Escoltar de boca d’algú entranyable com un cabdell de fil per fer ganxet es pot convertir en un nexe emocional que manté unides a dues persones tot i la creixent distància que imposa l’Alzheimer, m’ha ajudat a escriure aquest article, que vaig  insinuar en l’anterior.

El cabdell també ha propiciat que el dia abans de redactar l’esborrany d’aquest article m’atrevís a mirar de repetir l’activitat que vaig compartir amb el meu pare la tarda del seu 88 aniversari. Tot i que hi ha un refrany en castellà que diu  “Nunca segundas partes fueron buenas“, vaig voler tornar a fer servir l’objecte que vam utilitzar aquella tarda, centrant-me en el seu caràcter de nexe emocional, inspirada pel cabdell.

He comentat en més d’una ocasió que malgrat l’Alzheimer, sempre m’ha mogut el desig de compartir activitats amb el meu pare. És molt diferent de pensar en entretenir. Compartir implica que participem els dos i treballem colze a colze amb un objectiu comú. La relació que s’estableix entre nosaltres és recíproca. Entretenir, des del meu punt de vista implica una relació una mica jeràrquica en la qual un mira que l’altre gaudeixi d’alguna activitat i encara que potser també participi la implicació és mínima.

El meu pare i jo compartim activitats i ens entretenim junts quan tenim ocasió i ens veiem en directe. Fem les dues coses, perquè “entretenir-se“, a diferència de “entretenir”, significa divertir-se. I això és el que fem .

Hi ha una pregunta clau que constitueix moltes vegades l’inici de les activitats que compartim: M’ajudes? Pressuposa d’entrada moltes coses. També influeix el to amb què ho pronuncio: denota un sincer desig de comptar amb ell per fer alguna cosa. El fa sentir-se útil gairebé a l’instant i tant el seu cos com la seva ment es tornen més actius i receptius als estímuls que arriben de l’exterior.

El cabdell m’ha ajudat a entendre que el gest i la proximitat en l’espai poden ser tan importants com les paraules. Aquestes deixen progressivament de tenir sentit per als malalts d’Alzheimer i acaben per perdre’s.

No sé quan hauré de renunciar a les paraules per comunicar-me amb el meu pare. Encara en podem compartir moltes. Sé que arribarà un moment en què no serà possible seguir fent-ho, així que aprofito ara que sí que ho és i comparteixo amb ell tants gestos i paraules com puc.

La tarda que el meu pare va fer 88 anys i la del dia abans d’escriure l’esbós d’aquest article, vam estar treballant junts amb una trituradora de paper. És una maquineta senzilla que es compon de dues peces desmuntables: un contenidor de plàstic transparent per recollir les tires triturades i una peça que s’acobla a sobre, amb una ranura a la part superior per introduir el paper i unes fulles al seu interior que tallen i s’accionen donant voltes a una maneta.

Obviaré per diferents raons totes les paraules que podria utilitzar per explicar els motius pels quals porto dos anys experimentant amb aquesta maquineta. Una d’elles és que he deixat d’explicar-li el meu pare algunes de les idees en les que estic treballant. Percebo que cada vegada més li costa entendre determinades coses i davant el dubte, prefereixo no incomodar-lo i evitar que es posin en evidència les seves dificultats de comprensió. Encara que ara no ho recordi, ha participat d’aquests dos anys d’experiments i he gaudit compartint amb ell les idees que m’han portat a utilitzar la màquina amb propòsits diferents i també explicant-li algunes de les experiències que he dut a terme amb nens i amb adults de mitjana edat. Ara, gràcies a ell, podré sumar també la tercera edat i l’Alzheimer.

Fins ara només havíem conversat sobre el tema. Mai l’havia convidat a fer servir la màquina. El cabdell, ja ho he dit, m’ha donat noves perspectives sobre algunes coses. Vaig voler mirar de repetir l’activitat perquè també vaig pensar en alguna cosa que he comentat en alguna altra ocasió. Quan podem parlar sobre el que estem fent, que en aquest cas implicava tocar, accionar, pressionar, veure, sentir, etc., la conversa resulta molt més fluïda.

Aquest cop vaig decidir demanar-li que m’ajudés a triturar paper, sense gaires explicacions prèvies. Vam començar amb un gest i després li vam posar paraules. Va ser com invertir en certa manera el procés habitual.

Hi ha un altre motiu que últimament també em fa ser curosa amb les coses que li explico, a causa del que jo anomeno converses mirall. Ell s’apropia dels meus relats i els duplica de manera que la seva activitat diària és un reflex de la meva (del que jo li explico). Si a mi em preocupa alguna cosa, a ell també li passa el mateix. Si jo estic imaginant estratègies per resoldre algun problema educatiu, ell també. Si estic pintant pilotetes de paper, ell em diu que ídem.

De vegades, problemes i preocupacions sense transcendència que són el centre d’una de les nostres converses diàries per telèfon, emergeixen en moments inesperats, distorsionats i fora de context i provoquen situacions familiars complexes. Miro per tant d’evitar fer referència a algunes qüestions que penso que poden provocar-li certa inquietud. Tot i així, no sé si ho aconsegueixo. No resulta fàcil preveure les conseqüències d’alguns comentaris o del relat d’alguns episodis aparentment inofensius.

Les dues tardes en què em va estar ajudant, ell accionava la maneta i subjectava els fulls de paper mentre la ranura de la maquineta els engolia. La tarda del seu aniversari les anava comptant ell. No va tenir dificultat en fer-ho fins a 5, però sí per saber per quin número anava i si ja havia dit el 3 o encara no. La segona tard, vaig ser jo qui vaig portar el recompte del nombre de fulls.

Després de triturar treia les tires del contenidor i  m’ajudava a donar-li forma. Seguidament jo li posava cinta adhesiva per unir i compactar el paper.

La primera tarda vam fer un mostrari d’esferes de mides diferents que ara consulto per decidir la quantitat de paper que necessito, cada vegada que vull fer-ne una.

La segona tarda vam estar provant una nova forma: una mena de croqueta allargada amb vocació inicial de cilindre. Després de consultar-li, em va proposar com pintar el primer prototip: el fons groc i a sobre creuetes. Sense voler, em van sortir triangles en comptes de creus quan hores després la vaig acabar de pintar a casa. Tinc la impressió que l’acabaré modificant per respectar la seva proposta.

Gràcies a les proves que vaig fer amb ell, he seguit construint noves peces. Vaig pintar l’última sense un propòsit concret. De vegades sembla que són els propis colors i la punta del retolador els que decideixen el disseny. Quan la vaig veure acabada em va agafar el riure. He d’ensenyar-li per veure què li suggereix …

No revelaré el motiu del meu riure. Cadascú és lliure d’establir les associacions i connexions que vulgui.

El cabdell m’ha fet pensar que és possible compartir bons moments amb els malalts d’Alzheimer, tot i que la malaltia estigui en un estat avançat. La càrrega emotiva que de vegades posseeixen els petits gestos són els que importen.

No fa gaires dies el meu pare em va dir en el transcurs d’una conversa telefònica que no ens hem d’oblidar de gaudir de les petites coses. El seu comentari no va ser gratuït. Estava relacionat amb el que estàvem parlant i tenia relació amb l’escola i alguna activitat que havia fet amb els nens.

Vaig escriure la seva frase en un paper com sempre faig quan diu coses que em criden l’atenció i em va semblar meravellós que encara fos capaç en certa manera de filosofar i de pensar i dir coses boniques. Em va demostrar també que estava connectat amb la conversa que manteníem. L’escola li interessa. La seva i la meva. Somric mentre ho escric. Gràcies a l’efecte de les converses mirall, ara fa servir l’expressió: “la nostra escola“. Em va semblar deliciós sentir-li dir fa uns dies. Ho va pronunciar amb to de pregunta i jo vaig respondre afirmativament amb un somriure: Sí, sí, la nostra escola.

Confio que tots dos sabrem trobar la manera de seguir gaudint de petites coses, el temps que puguem compartir.