Arxiu d'etiquetes: Emocions

Creativitat i Alzheimer

Loti i el racó d’ocells

 

Quan vaig tenir clar que havia de canviar d’estratègia i centrar l’atenció en un llibre de Pierre Loti que el meu pare mira de llegir i que va pertànyer al seu pare,  el primer que vaig fer va ser arreglar-li el llom, que s’havia desenganxat i amenaçava amb extraviar-se.

Va ser una maniobra amable centrada en el llibre i en el meu pare. Tots dos són molt valuosos i em proposo cuidar-los. El llibre ho és per a ell. I ell ho és per a mi. Després d’encolar i tenir-lo subjecte unes hores amb gomes elàstiques, sembla que ha quedat en millors condicions. Em refereixo al llibre, és clar.

Que decidís canviar d’estratègia, no vol dir que abandonés altres plans dirigits a atreure l’atenció del meu pare sobre certes coses agradables. El llibre que li vaig deixar conviu sense problemes amb el de Pierre Loti i sé que ha dedicat algunes estones a fullejar-lo, llegir-lo, estudiar-lo o familiaritzar-se amb ell.

El propòsit de deixar-li el llibre era d’una banda intentar desviar la seva atenció del de Loti, cosa que ja no vull mirar de fer, i per una altra estimular el seu interès pels ocells. L’objectiu inclou, a més del préstec del llibre, plans per col·locar alguns elements que els atregui a la magnòlia (sector nord del jardí), perquè ell també es fixi en ells i desviï l’atenció de la imatge inquietant que percep quan està a l’exterior: una dona a punt de caure d’una finestra (sector sud).

El propòsit és per tant crear un racó d’ocells. Les maniobres per aconseguir-ho ja han començat. Ja fa dies vaig reunir un parell d’eines senzilles, alguns materials per muntar una tira de cacauets enfilats com les que jo poso a casa, i un suport per penjar mitja poma. Hauria estat més fàcil i ràpid muntar la tira a casa i després portar-la-, però em va semblar molt més interessant que participés en la seva construcció.

Ens vam instal·lar al jardí i vam treballar conjuntament: jo perforava els cacauets amb un punxó i ell els enfilava en un filferro. La tasca li resultava àrdua i en algun moment li vaig oferir ajuda, però no la va voler.

– Tranquil·la noia, que jo sóc perseverant …, em va dir.

En moments com aquest m’adono que en moltes ocasions els malalts d’Alzheimer expressen a la perfecció el que necessiten:

Que els que els envolten tinguin paciència i acoblin el seu ritme al d’ells, que sol ser més lent i pausat.

Que vagin lents, extraordinàriament lents fins i tot, no vol dir que no puguin fer determinades coses, només necessiten invertir més temps, molt més temps de vegades, que altres persones.

Això desespera els que van a un altre ritme, entre els quals m’incloc. Com ell no pot canviar el seu ritme i jo sí que puc, quan em vaig adonar, vaig inspirar i exhalar tranquil·la i relaxada, entre cacauet i cacauet. Aviat van estar enfilats i a punt per ser penjats.

Dies enrere, realitzant algunes maniobres de distracció a les què em referiré en un altre moment, vaig trobar uns recipients de vidre de color groc molt apropiats per convertir en abeuradors. Els hi vaig ensenyar i li va agradar la idea d’omplir un d’aigua i penjar-lo. Ens vam adonar en fer-ho que la llum, en incidir en el cristall, produeix un bonic efecte.

El racó admet tot tipus d’elements, així que vam decidir “chinear” a la recerca d’objectes atractius que poguéssim incorporar a les branques de la magnòlia.

L’excursió al basar va suposar, com sempre, tenir ocasió de veure mil i una andròmines i de dialogar sobre assumptes diferents.

Vam trobar una caseta per a ocells de les de penjar, al sector dedicat a la fauna i al costat d’ella un hotel per a insectes amb el mateix aspecte de caseta, construït també amb materials naturals. Li vaig explicar en què consistia i per a què s’utilitza i li vaig comentar que porto temps observant un interès creixent per atreure insectes, en comptes de considerar-los animals nocius i molestos.

Després de fer broma una estona i contrastar opinions vam convenir que era preferible no adquirir un hotel d’aquestes característiques. Atraure ocells és una cosa, però tenir una colònia d’insectes vivint en un hotel construït expressament, no acaba d’encaixar amb algunes aspiracions familiars.

La caseta que vam escollir fa dies que està penjada de la magnòlia al costat d’una incipient flor. Hem incorporat altres elements que encara no he tingut ocasió de fotografiar. De moment no tinc clar si els ocells es senten atrets pel racó, però sí que sé que el meu pare està fascinat amb el llibre que li vaig deixar. Ahir, durant la nostra conversa telefònica diària, em va parlar d’ell espontàniament i de com l’està gaudint. Té intenció de comprar-se’l perquè algú que no recorda exactament qui és, li ha deixat i creu que li haurà de retornar aviat.

Comentem  que resulta fabulós que algú et presti un llibre interessant. I seguim fent plans per al racó d’ocells i parlant de moltes altres coses, entre elles del til·ler, que s’alça majestuós a la dreta de la magnòlia. Fa uns dies, sobre una de les seves branques hi havia un ocell de quatre potes cap per avall i un de dos potes a sobre, presumiblement molestant-lo …

Creativitat i Alzheimer

KAIZEN

 

KAIZEN és el títol d’un llibre de Masaaki Imai que mira de revelar les claus de l’avantatge competitiu japonès. Està adreçat a alts executius occidentals.

El missatge de l’estratègia KAIZEN és que no ha de passar un dia sense que s’hagi fet alguna mena de millora en algun lloc de la companyia o de l’empresa. En el context del llibre significa millorament en marxa que involucra tots (alta administració, gerents i treballadors).

El punto de partida para el mejoramiento es reconocer la necesidad. Esto viene del reconocimiento de un problema. Si no se reconoce ningún problema tampoco se reconoce la necesidad de mejoramiento. La complacencia es el archienemigo de KAIZEN. En consecuencia, Kaizen enfatiza el reconocimiento del problema y proporciona pistas para la identificación de los problemas. (Fragment subratllat a la Pàg. 45)

El llibre és un préstec espontani i indefinit que em va fer el meu pare dies enrere. Tinc la impressió que ja no es recorda que està a les meves mans ni de que m’el va oferir repetides vegades per telèfon fins que vaig tenir ocasió d’anar a recollir-lo i d’agrair-li en persona que hagués pensat que em podia interessar i no li importés deixar-m’ho una temporada.

Procuro compartir amb ell tot el que puc i això inclou molt sovint parlar dels projectes en què estic treballant. Crec que és una de les coses que més li agrada, que li faci partícip de les meves idees i assumptes professionals. Encara que l’Alzheimer li dificulta enormement retenir dades, les coses que l’emocionen poden romandre en el seu cap uns dies, més o menys estables, fins que comencen les confusions. També són capaços d’activar records endormiscats que emergeixen amb coherència en el moment present i s’esvaeixen amb rapidesa.

KAIZEN és la manifestació de l’activació que va produir en el meu pare el fet que jo li expliqués que estava preparant un taller per a directius, interessats en humanitzar les seves empreses a través de l’art.

Temps enrere ja havíem compartit el llibre, però no vaig voler fer referència a una fet que ja no recorda. No cal posar en relleu o en evidència la seva pèrdua de memòria.

Compartíem molts llibres quan ell era cap de personal en una empresa farmacèutica i jo ja em dedicava a la docència. Sempre ens ha unit l’interès per la creativitat, la resolució de problemes, la innovació, etc. I també per les persones. Això va propiciar un intercanvi de bibliografia que ens va enriquir a tots dos. Ell em prestava llibres que relacionaven els nostres temes preferits amb l’empresa i jo feia el mateix amb el camp de la pedagogia. Tots dos extrèiem idees que després comentàvem mirant de trobar aplicacions.

Quan fa un mes aproximadament li vaig parlar de l’encàrrec en el qual estava treballant, el tema li va interessar profundament. Fa temps que ja no fa referència als seus anys de vida professional activa. És com si s’haguessin esfumat. Però de sobte va aparèixer KAIZEN, que pertany a aquesta època.

És un misteri saber o entendre com l’ha localitzat i escollit entre molts altres llibres que té en els prestatges que fa ja set anys, quan començaven alguns problemes, li vaig ajudar a organitzar per temes i en els quals vaig col·locar algunes etiquetes perquè li resultés fàcil trobar el que busqués. Fa temps que ja no els reconeix com a seus.

Sigui com sigui, va topar amb KAIZEN i em va oferir el llibre per si em podia ajudar a preparar el taller. Encara que ho va intentar no va poder donar-me detalls sobre el seu contingut i no obstant això la connexió amb el tema que a mi m’ha tingut ocupada és evident i coherent.

L’Alzheimer dóna sobtades i petites sorpreses de forma irregular. Tot d’una el malalt sembla recobrar la lucidesa. Es tracta d’una il·lusió, que tot i això il·lusiona perquè fa la sensació que en aquests instants pots recuperar part de tot allò que es va perdent arran de la malaltia. Com si hagués una estona de comunicació completa, sense llacunes ni espais en blanc, ni records fragmentats arribats d’altres èpoques. No les he cronometrades però aquestes estones són curtes, fugaces i saben a poc.

Estic convençuda que el motiu pel qual es produeixen està relacionat amb l’emoció.

L’emoció equival en aquest cas al desig d’ajudar i de ser útil, de contribuir amb el que sap, i de col·laborar amb mi, perquè té una vaga idea sobre que ell havia treballat en alguna cosa que l’acosta al que jo faig. I no s’equivoca, encara que no pugui explicar-ho.

Mentre he estat preparant el taller li he fet partícip de les meves idees i les coses que volia posar a prova. També hem anat junts a comprar alguns materials que em feien falta. Explicar-li què és el que faig, planejo i penso resulta per a mi un exercici amb un elevat nivell de complexitat, que m’ajuda extraordinàriament a concentrar-me en l’essencial i també a buscar maneres diferents d’exposar les coses per facilitar la seva comprensió.

Així que el llibre que em va oferir va arribar a les meves mans, es va oblidar d’ell i no ha tornat a aparèixer en la conversa. Recordo que en algun moment em va dir que potser era un rotllo. I tinc la impressió que ho va dir motivat per la dificultat que comportava per a ell mirar de fer-me un resum del contingut.

No és fàcil tampoc treure-li importància a les coses que no pot fer, i desviar l’atenció, quan aquestes es posen de manifest en el transcurs d’una conversa a distància o en directe.

Reconec que no havia obert el llibre fins que he decidit escriure aquest article. I sento molt no haver-ho fet. Coneixent-me, sé que acabaré llegint-lo una altra vegada de cap a cap, així que trobi el moment. Recordo vagament que quan me’l va deixar, fa anys, em va semblar interessant, però no hagués pogut explicar res d’ell si ara no l’hagués fullejat de nou.

El llibre està publicat al 1989 i després d’obrir-lo a l’atzar en diversos llocs diferents i haver llegit alguns dels paràgrafs, frases, conceptes, etc. que acuradament el meu pare va subratllar, o destacar amb anotacions al marge, etc., fa anys, penso que algunes de les idees que el llibre exposa encara tenen vigència. Poso un exemple que a més reafirma una de les idees que intento posar en joc a través de la docència que imparteixo, independentment de a qui estigui dirigida i de quin sigui el seu contingut: la importància rau en el procés, i no en el resultat.

Ho assenyala KAIZEN i es posa de manifest en l’art contemporani, que és per a mi una font constant d’inspiració.

Ara que escric això em consolo a mi mateixa fent una mena de transferència al món de l’Alzheimer: si el resultat no és el que més importa, i sí ho és en canvi el procés, val la pena que segueixi intentant estimular les capacitats i habilitats del meu pare tant de temps com pugui i de tantes maneres com se m’acudeixin. Intentar-ho es tradueix en la posada en joc de processos diferents amb grans dosis de creativitat i sentit de l’humor, que ens ajuden a tots dos a mantenir la comunicació.

Cap intent està lliure de riscos. De vegades, els estímuls emotius fan que algunes confusions adquireixin una magnitud insospitada a hores intempestives. I el resultat: un intent d’evasió de matinada, amb l’objectiu de presentar-me als directius de la seva empresa i facilitar-me així la meva feina.

Hores abans que impartís el taller es va oferir a acompanyar-me per donar-me un cop de mà i em va saber greu haver de dir-li que resultava impossible. Em va semblar entranyable el seu oferiment i l’hi vaig agrair moltíssim. I li vaig prometre mirar de trobar una ocasió perquè ell em pugui veure treballar, en directe.

 

Formació, Art i Empresa, Ressenyes sobre cursos impartits

La humanització de les empreses a través de l’art

 

El 26 d’abril passat vaig gaudir impartint un taller a la Festa de la Primavera organitzada per Foment del Treball i el Foro de Recursos Humans a l’antiga fàbrica de cervesa Damm a Barcelona.

La festa estava adreçada a caps de recursos humans d’empreses nacionals i multinacionals interessats en la humanització de les empreses a través de l’art. Aquest era el lema de la jornada i també el de CultHunting una iniciativa de aPortada, l’agència de comunicació que va gestionar l’esdeveniment.

Poden l’art i la cultura influir en la manera de treballar i en els resultats de les empreses?

L’art i la cultura inspiren, vinculen i mobilitzen. Són una poderosa eina transformadora per a qualsevol organització.

Aquest era el plantejament inicial que va donar peu a desenvolupar 6 tallers simultanis amb l’objectiu que els participants poguessin experimentar en primera persona, dinàmiques artístiques amb un gran potencial per irrompre en l’escena empresarial i afavorir pràctiques orientades a la humanització.

El timing previst va ser trepidant i en el meu cas va ser el responsable que no pogués fer referència a algunes de les subtileses conceptuals que sustentaven l’activitat que havia dissenyat específicament per a l’ocasió.

La meva proposta es centrava en els sentiments que s’experimenten en l’entorn laboral i l’objectiu era portar a terme una activitat creativa de transformació, amb la finalitat de poder visualitzar d’una manera artística i innovadora, aquells sentiments que els participants desitgen poder experimentar en els seus respectius llocs de treball.

Des del meu punt de vista, tot aquell que estigui interessat en humanitzar el seu entorn ha de parar atenció als sentiments que experimenten les persones amb qui comparteix temps, espai i treball. I no només als de les altres persones sinó també als propis, amb la intenció de millorar el benestar emocional de tot el grup.

Abordar aquestes qüestions resulta complex. No és fàcil parlar del que un sent i menys fer-ho davant d’altres persones, especialment si els sentiments que un experimenta no resulten agradables, per a un mateix, o per als altres.

Els sentiments de cada persona estan influenciats pels seus pensaments i les seves experiències prèvies. També ho estan pel que senten, pensen, diuen i fan les persones amb les que es relacionen.

Mirar d’expressar el que un sent pot comportar inseguretat, por, vergonya, falta de confiança, manca de llibertat, etc. Desenvolupant dinàmiques artístiques es pot afavorir l’expressió. L’ús de metàfores i la possibilitat d’incorporar referències no explícites a un element artístic confereixen llibertat per expressar-se.

En general, tots desitgem alliberar-nos d’alguns dels sentiments que experimentem i també, per contra, experimentar més sovint o intensament alguns altres. Aquest va ser el punt de partida de la meva proposta.

L’activitat que vaig concebre tenia posat l’èmfasi en el procés que portem a terme i no en el resultat. Un procés que vaig advertir que desenvoluparíem a ritme accelerat esprement al màxim els 10 minuts dels quals disposàvem. Realitzar-ho de forma tranquil·la, pausada, i meditada hagués possibilitat moltes altres coses.

El focus estava posat en les persones que van participar. Es tractava que expressessin els seus propis sentiments d’una manera divertida per poder-los compartir després. Això no va ser del tot possible a causa del temps de què disposàvem. La idea era haver convidat a tots els participants a agafar seguidament un “bombó sentimental” que no fos el que havien creat, i iniciar un diàleg distès, comparant sabors, buscant afinitats, contrastos, etc.

Abordar les emocions a partir d’un material que s’ha creat de forma artística, lúdica i participativa, entre tots, té més sentit que repartir per exemple targetes amb dibuixos o paraules escrites a priori per un expert, amb el propòsit de dialogar sobre com ens sentim.

El material creat pels assistents recull el que realment senten o creuen sentir i per tant constitueix un magnífic punt de partida per seguir realitzant moltes altres activitats amb l’objectiu de millorar les relacions intra i interpersonals.

La proposta volia constituir un senzill, però alhora potent exemple, de com imprimir dinàmiques artístiques capaces d’afavorir la comunicació dins de l’empresa, abordant a més un tema que és complex.

L’activitat que vaig proposar estava relacionada de diverses maneres amb una obra del jove artista cubà Adrian Melis (l’Havana 1985): “Línia de producción por excedente“.

Foto: web MACBA

Alguns dels processos que vam posar en pràctica estaven inspirats en aquesta obra i també en alguns dels conceptes que habitualment interessen a l’artista.

Les persones que van participar al taller podran explorar aquesta relació, seguint els enllaços que he facilitat.

Per conèixer les idees d’Adrian Melis, recomano especialment escoltar l’entrevista que li  va fer l’equip de Ràdio web MACBA. En ella l’artista parla sobre la realització de l’obra (minuts 42 a 48 de l’entrevista). Podeu accedir-hi fent clic sobre la imatge.

Encara que he comentat que l’èmfasi estava posat en el procés, la veritat és que el resultat de l’activitat va ser molt interessant. Vaig recollir 88 bombons amb els que he estat jugant uns dies. He localitzat 43 paraules o expressions diferents en les etiquetes, referint-se a com voldrien sentir-se les persones que van participar. He jugat a establir grups diferents i he pogut constatar algunes tendències. He treballat també amb els contraris. Puc en realitat deduir moltes coses del conjunt d’objectes artístics creats i crec que podria deduir-ne moltes més si plantegés l’activitat amb calma i posant especial cura en definir objectius específics.

En termes generals, l’anàlisi que he fet posa de manifest que hi ha molt desig de calma i alegria, i també d’altres coses com respecte, confiança i amor.

*

La preparació d’aquest taller ha tingut un component emotiu afegit que convido a descobrir a través de la lectura d’un article que he titulat “KAIZEN“, de la secció de Creativitat i Alzheimer d’aquest blog.

Creativitat i Alzheimer

La dona de la finestra i una ballarina al capdamunt d’una palmera

 

Explicava en l’article que vaig titular “Estratègies” que hi ha una imatge que havia intentat veure recorrent a tots els trucs que se m’havien ocorregut i funcionat en altres ocasions, i no ho havia aconseguit.

La imatge en qüestió és una persona que sembla que està a punt de caure d’una finestra o de la teulada. La percep el meu pare quan la seva vista es queda posada en un punt concret de la casa d’un veí.

Em va succeir que en el moment de pujar la fotografia que havia fet d’aquest punt, a la pàgina del bloc que estava construint (en castellà), per il·lustrar l’article,  de sobte vaig veure el que presumeixo que ell percep.

Prèviament ho havia intentat sense aconseguir-ho i l’últim que se m’havia ocorregut havia estat demanar-li si em podia mirar de descriure a la dona en qüestió. Acabava de fer fotos del lloc on posa la vista i les hi vaig ensenyar a través de la pantalla de la càmera per si a partir d’elles em donava alguna pista. I me la va donar, però no la vaig saber interpretar fins passats uns dies.

Tot i les dificultats que li va suposar, va mirar de col·locar el seu cos en la mateixa posició que la persona que veu, assegut a la cadira on habitualment passa llargues o curtes estones al jardí, segons el dia. Va subjectar horitzontalment la crossa que l’ajuda a caminar amb els dos braços estirats cap endavant i va mirar d’aixecar una cama doblegada amb el propòsit de recolzar el peu sobre la crossa. No va arribar a fer-ho, però vaig captar la posició en la qual ell s’intentava col·locar i vaig tornar a mirar i a mirar la casa del veí, sense èxit.

Però la veritat és que no m’havia oblidat la descripció que em va fer i de sobte en veure la fotografia en una mida reduïda (sempre abans l’havia engrandit), vaig percebre la silueta que ell havia mirat de reproduir amb el seu cos.

Li he demanat a una amiga entranyable que em doni un cop de mà per traçar sobre la fotografia la silueta que el meu pare percep, després d’haver fet un bast intent jo mateixa, amb la intenció de que tots la pugueu veure.

Crec que ningú posarà en dubte que és possible veure la persona que fa l’efecte que pot caure. Jo no diria que és producte de les al·lucinacions que produeix l’Alzheimer. La interpretació que fa el seu cervell en aquest cas del que la seva vista percep, té sentit. No sé expressar-ho d’una altra manera. Els especialistes en el tema segur que podrien donar explicacions al respecte.

El que jo vull, és deixar constància que val la pena escoltar i atendre el que diuen els malalts d’Alzheimer i no donar per fet que tenen al·lucinacions inexplicables quan veuen coses estranyes. I si els entesos en la matèria defensen que el terme correcte és “al·lucinacions”, almenys haurien de considerar la categoria de “al·lucinacions explicables”.

Aquest no és l’únic exemple que puc posar. Fa uns mesos, quan els Ocells-Fulles (un altre magnífic exemple) havien ja caigut, un dia de pluja i vent el meu pare em va explicar per telèfon que hi havia una ballarina al capdamunt d’una palmera de la casa d’un veí.

Em vaig emportar una sorpresa i probablement vaig riure, però no em burlava d’ell, i això ho percep a la perfecció malgrat la malaltia. Sap que ric amb les coses que m’explica perquè m’interessen i em diverteixen i a més ho fa amb molta gràcia. Veure (imaginar en el meu cas) a una ballarina, dansant sota la pluja, al capdamunt d’una palmera, tal com ell m’ho va explicar, a mi em va semblar summament divertit.

Aquell dia em va descriure a la perfecció el que veia, amb la lucidesa a més, de saber que el que estava veient era producte de l’efecte de la pluja i el vent sobre les fulles de la palmera. En cap moment va donar a entendre que la ballarina fos real. No obstant això, com tota la seva vida, es va prestar al joc i a la imaginació.

Memoritzo visualment els llocs i les coses que criden la seva atenció per poder parlar d’elles fins i tot estant a distància, i sé perfectament quin aspecte tenen les palmeres que veu des del menjador, assegut a la seva butaca. Li vaig prometre portar la meva càmera de fotos quan anés a veure’l, per si estava a temps d’atrapar a la ballarina però dos dies després em va dir que ja no hi era.

No obstant això, vaig fer fotos de les palmeres el primer dia que hi vaig poder anar. Sentia haver-me perdut a la ballarina i així li ho vaig dir.

Em vaig oblidar de les fotografies fins que dies després les vaig descarregar a l’ordinador i les vaig arxivar. Les estava mirant i sobtadament em va entrar un atac de riure: allí estava la ballarina amb el seu inconfusible tutú i un braç recolzat sobre ell, immòbil com un autòmat que s’hagués aturat en meitat d’un moviment.

Em va fer molta il·lusió comprovar que no m’havia perdut a la ballarina. Sí em vaig perdre la seva dansa esbojarrada sota la pluja.

Presumiblement el dia que ell la va veure ballar, les fulles s’agitaven frenèticament donant la impressió que dansava al ritme del vent. La pluja les havia mullat i tinc la impressió, arran del que ell em va explicar, que el tutú es percebia encara millor.

 *

Mirar de veure el que ell veu és per a mi un repte i també una qüestió de respecte i consideració. I això influeix en la manera com ens relacionem. Seria molt diferent si el meu riure fos de burla o la meva actitud de menyspreu davant les inexplicables coses que veu, que resulta a més que sí que són explicables (almenys algunes).

Ja ho he comentat altres vegades, el riure és contagiós i ens escau als dos de meravella. Les seves visions són una font de diversió i inspiració per a mi i ens permeten a més tenir llargues xerrades al voltant d’elles.

El procés que intento seguir per provar de descobrir el sentit de les imatges que percep em resulta difícil i m’exigeix ​​esforç, paciència i tenacitat. Estic convençuda que l’exercici m’ajuda a tenir una actitud respectuosa i empàtica cap a totes les persones (tot i que no sempre ho aconsegueixi). Li estic molt agraïda.

Creativitat i Alzheimer

Madame Crisantem i el canvi d’estratègia

 

Pierre Loti pintat per Henri Rousseau

Sovint, molt sovint, les estratègies que dissenyo i planejo dur a terme, pateixen canvis inesperats sobre la marxa. A priori res garanteix que funcionin en el sentit que pretenc. I el que passa és que sovint canvia la percepció que tenia sobre un determinat assumpte i m’adono que és preferible pretendre alguna cosa diferent del que havia pensat inicialment.

Fa pocs dies estava convençuda que valia la pena intentar que el meu pare s’oblidés d’un llibre que mira de llegir i li produeix alguna confusió.

He canviat d’opinió. Tot i que el llibre pugui induir-li pensaments estranys en alguns moments, he estat indagant una mica sobre ell, de diverses maneres que ara explicaré i vull mirar de fer el contrari del que havia pensat: en comptes de procurar que se li oblidi, centraré l’atenció en ell.

Per saber del llibre, el primer i més important que he fet, ha estat preguntar-li a ell directament quan s’ha presentat l’ocasió, estant tots dos sols. Malgrat els estralls que l’Alzheimer ha fet en la seva memòria, hi ha coses que encara segueixen vives, tot i que ensopides, entre els seus records. Es revifen normalment a causa d’un objecte, una paraula, una frase, o una imatge que porten associada una càrrega emotiva. Actuen com un detonant i donen vida en la seva ment a alguns records, per un espai de temps impredictible.

El llibre que mira de llegir és un recull d’algunes de les novel·les de l’escriptor francès Louis Marie-Julien Viaud, conegut amb el pseudònim de Pierre Loti (1850-1923). Ha actuat com un detonador i l’ha fet recordar que quan era nen no el va poder llegir perquè el seu pare no l’hi va permetre, argüint que no resultava apropiat per a la seva edat. També recorda que a casa es reunien familiars i amics molt sovint per parlar de llibres, perquè hi havia molta afició a la lectura. Té la impressió d’haver sentit parlar de l’autor en aquestes reunions, en les quals ell no hi podia participar i sent una gran curiositat i interès per llegir-lo. Li sembla que parlaven molt bé de Loti.

Pierre Loti amb dos dels seus gats

El vincle emotiu que l’uneix al llibre és evident. Ara té l’ocasió de rescabalar-se i resoldre una cosa que no va poder fer de petit, donar-se la satisfacció de llegir-lo*. El seu pla no comporta més perill que, alguns detalls novel·lescos s’incorporin a la seva pròpia biografia i li produeixin alguna confusió. També podria ser que ja l’hagués llegit, però si és així no representa cap problema perquè no se’n recorda.

*Em fa pena pensar que en realitat ja no pot accedir a aquesta satisfacció, encara que mantinguem la il·lusió que ho pot fer.

I em pregunto ¿Per què haig de procurar que s’oblidi del llibre? Per què en comptes d’això no parlem sobre el llibre i tots els records i pensaments que li suscita? Em sembla molt més apropiat i respectuós. No ho havia pensat així en el primer moment i sé per què, encara que no ho expliqui. El que compta, al meu entendre, és que ha canviat la meva percepció i això em dóna l’oportunitat de modelar una nova estratègia d’una manera molt diferent a la que havia pensat. Ha canviat perquè l’he escoltat.

Recorro a internet per seguir indagant sobre Pierre Loti. Llegeixo amb atenció sobre la seva vida, els seus viatges, i descobreixo que el llibre del meu pare és un recull d’algunes de les seves novel·les. Em criden especialment l’atenció els títols d’aquestes i n’hi ha un en particular que m’atrau irresistiblement: Madame Crisantem.

Portada d’una edició antiga de la novel·la de Loti

Segueixo indagant i Madame Crisantem em porta a Madame Butterfly. Em submergeixo en records de la meva infància que em condueixen a una de les peces del joc del Majhong que havia estat del meu avi. Va ser un obsequi que va rebre sent cònsol de Costa Rica a Espanya. He passat llargues hores jugant amb ell al costat del meu pare i la meva germana. La peça de Madame Butterfly irrompia en el joc per ser canviada per una altra. L’afortunat que l’havia robat de la muralla, la col·locava sobre el seu faristol, a la vista de tots. Madame Butterfly no participava en el joc, només feia d’espectadora.

Torno a internet i a Pierre Loti. Sense adonar-me m’he llegit el capítol d’un estudi de Luisa Mª Gutiérrez, de la Universitat de Saragossa titulat: Chrysantheme. Realitat o llegenda. Pierre Loti i A.B. de Guerville. Dues imatges del Japó. Descobreixo que Loti és un personatge controvertit que fa gala d’un sentit de l’humor mordaç i burlesc que ratlla el menyspreu i que es posa en relleu en la major part de les seves novel·les i escrits, i també en Madame Crisantem. La meva curiositat va in crescendo i no s’atura fins a saber més de l’argument.

Algunes anècdotes que llegeixo sobre Loti em fan somriure. Segur que al meu pare també, quan li expliqui algunes coses que he descobert. Sento que ja disposo de material suficient per convertir el llibre que tant li atrau en el centre d’una emotiva conversa.

*

Vull aclarir un detall. Quan dic: “el llibre que mira de llegir” és perquè, encara que llegeixi, la seva malaltia no li permet retenir en la memòria suficients dades com per poder teixir i retenir cap fil argumental, encara que sí alguns detalls inconnexos.

Sabent-ho, admiro l’esforç que realitza i contribuiré, mentre pugui, a mantenir la seva il·lusió.

Totes les imatges d’aquest article provenen d’internet

Creativitat i Alzheimer

Estratègies

 

L’article original l’he escrit en castellà, la llengua que utilitzo per comunicar-me amb el meu pare i per pensar i escriure sobre nosaltres. Això explica que aquest i altres articles incloguin referències al diccionari de la Real Academia Española. La traducció del text al català sovint em genera petites dificultats que de vegades no estic segura de resoldre bé.

Mentre pujava aquesta entrada al blog en castellà, m’ha succeït quelcom de manera inesperada i ho he volgut explicar incorporant un paràgraf no previst a l’article. Aquest paràgraf l’he obviat deliberadament en la versió en català.

Si algú ho prefereix, pot llegir l’article en castellà fent clic sobre la imatge següent:

Estic concentrada en dissenyar estratègies: de dissuasió, de distracció, d’orientació espacial i temporal, de selecció de possibles focus d’atenció, etc. El repertori és ampli i contínuament remeno hipòtesis al voltant de totes elles.

He consultat el significat de la paraula estratègia en el diccionari de la Real Academia Española, la RAE. Descarto la següent definició:

3.f. Mat. En un procés regulable, conjunt de les regles que asseguren una decisió òptima en cada moment.

L’Alzheimer no és matemàtic ni segueix cap procés regulable. No hi ha conjunt de regles que valguin. Resulta moltes vegades impossible saber quina decisió serà òptima en cada moment. Funciona la imaginació, la creativitat, l’espontaneïtat, la flexibilitat i especialment, l’emoció. Són conceptes que no es poden expressar mitjançant algoritmes (crec que no és la primera vegada que ho escric).

Jo faig servir la paraula estratègia en el sentit d’aquesta accepció:

2.f.Art, traça per dirigir un assumpte.

Ara que escric en català consulto el significat de la paraula estratègia, en el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, L’IEC. Trio aquestes dues accepcions:

1 3 f. [ECT] Art de coordinar les accions i de maniobrar per tal d’aconseguir una finalitat.
2 f. [EG] Manera com un organisme respon a les característiques del medi en què viu.

M’agrada que l’estratègia es defineixi com un art en totes dues llengües. I em sento identificada amb el mot organisme de la segona accepció.

Penso en estratègies arran d’haver escrit l’altre dia, sense proposar-m’ho, sobre les maniobres d’orientació que diàriament realitzo quan inicio la conversa telefònica amb el meu pare.

M’he adonat que constantment miro de posar en joc estratègies diverses per fer front al deteriorament progressiu de les seves facultats cognitives. Inclouen un bon repertori d’accions possibles que no aconsegueixo incrementar, només mantenir amb prou feines. El que servia fa uns dies avui ja no serveix. El procés exigeix ​​innovar constantment per adaptar-se als canvis que es van produint.
El propòsit principal de totes les estratègies és cuidar-lo. Cuidar en un sentit ampli i profund que em resulta complex tractar d’explicar. Només vull destacar ara dues idees:

Equival a mirar de proporcionar-li tranquil·litat pau i assossec, mentre la seva identitat, la dels altres i el món fragmentat en el qual habita, es desintegren gradualment.

Equival també a mirar de preservar la seva dignitat.

Les estratègies que poso en marxa potser serveixin d’inspiració a altres persones. Tinc la impressió que es poden transferir a altres escenaris. Les possibilitats depenen dels paral·lelismes que cada persona pugui establir entre el que jo visc, percebo, sento i escric i la seva pròpia experiència, sigui quina sigui.

Porto dies intentant imaginar com dur a terme alguna acció senzilla que aconsegueixi fixar la seva atenció en alguna cosa que li pugui resultar mínimament agradable i atractiva, i als altres, raonable. M’agradaria poder desviar la seva atenció d’una imatge que ha construït el seu cervell (ho dic amb tot respecte) i que apareix de forma recurrent quan la seva mirada vaga pel jardí sense un objectiu concret i es queda presa en un lloc llunyà de la casa d’un veí. La imatge en qüestió, la que ell percep, consisteix en una persona (generalment una dona) penjada d’una finestra a punt de caure o de saltar. Li produeix desassossec.

La que jo percebo consisteix en un conjunt de tubs de canalització d’aigua i alguns cables de la línia elèctrica, sota la teulada, en una cantonada de la casa.

He recorregut a tots els trucs que fins ara m’havien donat resultat amb els Ocells-Fulles: aclucar els ulls, desenfocar la vista, decantar el cap, mirar des de la mateixa posició que ho fa ell, mirar sense voler veure, mirar volent veure, fer fotografies i veure-les repetides vegades després. No he tingut èxit, no aconsegueixo percebre a la persona que li sembla que està a punt de caure de la finestra i que li genera intranquil·litat.

Un tímid intent de parlar d’il·lusions òptiques, extraordinàries facultats de visió, i també de tubs d’aigua, no ha donat tampoc cap resultat.

Potser hagi sentit els meus arguments exposats amb molt de tacte, però li han entrat per una orella i li han sortit per l’altra, com es diu popularment, sense haver deixat cap empremta. És la dona que està a punt de saltar la que ha deixat empremta.

M’agradaria posar en joc alguna estratègia de distracció i mirar de canviar el focus d’atenció quan surti al jardí, de manera que existeixi un propòsit, per petit que sigui, que orienti la seva mirada.

Porto també dies pensant en com desviar el seu interès per una novel·la que mira de llegir. És de Pierre Loti. Crec que el llibre va pertànyer al seu pare i no tinc ni idea de com ha aparegut com a text de lectura. Sí sé que mirar de llegir-lo l’indueix a confusió. Dies enrere estava preocupat perquè per error havien inclòs el seu nom en una llista i això significava haver de marxar a l’Àfrica uns dies … La biografia dels personatges es confon amb la seva pròpia.

En el meu cap tot es fon i es confon, en sintonia amb la situació. Li dono voltes a una estratègia que inclou diverses maniobres:

1.Planejo deixar-li un llibre:

Potser així s’oblidi del llibre de Pierre Loti i pensi en ocells, en arbres, en casetes, menjadores, abeuradors … O potser no.

2.Tinc la intenció de construir (si puc, amb la seva ajuda) algun element senzill que puguem instal·lar per intentar atreure ocells al seu jardí.

És possible que així quan estigui en ell tingui alguna cosa concreta i específica que li interessi mirar i potser s’oblidi de la dona que està a punt de caure. Tant de bo fos així..

3. Penso en mirar d’incorporar com a tema de conversa freqüent i habitual als ocells reals, a més de mantenir ben vius als Ocells-Fulles.

Crec que em donarà peu a proposar diàlegs telefònics, activitats d’observació, a encomanar i compartir observacions i il·lusions, etc.

L’estratègia té en compte diverses coses:

  • Encara que ell ja no se’n recorda, els ocells sempre li han agradat i interessat. Temps enrere ja havíem instal·lat algun menjadora a la part de darrere del jardí, en una zona que ara pensa que no pertany a la casa que habita. Tinc la impressió que potser podrem reviure algunes emocions agradables
  • A mi els ocells també m’atrauen i em sento capaç de parlar sobre ells el temps que calgui sense cansar-me ni avorrir-me. I també em sento capaç d’escoltar les vegades que faci falta, el mateix relat sobre qualsevol assumpte ocellaire que ell vulgui explicar-me.
La clau està en tenir un tema per compartir. Tot i que  arribem a ell a través d’una estratègia de distracció, podem mirar de convertir-lo en molt més que una simple distracció.
Creativitat i Alzheimer

Alimentar ments creatives amb idees esbojarrades

 

El títol d’aquest article es correspon amb la frase que va servir de detonant connector i reconductor en la conversa telefònica que ahir vaig mantenir amb el meu pare.

Ja fa temps que la nostra conversa diària comença amb el que podríem anomenar maniobres d’orientació. Mentre espero que li apropin el telèfon sense fil escolto a distància la frase que forma part d’aquestes maniobres:  – És la teva filla Marta.

La fórmula és senzilla i efectiva. S’ha convertit en una rutina i així la meva identitat roman generalment estable durant la conversa i ell comença a parlar sabent, en aquell moment, amb qui ho fa.

Les següents maniobres se centren en l’espai, perquè pugui imaginar aproximadament on sóc. Això inclou referències al lloc de la casa on em trobo, el nom de casa meva, el del poble on està i altres detalls. Ara que ho escric penso de sobte en Perec i uns dels seus llibres: “Espècies d’espais“. La connexió que he establert em fa esbossar un somriure. La explicaré en un altre moment.

Ahir, després de les primeres maniobres d’orientació la conversa es va centrar en els núvols. A casa meva plovia i a la seva no. Ho vam atribuir als quilòmetres que ens separen. Els núvols el van connectar amb els mandales. Amb un dibuix en especial, que ell ha acolorit:

Ell ho descriu com núvols lligats amb filferro espinós. Riu sempre que es pregunta qui pot haver imaginat uns núvols així i em recorda que va ser un familiar seu el que li va explicar que el filferro serveix perquè no plogui, perquè els núvols no puguin deixar caure l’aigua. Sempre riem quan m’ho explica. Em sembla una explicació preciosa i no em canso d’escoltar-la.

Els núvols amb filferro el van inspirar altres pensaments i em va dir que seria una bona idea fabricar núvols per portar-los al lloc on fes falta que plogués (amb el filferro no hi hauria risc que perdessin l’aigua pel camí)

– Segur que encara no se li ha acudit a ningú, va afegir.

Em resulta fàcil i deliciós seguir-li el joc:

– Que bo !, li vaig dir. La teva idea em sembla boníssima i resoldria molts problemes.

La seva idea ens va donar peu a seguir parlant d’oficis relacionats amb els núvols, de sequera, recursos naturals i també de creativitat, un tema pel qual tots dos hem compartit sempre un gran interès. Ell sostenia que per inventar núvols transportables cal tenir una ment oberta i ser creatiu. Vam parlar d’imaginació i d’aplicacions de la creativitat i va ser en aquest moment del diàleg on vaig introduir la frase que encapçala l’article, i que ara transcric sencera:

– Bé, tu ja saps que jo treball amb professors i això em permet mirar d’alimentar ments creatives amb idees esbojarrades.

– Home, a això m’apunto jo!, em va contestar amb veu emocionada

Vaig trobar ràpid una resposta:

– DONCS AJUDA’M! Estic preparant un curs molt interessant i necessito idees boges. El curs és sobre el riure. Bé, no exactament sobre el riure, si no sobre les emocions positives i agradables i el riure és un dels aspectes que em proposo examinar de diverses maneres.

La frase va propiciar una connexió total. Tot d’una va desaparèixer miraculosament qualsevol rastre d’incongruència, de confusió entre fantasia i realitat i també les frases erràtiques com els núvols amb filferros que ens fan somriure, i la conversa va fluir entre nosaltres com fluïa anys enrere, durant una bona estona.

Vaig aprofitar i vaig seguir. Vaig seguir explicant-li un parell d’idees que estic madurant al meu cap. Li vaig explicar com vull propiciar un canvi de consideració del graciós d’un grup. Vaig compartir les meves idees amb ell. No tothom té la capacitat de ser graciós i de divertir als altres amb les gràcies que faci, així que li vaig explicar que em sembla interessant tractar de valorar i potenciar aquestes habilitats en benefici de la persona que les posseeixi i també de tot el grup. Tinc la impressió que a l’escola es renya sovint als graciosos (i en qualsevol grup sempre n’hi ha un). Es va sentir de sobte identificat i em va dir que ell ja no és un nen. Li vaig aclarir que no parlava d’ell, sinó de tots els nens graciosos. La meva proposta consisteix a reorientar les intervencions dels graciosos de manera que es produeixin en moments oportuns i fins i tot programats i contribueixin així no només a augmentar l’autoestima del graciós, sinó el benestar de tot el grup.

La meva idea li va semblar fantàstica. També em va dir que potser trobaré certa oposició a algunes de les meves propostes …

Vaig seguir explicant-li el que estic llegint sobre neurociència i les evidències científiques que existeixen de la relació entre el riure i l’aprenentatge. Si l’equació diu que a més riure millor s’aprèn, què creus tu que haurien de fer sovint els nens a l’escola? Riure? O estar tota l’estona calladets i quiets com volen molts mestres? Potser podria haver temps per a totes dues coses, no et sembla ?

No seguiré relatant la resta de la conversa. Va ser fabulosa i estimulant per a tots dos. Li van agradar tant les meves idees que va acabar dient-me que em veu guanyant un premi, un de molt important … el Nobel ?, li vaig preguntar. – Sí, aquest, aquest, va contestar …. i va fluir el riure contagiós a banda i banda del telèfon i jo em vaig sentir increïblement bé i crec que ell també.

Hem acordat seguir parlant sobre el tema. Tinc molt de temps per davant per preparar aquest i altres cursos i necessito idees boges per alimentar ments creatives. Sé que ell pot proporcionar-me-les, sense ni tan sols  proposar-s’ho. Sempre ha tingut un sentit de l’humor excepcional i facilitat per riure i provocar el riure dels altres.

Acabo explicant una anècdota que ho corrobora: Durant anys, hi va haver qui en comptes d’anomenar-lo pel seu nom li deia senyor Funes, el nom d’un actor còmic francès, de qui ara he buscat unes fotografies a internet:

 

 

La semblança entre tots dos, va ser durant una època, indiscutible.

Creativitat i Alzheimer

La propietat commutativa no és aplicable als Ocells-Fulla

Recomano aclucar els ulls per mirar les fotografies que apareixen en aquest article. Facilita la visió d’alguns Ocells-Fulla.

La regla número 1 per tractar amb malalts d’Alzheimer és:  NO CONTRADIR-LOS.

La regla és simple, breu i no dóna lloc a interpretacions. No obstant això, posar-la en pràctica pot ser més que complex, requereix disposar de temps (i d’imaginació) i manejar arguments ambigus.

L’aparició dels Ocells-Fulla en les nostres vides va tenir lloc mirant d’aplicar aquesta regla. Va ser una solució creativa que va néixer amb el propòsit de no contradir.

El meu pare veu ocells i els altres, fulles. La solució en aquest cas va ser fàcil: Es tracta d’Ocells -Fulla o Fulles-Ocell. Així ho vaig plantejar.

Però curiosament ell mai inverteix els termes. Sempre anteposa la paraula “ocells” a “fulles”. Per què no es confon mai ?, Com pot ser que no s’oblidi de l’ordre d’aquestes dues paraules ?, em pregunto. Jo sí que ho faig. Tot i que sempre miro de fer servir el binomi en l’ordre que sens dubte ell prefereix, suposo que és el meu inconscient el que fa que digui Fulles-Ocell sovint. Però quan m’escolto rectifico i torno a dir-ho en l’ordre adequat, conscient que la propietat commutativa no és aplicable als Ocells-Fulla.

Faig un incís per explicar que he repassat el que porto escrit fins ara i m’acabo d’adonar que inconscientment he escrit malament el títol de l’article. Ara el corregeixo.

Els Ocells-Fulla s’han convertit en un centre d’interès compartit i són el tema central de moltes converses. En el temps que portem jugant, han estat molts els dies en què s’han produït nous albiraments. Alguns em són comunicats per telèfon i produeixen un efecte col·lateral: expectació per saber quan apareixeré amb la màquina de fotos, no fos cas que desapareguessin abans que ho fes.

– Espero que no emprenguin el vol abans que jo pugui venir, li dic. – I si ho fan, segur que en trobarem altres.

Solem mantenir un diàleg ambigu sobre els Ocells-Fulla, a cavall entre la realitat i la imaginació, i sortegem amb rialles i bon humor tot tipus de contradiccions.

Us explico sense ambigüitats que quan la morera del veí va perdre les fulles, van desaparèixer tots els Ocells-Fulla que havien estat posats durant mesos sobre les seves branques, un sobre l’altre.

Aquest Ocell-Fulla és en realitat una oca. Té el cos molt llarg.

Afortunadament, des de llavors, la magnòlia del jardí es presta a intervenir en el joc dia rere dia. He de reconèixer que alguns albiraments són producte d’una observació especialitzada i imaginativa, que ha incrementat la llista d’espècies que es posen sobre l’arbre. No obstant això, altres albiraments són fàcils per a qualsevol que es dediqui durant una estona a observar  amb atenció, les fulles de la magnòlia:

 

 

 

 

 

 

– Està començant la primavera. Els Ocells-Fulla estan a punt de néixer, li vaig dir fa uns dies. – Els arbres estan començant a brotar i sospito que aviat tornarem a veure’ls.

Va trigar a reaccionar, però quan ho va fer va ser per dir-me: seran Ocells-Fulletes … I em va agafar el riure.

Creativitat i Alzheimer

¿Chineamos? Chineemos …

Vull explicar algunes coses sobre aquest article abans que el comenceu  a llegir:

L’he escrit en castellà, la meva llengua materna, i hi ha paraules i expressions de difícil traducció. He decidit deixar el títol tal com apareix en l’article original en castellà i també altres paraules que he destacat en color per facilitar la lectura. No obstant, tinc la impressió que l’article en castellà es llegeix millor. Us convido a fer-ho en la llengua original fent clic sobre la fotografia següent

♣

 

Chinear. (Del castellà, chino4: m. Basar regentat per xinesos)

  1. intr. Anar a comprar qualsevol cosa a un xinès.
  2. intr. Anar a un xinès a mirar, amb la intenció de comprar qualsevol cosa, en un altre moment.

Aquestes podrien ser les definicions del diccionari en cas que la Reial Acadèmia Espanyola, la RAE, acceptés les paraules “chinear” i “chino4”.

(Existeix la paraula “chinear” derivada de “chino3”. S’usa en alguns països llatinoamericans amb diversos significats relacionats amb la cura, els afalacs, l’interès, etc. pels nens, les persones en general o les coses)

♣

El nostre “chinear” va sorgir fa uns dos anys. Pertany al particular conjunt de paraules que fem servir el meu pare i jo per descriure algunes de les activitats que realitzem conjuntament, quan podem. En aquell moment, anar a comprar o a mirar al chino4 s’havia convertit en una rutina.

La paraula la va inventar ell i a mi em va entrar un atac de riure en sentir-la. Em va semblar absolutament apropiada i precisa de manera que la vam incorporar al nostre particular repertori de paraules creatives i des de llavors tots dos la seguim emprant.

Ell encara pot conjugar les formes subjuntives dels verbs. Li agrada fer-ho i li complau. Tinc una teoria que explica el per què, però ara no la comentaré.

El verb “chinear” també admet subjuntiu.

 – ¿Chineamos ?, li pregunto

I ell respon fent servir el subjuntiu: Chineemos

I llavors sortim junts a chinear. Recentment hem descobert un basar immens on hi ha exposats milers de productes. A mi em va bé chinear amb la intenció de tenir un catàleg visual de productes, en la memòria. Sovint la meva feina m’exigeix ​​comprar andròmines i materials de tot tipus.

A ell crec que li escau de meravella veure coses i parlar-ne. Així que chineamos dialogant sobre tot el que crida la seva atenció: les tapes de les paelles, els pots de plàstic, els Budes i els jardinets Zen, les bombetes, les llanternes, els marcs per a col·locar fotos, etc.

Hi ha alguns llocs que sempre atreuen la seva atenció:

  • La secció de capsetes, caixes i calaixos de fusta.
  • El passadís d’articles de papereria, que exhibeix clips, imants, lupes, retoladors, regles, quaderns, pinzells, pintures, etc. En ell, vam trobar fa uns dies dos “MINI MANDALES” fantàstics.
  • El passadís de materials per fer scratch book i tot tipus de treballs manuals en què hi ha penjats pals de fusta rodons, plans, de colors, dentats, llisos; miniatures encunyades, etiquetes, cintes, segells, ornaments metàl·lics, etc.

Solem adquirir algun producte d’aquestes seccions. Crec, tot i que no n’estic molt segura, que li dóna cert caràcter d’utilitat a l’activitat de chinear. Jo li ho expresso així:

– T’agraeixo que m’hagis acompanyat a comprar les coses que necessitava, així ja tinc una altra cosa resolta.

– Gràcies a tu he descobert uns palets nous que no coneixia. Compraré uns quants per fer proves. Tinc la sensació que es poden encaixar entre ells i que podré fer alguna construcció.

– Que bé que hagis volgut acompanyar-me!, necessitava investigar sobre alguns materials i ara ja sé el que tenen per quan els necessiti.

– Com m’alegro que a tots dos ens agradi chinear i a sobre coincidim en apreciar les mateixes coses!

– Quina sort haver vingut amb tu! Si no t’arribes a aturar davant els Budes no veig aquestes fascinants boles de vidre. Ara mateix em compro una. Tinc una col·lecció d’esferes impressionant, però cap de vidre com aquesta:

Es sorprèn una i altra vegada amb els mateixos productes, i jo igual. Però també amb coses noves, perquè hi ha tantes, que sempre hi ha lloc per la descoberta, la sorpresa i l’estímul. Traço una mena de recorregut selectiu que passa pels seus llocs preferits, condicionat lleugerament per algun encàrrec familiar específic o alguna necessitat o caprici meus.

Sempre chineamos junts. Fa uns dies em va explicar que ja havia estat al basar amb el meu amic primet. No recordava el seu nom i li vaig dir que jo tampoc, però que sabia a qui es referia.

No vaig saber buscar-me en aquell moment un àlies que encaixés en el seu record dissonant.

Tot i així, espero que el proper dia que li pregunti:

– ¿Chineamos ?

ell em contesti conjugant el seu estimat subjuntiu:

– Chineemos…

Creativitat i Alzheimer

Cara a cara sobre una branca. I tu què hi veus?

 

Fa dies vaig incloure la següent fotografia en un article que vaig dedicar als plomalls de miraguà.

En ella apareixen alguns fruits d’aquesta planta enfiladissa, penjant de les branques d’un arbre.

Estic segura que ningú s’ha adonat encara de la divertida escena que conté aquesta imatge.

No és fàcil veure-la, per fer-ho, cal saber percebre el món en clau Alzheimer. I tenir l’habilitat de veure el que altres no veuen …

Resulta que a la cantonada  inferior dreta, un ocell-fulla conversa cara a cara sobre una branca amb un insecte-fulla de color verd pàl·lid.

M’entra el riure quan els descobreixo.

¿Sobre què estaran conversant ?, em pregunto.

Havia previst acabar l’article en el paràgraf anterior, però he decidit seguir, sense modificar ni una coma del que ja havia escrit, amb el propòsit de divertir-me explicant com vaig esclatar en una riallada fa pocs dies, mentre conversava amb el meu pare sobre aquesta imatge, després d’haver escrit sobre ella.

Sempre intento fer-lo partícip de “mis jueguecitos creativos”, com els anomena ell en castellà, així que dies enrere li havia enviat la foto per saber si ell veia el mateix que jo. I no va ser així exactament. Vam conversar per telèfon i encara que percebia un ocell també em parlava d’un monstre i algunes idees inconnexes, així que vaig deixar que el tema s’esvaís. En directe crec que hagués estat més fàcil.

No obstant això, un cop tenia escrit el que ha acabat sent la meitat d’aquest article, vaig decidir tornar a treure el tema per telèfon i li vaig explicar que gràcies a ell he desenvolupat una capacitat especial per veure ocells-fulla i altres coses que habitualment la major part de gent no veu. Vaig afegir que li estic molt agraïda perquè contribueix al desenvolupament de la meva creativitat.

I vaig seguir explicant-li que examinant una foto que havia fet dies enrere, d’uns fruits de miraguà penjant d’un arbre, m’havia adonat que a la foto hi havia un ocell-fulla i un insecte-fulla conversant cara a cara en una branca.

– I de què parlen? – Em va preguntar.

La seva pregunta va ser el detonant de la meva riallada. Senzillament perquè tots dos ens havíem preguntat el mateix. Coincidències genètiques, em vaig dir. Tots dos estem igual de bojos o creatius …

Entre rialles, li vaig preguntar: I tu què creus? De què poden estar parlant un ocell-fulla i un insecte-fulla?

Va trigar poc a contestar:

– Aiii –, em va dir amb veu burleta i pausada, – és l’ocell qui parla, li està explicant a l’insecte lo difícil que resulta en aquest moment la vida ocellaire …

La meva rialla va anar in crescendo. Potser és difícil entendre el moment de màgica complicitat que vam establir en aquell moment: vaig saber que acabava de tenir un moment de projecció exquisida, amb el sentit de l’humor que l’ha caracteritzat tota la vida, i m’estava parlant d’ell mateix: la seva vida d’ocell està complicada …

El seu riure va emergir també a l’altra banda del telèfon i vam seguir una bona estona. S’encomana recíprocament i als dos ens escau sempre de meravella.