Arxiu d'etiquetes: Innovació

Sabates alades

 

Aquest parell de sabates alades porta incorporat un parell de ventiladors que asseguren el vol, tot i que no apareixen a la fotografia

Durant la segona setmana de juliol he impartit un curs a l’Escola d’Estiu organitzada per l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona, amb el títol: Emocions agradables, art i creativitat.

El curs va començar amb una invitació a la reflexió sobre els sentiments que els docents experimenten en el seu lloc de treball i tot seguit es va portar a terme una activitat amb l’objectiu d’alliberar-se, metafòricament parlant, d’aquells que no resulten agradables.

L’exercici es va desenvolupar individualment i en privat, sense que ningú estigués obligat a fer-los explícits. Identificar aquests sentiments és el primer pas per aconseguir desfer-se d’ells i poder tot seguit concentrar-se en tots aquells que ens fan sentir bé, tant amb nosaltres mateixos com amb els demés.

Aquest model requereix una carrera ràpida per emprendre el vol

Seguidament, mitjançant un exercici creatiu, vam transformar les deixalles resultants del procés d’alliberació en un producte tangible que permetés visualitzar els sentiments agradables que els docents desitgen poder experimentar i vam centrar el diàleg en aquests, analitzant-los des de l’òptica del professorat i també de l’alumnat.

Quant més treballo en l’àmbit de les emocions, més clar tinc que resulta difícil separar els sentiments en grups estancs i abordar-los per separat. Crec que existeix una relació d´interdependència entre ells que val la pena aprofitar i que convida a abordar-los d’una manera conjunta.  Quan l’objectiu està posat en potenciar la vivència d’emocions agradables resulta més fàcil abordar la gestió dels que no ho són tant.

El títol d’aquesta ressenya fa referència a una de les activitats que vam portar a terme: construir unes sabates amb ales.

L’activitat se’m va ocórrer arrel d’haver impartit prèviament un altre curs similar:  Potenciar les emocions positives a través del llenguatge artístic.  Us convido a llegir l’article que he escrit sobre ell,  titulat: Partir-se la caixa.

Li dec la inspiració a la intervenció d’una mestra que va voler compartir amb la resta de persones del curs les sensacions que té al seu cos quan se sent feliç.  Ens va explicar que se sent com si tingués ales als peus.

I a qui no li agradaria tenir ales als peus?

L’exercici que vaig proposar es basa en una idea que porto explorant des de fa temps i que poso en pràctica cada vegada que tinc ocasió:  construir o crear imatges i objectes tridimensionals que ens facin sentir bé, és molt més potent que visualitzar-los exclusivament amb la imaginació.  Quan determinades imatges positives o agradables transcendeixen l’àmbit de l’escenari mental per esdevenir reals i tangibles,  la seva potència i els efectes positius que tenen augmenten exponencialment. Més encara quan hi ha hagut un treball previ de disseny, de presa de decisions i de manipulació de materials i quan es comparteix en grup la concreció de la proposta així com de totes aquelles idees, sentiments  i pensaments que s’han experimentat en el transcurs del procés de realització.

Dels peus alats van sorgir les sabates amb ales.

Sovint les intervencions dels alumnes em serveixen de font d’inspiració per plantejar noves activitats tot i que no sigui al mateix grup on ha sorgit la idea sinó a un altre. Em sembla interessant que es produeixin transferències entre cursos i més encara entre persones que ni tan sols es coneixen. És una manera ben bonica d’enriquir-se i de compartir.

 

Tothom va estar disposat a portar un parell de sabates  per poder-les transformar. Era la condició indispensable per poder dur la activitat a terme.  Vam reunir tants models diferents com persones van assistir al curs i de seguida es va posar en evidència una qüestió: cada sabata demanava tenir unes ales particulars. Quines?  En vam estar parlant prèviament. Hi ha molts tipus d’ales, i també molts tipus de vols, segons siguin aquestes…

La qüestió dels materials va ser una altre factor a tenir en compte, juntament amb el temps del que disposàvem.  Era important poder realitzar tot el procés i arribar a materialitzar les idees prèvies perquè finalment poguéssim compartir les sabates alades i algunes de les idees que aquestes van ser capaces de suscitar.

No es pot preveure mai què passarà quan un grup de persones es troben amb la possibilitat real de calçar-se unes magnífiques sabates amb ales …

La Maria, espontàniament , amb les seves sandàlies alades  a l’estil Leonardo da Vinci i música de fons, va propiciar que tothom qui va voler emprengués el vol per un minut allà on va desitjar, sense que hi hagués necessitat d’explicar ni comentar res. Va ser un moment de màgia compartida, un moment sensible i emotiu d’extraordinària potencia.

La Maria, accionant el mecanisme de les ales, instants abans d’emprendre el vol

 

Vaig plantejar una pregunta:

A on ens poden portar unes sabates amb ales?

Vaig recollir les respostes i ens vam adonar de la quantitat de coses que ens permetria tenir un calçat com el que havien construït.

En aquest model, les ales es despleguen quan la seva propietària no té ganes de tocar de peus a terra

Un cop acabat el curs no m’he pogut estar de continuar afegint coses a la llista inicial:

A sentir-nos lleugers
A sentir-nos capaços
A sentir-nos lliures de traçar el propi camí
A desconnectar-nos de les preocupacions terrenals
A passejar sobre els núvols
A veure persones estimades que estan lluny
A somiar amb coses boniques
A veure la terra des de les altures
A tocar el cel amb les puntes del dits i del nas
A ballar en el cel fent filigranes
A l’espai
A experimentar la ingravidesa
A fer exercicis de vol
A traçar loopings al cel

No puc deixar de pensar en sabates alades. M’agradaria emprovar-me models diferents. Voldria poder experimentar la llibertat de volar on jo volgués. Voldria que hi haguessin paradetes a les fires amb sabates alades per llogar, a un preu raonable i sabaters especialitzats en la seva cura i reparació i també  instructors de vol i companys de vol i llapis de colors per pintar els núvols i la lluna mentre volo …

 I vosaltres, què faríeu amb unes sabates amb ales?  

Us convido a imaginar-ho i també a que us les calceu tantes vegades com desitgeu. Només cal tancar els ulls…tot i que molt millor si abans de tancar-los us lligueu els cordons o la sivella …

 Bon vol!

“Partir-se la caixa”

 

“Capsa del riure” realitzada per una de les alumnes del curs

Durant la primera setmana de juliol he impartit un curs a l’Escola d’Estiu organitzada pel Moviment Educatiu del Maresme, que portava per títol: Potenciar les emocions positives a través del llenguatge artístic.

“Partir-se la caixa” és una frase que expressa molt bé els objectius que pretenia aquest curs: riure, passar-s’ho bé i aprendre en un ambient creatiu, artístic i lúdic.

És també la frase que va inspirar el treball d’una mestra per resoldre un dels exercicis creatius que vaig proposar: construir una capsa del riure utilitzant una capsa de mistos i forces materials diferents per transformar-la. Calia concentrar-se en les sensacions que la nostra panxa experimenta en riure, tot inspirant-se en alguna situació viscuda que no calia fer explícita. La capsa com a contenidor-panxa es prestava al joc de la lliure interpretació i recreació.

“Capsa del riure” realitzada per una de les alumnes del curs

L’exercici es va desenvolupar entre somriures i complicitats en un ambient magnífic i va concloure amb la invitació a mostrar les capsetes transformades i a compartir els riures continguts en elles. Van aparèixer en la conversa una gran quantitat de mots diferents per referir-se a les sensacions experimentades.

“Capsa del riure” realitzada per una de les alumnes del curs

 

Vint-i-vuit persones diferents, vint-i-vuit solucions distintes, totes divertides i interessants.

“Capsa del riure” realitzada per una de les alumnes del curs

 

 

Cada dia estic més convençuda que en relació amb l’educació emocional el més important és trobar maneres de potenciar la vivència de les emocions que ens fan sentir bé. No es tracta només de parlar d’aquells sentiments que ens resulten agradables sinó de propiciar tantes vegades com sigui possible situacions i dinàmiques que afavoreixin experimentar-los, sentir-los en pròpia pell, emocionar-se en primera persona i preferiblement en companyia.

Les dades que aporten els estudis sobre neurociència em fan pensar que seria molt desitjable treballar en aquesta direcció tantes vegades com sigui possible. El conjunt de situacions agradables viscudes sols, o amb altres persones, constitueix al meu entendre una mena de dipòsit de reserva en la nostra memòria al qual es pot accedir en diferents moments per evocar les sensacions que experimentem en el cos, quan ens sentim feliços, contents, alegres, satisfets, etc. així com també els pensaments agradables i positius que generem en aquestes situacions. Disposar d’aquests records i impressions facilita fer front a altres situacions que ens generen sentiments no tan agradables o fins i tot desagradables.

Fragment de la transformació sobre un dibuix, realitzada per una de les alumnes del curs

 

Durant el curs hem desenvolupat diverses activitat amb l’objectiu explícit o implícit de potenciar la vivència d’emocions agradables. Aquestes experiències han constituït un exemple de com proposar i desenvolupar activitats partint d’objectius molt concrets, utilitzant un nombre de materials limitats, consignes precises però suficientment vagues alhora com perquè cada persona pogués trobar solucions vàlides personals e irrepetibles, i desenvolupant dinàmiques participatives. Les possibilitats i variacions que es poden aplicar a les propostes són pràcticament infinites. Cal tenir clars quins són els objectius que es pretenen per desplegar un ventall de possibilitats que s’adeqüin als contextos particulars on es portin a terme les activitats.

Hem posat l’accent en el procés desenvolupat per resoldre les propostes artístico-creatives i en les dinàmiques relacionals que aquestes han propiciat. El resultat final, visible, és el que ens ha permès compartir els processos, així com també els sentiments que els participants han experimentat en el transcurs de determinades activitats.

La invitació al joc, a explorar alternatives, a col·laborar amb els companys i a expressar-se amb llibertat sense por ni vergonya, tot respectant les idees de tothom, ha estat una constant en totes les sessions.

“Elixir de la Felicitat” realitzat per una de les alumnes del curs

Vam començar el curs creant unes capses de riure capaces d’evocar instants d’alegria i benestar i de transportar-nos a diversos escenaris l’hem acabat compartint un autoregal: un elixir de la felicitat creat per cada persona i destinat a ús personal.

 

*

 

Hem rigut molt en totes les sessions i està més que demostrat que riure reforça el sistema immunitari, i afavoreix l’aprenentatge. També han emergit emocions i sentiments que vull anomenar “delicats”, com ara la tristesa, la ràbia, el dolor o la frustració, que han fet aflorar llàgrimes en alguns moments. Les emocions s’encomanen quan hi ha empatia al grup i generen alhora cohesió.

“Delicats” em sembla un terme bonic i també apropiat per referir-m’hi, perquè mereixen ser abordats amb la màxima delicadesa possible.

Confio que tots les persones que han participat en aquestes sessions passin un saludable estiu i comencin el curs vinent amb moltíssima emoció i il·lusió, i amb ganes de riure i passar-s’ho bé, convençudes de la importància i la necessitat de potenciar les emocions agradables a l’aula.

Fragment d’una “Capsa del riure” realitzada per una de les alumnes del curs

 

Aquest curs també ha tingut projecció cap a l’exterior. Una part del material emotiu-artístic creat l’estic fent arribar, amb consentiment i participació de tots els assistents, a una persona molt estimada, que sense saber-ho va propiciar una de les activitats que vaig proposar. Està passant un moment delicat a la vida i resulta bonic acompanyar creativament a les persones i intentar que experimentin emocions agradables que les ajudi a fer front a tot tipus de situacions.

Tot allò que hem compartit aquests dies m’ha permès inventar noves activitats i reflexionar sobre molts aspectes. Les intervencions i aportacions de les persones que han participat en aquest curs han constituït  per mi una mena de còctel detonador d’idees que ara pateixen en el meu cap una procés de fermentació. Una d’elles ha esclatat sense escapar al procés de destil·lació posterior: l’he posat en joc en el curs que he impartit seguidament a aquest. Li he agraït personalment a la persona que la va propiciar, la inspiració que em va proporcionar la seva intervenció.

Si voleu saber què va destil·lar el meu alambí mental, feu clic sobre la imatge:

 

De cavallet a cavallet

 

Fa mesos que li dono voltes al contingut d’aquest article. Avui, per fi m’he decidit a escriure sobre un assumpte que té a veure amb la manera en què jo em plantejo la relació amb el meu pare, malalt d’Alzheimer.

Per poder entendre el que vaig a explicar, cal llegir abans un altre article del blog, que no pertany a aquesta secció. Sento plantejar-ho com una condició prèvia, però és imprescindible saber el que exposo en ell per poder submergir-se en la lectura d’aquest. Donaré per fet per tant que acceptareu la meva invitació a llegir: El creador dinàmic: l’hipocamp, i després de fer-ho, tornareu a aquest punt.

De Robb (Katzili at de.wikipedia), CC BY-SA 3.0,

Ara sabreu com de magnífic percebo al meu hipocamp o cavallet de mar i la feina que porto temps fent amb ell, encara que no hagi revelat massa detalls sobre això.

Al meu cavallet li agrada navegar entre anèmones de mar

El meu cavallet està ocupadíssim realitzant missions. He estat jo qui li ha demanat explícitament que s’ocupi d’alguns assumptes que m’interessen, tot i que també treballa per compte propi en altres temes, sense que jo li ho demani. Ho fa a totes les  hores del dia, inclús durant la nit.

El meu cavallet empatitza amb altres cavallets, tot i que alguns d’ells no ho sàpiguen.

Quan vaig iniciar el creatiu i poètic procés d’autoconsciència del meu hipocamp, vaig mirar d’explicar-li al meu pare el que estava fent. D’això ja fa molts mesos.

Tenia diferents motius per fer-ho. El primer de tots és que li encanta que li expliqui en què està entretingut el meu cap i més encara quan el que faig és explorar idees noves i originals. Un segon i poderós motiu té a veure amb les funcions que exerceix aquest òrgan i les alteracions que pateix arran de l’Alzheimer. No és la meva intenció mirar d’explicar-ho ara, en tinc prou amb comentar que l’hipocamp és el centre gestor de la memòria i que s’alia en certa manera amb les amígdales, que gestionen les emocions, per fer la seva funció. També juga un paper important en la plasticitat neuronal.

Els boscos d’anèmones atrauen certes classes de cavallets de mar, com per exemple el meu.

Mirar d’estimular de manera creativa i poètica l’hipocamp del meu pare em va semblar una idea bonica i possible, sense riscos.

El primer que vaig fer va ser explicar-li sobre l’existència d’aquest òrgan i sobre algunes de les funcions que exerceix. Va seguir les meves explicacions i crec que les va entendre perfectament. També li vaig parlar de com percebo el meu cavallet i de l’exercici de visualització creativa que duc a terme amb ell.

Després de les meves apassionades explicacions em va dir:

– Doncs el meu cavallet està pansit! (en realitat ell va fer servir la paraula chuchurrío, en castellà, que a mi em sona molt més divertida que pansit o “mustio” ).

Vam riure tots dos. Va pronunciar la paraula “chuchurrío amb la gràcia que el caracteritza i ell mateix va ser el que li va donar un gir positiu al seu comentari. Un comentari producte d’un instant de lucidesa que va posar en relleu com percep ell el seu deteriorament, encara que no ho pugui entendre ni explicar-ho.

Tot i que vaig riure amb ell, em va envair una pena immensa en pensar en la percepció que ell havia tingut del seu hipocamp, a causa de les meves explicacions. Em vaig sentir com si hagués aconseguit l’efecte contrari al que havia pretès.

I va ser en aquell moment quan vaig pensar en concentrar-me en el seu cavallet “chuchurrío” i en demanar-li al meu que m’ajudés a estimular-lo. D’aquí el títol d’aquest article: De cavallet a cavallet.

Em concentro en la imatge que a mi em suggereix aquesta frase quan parlo amb ell en directe o per telèfon i l’evoco en molts altres moments en què el meu cavallet embasta i teixeix idees entre les anèmones, per posar en pràctica amb ell.

Temps després d’aquest primer intent, vaig tornar a parlar-li de cavallets i el vaig convidar a imaginar el seu. Em va dir que tenia les peülles vermelles. I jo li vaig contestar dient que els cavallets de mar no tenen peülles, a diferència dels terrestres.

Afortunadament el meu comentari li va entrar per una orella i li va sortir per l’altra. Li va donar exactament igual la meva observació i va seguir amb les peülles. Em va donar una lliçó.

Qui sóc jo per posar en dubte que el seu cavallet és com ell ho vulgui imaginar?

Per què deixo que la imatge que jo tinc del meu propi cavallet faci emergir prejudicis sobre com ha de ser el d’altres persones?

Per què convido els altres a imaginar el seu cavallet amb total llibertat i després no respecto el que han imaginat?

En vaig tenir prou amb fer-me aquestes preguntes per canviar radicalment d’actitud i les peülles vermelles van acabar per semblar-me sincerament esplèndides i així li ho vaig transmetre.

Les anèmones permeten els cavallets protegir-se de possibles depredadors

Crec que aquell dia també vaig aprofitar per explicar-li que tots els hipocamps són melòmans, encara que no tots ho sàpiguen.

No vaig poder arribar més lluny amb el tema. Vam parlar recurrentment del seu aspecte i poc més.

Temps després, no sé precisar quant ni quan, vaig tornar a convidar-lo a imaginar el seu cavallet, després d’introduir el tema amb alguna senzilla explicació. Sorprenentment aquell dia va ser ràpid en la seva resposta:

-Ja tinc el meu: És un cavallet, però com si fos un camell. En lloc de gepa el que té és una cistella molt gran de bronze i allà pots ficar coses o com a cendrer. (Aquell dia vaig prendre nota escrita de la seva descripció)

Aquesta vegada no vaig fallar. Vaig lloar amb entusiasme l’aspecte del seu cavallet-camell i vaig deixar que la conversa s’extingís de forma natural.

La descripció que acabava de fer era la d’una peça real de bronze que té, en realitat crec que de dues. Probablement va superposar mentalment les imatges que d’elles conserva i les va barrejar amb la del cavallet que jo l’havia convidat a imaginar.

No he tornat a parlar amb ell de l’hipocamp i no crec que ho torni a fer.

No obstant això, el meu cavallet no ha renunciat ni una mica a mirar de seguir estimulant el seu cavallet per molt “chuchurrío” que estigui i tingui gepa o peülles vermelles.

*

El meu cavallet és una mica entremaliat. Us ha fet creure que s’ha passejat últimament entre anemones marines, quan en realitat ho ha fet entre els estams de la flor d’una carxofa.

Memantina i glutamat

 

Havia pensat en escriure un article amb aquest títol d’aquí a uns dies, després d’haver tingut temps de comprovar els efectes d’una nova medicació que està prenent el meu pare. La hi va receptar el gerontòleg ja fa dies, després de la visita a la seva consulta i l’interrogatori al qual el va sotmetre.

La memantina (el nom del principi actiu) és el quart medicament, per ordre d’aparició, que s’està provant en malalts d’Alzheimer en fase moderada i greu. A diferència dels anteriors, aquest fa efecte sobre el glutamat, una substància altament perjudicial quan la seva presència en el cervell s’incrementa arran de la malaltia i que afecta les connexions neuronals.

Memantina. Imatge: https://www.hipocampo.org/articulos/articulo0233.asp

S’administra de forma progressiva, començant amb una dosi mínima que es va incrementant setmanalment durant un mes fins a arribar als 20 mg diaris, que és la dosi recomanada. Ara ell està prenent 15 mg.

No sé si puc atribuir a la memantina la conversa que vaig tenir ahir amb ell. Va ser ESPECTACULAR i vaig agafar el llapis i el paper per no perdre’m detall dels temes que vam abordar i com els vam anar connectant.

Porta tres dies saludant amb un alegre i expressiu Hello! que anteposa a la frase: Què explica la meva filla Marta? Jo contesto també alegrement Hello!How are you?, sabent per endavant que està connectat i receptiu i això em dóna oportunitat de moltes coses …

A la seva pregunta d’ahir vaig contestar explicant-li el que estava fent una estona abans de trucar-lo per telèfon:

– He estat llegint per preparar uns cursos que impartiré pròximament.

Sobre què són els cursos ?, em va preguntar.

I vaig seguir:

– Sobre com potenciar les emocions agradables i positives a l’aula, el riure, el bon humor, l’optimisme, el sentit de l’humor, la curiositat, etc.

Li vaig explicar que les emocions agradables tenen uns efectes sobre l’organisme impressionants i que el riure és capaç de reforçar el sistema immunitari i fer-nos més resistents a les malalties.

Home !, va exclamar,  per això jo mai estic malalt!

I els dos vam esclatar en riallades. És veritat. Té tota la raó del món. Està malalt d’Alzheimer i vellet però res més.

Li va semblar interessantíssim el tema i em va manifestar el seu desig d’apuntar-se als meus cursos. Li vaig prometre fer-li un de particular, per a ell sol.

Sé que li agradaria col·laborar amb mi i participar en aquests cursos i li vaig explicar que estan dirigits específicament a professorat però que els seus comentaris em fan pensar en altres contextos possibles d’aplicació i em donen moltes idees.

Li vaig explicar que estic contenta de saber el poder que té el riure. Les lectures m’estan permetent conèixer els sòlids arguments que està aportant la ciència per explicar els seus beneficis. El que abans podia defensar a través de la intuïció i la convicció, ara puc fer-ho a través de les aportacions de la neurociència.

Vaig seguir explicant-li que fa anys, quan treballava com a docent amb un grup de dones d’ètnia gitana, em cridaven sovint l’atenció perquè les rialles de la meva classe se sentien de tot arreu i molestaven altres persones. Ara em sento feliç de saber que aquells matins de rialles i rialles contagioses probablement van ajudar molt més a totes aquelles dones, i a mi mateixa, que qualsevol de les activitats que vam dur a terme de manera seriosa.

Recordo perfectament alguns dels episodis de riure més aguts d’aquella època i li vaig explicar què feia per generar-los. Va seguir les meves explicacions divertit, va intervenir amb encert i coherència i li va semblar genial tot el que li estava explicant.

Em va interrompre en algun moment per dir-me emocionat que sent admiració per la meva feina i que m’augura un futur espectacular.

Li vaig agrair moltíssim i vam riure els dos de nou.

D’aquí vam saltar a parlar de les estratègies dels éssers vius per fer front a certes circumstàncies adverses i com per exemple els arbres es despullen de les seves fulles per fer front a la sequera i després li vaig explicar algunes idees sobre la relació de la creativitat amb els armadillos, que no tinc intenció de desvetllar.

La nostra conversa podria semblar erràtica, com el vol de les papallones sobre les flors, però no ho va ser, en absolut. Vam saltar creativament d’un tema a un altre connectant idees i després de compartir amb ell les meves idees secretes sobre els armadillos i que ell em digués que aprèn molt amb mi, li vaig dir que jo també amb ell.

Vam parlar llavors d’aprenentatge en dues direccions i de comunicació, amb una fluïdesa impressionant.

És cert que aprenc moltíssim d’ell. No sé si ell ho percep així, però jo ho intento. Sento no poder explicar-li com anys enrere hagués pogut fer, però en realitat no importa. El que importa són les possibilitats que tinc en el moment present d’intentar-ho:

-Has de saber, li vaig dir, que ets el meu interlocutor preferit per comentar les idees al voltant de les que treballo.No et creguis que jo m’atreveixo a explicar-li a tothom les coses que t’explico a tu.

Vaig escoltar el seu riure emocionat i agraït

-Algunes de les idees que tinc i que vull posar en pràctica són bastant noves i no totes les persones les accepten o les entenen.

M’interromp:

Escolta, doncs jo OBERTURA TOTAL (ho escric en majúscules perquè així és com em va sonar)

I em va arrencar una altra onada de riure, que es va reproduir també a l’altra banda del telèfon.

-Escolta, és veritat, eh !, em va dir

Ho sé, ho sé, no en tinc cap dubte li vaig contestar somrient.

El vaig conduir de nou al principi de la conversa i vaig insistir que em sento contenta de poder constatar que hi ha una base científica sòlida que avala moltes de les idees que porto anys posant en pràctica. Li vaig dir que penso treure-li partit a l’assumpte i potser acabi escrivint algun article. I per què no un llibre?, em va preguntar.

Va tornar a augurar-me un futur prometedor a … No va saber dir-me a on i jo tampoc, però això ens va provocar el riure de nou.

Vam convenir que el lloc no importa, que el que importa és ser feliç i fer feliços els altres (les dues coses estan relacionades). I vam acabar la conversa quedant en riure molt en directe així que ens veiem.

Visca el riure!

(I la memantina!) Que escric entre parèntesis per si de cas …

La humanització de les empreses a través de l’art

 

El 26 d’abril passat vaig gaudir impartint un taller a la Festa de la Primavera organitzada per Foment del Treball i el Foro de Recursos Humans a l’antiga fàbrica de cervesa Damm a Barcelona.

La festa estava adreçada a caps de recursos humans d’empreses nacionals i multinacionals interessats en la humanització de les empreses a través de l’art. Aquest era el lema de la jornada i també el de CultHunting una iniciativa de aPortada, l’agència de comunicació que va gestionar l’esdeveniment.

Poden l’art i la cultura influir en la manera de treballar i en els resultats de les empreses?

L’art i la cultura inspiren, vinculen i mobilitzen. Són una poderosa eina transformadora per a qualsevol organització.

Aquest era el plantejament inicial que va donar peu a desenvolupar 6 tallers simultanis amb l’objectiu que els participants poguessin experimentar en primera persona, dinàmiques artístiques amb un gran potencial per irrompre en l’escena empresarial i afavorir pràctiques orientades a la humanització.

El timing previst va ser trepidant i en el meu cas va ser el responsable que no pogués fer referència a algunes de les subtileses conceptuals que sustentaven l’activitat que havia dissenyat específicament per a l’ocasió.

La meva proposta es centrava en els sentiments que s’experimenten en l’entorn laboral i l’objectiu era portar a terme una activitat creativa de transformació, amb la finalitat de poder visualitzar d’una manera artística i innovadora, aquells sentiments que els participants desitgen poder experimentar en els seus respectius llocs de treball.

Des del meu punt de vista, tot aquell que estigui interessat en humanitzar el seu entorn ha de parar atenció als sentiments que experimenten les persones amb qui comparteix temps, espai i treball. I no només als de les altres persones sinó també als propis, amb la intenció de millorar el benestar emocional de tot el grup.

Abordar aquestes qüestions resulta complex. No és fàcil parlar del que un sent i menys fer-ho davant d’altres persones, especialment si els sentiments que un experimenta no resulten agradables, per a un mateix, o per als altres.

Els sentiments de cada persona estan influenciats pels seus pensaments i les seves experiències prèvies. També ho estan pel que senten, pensen, diuen i fan les persones amb les que es relacionen.

Mirar d’expressar el que un sent pot comportar inseguretat, por, vergonya, falta de confiança, manca de llibertat, etc. Desenvolupant dinàmiques artístiques es pot afavorir l’expressió. L’ús de metàfores i la possibilitat d’incorporar referències no explícites a un element artístic confereixen llibertat per expressar-se.

En general, tots desitgem alliberar-nos d’alguns dels sentiments que experimentem i també, per contra, experimentar més sovint o intensament alguns altres. Aquest va ser el punt de partida de la meva proposta.

L’activitat que vaig concebre tenia posat l’èmfasi en el procés que portem a terme i no en el resultat. Un procés que vaig advertir que desenvoluparíem a ritme accelerat esprement al màxim els 10 minuts dels quals disposàvem. Realitzar-ho de forma tranquil·la, pausada, i meditada hagués possibilitat moltes altres coses.

El focus estava posat en les persones que van participar. Es tractava que expressessin els seus propis sentiments d’una manera divertida per poder-los compartir després. Això no va ser del tot possible a causa del temps de què disposàvem. La idea era haver convidat a tots els participants a agafar seguidament un “bombó sentimental” que no fos el que havien creat, i iniciar un diàleg distès, comparant sabors, buscant afinitats, contrastos, etc.

Abordar les emocions a partir d’un material que s’ha creat de forma artística, lúdica i participativa, entre tots, té més sentit que repartir per exemple targetes amb dibuixos o paraules escrites a priori per un expert, amb el propòsit de dialogar sobre com ens sentim.

El material creat pels assistents recull el que realment senten o creuen sentir i per tant constitueix un magnífic punt de partida per seguir realitzant moltes altres activitats amb l’objectiu de millorar les relacions intra i interpersonals.

La proposta volia constituir un senzill, però alhora potent exemple, de com imprimir dinàmiques artístiques capaces d’afavorir la comunicació dins de l’empresa, abordant a més un tema que és complex.

L’activitat que vaig proposar estava relacionada de diverses maneres amb una obra del jove artista cubà Adrian Melis (l’Havana 1985): “Línia de producción por excedente“.

Foto: web MACBA

Alguns dels processos que vam posar en pràctica estaven inspirats en aquesta obra i també en alguns dels conceptes que habitualment interessen a l’artista.

Les persones que van participar al taller podran explorar aquesta relació, seguint els enllaços que he facilitat.

Per conèixer les idees d’Adrian Melis, recomano especialment escoltar l’entrevista que li  va fer l’equip de Ràdio web MACBA. En ella l’artista parla sobre la realització de l’obra (minuts 42 a 48 de l’entrevista). Podeu accedir-hi fent clic sobre la imatge.

Encara que he comentat que l’èmfasi estava posat en el procés, la veritat és que el resultat de l’activitat va ser molt interessant. Vaig recollir 88 bombons amb els que he estat jugant uns dies. He localitzat 43 paraules o expressions diferents en les etiquetes, referint-se a com voldrien sentir-se les persones que van participar. He jugat a establir grups diferents i he pogut constatar algunes tendències. He treballat també amb els contraris. Puc en realitat deduir moltes coses del conjunt d’objectes artístics creats i crec que podria deduir-ne moltes més si plantegés l’activitat amb calma i posant especial cura en definir objectius específics.

En termes generals, l’anàlisi que he fet posa de manifest que hi ha molt desig de calma i alegria, i també d’altres coses com respecte, confiança i amor.

*

La preparació d’aquest taller ha tingut un component emotiu afegit que convido a descobrir a través de la lectura d’un article que he titulat “KAIZEN“, de la secció de Creativitat i Alzheimer d’aquest blog.