho percep així, però jo ho intento. Sento no poder explicar-li com anys enrere hagués pogut fer, però en realitat no importa. El que importa són les possibilitats que tinc en el moment present d’intentar-ho:

-Has de saber, li vaig dir, que ets el meu interlocutor preferit per comentar les idees al voltant de les que treballo.No et creguis que jo m’atreveixo a explicar-li a tothom les coses que t’explico a tu.

Vaig escoltar el seu riure emocionat i agraït

-Algunes de les idees que tinc i que vull posar en pràctica són bastant noves i no totes les persones les accepten o les entenen.

M’interromp:

Escolta, doncs jo OBERTURA TOTAL (ho escric en majúscules perquè així és com em va sonar)

I em va arrencar una altra onada de riure, que es va reproduir també a l’altra banda del telèfon.

-Escolta, és veritat, eh !, em va dir

Ho sé, ho sé, no en tinc cap dubte li vaig contestar somrient.

El vaig conduir de nou al principi de la conversa i vaig insistir que em sento contenta de poder constatar que hi ha una base científica sòlida que avala moltes de les idees que porto anys posant en pràctica. Li vaig dir que penso treure-li partit a l’assumpte i potser acabi escrivint algun article. I per què no un llibre?, em va preguntar.

Va tornar a augurar-me un futur prometedor a … No va saber dir-me a on i jo tampoc, però això ens va provocar el riure de nou.

Vam convenir que el lloc no importa, que el que importa és ser feliç i fer feliços els altres (les dues coses estan relacionades). I vam acabar la conversa quedant en riure molt en directe així que ens veiem.

Visca el riure!

(I la memantina!) Que escric entre parèntesis per si de cas …

15 + 10 = Sant Guillermo

No he traduït “Guillermo” expressament.

 

És complex de vegades saber quines coses poden fer encara els malalts d’Alzheimer, sense posar-los en evidència. És impossible determinar a quin ritme es desapareixen algunes habilitats o capacitats i tinc la impressió que en cert sentit també depenen de les habilitats prèvies que cada persona hagi cultivat i de la intensitat o freqüència amb què les hagi utilitzat.

En el cas del meu pare, tinc clar com van desapareixent les paraules que necessita per comunicar-se i per això m’esforço en recordar-li totes les que puc i en utilitzar-les tant com se m’acut.

No obstant, amb els números no ho tinc tan clar.

Foto: Wikipedia

Ja fa uns anys, quan els símptomes de la malaltia ja eren més que evidents, un dia em va demanar que li ensenyés a fer sudokus. Mai em dono per vençuda abans d’intentar alguna cosa, així que vaig aprendre a fer sudokus per poder ensenyar-li i ho vaig aconseguir.  En aquell moment vaig pensar que contràriament al què s’explica sobre l’Alzheimer, el meu pare encara conservava capacitats per aprendre a fer coses noves i durant un temps  vam mirar d’estimular-lo perquè es dediqués a fer-ne. Amb una mica d’ajuda i col·locant alguns números extres sobre la quadrícula, aconseguia acabar els més senzills.

En no ser una activitat que havia dut a terme abans de la malaltia, aviat va deixar de dedicar-s’hi. No podia retenir la mecànica el temps suficient per aplicar-la. Si l’hagués interioritzat abans de la malaltia, tal vegada s’hagués prolongat el temps de dedicació.

Els números sempre li han cridat l’atenció. I fer operacions mentals sense llapis ni paper, també.

Durant molt temps, de forma espontània, es dedicava a sumar els números de les matrícules dels cotxes. Ell mateix ho considerava una mena d’entrenament per conservar certa agilitat mental. Ho segueix fent amb les xifres del cotxe familiar però no sé si amb altres també.

Porto temps observant una cosa que fa de tant en tant: numera mandales o parts de mandales. Amb alguns dels primers que va tenir, es va dedicar a posar números a les pàgines. No sé per quin motiu, però tinc la impressió que els números li proporcionen certa tranquil·litat. Els números ordenen. Com si poguéssiu ajudar a ordenar els seus pensaments dispersos.

En aquest comptava les puntes de dues en dues

Altres números són més originals. Són els que posa per exemple en els extrems d’alguns mandales centrats que tenen moltes puntes, probablement per saber quantes n’hi ha en total. En algun cas, això ha suposat alguna dificultat.

També compta i multiplica. La pàgina que té ple de rostres de gat en el quadern on està treballant actualment, l’impulsa a fer-ho. De vegades fa un càlcul inicial aproximat, però després té la necessitat de saber quants hi ha en total i, a continuació, compta el número de gats que hi ha a cada fila i després a cada columna, i multiplica:

5 x 8 = 40 gats

Ho he comprovat i els ha comptat correctament, però alguns gats estan a mitges, de manera  que el resultat de la multiplicació no és del tot cert. Ha escrit al costat de la làmina: 37,5 gats.

M’agafa el riure. D’on ha sortit el mig gat? Raons no li falten. No sé si ha fet càlculs exactes en algun moment i ha sumat els mitjos gats per convertir-los en un de sol i li ha sobrat mig. No tinc intenció de preguntar-li. M’encanta l’anotació que ha afegit a la pàgina.

Fragment de la làmina dels 37,5 gats

També és capaç de fer acudits matemàtics. Us convido a llegir l’article que vaig titular: La caixa número 5.

La seva cal·ligrafia es desdibuixa i li costa escriure, però això no és motiu perquè deixi de fer-ho, de moment. Tot i que li suposa una dificultat i a més a més s’adona, s’esforça per fer-ho.

Ja fa força dies que se’m va ocórrer de quina manera saber com anava la seva escriptura de números i li vaig demanar ajuda. Tenia dos llibres de la biblioteca per tornar i havia anat marcant amb pot-it  totes les pàgines on apareixien fragments especialment significatius. No m’havia atrevit a senyalar res amb llapis, com faig habitualment amb els meus llibres, així que li vaig preguntar si podia prendre nota de totes les pàgines que jo li anés dictant, mentre retirava els post-it. Li vaig explicar que d’aquesta manera podré recuperar les pàgines més importants per a mi, després de la primera lectura, quan compri els llibres en qüestió o els torni a demanar en préstec.

Va necessitar temps, però no tenia cap problema amb els números, només amb la cal·ligrafia. Ara tinc una bonica nota escrita a mà per ell, que em permetrà recuperar fragments dels dos llibres i ell es va sentir molt satisfet d’haver col·laborat amb mi. Aquesta és la clau. No li vaig fer un dictat de números perquè sí, ni per posar-lo a prova. Vaig demanar-li que m’ajudés i això implicava escriure xifres.

Per a ell, sentir-se útil és important. Per a mi, que se senti així, també ho és. I saber el que encara pot fer i trobar la manera que es senti útil fent-ho i col·laborant amb mi i amb altres persones, és encara més important.

Fa tres dies, quan parlava amb ell per telèfon, comentàvem que aquests dies es fa fosc més tard i li vaig explicar que el dia de Sant Joan és el dia més llarg de l’any i la nit més curta. Em va preguntar llavors en quin dia i mes de l’any estem. Quan li vaig dir 15 de juny va respondre:

– O sigui que d’aquí a 10 dies serà el meu sant.

Sorpresa! Ho recorda! Què bo! vaig pensar. No només recorda que el dia 25 és Sant Guillermo, sinó que també ha estat capaç de fer el càlcul realitzant una suma, o una resta, segons es miri.

I acabo expressant el que sento després d’escriure aquest article, amb una fórmula matemàtica:

Guillermo = 1015

 

 

Hello, How are you?

 

Quan parlo diàriament per telèfon amb el meu pare, puc anticipar quin és el seu estat d’ànim a partir de la fórmula que utilitza per saludar i el to amb què pronuncia les paraules.

Sorprenentment, si es tenen en compte els estralls que causa l’Alzheimer, disposa d’un ampli i variat repertori de salutacions. He anat prenent nota últimament d’algunes de les seves expressions més habituals, que inclouen algunes en anglès.

Són molts els dies en què jo començo dient: Hello! How are you? Sempre procuro que soni alegre i musical. Altres vegades s’anticipa ell i diu:

– Què explica la meva filla Marta?

Repeteix l’última frase que ha sentit abans d’agafar el telèfon. Al cap d’una estona, no sé quant, el binomi es debilita, cada vegada amb més freqüència i alguns dies es desfà del tot. Ho sé quan m’explica per exemple que la seva filla li proveeix de mandales. Qui sóc jo en aquests moments?, em pregunto. No intento esbrinar-ho.

Fa uns dies, quan li vaig preguntar com estava, va pronunciar un “aiiiii” baixet i agut que em va fer riure. No sonava a queixa si no més aviat a resignació amb sentit de l’humor. No se m’acut una altra manera de descriure-ho.

– Com faig per interpretar la teva resposta ?, li vaig preguntar.- Tens un repertori molt ampli de salutacions i no sé si aquesta la coneixia.

Li va agradar la meva observació i va contestar:

– Escolta doncs és veritat i hauria d’agafar una llibreta i anotar les paraules i això. Però trigaria molt i no sé si …

Em va entrar el riure de nou i vaig reaccionar ràpid:

– Escolta, doncs si vols t’ajudo. Estaria encantada de prendre nota de totes les expressions que empres per saludar. M’encanten les paraules que fas servir i jo sóc una autèntica artista prenent notes.

– Sí? No em diguis! Escolta doncs estaria bé que ho fessis. Jo és una cosa que mai he fet.

Li repeteixo:

– Doncs estaré encantada d’ajudar-te. Prendre notes és una cosa que faig contínuament. És la manera que tinc de treballar, escric tot el que se m’acut en paperets que vaig acumulant fins que un dia els classifico per temes i els ordeno.

El meu riure es devia al fet que acabava de proposar-me que fes alguna cosa que ja estic fent: Prendre nota de les expressions que fa servir per saludar, quan parlem per telèfon. I em va fer gràcia la coincidència d’interessos i projectes. Està clar que tenim afinitat. L’hem tingut sempre. I això facilita ara la nostra comunicació, malgrat la seva malaltia.

Ell ha pres notes molts anys de la seva vida, però ja no ho pot recordar. Li agradava fer llistes, de coses molt diferents. Conserva encara moltíssimes llibretes amb anotacions, però ja no és conscient que són seves. Crec que jo he heretat la mateixa afició, però no puc explicar-li sense posar en relleu moltes coses que han desaparegut de la seva memòria, així que no ho faig.

Vaig continuar la conversa amb ell parlant de prendre notes, fent-li partícip d’una part de la meva feina. És una de les coses que sé que més li agrada i miro d’aprofitar les ocasions per fer-ho, quan es presenten.

No vaig saber realment interpretar el seu “aiiiii” inicial, però va ser el que va propiciar una grata conversa entorn d’altres qüestions inesperades, i això és el que compta, des del meu punt de vista.

Si li hagués preguntat al final de la conversa: How are you?, estic segura que hagués contestat well well, amb to alegre, en comptes de dir so, so o “ni fu ni fa”, com fa altres dies.

No recordo ara tot el que vam comentar, però sé que vam riure molt. En algun moment, parlant de prendre notes em va dir:

– Prenc nota.

No sé si es va adonar que havia fet un acudit, però jo l’hi vaig fer veure i vaig poder novament lloar la seva gràcia natural per fer acudits sense ni tan sols proposar-s’ho.

Accepta les meves lloances amb gratitud i humilitat i de vegades amb certa reticència, com si no fos per tant, però sé que li agraden i intento no escatimar-les.

 

Óssos i alvocats

 

Des que vaig inaugurar aquesta secció del bloc dedicada a la creativitat i l’Alzheimer, amb l’article titulat Ocells-Fulla i Fulles-Ocell, em passa que no tinc temps d’escriure sobre algunes qüestions i anècdotes en el moment en què succeeixen. Per això ja fa temps, molt més del que en realitat fins ara he estat conscient, prenc notes improvisadament en qualsevol lloc que puc quan se m’ocorren coses i miro també d’anotar paraules, expressions, suggeriments, detalls de la conversa, etc. quan parlo amb el meu pare per telèfon. Després intento traslladar tot el que acumulo a una llibreta que tinc dedicada exclusivament a això.

Potser no pugui escriure a posteriori sobre algunes coses d’una manera tan vívida com si relatés un esdeveniment que acaba de succeir, però el registre que porto em permet recuperar anècdotes, reflexions, idees, inquietuds, i alguns plans que m’hagués agradat dur a terme i no he pogut per diferents motius. Tot aquest material en brut té per a mi un valor inestimable.

Escriure sobre el tema no em resulta fàcil i procuro sempre afrontar amb bon humor tot el que comporta la malaltia del meu pare. Escric sempre des de la perspectiva d’una persona que l’acompanya algunes estones, puntualment, i parla diàriament amb ell per telèfon. No sóc la seva cuidadora. Si ho fos, passaria 24 hores al dia amb ell i no sé si llavors podria percebre les coses de la mateixa manera que ho faig ni adoptar actituds que ara em costa poc mantenir.

El nostre contacte puntual facilita probablement que puguem riure junts de moltes coses, així que intento aprofitar al màxim, en aquest sentit, les estones que passem plegats o els moments en què tenim ocasió de xerrar, encara que sigui a distància.

Avui vull recuperar una anècdota que vaig registrar gràcies a tenir el costum de fer fotografies. La càmera, per a mi, constitueix una eina tan inestimable com el llapis i el paper, per prendre notes. Les fotografies a més a més em proporcionen dades que d’altra manera crec que no seria capaç de recollir, com les dates i hores exactes en què es va produir un determinat succés. Les tinc ordenades en carpetes amb títols suggeridors i moltes d’elles acaben formant part dels articles que vaig escrivint per a aquesta secció, com el d’avui: Óssos i alvocats.

Un dia de principis de març vaig estar amb el meu pare mirant i comentant els dibuixos d’un dels seus llibres de mandales, en què llavors estava treballant. El quadern no és de mandales pròpiament sinó que conté dibuixos molt variats, preparats per pintar i enviar com una postal, si es desitja. Va ser el primer que li vaig regalar d’aquest tipus i ens ha donat moltíssim joc per poder entaular converses al voltant de temes molt diferents per la varietat de dissenys i motius que conté. El vaig comprar en una botiga d’articles de regal d’origen danès que ha establert una cadena d’establiments amb el nom de Tiger.

Encara que ell m’ha llegit el títol que apareix a la portada milers de vegades quan parlem per telèfon (somric amb afecte mentre escric això), ara no puc recordar-me d’ell. Està en un idioma que tots dos desconeixem i sempre provàvem diferents pronunciacions per a les paraules que apareixen a la coberta i no he aconseguit retenir-les. Un dels dibuixos que hi ha al quadern consisteix en un grup d’óssos que ocupen tota la pàgina, sense deixar ni un sol espai en blanc.

Vaig trigar un temps a memoritzar les imatges per poder identificar-les a distància quan ell em descrivia els dibuixos en què estava treballant o els que ja havia completat. Ho faig amb cada nou quadern que comença i em porta un temps situar-me i reconèixer què descriu. Durant el període de memorització es produeixen converses com aquesta:

Ell: … en aquesta hi ha …mmmm…. animals … mmmm… són molt grans…

Jo: elefants?

Ell: No!Estan tots atapeïts i no sé si acabaran barallant-se perquè fan cara de pocs amics.

Jo: Óssos?

Ell: Això! Óssos.

El dibuix li va inspirar pintar de gris el cos dels óssos.També va aplicar una mica de color rosa en algunes zones. Els óssos tenen rostre, però no estic segura que ell els percebi de la mateixa manera que altres persones.

Li agrada pintar cares i expressions. És un artista fent-ho. Té tendència a transformar i intervenir sobre alguns i també els pinta en llocs que de vegades resulten sorprenents. Fa pocs dies per exemple va convertir el dibuix d’una aleta per bussejar, de les que es col·loquen als peus, en una monja molt expressiva. M’ho va explicar molt divertit i jo la vaig trobar estupenda. Imagineu com ho va fer …

Amb les cares dels óssos va realitzar un treball molt especial. Els hi va posar altres. Torneu a mirar la fotografia:

El cas és que aquell dia en què vam estar comentant i veient en directe la làmina dels óssos, poca estona després vam tenir també ocasió de dinar junts. La sobretaula es va allargar una estoneta i els plats van anar desapareixent fins que les estovalles van quedar netes  i desembarassades .Llavors va aparèixer un alvocat a sobre. Estava destinat a mi. M’encanten els alvocats i sempre agraeixo un regal així.

L’alvocat va atreure la mirada del meu pare i em vaig adonar. Ho tenia col·locat davant, a una distància de dos o tres pams, sobre la taula. El va estar observant una bona estona. Tombava el cap canviant lleugerament la posició com per modificar la perspectiva amb què ho veia. Ho va fer diverses vegades, contemplant-lo absort mentre degustava una pastilla de cafè amb llet, que li agraden amb passió. Tot d’una em va mirar i em va dir:

Escolta, a què et recorda això (referint-se al alvocat), si hi hagués molts, bé uns quants junts, sobre la taula.

Vaig detectar un somriure burleta, i vaig percebre una espurna de llum en els seus ulls, que va aclucar de forma especial. El vaig mirar, després vaig posar la vista en l’alvocat. Vaig dubtar … i em vaig esforçar …

i vaig esclatar en una rialla abans de poder pronunciar paraula.

Óssos atapeïts? Vaig aconseguir preguntar un instant després.

I es va sumar al riure que tan bé ens escau a tots dos.

La seva associació visual em va semblar esplèndida i més si es té en compte la manera en què ell ha treballat els rostres dels óssos. Es corresponen amb el clotet que tenen els alvocats a la part superior, en el lloc on estava inserit el peduncle.

Quan vaig arribar a casa vaig fer una foto de l’alvocat i la vaig guardar en una carpeta al costat d’altres imatges que acabo de recuperar.

Ara que he pensat, rememorat i escrit sobre aquest episodi em torna a agafar el riure de nou, com si pogués veure’ns a tots dos aquell dia, rient sense parar mentre miràvem un alvocat sobre les estovalles de la taula del menjador. L’escena en si no té res d’hilarant, però jo la recordaré amb molt afecte, com un màgic moment de complicitat i de bon humor compartit que l’Alzheimer no va aconseguir enterbolir.

 

Sospites confirmades i el cervell que es resisteix

 

Quan fa uns dies, a mitjans de maig, el meu pare va anar a visitar-se amb el gerontòleg a l’hospital es van confirmar les meves sospites al voltant d’una qüestió: els malalts d’Alzheimer que han tingut una activitat intel·lectual intensa, es veuen especialment afectats pels trastorns que causa la seva malaltia a nivell cognitiu i pateixen amb això. Perceben i s’adonen en molts moments de les dificultats que els suposa realitzar activitats que han realitzat de forma habitual tota la seva vida com per exemple llegir.

A mesura que la malaltia avança, la lectura es fa cada vegada més difícil. Arriba un moment en què, tot i que puguin llegir les paraules, no poden retenir el seu significat ni embastar el fil argumental que les uneix. Això és el que li passa al meu pare en aquests moments. Encara pot llegir, mecànicament parlant, però es perd en l’aspecte significatiu de la lectura i l’activitat es converteix en una tasca de màxima dificultat que li genera incomoditat, tensió i cert desassossec. Ho percebo quan mira per exemple de resumir-me el contingut del llibre de Pierre Loti que porta mesos intentant llegir. I també quan ho fa amb les notícies del diari, amb les que pren contacte a través de titulars que cada vegada entén menys (a mi em passa el mateix amb els titulars i les notícies del món).

Per a qui no hagi tingut el costum de llegir, potser el progressiu deteriorament d’aquesta capacitat no sigui molt significatiu ni generi grans disgustos, però quan un malalt d’Alzheimer ha estat un àvid lector, la pèrdua és profundament significativa. En el cas del meu pare jo així ho sento. I malgrat tot, s’esforça i no deixa d’intentar-ho. Es resisteix a més a reconèixer les dificultats que li suposa i em sembla explicable. La seva resistència es pot interpretar probablement de diverses maneres, però a mi m’agrada pensar que és senyal dels intents que fa el seu cervell per mantenir-se plàstic.

Després de visitar el gerontòleg, el meu pare em va explicar que havia estat al psiquiatre. L’interrogatori a què es va veure exposat el va afectar en diversos sentits i a mi també . A vegades, quan ell s’adona de les dificultats que té per comunicar-se té la impressió que s’està tornant boig. Així ho verbalitza en ocasions i llavors jo prefereixo dir-li que la veritat és que sempre ha estat una mica boig (i riem) i que ara el que li passa és que s’està tornant vellet. Vellet i desmemoriat. Li ho dic amb respecte i afecte i crec que agraeix i accepta aquesta simple explicació.

Quan va treure el tema del psiquiatra fa uns dies, estava seriós i preocupat. Vaig mirar de donar-li carpetada ipso facto i canviar de conversa. No em vaig sentir molt satisfeta. Vaig tenir la sensació que  va percebre la meva intenció d’esquivar el tema que ell havia iniciat. Les maniobres de distracció o de canvi de direcció no sempre resulten fàcils i de vegades les realitzo de forma brusca.

No va fer més referències al psiquiatre. Unes hores més tard em va explicar afligit un episodi de joventut que va transportar al present i va relatar com si hagués passat dos o tres dies abans. El vaig reconèixer, no era la primera vegada que l’escoltava, però em va sorprendre que de sobte tornés a emergir en el seu cap com si es tractés d’alguna cosa viscuda molt recentment. L’episodi era dramàtic. Ell va fer servir repetides vegades aquesta paraula. Havia tingut un amic que anava al psiquiatre i que malauradament va acabar suïcidant-se. Va reviure el succés molt entristit, mentre jo l’escoltava atentament.

Em vaig estar preguntant per què havia emergit de sobte en el seu cap aquest episodi. Temps enrere, quan encara podia recordar algunes coses de la seva joventut, m’havia explicat repetides vegades el desgraciat incident. Memòria i emoció guarden relació, ja ho he comentat en algun altre moment. El succés li va produir una intensa emoció, no en tinc cap dubte.

Però, per què ara emergeix de nou ?, vaig seguir preguntant-me.

I en algun moment que no puc precisar he trobat la resposta. Es tracta només d’una hipòtesi. No hi ha manera de demostrar-la: tinc la impressió que la seva experiència amb el psiquiatre / gerontòleg de fa uns dies, va propiciar una delicada connexió amb l’amic que visitava al psiquiatre i va tenir un tràgic final.

És una possibilitat que em sembla explicable i que reforça una idea que vaig exposar fa pocs dies: el cervell dels malalts d’Alzheimer mira per tots els mitjans de conservar la seva plasticitat, es resisteix a perdre-la. És capaç de sortejar llacunes, espais en blanc, abismes i deserts i establir fràgils i peribles fils de connexió.

Fotografia del fragment d’una obra de l’artista GEGO, sobredibuixada.

Com més hi penso, més sentit li trobo a la meva hipòtesi. He explicat que de vegades el meu pare pensa que està boig quan és conscient d’alguns dels problemes que experimenta a causa de la seva malaltia i no sap a què atribuir.

La manera com es percep a si mateix en alguns moments (presumeixo que es va intensificar després de la visita al metge), estic convençuda que va ser el que li va connectar amb el seu amic. Ell mai ha dit que estigués boig. L’apreciava molt. Sempre s’ha referit a ell amb respecte, dient que el pobre tenia algun tipus de trastorn o malaltia mental. El recorda amb afecte i amb pena.

El record que va emergir d’improvís tenia sentit. No es tractava d’un episodi inconnex, encara que ho hagués traslladat al present. Probablement va necessitar molt de temps per connectar al psiquiatre amb el seu amic i va estar donant-li voltes tot el matí. Jo ja m’havia oblidat del psiquiatre quan m’ho va explicar, però vaig detectar que estava afectat i el vaig escoltar amb molta atenció.

Trobar explicació a qüestions com aquesta, per indemostrable que sigui, em tranquil·litza. Sento que augmenta la meva comprensió.

I sento que els malalts d’Alzheimer, a més de respecte i afecte necessiten també ser compresos i valorats i cal esforçar-se per fer-ho. És molt fàcil no escoltar-los de veritat i donar per fet que expliquen extravagàncies fora de lloc.

 

Identitats

 

La identitat dels malalts d’Alzheimer es desintegra progressivament de manera inexorable. La dels seus acompanyants, també. En el meu cas, es desintegra i multiplica alhora.

Ja fa molt de temps, anys, que miro d’afrontar de la millor manera possible aquest doble procés. No vaig ser conscient al principi de la malaltia del meu pare que la meva pròpia identitat patiria canvis. Només vaig ser conscient que ell seria víctima d’aquest procés ineludible.

Quan els records van desapareixent de mica en mica i els malalts ja no poden recordar, ni tan sols a grans trets, els episodis que han determinat la seva vida, no hi ha estratègia que valgui per intentar preservar la seva identitat i la de les persones que els envolten.

Costa entendre-ho i resulta difícil assumir-ho. No serveix de res intentar resistir-se, cal acabar acceptant-ho. Jo només puc parlar de la meva experiència, però tinc la impressió que alguns dels pensaments i sentiments que a mi em genera aquest procés és possible que també els tinguin i experimentin altres persones que estiguin vivint una situació similar.

Últimament tinc la impressió que la relació de parentiu que m’uneix al meu pare ha desaparegut pràcticament del tot del seu cap. No és una desunió permanent, a estones sembla que recuperem els llaços que ens uneixen, però és difícil saber quan és així i quan no.

Fa mesos que intento preservar el binomi filla-Marta però cada vegada amb més freqüència els dos conceptes es dissocien completament. En alguns moments té clar que sóc la seva filla, però no la Marta. En altres sóc la Marta, però no la seva filla. Crec que sempre intueix però que sóc algú estimat i proper. Si més no, jo ho percebo així.

Les confusions sobre la meva identitat es fan evidents de forma diferent segons si parlem en directe o per telèfon. Ja fa temps que les converses diàries que mantinc amb ell van precedides de maniobres d’orientació que li recorden el binomi filla-Marta, abans que comencem a parlar. No obstant això, a mesura que van passant els minuts tinc la impressió que el binomi es dilueix i porto setmanes mirant d’introduir frases que reforcin el nostre vincle i relació. Alguns dies, no estic segura de si realment he aconseguit que no s’oblidi abans de penjar, de amb qui està parlant. Altres dies tinc clar que això no passa i podem mantenir xerrades fluides.

Quan mira d’explicar-me alguna experiència que hem viscut junts, és quan més es posa de manifest darrerament la confusió sobre la meva persona. He fet una llista de les identitats que he assumit fins ara, en els últims temps:

  • El meu amic el primet
  • L’amic del meu marit
  • El meu marit
  • Un company de l’escola
  • Un amic
  • Un home
  • La Gómez Aracil
  • Ricardo

No sé si algú s’haurà adonat: he canviat de gènere. Exceptuant la Gómez Aracil, totes les meves altres  identitats són masculines.

L’artista Marcel Duchamp juga i explora la seva identitat com Rrose Sélavy

No serveix de res preguntar-se per quin motiu m’he convertit en els últims temps en un home. L’únic que cal és acceptar-ho. Em dic a mi mateixa que és preferible fer-ho amb sentit de l’humor mirant de trobar el punt graciós i creatiu que hi ha en això.

No penso mai que ell s’hagi oblidat de mi, ¡per res! No pot recordar-se de qui sóc exactament, que des del meu punt no és el mateix i això no impedeix a més que puguem seguir gaudint fent coses junts.

Ahir m’explicava que algú, un home, havia pintat dos dels seus minimandales. Tenia clar que no els havia fet ell i vaig mirar d’explicar-li que havia estat jo, que els vaig fer amb el seu permís i aprovació prèvia, que havia estat després fent proves amb un pinzell per veure com quedava el dibuix després de passar-lo lleugerament humitejat sobre el paper, perquè els llapis de colors que fa servir són aquarel·lables.

Li va agradar aquesta última paraula i la va repetir unes quantes vegades, però aviat vam entrar en un bucle en el qual apareixia un home amb un pinzell i va ser complex sortir-ne. Vaig tenir la sensació d’estar dissolent-me com una pinzellada d’aquarel·la sobre el paper. I vaig mirar de resistir-me. Vaig intentar recordar-li un munt de detalls, embastant els seus fragments confusos, procurant posar en relleu l’interès que tots dos compartim pels mandales i algunes coses que fem junts. I el que vaig fer en realitat va ser posar de manifest la quantitat de coses que no pot recordar.

¿Vaig fer bé mirant de resistir-me? ¿No hauria estat millor abandonar-me a la dissolució i mirar de deixar senzillament una bonica empremta, com fa l’aquarel·la sobre el paper?

Em resulta fàcil preguntar-m’ho ara, però és complex incorporar aquests raonaments en el moment que tanteges les possibilitats de la conversa amb ell. No sempre sé què fer.

A vegades em dilueixo sense problemes i altres em dóna la sensació que em resisteixo a fer-ho.

En molts moments ell no sap qui sóc. No pot posar-me nom ni cara. Les paraules i les imatges que s’extravien en el seu cap li juguen una mala passada i el binomi conceptual filla-Marta es debilita.

No obstant això, percebo que el binomi emotiu pare-filla que ens ha mantingut units tota la vida, roman. És com si la meva identitat emocional conservés encara la seva consistència.

Potser acabi canviant d’estat i es volatilitzi com els gasos. Vull pensar que podré preservar-la sota una campana de vidre com la que ara conté i reté els meus plomalls de miraguà.

 

Fruites, papallones, hipòtesis i correlacions

 

Mai puc predir quins temes apareixeran en la conversa telefònica que mantinc diàriament amb el meu pare. Hi ha dies que tinc idees noves que explicar-li, alguna aventura, plans, etc. però no sempre és possible abordar el que imagino per avançat que li pot interessar.

Noto cada vegada més, que quan ell suggereix o inicia un tema val la pena intentar seguir-lo, salvant les incoherències que calgui, perquè aquestes, també cada vegada més, acaben sempre apareixent en algun moment de la conversa. Crec que val la pena potenciar al màxim tot allò que desperta el seu interès. Tenim alguns temes recurrents, però sovint els abordem com si fos la primera vegada que ho féssim.

Alguns dies, comencem saludant-nos en anglès: Hello, How are you? La seva resposta i el to amb què pronuncia les paraules que escull solen ser diverses i m’indiquen habitualment quin és el seu estat d’ànim en general. Potser parlaré d’això en un altre article.

Molt sovint la conversa que mantenim s’allarga per espai de mitja hora o més i gira al voltant de temes diferents. De vegades saltem d’un a un altre de forma espontània i inesperada establint connexions dispars que solen seguir no obstant això una lògica creativa i hi ha dies que naveguem en espiral tornant una i altra vegada al mateix punt de partida.

La setmana passada, vam tenir una xerrada inesperada que va resultar ser molt interessant i gratificant per a tots dos. Quan vaig percebre el gir que prenia la conversa vaig córrer a buscar llapis i paper i vaig prendre notes. És la millor manera de no oblidar-se dels detalls.

Va ser arran que se m’acudís explicar-li que tenia planejat fer un experiment per atreure papallones al jardí. Portàvem una bona estona parlant i la conversa havia decaigut una mica. Jo mirava a través de la finestra i tenia la vista posada al jardí i vaig començar a explicar-li el meu propòsit.

Dies enrere havia tingut l’ocasió d’observar a una papallona preciosa posada sobre una de les pomes que col·loco per alimentar els ocells i que s’havia quedat mig seca, al sol.

Vaig tenir temps d’atrapar-la amb la càmera i una de les fotografies que vaig prendre em va permetre observar posteriorment la seva espiritrompa desplegada i una goteta a l’extrem que presumeixo havia de ser nèctar de la poma. Vaig recordar que a Costa Rica col·loquen plats amb trossos de fruites fresques per atraure les papallones i vaig decidir que valia la pena provar si les mediterrànies reaccionen igual.

Casualment havia estat parlant també del tema amb un jove veí que s’interessa per aquestes qüestions i que em va suggerir, amb molt d’encert, que col·loqués fruites sucoses perquè les papallones poguessin introduir la espiritrompa amb facilitat i xuclar el líquid ensucrat.

La conversa amb el meu pare va tenir lloc una estona després que hagués col·locat un parell de sucosos talls de síndria sobre les menjadores que tinc per als ocells.

Li vaig explicar el que em proposava comprovar i li vaig parlar del suggeriment del meu jove amic d’escollir fruites sucoses. Li vaig explicar que acabava de posar síndria i que quant tingués ocasió també col·locaria un tros de meló.

Ell seguia amb atenció el que li estava explicant. Li agrada que li parli dels éssers vius que tinc ocasió d’observar en el meu entorn. Després de parlar-li del meló em va dir:

-Escolta, tu saps si les papallones se senten més atretes per l’olor que pel col

Es va produir un instant de silencia fins que vaig reaccionar:

– Quina pregunta més interessant m’acabes de fer! No tinc ni idea de quina és la resposta al que planteges. No sé si les papallones perceben els colors i si per exemple distingeixen entre el groguenc del meló i el rosat de la síndria. Tampoc sé com perceben les olors. La teva pregunta activa la meva curiositat i ara hauré de investigar per mirar de trobar resposta al que planteges. M’has deixat realment  bocabadada amb la teva pregunteta.

La meva reacció va ser d’absoluta i sincera admiració. Em va semblar una pregunta genial. Un punt de partida ideal per establir algunes hipòtesis i posar en marxa, o almenys idear, un procés d’investigació.

Les meves paraules i el meu to li van agradar. Es va sentir molt satisfet d’haver-me propiciat un tema sobre el qual investigar i va seguir amb un altre suggeriment:

-Escolta, se m’acut que també podries investigar si es pot establir algun tipus de correlació entre les fruites que posis i les espècies que les visitin.

Em va fascinar que de sobte estiguéssim parlant amb aquell nivell de fluïdesa. En el seu cap s’acabava de produir una màgica espurna de connectivitat i coherència que havia aconseguit burlar l’Alzheimer, tot i que només fos per uns minuts.

Vaig seguir lloant la seva capacitat de suggerir coses interessants i li vaig dir que m’havia deixat descol·locada amb les seves observacions. I era veritat. No he tingut ocasió encara d’investigar sobre els sentits de les papallones, però ho faré. M’intriga saber si posseeixen un òrgan olfactiu i com perceben els colors.

Vaig aprofitar tot el que vaig poder els màgics minuts que ens va brindar la conversa sobre les papallones i les seves propostes d’investigació. Moments com aquest cada vegada són menys freqüents.

*

Els trossos de síndria que vaig posar al jardí han atret l’exemplar que presumptament vaig veure sobre la poma. No puc assegurar que sigui el mateix, encara que sí és de la mateixa espècie.

Havia pensat dedicar a aquesta papallona un article des de la secció La finestra del naturalista d’aquest blog, però m’ha vingut de gust fer-ho des d’aquesta secció dedicada a la Creativitat i l’Alzheimer, arrel de la fantàstica conversa que vaig mantenir amb el meu pare sobre el tema.

 

Les habilitats dels malalts d’Alzheimer

 

Porto pensant en escriure aquest article des de fa molt de temps. Em sembla imprescindible parlar de les habilitats que tenen els malalts d’Alzheimer. De la mateixa manera que de les d’altres persones amb altres patologies i disfuncions.

Hi ha grups dels quals es tendeix a destacar tot el que no poden fer o van deixant progressivament de poder fer. Des del meu punt de vista, a més de conèixer aquests aspectes, hauríem també de centrar-nos en tot allò que sí que poden fer. Jo porto anys intentant adoptar aquesta perspectiva, no només en relació als malalts d’Alzheimer, sinó en relació a totes les persones.

Fragment d’una obra de GEGO

Mirar de facilitar que les persones puguin desenvolupar-se satisfactòriament fent ús de les seves habilitats, siguin quines siguin, em sembla primordial.

Els malalts d’Alzheimer posen en joc moltíssimes estratègies per intentar resoldre els problemes i les dificultats que els causa el seu progressiu deteriorament cognitiu. I això és des del meu punt de vista un senyal de les diferents habilitats que tenen o conserven, almenys durant un temps. Sense elles no aconseguirien probablement comunicar-se de la manera que ho fan.

Estic convençuda que quan es planteja tot des del punt de vista del que determinades persones no poden fer, es deixen de banda i es perden moltes oportunitats. Crec que un dels motius que també explica que es no valorin determinades habilitats rau en el fet que es dóna per fet amb freqüència que alguna cosa no és possible, sense haver-ho ni tan sols intentat. És la manera més ràpida de tallar d’arrel qualsevol possibilitat a explorar. I tinc la impressió que es tracta d’una pràctica molt estesa en diversos àmbits, desgraciadament.

No crec que es pugui generalitzar al voltant de les habilitats, només que per afirmar que totes les persones les posseeixen. És per això que el que és important és considerar el que SÍ pot fer CADA persona.

Fragment d’una obra de GEGO

Des del meu punt de vista, en el cas de l’Alzheimer, a més, hi ha un altre risc: la memòria o la pèrdua de memòria. Serveix de justificació per no emprendre o dur a terme algunes coses perquè de res servirà, pensen algunes persones, si després el malalt s’oblidarà d’elles.

Jo tinc dubtes referent a això i per tant prefereixo centrar-me en allò que és possible, en el moment present. Tot i que els records s’esvaeixin, tinc la impressió que l’empremta emocional, que almenys alguns d’ells deixen, no desapareix amb tanta rapidesa com podríem suposar. Emoció i memòria guarden relació.

Porto molt de temps interessant-me per com funciona el cervell i els avenços en el terreny de la neurociència estan proporcionant noves dades, que em semblen fascinants en el sentit que amplien espectacularment les expectatives sobre les possibilitats d’aprenentatge del nostre cervell. O jo així ho interpreto.

I això, des del meu punt de vista, obre la porta a la inclusió i al concepte d’aprenentatge permanent (l’estructura del nostre cervell té el potencial necessari per aprendre durant tota la vida).

Fa anys es creia per exemple que les neurones s’anaven destruint progressivament i disminuint el seu nombre amb l’edat, sense renovar-se. Avui se sap que la neurogènesi (la generació de noves neurones) té lloc tota la vida. És un procés continu que experimenta pics de màxima producció en moments crítics del creixement, que s’alenteix amb l’edat i a causa d’altres factors també, però no cessa.

Aquest i altres coneixements em donen idees per posar en pràctica en la relació amb el meu pare, malalt d’Alzheimer. També m’ajuden a mirar d’entendre com funciona el cervell d’una persona que pateix aquesta malaltia, encara que sigui a la meva manera. El procés em porta a crear i a treballar amb models artístics de representació conceptual que em permeten explorar alguns conceptes des de diverses perspectives, probablement d’una manera original i poc habitual.

Fragment d’una obra de GEGO

Reprenc el propòsit de l’article, que era parlar de les habilitats dels malalts d’Alzheimer. Aquestes es posen de manifest per exemple en la comunicació diària a través del llenguatge oral, quan que no troben les paraules precises que volen per explicar o referir-se al que desitgen i recorren a estratègies diverses per poder-ho fer.

Quan els problemes d’aquest tipus comencen, la comunicació deixa de ser fluida i adquireix un ritme que pot ser sincopat, o experimentar retrocessos, vaivens, bucles, espirals, etc. Cal saber adaptar-se a aquests canvis. Ells no poden controlar-los i és especialment important intentar estimular-los i que mantinguin la comunicació amb altres persones. Quan deixen de fer-ho el seu món social es redueix de manera dràstica.

Fragment d’una obra de GEGO

Quan parlo amb el meu pare, encara que ens separi la distància i fem ús del telèfon, percebo com el seu cervell s’esforça per establir connexions que li permetin, de la manera que sigui, comunicar-se. Cada vegada més, té dificultat per trobar les paraules que necessita.

Miro d’afrontar sempre la conversa amb ell amb paciència, amb atenció i procurant no interrompre, donant-li temps entre frase i frase.

Si jo interrompo bruscament aquest procés, que és lent, extremadament lent de vegades, destrueixo la possibilitat que el seu immens esforç es vegi recompensat per l’assoliment d’haver-ho aconseguit. Les interrupcions el despisten, li fan perdre el fràgil fil amb el qual intenta embastar paraules i idees amb coherència.

Sí m’atreveixo en moltes ocasions a suggerir solucions, paraules, idees, conceptes, etc. Suggerir forma part del diàleg. És un suggerir amable i respectuós que no pretén posar de manifest que no troba les paraules. Suggerir consultant perquè ell estigui implicat en l’elecció dels mots. Això només ho puc fer si l’escolto atentament i intento posar-me al seu lloc per poder anticipar en certa manera el seu missatge.

Quan suggereixo, proposo, consulto, etc. i no encerto, m’ho diu clarament: No, això no. I somric pensant que les seves xarxes neuronals estan actives tot i l’Alzheimer i mira de buscar camins alternatius entre idees que abans estaven connectades per un pont que ha desaparegut i ja no es pot per tant creuar.

No es queda de braços creuats per dir-ho d’alguna manera (almenys en moltes ocasions) mira per tots els mitjans d’explicar el que vol amb els retalls inconnexos que troba i aconsegueix embastar.

Em sembla admirable i digne de reconeixement. Les solucions que troba per salvar llacunes i espais en blanc són creatives en el sentit literal del terme. Troba la manera d’explicar el que vol d’una manera original que a més resulta en ocasions graciosa i divertida. No dic que sigui sempre així, ni de bon tros, però hi ha episodis continus en els quals fa gala de les seves habilitats.

Una de les últimes paraules que va inventar em va resultar especialment simpàtica i apropiada. Mirava d’explicar-me que li quedaven encara feina per fer amb els llapis de colors per acabar un dels seus mandales dialogats. La paraula que es va inventar va resoldre les seves dificultats:

(Cal llegir-la en castellà)

Em queden encara uns quantslapitazos”, em va dir.

(La traducció al català podria ser llapitassos )

No només el vaig entendre perfectament, si no que a sobre em va entrar el riure, que vaig compartir amb ell, i em va donar peu a lloar les seves increïbles capacitats creatives.

S’atreveix algú a posar-les en dubte?

Quina paraula tan bonica i divertida acabes d’inventar! (Era conscient d’això). La utilitzaré a partir d’ara, si tu em deixes.

És clar, és clar, no faltaria més …

¿Amb quina emoció creieu que va pronunciar aquesta darrera frase?

Estic convençuda que el cervell dels malalts d’Alzheimer es resisteix a deixar de ser plàstic tot i les dificultats que troba. I és aquesta resistència la que activa o posa en joc determinades habilitats, que proposo valorar.

Resulta fàcil caure en la temptació de donar per fet que el que diuen és incoherent, irraonable i un llarg etcètera.

Jo prefereixo esforçar-me per intentar entendre el que volen dir per surrealista que de vegades pugui sonar. Això exigeix ​​temps i paciència.

Malauradament el temps mai sobra i la paciència acaba per esgotar-se.