Quan parlo diàriament per telèfon amb el meu pare, puc anticipar quin és el seu estat d’ànim a partir de la fórmula que utilitza per saludar i el to amb què pronuncia les paraules.
Sorprenentment, si es tenen en compte els estralls que causa l’Alzheimer, disposa d’un ampli i variat repertori de salutacions. He anat prenent nota últimament d’algunes de les seves expressions més habituals, que inclouen algunes en anglès. 
Són molts els dies en què jo començo dient: Hello! How are you? Sempre procuro que soni alegre i musical. Altres vegades s’anticipa ell i diu:
– Què explica la meva filla Marta?
Repeteix l’última frase que ha sentit abans d’agafar el telèfon. Al cap d’una estona, no sé quant, el binomi es debilita, cada vegada amb més freqüència i alguns dies es desfà del tot. Ho sé quan m’explica per exemple que la seva filla li proveeix de mandales. Qui sóc jo en aquests moments?, em pregunto. No intento esbrinar-ho.
Fa uns dies, quan li vaig preguntar com estava, va pronunciar un “aiiiii” baixet i agut que em va fer riure. No sonava a queixa si no més aviat a resignació amb sentit de l’humor. No se m’acut una altra manera de descriure-ho.
– Com faig per interpretar la teva resposta ?, li vaig preguntar.- Tens un repertori molt ampli de salutacions i no sé si aquesta la coneixia.
Li va agradar la meva observació i va contestar:
– Escolta doncs és veritat i hauria d’agafar una llibreta i anotar les paraules i això. Però trigaria molt i no sé si …
Em va entrar el riure de nou i vaig reaccionar ràpid:
– Escolta, doncs si vols t’ajudo. Estaria encantada de prendre nota de totes les expressions que empres per saludar. M’encanten les paraules que fas servir i jo sóc una autèntica artista prenent notes.
– Sí? No em diguis! Escolta doncs estaria bé que ho fessis. Jo és una cosa que mai he fet.
Li repeteixo:
– Doncs estaré encantada d’ajudar-te. Prendre notes és una cosa que faig contínuament. És la manera que tinc de treballar, escric tot el que se m’acut en paperets que vaig acumulant fins que un dia els classifico per temes i els ordeno.
El meu riure es devia al fet que acabava de proposar-me que fes alguna cosa que ja estic fent: Prendre nota de les expressions que fa servir per saludar, quan parlem per telèfon. I em va fer gràcia la coincidència d’interessos i projectes. Està clar que tenim afinitat. L’hem tingut sempre. I això facilita ara la nostra comunicació, malgrat la seva malaltia.
Ell ha pres notes molts anys de la seva vida, però ja no ho pot recordar. Li agradava fer llistes, de coses molt diferents. Conserva encara moltíssimes llibretes amb anotacions, però ja no és conscient que són seves. Crec que jo he heretat la mateixa afició, però no puc explicar-li sense posar en relleu moltes coses que han desaparegut de la seva memòria, així que no ho faig.
Vaig continuar la conversa amb ell parlant de prendre notes, fent-li partícip d’una part de la meva feina. És una de les coses que sé que més li agrada i miro d’aprofitar les ocasions per fer-ho, quan es presenten.
No vaig saber realment interpretar el seu “aiiiii” inicial, però va ser el que va propiciar una grata conversa entorn d’altres qüestions inesperades, i això és el que compta, des del meu punt de vista.
Si li hagués preguntat al final de la conversa: How are you?, estic segura que hagués contestat well well, amb to alegre, en comptes de dir so, so o “ni fu ni fa”, com fa altres dies.
No recordo ara tot el que vam comentar, però sé que vam riure molt. En algun moment, parlant de prendre notes em va dir:
– Prenc nota.
No sé si es va adonar que havia fet un acudit, però jo l’hi vaig fer veure i vaig poder novament lloar la seva gràcia natural per fer acudits sense ni tan sols proposar-s’ho.
Accepta les meves lloances amb gratitud i humilitat i de vegades amb certa reticència, com si no fos per tant, però sé que li agraden i intento no escatimar-les.
Té tendència a transformar i intervenir sobre alguns i també els pinta en llocs que de vegades resulten sorprenents. Fa pocs dies per exemple va convertir el dibuix d’una aleta per bussejar, de les que es col·loquen als peus, en una monja molt expressiva. M’ho va explicar molt divertit i jo la vaig trobar estupenda. Imagineu com ho va fer …
Quan vaig arribar a casa vaig fer una foto de l’alvocat i la vaig guardar en una carpeta al costat d’altres imatges que acabo de recuperar.
Ho percebo quan mira per exemple de resumir-me el contingut del llibre de Pierre 
El vaig reconèixer, no era la primera vegada que l’escoltava, però em va sorprendre que de sobte tornés a emergir en el seu cap com si es tractés d’alguna cosa viscuda molt recentment. L’episodi era 
Ja fa molt de temps, anys, que miro d’afrontar de la millor manera possible aquest doble procés. No vaig ser conscient al principi de la malaltia del meu pare que la meva pròpia identitat patiria canvis. Només vaig ser conscient que ell seria víctima d’aquest procés ineludible.
Les confusions sobre la meva identitat es fan evidents de forma diferent segons si parlem en directe o per telèfon. Ja fa temps que les converses diàries que mantinc amb ell van precedides de maniobres d’orientació que li recorden el binomi filla-Marta, abans que comencem a parlar. No obstant això, a mesura que van passant els minuts tinc la impressió que el binomi es dilueix i porto setmanes mirant d’introduir frases que reforcin el nostre vincle i relació. Alguns dies, no estic segura de si realment he aconseguit que no s’oblidi abans de penjar, de amb qui està parlant. Altres dies tinc clar que això no passa i podem mantenir xerrades fluides.
Sí m’atreveixo en moltes ocasions a suggerir solucions, paraules, idees, conceptes, etc. Suggerir forma part del diàleg. És un suggerir amable i respectuós que no pretén posar de manifest que no troba les paraules. Suggerir consultant perquè ell estigui implicat en l’elecció dels mots. Això només ho puc fer si l’escolto atentament i intento posar-me al seu lloc per poder anticipar en certa manera el seu missatge. 
Em sembla admirable i digne de reconeixement. Les solucions que troba per salvar llacunes i espais en blanc són creatives en el sentit literal del terme. Troba la manera d’explicar el que vol d’una manera original que a més resulta en ocasions graciosa i divertida. No dic que sigui sempre així, ni de bon tros, però hi ha episodis continus en els quals fa gala de les seves habilitats.
Fa temps vaig localitzar una fotografia antiga de la casa on va viure amb els seus pares i les seves germanes bessones. La vam posar en un àlbum, al costat d’altres d’aquells anys. De tant en tant l’hem estat veient i comentant junts, revivint rostres i persones, anècdotes i experiències i posant noms a algunes cares properes que s’han anat convertint en desconegudes.
Vam passar per les nostres seccions preferides, com sempre que hi anem. A la d’articles per fer manualitats, vam xafardejar tots els prestatges i li vaig descriure el contingut de moltes de les bossetes transparents que hi ha penjades. Al passadís d’articles de papereria ens vam aturar davant les llibretes. Vaig decidir comprar-me una per apuntar totes les coses que se m’ocorren estant amb ell. Ja en tinc una, però la vaig omplint a un ritme vertiginós i aviat necessitaré una altra. Ell també s’hauria comprat una, però més gran. Li agraden especialment les de mida foli, amb espiral metàl·lica, tapes dures i paper quadriculat.
Sempre que m’informa sobre algun descobriment d’aquest tipus, intento que se centri en descriure amb precisió el que veu i el lloc exacte des d’on ho percep. Algunes imatges del seu entorn les puc recrear i imaginar aproximadament el que està veient, però hi ha coses que em resulta complex imaginar a distància i miro de assegurar-me que sabré trobar el lloc que atreu la seva atenció, quan tinc ocasió de veure’l en directe.
