Per poder pensar en moltes coses, el meu cap crea imatges.
Per pensar en l’Alzheimer, he creat una imatge dinàmica que a mi em sembla preciosa i que té a veure amb l’edat dels arbres.
Aquests creixen per l’exterior. La fusta jove, acabada de formar (el càmbium), es forma a la part més superficial dels arbres i fa engrossir el tronc augmentant el seu perímetre. L’interior es va consolidant i dóna lloc a la fusta més compacta i dura (el xilema).
En créixer, els arbres produeixen anells concèntrics que són visibles a la fusta de moltes espècies quan es talla el tronc transversalment. Cada anell equival a un període de creixement. A les zones amb poca variació climàtica, on l’activitat vital dels arbres és contínua, amb prou feines es distingeixen. A les regions on se succeeixen les estacions, generalment els arbres produeixen dos anells anuals, de colors diferenciats segons si corresponen al període de creixement primaveral (més clar) o de tardor (més fosc). El gruix de cada anell varia depenent de factors com ara el ritme al qual creix cada espècie, les condicions ambientals, etc.
Cada anell constitueix un registre de creixement i proporciona nombroses dades als científics que els estudien. Se m’acut de cop i volta que les línies que configuren els anells dels arbres vénen a ser com la nostra empremta dactilar: no hi ha dos models iguals. Cada arbre és únic. Com les persones.
Un dia, vaig imaginar que els records els emmagatzemem en cercles concèntrics, com els anells que generen els arbres en créixer. Un per cada any de vida, disposats en sentit invers a la fusta. Els anys de la nostra infància situats en els anells més allunyats del centre. Cada any interconnectat al següent, formant una xarxa de connexions que consolida la circumferència i li confereix identitat.
Els records dels malalts d’Alzheimer s’esvaeixen progressivament. El procés comença al centre, a l’espai que ocupa el present i segueix cap a l’exterior, desdibuixant les línies traçades durant tota una vida.
La pèrdua es percep dia a dia, però no segueix una pauta fixa. És impossible qualsevol intent de traducció a un algoritme.
Hi ha èpoques en què dóna la sensació que les línies que configuren els cercles i els enllaços, desapareixen a ritme vertiginós, però després el procés sembla alentir-se, uns pocs dies.
Porto molt de temps dedicant-me a pensar en la manera com la memòria sembla disgregar-se en fragments. Alguns fragments es volatilitzen, desapareixen, altres es redibuixen i es queden presos en llocs insospitats perquè s’han desplaçat a través dels espais que han quedat en blanc. Ara, de cop i volta connecten dos anells que abans estaven separats per molts altres.
El model de cercles concèntrics que he imaginat per poder pensar en el procés que succintament descric, és un model dinàmic.
Em permet registrar els canvis que recordo i que percebo, a la meva manera. Em permet assajar i provar, dibuixar i poetitzar sobre l’Alzheimer.
I també em permet intentar il·lustrar amb una bella seqüència d’imatges, un procés que no es pot aturar i que condueix irremeiablement a la desintegració de la identitat d’una persona.
El meu model dinàmic ha saltat al paper fa molts dies. He començat a crear una especial col·lecció de mandales que imagino s’anirà incrementant.
Dibuixo quan em ve de gust i tinc necessitat d’explorar idees sobre com percebo la pèrdua de memòria del meu pare.
I tot i que repasso els cercles frenèticament, perquè no s’esvaeixin, només ho aconsegueixo sobre el paper.
Els mandales dialogats fa mesos que han entrat en la nostra vida.
Hi va haver un treball previ, inesperat, espontani i intuïtiu. Perquè va ser la intuïció la que em va induir a pensar en cert moment que podíem treure-li partit al dibuix. Va ser arran d’un curs que vaig impartir al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), adreçat a mestres, el primer trimestre del curs escolar 2015-16. Vam treballar al voltant d’una exposició temporal titulada: “Espècies d’espais” i vam explorar les possibilitats d’aplicació de diverses activitats i exercicis per abordar el concepte d’espai, des de perspectives diferents. El curs es titulava: “Art contemporani i educació especial”.
Els malalts d’Alzheimer també són molt especials. I el meu pare, encara ho és més.
Li vaig proposar de participar ajudant-me en un projecte experimental de dibuix per poder valorar les possibilitats que ofereix treballar transformant figures i composicions repetitives. Aquests són dos dels seus primers treballs:
L’objectiu era que se sentís útil, dedicant algunes estones a treballar en alguna cosa que comportés certa dificultat per propiciar l’exercici de les seves habilitats i capacitats. Una cosa agradable que es convertís en un estímul. A ell sempre li ha agradat participar en els meus experiments creatius o en els meus “jueguecitos”, com els anomena de vegades en castellà, així que ajudar-me el fa sentir-se bé. Jo també realitzava els mateixos exercicis que li proposava:
Aquest va ser el principi i temps després, quan vam haver practicat amb uns quants projectes diferents amb més o menys èxit, vam arribar als mandales. Els primers van aparèixer arran d’una promoció dominical del diari “La Vanguardia” i des de llavors han propiciat moltes coses.
Després han anat apareixent altres models i altres formats que ja no són pròpiament mandales, sinó dibuixos per pintar, molt diversos.
Aquest l’estem pintant entre els dos i encara no l’hem acabat
Nosaltres li hem donat als mandales un enfocament especial.
A més de ser un treball individual que té ocupat al meu pare estones més o menys llargs segons el dia, s’han convertit en un motiu de diàleg constant que estimula, estic segura, les seves facultats.
El treball solitari i silenciós dels mandales té objectius concrets que no vull posar en qüestió. L’atenció i la concentració que requereix pintar-los sens dubte aporta beneficis, però submergeixen a qui els fa en cert aïllament, que en el cas dels malalts d’Alzheimer no tinc clar que “sigui el millor”. Els seus mons circumdants es van desintegrant a poc a poc i es queden retrets i confusos davant d’un munt de coses per a les quals no troben explicació ni sentit. El progrés de la malaltia els aïlla cada vegada més, de TOT.
Els nostres mandales dialogats tenen una projecció cap a l’exterior, en lloc d’aïllar, connecten, o almenys, miren de fer-ho.
Connecten perquè són el centre de nombroses converses que portem compartint des de fa mesos. Diàriament per telèfon, i amb menor freqüència, en directe.
Les converses a distància conviden a parlar dels progressos i permeten posar l’accent en les descripcions i recordar vocabulari:
Digues-me en quin quadern estàs treballant. Explica’m quins elements apareixen en el dibuix en el qual treballes o en aquest que planeges començar perquè jo pugui fer-me una idea. I digues-me, ¿com estan disposats aquests elements? ¿I quins colors estàs utilitzant o planeges posar? Sé que la feina comporta dificultats, però estic segura que a mesura que avances també sents satisfacció …
Per telèfon tinc l’oportunitat de lloar la gràcia amb que combina els colors, la sensibilitat i el bon gust que demostra, la originalitat dels seus dissenys, lo divertides que resulten les seves idees, lo interessant que em semblen els seus plantejaments i també puc expressar la meva impaciència per veure en directe els seus avenços.
Quan ens veiem i podem fullejar junts els quaderns de dibuix, les converses són més intenses perquè les acompanyem amb els nostres gestos, rostres i expressions. I sorgeix el riure moltíssimes vegades, quan m’explica el que pensa o el que li suggereixen alguns dels dibuixos que pinta. Així han aparegut també els post-it, amb notes addicionals que li animo a escriure, adherides sobre alguns dibuixos, per no fer-los malbé. Percebo a través d’elles com es deteriora la seva cal·ligrafia.
De vegades repassem i ampliem les notes, i altres vegades escric directament a la cantonada d’algun dibuix que suscita un comentari espontani, per no oblidar-ho.
Hem començat a marcar algunes imatges, com la dona d’ulls ametllats i trets delicats que li he suggerit titular: “Bellesa oriental”. Va passar molts dies perduda, en mans de no sabem qui. Ara la tenim localitzada i amb ella, altres dibuixos que ens resulta fàcil trobar, quan li ve de gust que repassem els seus quaderns i dialoguem sobre ells. Li agradaria poder reproduir alguns dissenys sobre altres superfícies com fusta i tela i se’ls imagina col·locats en acollidors espais.
Fa dies va suggerir una cosa que potser puguem dur a terme. Tinc la impressió que ell ja ho ha oblidat. Però jo no. És més, el seu suggeriment m’ha fet idear moltes altres coses que m’encantaria poder posar en pràctica …
D’antuvi, aquesta secció dedicada a la creativitat i l’Alzheimer seguirà creixent, com els arbres …
Ja fa temps que tinc la impressió que percebo el món en clau Alzheimer. El que vull dir és que connecto amb facilitat qualsevol cosa que em passi, vegi o escolti, amb l’Alzheimer.
Crec que aconseguiré explicar-ho amb certa claredat si poso alguns exemples. Em resulta fàcil fer-ho si parlo d’art contemporani. Treballo des de fa anys al seu voltant. Sempre ho he considerat un generador inesgotable d’aprenentatges. Exerceix en mi una atracció especial. Quan “m’exposo” a obres d’art contemporànies és en certa manera com si m’exposés al radi d’acció d’unes peces amb detonador incorporat, que en qualsevol moment poden causar una explosió al meu cap. Una explosió neuronal constructiva que consisteix (així ho percebo jo), en una proliferació incontrolada de connexions entre neurones.
L’estiu passat, vaig estar treballant al voltant de la “Col·lecció 31“, una de les exposicions que mostra actualment el Museu d’Art Contemporani de Barcelona. Vaig conceptualitzar les visites i els materials didàctics de suport per a públic escolar (de 2 a 12 anys) i això em va donar l’oportunitat de conèixer en profunditat l’exposició.
Algunes de les obres que en formen part van fer que el meu cap connectés amb l’Alzheimer. Dues d’elles em serviran ara d’exemple per mirar d’explicar el sentit de la frase que encapçala aquest article.
“100 Jahre“, de Feldmann està formada per 101 retrats de persones que tenen des de vuit setmanes a 100 anys. Totes pertanyen al cercle social de l’artista. Estan disposades en línia, ordenades cronològicament i cadascuna d’elles porta escrit a sota, el nom de la persona retratada i la seva edat.
“Canción para Lupita” Francis Alÿs 1998 Col·lecció MACBA
“Canción para Lupita” d’Alÿs és una instal·lació senzilla, amb un tempo cíclic. Sobre la paret es projecta una animació de format reduït: una dona repeteix fins a l’infinit una senzilla acció que no té ni principi ni fi: sosté un got a cada mà i transvasa aigua d’un a un altre. Sona música. La lletra de la cançó es repeteix sense parar: Mañana , mañana, mañana, mañana …
Tots dos artistes realitzen una feina que em sembla especialment atractiva i interessant. L’obra de Hans-Peter Feldmann ja la coneixia i l’havia vist exposada en altres ocasions al MACBA (encara que mai la sèrie completa de fotografies) i en una ocasió també al Museu Reina Sofia de Madrid (la sèrie sencera). De Francis Alÿs coneixia altres obres, però aquesta no.
Que jo sàpiga, ni “100 Jahre” ni “Canción para Lupita”, ni cap altra obra d’aquests dos artistes té a veure específicament amb el tema que a mi m’ocupa ara mateix: l’Alzheimer. No obstant això, totes dues tenen relació amb el concepte de temps. I el temps possiblement sigui el que em connecta amb l’Alzheimer.
♣
Mañana , mañana, mañana, mañana, repeteix sense parar la lletra de la cançó que s’escolta en la instal·lació d’Alÿs. La melodia sona al meu cap, encara que no sigui capaç de reproduir-la. La vaig escoltar durant molta estona durant l’estiu, quan treballava a les sales del museu apropant-me a les obres des de perspectives i posicions diferents.
Defineixo “mañana” (demà) en clau Alzheimer:
Terme que s’usa amb freqüència com a recurs per no contradir als malalts d’Alzheimer i donar-los llargues a desitjos que expressen i que des de la perspectiva del cuidador (que sol ser força diferent a la del propi malalt) difícilment es poden dur a terme. Suposa també un intent de fer desistir als malalts de dur a terme una idea, un pla, un propòsit, etc. amb l’esperança que se n’oblidin. S’usa amb la intenció d’ajornar o posposar, moltes vegades de manera indefinida. També es poden emprar moltes altres expressions, amb el mateix sentit o intenció:
Més endavant, quan hi hagi ocasió, quan puguem planejar-ho, quan millori el temps, quan les temperatures siguin més agradables, millor en un altre moment, potser un altre dia, quan hi hagi temps, quan estiguis més descansat. Demà, demà, demà, demà …
El que més compte però és el to amb què són pronunciades aquestes expressions.
També és substancial la diferència que resulta d’anteposar “sí”, o “no”, a la paraula “demà” o a qualsevol de les expressions equivalents, quan es dóna resposta en temps present als desitjos expressats pels malalts d’Alzheimer .
Em prenc la llicència de prescriure l’ús reiterat del “sí” i recomano administrar-lo juntament amb un somriure sincer. Reconec també que es fa difícil seguir aquestes indicacions en tot moment.
♣
L’obra de Feldmann em suscita preguntes. Un reguitzell de preguntes que em dóna idees. Idees per posar en pràctica, idees per compartir, idees per somriure …
Herbert 86 años
Veig les fotos de Feldmann i penso en el meu pare, que percep com dia a dia s’incrementa la quantitat d’espais en blanc que té al seu cap. Així descriu ell la sensació que experimenta quan busca i no troba, una cara, una imatge, un record, una paraula, un detall. Té l’edat d’en Herbert.
De què em serviria ara disposar d’una col·lecció de fotos del meu pare preses any rere any com les que exposa Feldmann? Seves en aquest cas, no de les seves amistats.
Veia una línia recta a la paret i ara se m’apareix una quadrícula si al costat de cada fotografia situo la dels amics, familiars i coneguts que formen el cercle social del retratat.
Penso en els anys que indiquen les fotos: 6, 7, 8, 11, 42, 58, 83 … Quantes d’aquestes fotos hauria de “eliminar” si les trasllado a la memòria del meu pare? Quan miro d’imaginar-ho la paret s’omple d’espais en blanc, com els que ell percep al seu cap.
Em centro en les persones. Quants rostres de la sèrie hauria de desdibuixar o eliminar si es tractés del seu registre personal d’amics, familiars i coneguts? Quantes són les persones de la seva vida que ja no figuren en aquest registre? On han anat a parar, Quin ha estat el seu destí?
Ara que escric això, apareix un altre artista en el meu cap: Christian Boltanski i la seva obra “Réserve de Suisses morts” (Reserva dels suïssos morts). No segueixo la línia de pensament que em suggereix, però us convido a seguir l’enllaç que he inserit i a descobrir noves connexions.
M’aturo davant la foto d’Christoper, 8 anys. M’imagino al meu pare pujat als eucaliptus de la casa de les muntanyes quan tenia aquesta edat. Saltant d’un a un altre per les branques superiors, amb la seva sabateta ortopèdica. D’això no s’ha oblidat. Encara.
Christoper
8 años
Guillermo
M’aturo davant la fotografia de les bessones, Ginger i Yvonne de 11 anys. La substitueixo per una altra en la qual apareixen les germanes bessones del meu pare, aproximadament amb aquesta edat. En aquesta foto encara existeixen, però el fil de la seva existència s’esvaeix només traspassar el llindar de la infància.
Ginger + Yvonne
11 años
Maria Pura y Maria del Carmen
Em pregunto com disposar les fotos, d’una altra manera. En el cap del meu pare els records es desorganitzen i reorganitzen. Es disgreguen i vaguen lliures. També es queden enganxats en llocs insospitats i llavors fets separats per més de 40 anys conflueixen en un present real i fictici alhora. Quin ordre imprimiria ell a les imatges? Tinc la impressió que un exercici així el sumiria en el caos. Potser podríem establir grups. Això crec que podria funcionar. Els grups responen a criteris i hi ha alguns senzills que ell pot establir i també imaginar. Reconeix i distingeix a la perfecció, per exemple, les expressions amables, de les que no ho són.
La mare del meu pare, la meva àvia paterna, es deia Maria Victòria. Va morir als 94 anys. Ell ja no la recorda velleta, com la dona que apareix a la fotografia de Feldmann amb 6 anys més, la que conclou la sèrie, però sí recorda la seva mare quan era una bella jove. D’alguna manera ha immortalitzat la seva bellesa i sent emoció quan veu la fotografia.
Mª Victoria
Hi ha altres preguntes i idees que he tingut pensant en l’obra de Feldmann, però no seguiré explicant-les. Romandran de moment en l’esfera dels meus pensaments privats, juntament amb altres que tenen relació amb altres artistes que no vull en aquest moment desvetllar, però que sí tinc intenció de fer properament.
L’objectiu era explicar què vol dir percebre el món en clau Alzheimer i crec que els exemples que he posat són suficients com a mostra de les connexions inesperades que el meu cap estableix amb l’Alzheimer, davant de qualsevol estímul.
No sempre és l’art el detonant, però sí molt sovint. Tampoc les connexions generen sempre el mateix: pot ser que sorgeixi una definició, o una bateria de preguntes que condueixi a imaginar un petit pla, o a veure i percebre coses que altres persones no, tot i que es miri el mateix. Mai se sap … Prorrompre en riallades davant d’algunes coses aparentment poc gracioses també pot ser una conseqüència de percebre el món de la manera que he mirat d’explicar.
Percebre el món en clau Alzheimer suposa estar obert a establir associacions inesperades i a connectar mons dispars i distants, jugant a reduir distàncies. Requereix també estar disposat a gaudir, de les petites coses.
Els Ocells-Fulla i els Fulles-Ocell, habiten i voletegen al cap del meu pare i han niat en ell.
Així com la major part d’idees que voletegen al seu cap s’esvaeixen en dècimes de segon, els Ocells-Fulla porten temps instal·lats en algun dels pocs circuits memorístics que encara tenen capacitat per retenir esdeveniments.
Jo crec que és l’emoció la que encara manté l’activitat d’aquests circuits. En aquest cas l’emoció es refereix a la immensa CURIOSITAT que han despertat en ell aquests estranys ocells negres que s’han passat dies i dies (mesos) enganxats a una branca, fes vent o calma, sol o pluja.
El primer Ocell-Fulla va aparèixer a la magnòlia. Es va passar posat en una branca molts dies abans de descobrir que es tractava d’un Ocell-Fulla, i que el pogués capturar amb la càmera de fotos després de seguir la direcció en què apuntava la seva crossa per indicar-me amb precisió el lloc on presumiblement estava posat.
No es pot negar que dóna la impressió d’estar a punt d’emprendre el vol
Els següents Ocells-Fulla, que ja no eren un, sinó molts, un esbart sencer, vaig trigar a trobar-los. Per molt que intentava seguir les seves indicacions espacials, la seva visió semblava ser producte d’una autèntica fantasia. Fins que em vaig adonar que potser el que calia és que jo canviés el meu punt de vista, pel d’ell. Això va implicar que jo passés a ocupar la seva butaca i mirés de situar-me en la seva mateixa posició, (la que adoptava quan observava els Ocells-Fulla posats).
El segon canvi, imprescindible per poder finalment veure’ls posats sobre una de les branques de la morera de la casa del veí, se’m va acudir en pensar en dos conceptes que tenen a veure amb la visió: clar i borrós. Vaig pensar que, de vegades, coses que un veu de manera molt clara, altres persones les veuen borroses, i a l’inrevés. Així que, en comptes de tractar de veure clar, vaig tractar de veure borrós buscant l’efecte contrari. Asseguda a la butaca vaig aclucar els ulls forçant el desenfocament, després d’haver orientat la vista cap a la morera, i allà estaven: TOTS els Ocells-Fulla que ningú més que ell havia aconseguit veure fins al moment. Disposats a banda i banda de la branca, un a sobre de l’altre.
Us recomano que acluqueu els ulls per veure aquesta imatge
Aquesta primera visió, que potser va ser per a mi, també una revelació, la vaig traduir a l’instant a un esbós a llapis sobre paper. Va servir per connectar automàticament les dues visions, la seva i la meva, i que ell tingués en aquell moment la certesa que PER FI, jo havia vist els ocells.
Vaig tenir clar en aquell precís moment que s’obria un món de possibilitats de joc, creativitat, estímul neuronal, reforç de l’autoestima i llasos afectius , que em vaig proposar explotar.
No són ocells, són Ocells-Fulla !!!!!!!! – Vaig exclamar. I és increïble la capacitat que tens de veure coses que altres persones no són capaces de veure. Tens un do natural per veure i reconèixer coses originals i boniques on altres veuen coses normals i vulgars i t’agraeixo que m’hagis ajudat a veure’ls perquè així ara tenim un magnífic tema de conversa i plans d’observació.
Mesos d’Ocells-Fulla i Fulles-Ocell, que no són el mateix, donaran peu, més endavant, a altres relats.
Mentre escrivia m’ha entrat curiositat a més per la frase popular que s’utilitza per referir-se a algunes persones: té el cap ple de pardals, i que en castellà és una mica més genèrica: té el cap ple d’ocells. Em venen ganes de riure, no ho puc evitar, tot d’una imagino quina mena d’ocells deuen omplir alguns caps … estic convençuda que hi ha una gran diversitat ….
Per poder pensar en moltes coses, el meu cap crea imatges.
