Arxiu mensual: febrer de 2017
Compartim? Una estona tu, una estona jo …
He comentat que deixar una o més pomes en l’estat que mostra la següent fotografia, és producte d’un treball de col·laboració.
No totes les espècies d’ocells que visiten el jardí se senten atretes per la polpa d’aquesta fruita. Les preferències canvien segons les espècies, i hi ha qui té dietes més variades que altres.
Em resulta especialment simpàtic veure com els ocells fan relleus per menjar les pomes, sense que això provoqui grans conflictes entre 
ells. De vegades arriba algun nou pretendent de la fruita mentre un altre està picotejant la polpa i aquest, bé li cedeix el privilegi al nouvingut, o bé realitza un gest intimidatori que dóna a entendre a l’altre que ha de esperar el seu torn. No puc dir que hagi observat fins al moment a ningú participar en una baralla en l’aire per la possessió d’una poma. Dóna la sensació que hi ha un acord tàcit entre ells: una estona tu, una estona jo … i anem fent torns, així que no només col·laboren en la tasca de deixar la poma literalment en la pell, sinó que també comparteixen sense problemes la llaminadura que tenen a la seva disposició.
Mirava d’il·lustrar l’observació amb algunes fotografies que mostressin l’alternança de visitants, i com faig habitualment, vaig disparar la càmera nombroses vegades per assegurar alguna presa nítida i interessant. Després vaig seleccionar aquestes dues fotografies i em vaig adonar que apareix una nova espècie que encara no havia aparegut en els anteriors relats d’aquesta secció naturalista. Es tracta del tallarol capnegre, de la família dels sílvids, (igual que el tallarol de casquet), amb un tret distintiu característic: un anell ocular d’un intens color vermell. Les dues espècies de tallarols presenten dimorfisme sexual (diferències de mida i coloració entre exemplars d’ambdós sexes).
Sylvia atricapilla
Sylvia melanocephala
Els dos exemplars de les fotografies són femelles i m’he adonat que són les úniques que he aconseguit veure sobre de les pomes després de repassar desenes de fotos. Això ha fet que em preguntés:
Hi haurà algun motiu que impulsi a les femelles d’aquestes dues espècies de tallarols a alimentar-se de poma, mentre que sembla que als mascles no els interessi o atregui especialment? ¿Té la poma algun tipus de nutrient que les femelles aprecien, per algun motiu determinat?
Aquestes preguntes condicionaran, almenys uns dies, les meves observacions: Quin nombre o proporció de mascles i femelles de tallarols observaré els pròxims dies sobre de les pomes?
A aquesta l’he enxampat, (i m’ha costat), sobre una altra de les pomes que tinc penjades, després de sentir interès pel sexe dels tallarols que s’alimenten amb aquesta fruita. L’anell ocular vermell el llueixen mascles i femelles. No obstant això, elles tenen el dors de color marró (com l’exemplar de la fotografia), mentre que en els mascles és gris.
Fins ara el nombre de femelles albirades sobre de les pomes supera al dels mascles. La proporció en aquests moments és de 0 a 100% a favor d’elles (no recordo haver vist a cap d’ells). Voldria poder revelar una proporció diferent, així que m’esforçaré a albirar mascles, i en recollir dades.
Ocells-Fulla i Fulles-Ocell
Els Ocells-Fulla i els Fulles-Ocell, habiten i voletegen al cap del meu pare i han niat en ell.
Així com la major part d’idees que voletegen al seu cap s’esvaeixen en dècimes de segon, els Ocells-Fulla porten temps instal·lats en algun dels pocs circuits memorístics que encara tenen capacitat per retenir esdeveniments.
Jo crec que és l’emoció la que encara manté l’activitat d’aquests circuits. En aquest cas l’emoció es refereix a la immensa CURIOSITAT que han despertat en ell aquests estranys ocells negres que s’han passat dies i dies (mesos) enganxats a una branca, fes vent o calma, sol o pluja.
El primer Ocell-Fulla va aparèixer a la magnòlia. Es va passar posat en una branca molts dies abans de descobrir que es tractava d’un Ocell-Fulla, i que el pogués capturar amb la càmera de fotos després de seguir la direcció en què apuntava la seva crossa per indicar-me amb precisió el lloc on presumiblement estava posat.
Els següents Ocells-Fulla, que ja no eren un, sinó molts, un esbart sencer, vaig trigar a trobar-los. Per molt que intentava seguir les seves indicacions espacials, la seva visió semblava ser producte d’una autèntica fantasia. Fins que em vaig adonar que potser el que calia és que jo canviés el meu punt de vista, pel d’ell. Això va implicar que jo passés a ocupar la seva butaca i mirés de situar-me en la seva mateixa posició, (la que adoptava quan observava els Ocells-Fulla posats).
El segon canvi, imprescindible per poder finalment veure’ls posats sobre una de les branques de la morera de la casa del veí, se’m va acudir en pensar en dos conceptes que tenen a veure amb la visió: clar i borrós. Vaig pensar que, de vegades, coses que un veu de manera molt clara, altres persones les veuen borroses, i a l’inrevés. Així que, en comptes de tractar de veure clar, vaig tractar de veure borrós buscant l’efecte contrari. Asseguda a la butaca vaig aclucar els ulls forçant el desenfocament, després d’haver orientat la vista cap a la morera, i allà estaven: TOTS els Ocells-Fulla que ningú més que ell havia aconseguit veure fins al moment. Disposats a banda i banda de la branca, un a sobre de l’altre.
Aquesta primera visió, que potser va ser per a mi, també una revelació, la vaig traduir a l’instant a un esbós a llapis sobre paper. Va servir per connectar automàticament les dues visions, la seva i la meva, i que ell tingués en aquell moment la certesa que PER FI, jo havia vist els ocells.
Vaig tenir clar en aquell precís moment que s’obria un món de possibilitats de joc, creativitat, estímul neuronal, reforç de l’autoestima i llasos afectius , que em vaig proposar explotar.
No són ocells, són Ocells-Fulla !!!!!!!! – Vaig exclamar. I és increïble la capacitat que tens de veure coses que altres persones no són capaces de veure. Tens un do natural per veure i reconèixer coses originals i boniques on altres veuen coses normals i vulgars i t’agraeixo que m’hagis ajudat a veure’ls perquè així ara tenim un magnífic tema de conversa i plans d’observació.
Mesos d’Ocells-Fulla i Fulles-Ocell, que no són el mateix, donaran peu, més endavant, a altres relats.
Mentre escrivia m’ha entrat curiositat a més per la frase popular que s’utilitza per referir-se a algunes persones: té el cap ple de pardals, i que en castellà és una mica més genèrica: té el cap ple d’ocells. Em venen ganes de riure, no ho puc evitar, tot d’una imagino quina mena d’ocells deuen omplir alguns caps … estic convençuda que hi ha una gran diversitat ….
Si no heu matinat aquest diumenge
Si no heu matinat aquest diumenge, ( i viviu a la comarca del Maresme), no haureu pogut veure i gaudir dels increïbles canvis de coloració i aspecte que ha experimentat el cel aquest matí.
Avui, en comptes de penjar una única fotografia , he decidit incloure una galeria de fotos per mostrar l’evolució de la magnífica albada d’aquest diumenge 5 de febrer de 2017.
La primera fotografia l’he feta a les 7:27, la darrera a les 10:29 a.m.
Així queda una poma…
Així queda una poma després de ser picotejada per tots aquells ocells als quals els ha vingut de gust provar-la. El menjador comunitari que tinc instal·lat al jardí està obert les 24 hores del dia i no exclou a ningú, l’entrada és lliure.
Deixar una poma així, és el resultat d’un autèntic treball de col·laboració, així que el mèrit és compartit. Aquest ha estat l’últim individu que ha aprofitat les restes de la polpa.
Després de fer la foto, he canviat aquesta i altres pomes. Quan les talles per la meitat, apareix un bonic dibuix format per les llavors, en forma d’estrella.
Així queda una torrada…
Així queda una torrada quan una es posa a fer fotos d’ocells mentre prepara l’esmorzar …
L’exemplar que m’ha seduït a través de la finestra i que ha fet que em despistés fins que he vist sortir fum de la torradora, degustava àvidament una poma tallada per la meitat, penjada d’una canya de bambú.
Es tracta d’una tallarol de casquet (Sylvia atricapilla). La seva coroneta de color marró (el pili), indica que es tracta d’una femella. Aquesta espècie presenta una característica coneguda amb el nom de dimorfisme sexual. Això vol dir que mascles i femelles d’una mateixa espècie presenten diferències o variacions de forma, color, mida, etc. El mascle del tallarol té un pili negre i és més grisenc en general que la femella. Una cosa que tots dos exhibeixen és una fina ratlla de color blanc sota l’ull, com es pot apreciar en les imatges.
El tallarol que m’ha captivat aquest matí m’ha entretingut una bona estona fins que he aconseguit atrapar-lo amb la càmera, sobre la poma. No és fàcil aconseguir una bona presa, cal disparar moltes vegades i perseverar, anticipant-se una fracció de segon al moviment que propiciarà una imatge interessant.
Després del contratemps de la torrada he tornat a agafar la càmera mentre cuinava al migdia (amb molt de compte i un ull posat a la càmera i un altre a l’olla) i he seguit disparant.
Més tard, amb la cuina ja recollida, i una tassa de cafè, m’he tornat a quedar una estona embadalida veient el tallarol picotejar la poma i a moltes altres espècies gaudint d’altres llaminadures.
En un altre moment presentaré al mascle del tallarol de casquet d’avui i explicaré com atraure mallerengues, oferint-les enfilalls de cacauets penjats.