“Los Montes” és el lloc on el meu pare va passar la seva infància, a prop de Màlaga. Conserva encara records vagues d’aquella època.

Fa temps vaig localitzar una fotografia antiga de la casa on va viure amb els seus pares i les seves germanes bessones. La vam posar en un àlbum, al costat d’altres d’aquells anys. De tant en tant l’hem estat veient i comentant junts, revivint rostres i persones, anècdotes i experiències i posant noms a algunes cares properes que s’han anat convertint en desconegudes.

Fa temps però que no ho fem. A mesura que els seus records s’esvaeixen més complicat és de vegades mirar de reviure’ls. Sento que és preferible deixar que s’esvaeixin per molt que dolgui.

El dia que li vaig mostrar la fotografia de la casa va recordar de sobte amb emoció la seva cambra de jocs, just a l’habitació que hi havia darrera de la finestra de la dreta.

“Los Montes” constitueixen encara per a ell un bon record, encara que sigui vague i es vagi desintegrant progressivament. En una altra època parlava d’ells descrivint olors, sabors, sons, colors, etc. Jo crec que els va percebre amb tots els seus sentits quan era un nen i ara, algunes experiències sensitives són capaces d’activar grates emocions relacionades amb ells.

Ja fa temps, quan tinc ocasió, anem a passejar junts per los montes. En quinze minuts amb cotxe, podem pujar a dalt de la serralada prelitoral de la comarca del Maresme, en un punt proper a Barcelona. Coneixem un mirador des del qual s’albira el mar ocupant tot l’horitzó, Barcelona i altres ciutats pròximes, la silueta de la muntanya de Montserrat, etc. La primera vegada que el vam visitar es va sentir transportat a “los Montes” de la seva Andalusia natal i Barcelona es va transformar en Granada i en algun lloc del mar va emergir el penyal de Gibraltar.

Des de llavors, hem estat al mirador unes quantes vegades i en els últims mesos hem incrementat la freqüència de les passejades per los montes. La primavera omple el camp de flors i d’altres coses summament atractives.

El passeig, lent i ascendent, per senders sense asfaltar que travessen els boscos de pins ara greument afectats per un escarabat demolidor que ha obligat a tallar innombrables exemplars afectats, li fa rememorar moltes sensacions de la seva infància.

En alguns llocs puc circular lentament al costat dels marges on creixen les esparregueres i descobrir des del cotxe algun intrèpid espàrrec creixent entre les herbes. Llavors detinc el cotxe i baixo a tallar-los. Ell és l’encarregat de subjectar-los mentre jo condueixo i no paro de lloar la seva aguda visió entre parada i parada. De vegades, les temptatives resulten infructuoses. Quan era un nen li agradava molt anar a collir-ne a “Los Montes”.

També agafem flors i herbes. Últimament la ginesta ha estat la protagonista. Ell la recorda de Màlaga. Desprèn una fragància molt agradable, encara que crec que ell no la percep a causa de l’Alzheimer, que afecta l’olfacte d’alguna manera, o això crec. No obstant això, aspirem els dos les flors i comentem quina bona olor fan. M’explica que quan estava seca, la feien servir per encendre llars de foc i brasers i té la impressió que l’anomenaven “bolina“. He buscat informació i no he trobat de moment referència a aquest terme.

Després de les excursions a los montes , ell em sol explicar que hi ha estat en ells, però mai amb mi. Somric quan m’explica com de bé s’ho ha passat. I després s’oblida de seguida, o això creia jo.

Dissabte, quan vaig parlar amb ell per telèfon, em va explicar que ja fa un parell de mesos surt a passejar amb un amic, un home, a los montes. Em va explicar en pla secret que s’ho passen d’allò més bé agafant espàrrecs des del cotxe. Ell mira el marge i quan en veu un, avisa el seu amic, que atura el cotxe i i surt a tallar-lo.

Em sento feliç quan m’adono que sí es recorda de les excursions que hem estat fent. El que menys m’importa és que es recordi de amb qui ha anat. Es recorda del contingut sensitiu i emocional d’elles.

Li vaig dir que em semblava fabulós que pugui gaudir de les passejades amb el seu amic. A cap dels dos ens surt mai el seu nom … tot i que sabem qui és …

I em va preguntar: –Escolta, tu condueixes? I em va entrar el riure, no ho vaig poder evitar i li vaig dir: Si, és clar, i si et ve de gust, un dia anem els dos a passejar a los montes .

L’últim dia que hi vam estar  va ser divendres passat i el comentari ho va fer dissabte quan vam parlar per telèfon. Aquesta vegada però es va referir al fet que portava com a dos mesos pujant amb freqüència, cosa que és certa.

Al mirador vam estar xerrant animadament de moltes coses i fent fotos. Li vaig explicar que em fascinen els plomalls que produeixen algunes flors i vaig tallar unes quantes inflorescències madures, amb les llavors a punt d’emprendre el vol. Va estar posant per a mi, mentre bufava plomalls al vent i rèiem pensant en la quantitat de desitjos que podíem demanar de cop.

Quan anàvem de tornada, camí a casa, va fer un altre comentari que ja indicava a les clares que conserva records d’altres dies.

Em va dir:

–Escolta, encara sort que ja m’he acostumat a passar per aquí, perquè els primers dies vaig pensar: Però noi, on t’has ficat?

I vaig somriure en recordar que durant la primera excursió no va deixar de repetir: si em veiés el meu pare per aquests camins …

Alguns dies anem en Panda, un cotxe ideal per circular a velocitat d’espàrrec, per camins de muntanya sense asfaltar, amb algun que altre sotrac per dir-ho d’una manera suau. Converteix el passeig en una autèntica aventura i a tots dos ens agrada…

¿Pandeamos?, Em va preguntar un dia, ja fa molt de temps. Pandeemos, vaig contestar.

I ens va entrar el riure a tots dos, com tantes vegades.

Divendres el meu pare i jo vam anar a “chinear” junts. Després vam pujar als Montes.

Vam aprofitar un petit encàrrec familiar (adquirir una caixa de plàstic), per visitar el basar i dialogar sobre algunes dels milers de coses que hi ha en ell.

Vam passar per les nostres seccions preferides, com sempre que hi anem. A la d’articles per fer manualitats, vam xafardejar tots els prestatges i li vaig descriure el contingut de moltes de les bossetes transparents que hi ha penjades. Al passadís d’articles de papereria ens vam aturar davant les llibretes. Vaig decidir comprar-me una per apuntar totes les coses que se m’ocorren estant amb ell. Ja en tinc una, però la vaig omplint a un ritme vertiginós i aviat necessitaré una altra. Ell també s’hauria comprat una, però més gran. Li agraden especialment les de mida foli, amb espiral metàl·lica, tapes dures i paper quadriculat.

Vam arribar a la secció de caixes de fusta, una altra de les nostres preferides, i ens vam entretenir veient la diversitat que tenen. Algunes semblen baguls en miniatura, altres tenen la tapa encunyada amb diferents motius i solem assenyalar les que més ens agraden per veure si coincidim. Altres caixes tenen divisions interiors i tapa de vidre que permet veure el contingut. No ens importaria a cap dels dos adquirir-ne la secció sencera.

No teníem clar on eren les caixes de plàstic i ens vam haver de moure entre articles apilats que dificultaven el pas, cercant-les. A vegades, quan veig coses a distància que crec que li poden agradar, li acosto una i comentem si ens sembla bonica, elegant, útil, etc. Després ho torno a deixar al seu lloc. La major part de vegades decidim que no val la pena adquirir certes coses, encara que ens agradaria fer-ho.

Al costat de la secció de jardineria trobem finalment el que buscàvem. L’encàrrec era inequívoc: una caixa del número 5.

Ens vam posar tots dos a buscar-la. El vaig ajudar a identificar l’etiqueta on apareix el nombre de cada model i vam revisar totes les piles que hi havia, des del terra, fins a l’altura del cap. El número 5 no apareixia per enlloc i vaig donar la volta al passadís, sense èxit.

– Vaja !– vaig exclamar.- Quina mala sort tenim !, hi ha caixes del número 4, del 6, el 7, del 3, del 11, de l’1, però cap del 5!

–Espera, veuràs– em va dir. –Podem fer una cosa: agafem una del 4 i una del 6 i les partim per la meitat.

– Com? – li vaig dir. I el vaig escoltar amb atenció.

Em va repetir: Agafem una del 4 i una del 6 i les partim per la meitat.

Vaig esclatar en una riallada. I un instant després ho va fer ell.

Vaig entendre l’acudit, un enginyós acudit matemàtic i em va semblar digne d’admiració. Es podria expressar mitjançant una fórmula:

Ens vam mirar als ulls i no tinc cap dubte: No era l’Alzheimer. Acabava de fer gala del seu magnífic i agut sentit de l’humor. Es va posar molt content quan va percebre que jo ho havia entès.

Vam riure una bona estona i vam seguir buscant la caixa nº 5. Finalment vam trobar-ne i vam tenir un altre motiu de satisfacció: vam poder realitzar l’encàrrec familiar, cosa que havíem posat en dubte que poguéssim fer, uns minuts abans.

De camí a la sortida vam continuar examinant objectes. Li va cridar l’atenció una peça metàl·lica que serveix per barrejar pintura i un salabre que li va recordar que en algun moment de la seva vida ell havia anat a pescar. Mentre esperàvem a que ens cobressin va descobrir una raqueta de tennis que li va semblar massa petita i feble i ens vam assabentar que serveix per electrocutar mosques.  La jove oriental que atenia la caixa donava instruccions a la clienta sobre com havia d’utilitzar-la. Vam saludar cordialment en marxar i tan punt vam sortir em va comentar:

– m’he adonat de que aquesta noia (referint-se a la dependenta) parla el castellà molt bé!

En algun racó del seu cap potser hi hagi algun fragment letàrgic que contingui rastres de les seves vivències com a professor de castellà de les primeres persones d’origen xinès que es van establir al poble. No vam parlar d’això. Ho hauria fet si ell hagués fet referència explícita en algun moment per petita que hagués estat. Llavors li hagués ajudat a completar els seus records.

De vegades és una temptació explicar-li records bonics dels que ell ha estat el protagonista, però poden arribar a entristir-lo o a contrariar-lo pel fet de no recordar-se de res, així que he arribat a la conclusió que en molts moments és preferible no fer-ho. No obstant això, quan es presenten bones ocasions, miro d’aprofitar-les al màxim.

Quan vam sortir del basar, vam posar rumb als Montes. Serà el tema d’un proper article.

Avui vull llançar un repte a tots els matemàtics del món: per què no creen una fórmula capaç de predir el comportament o les reaccions dels malalts d’Alzheimer?

Ric sola, després d’escriure el que acabo d’escriure. Encara que pogués oferir una substanciosa recompensa a qui ho aconseguís, no crec que hi hagi cap persona capaç de crear una fórmula així. L’Alzheimer i les matemàtiques estan renyits.

Sempre m’han fascinat les matemàtiques. Tot i que fa molt de temps que em vaig quedar estancada amb elles. Em fascina la capacitat que tenen d’explicar i interpretar el món i els successos que en ell esdevenen. No sé explicar-ho d’una altra manera. Capto bellesa en això, encara que jo no domini el llenguatge i tingui per costum aplicar un altre tipus de fórmules molt diferents, artístiques i poètiques, per interpretar el meu entorn.

Una fórmula que pogués calcular per endavant les reaccions (R) dels malalts d’Alzheimer (subjectes, X, Y, Z, etc.), a partir dels estímuls rebuts (ER→ Er1, Er2, Er3, Er4, etc.) , ajudaria a estar preparat per reaccionar, valgui la redundància, als seus comportaments.

Reaccionar vol dir acceptar, entendre, acompanyar, tranquil·litzar, etc.

Se m’acut una manera senzilla d’expressar-ho:

(X)× (Er₁ + Er₂) = R (x)

El producte de la idiosincràsia de l’individu x, per la suma dels estímuls rebuts, equival al conjunt de reaccions o respostes d’aquest individu davant tals estímuls.

M’entra el riure de nou, afortunadament … No hi ha fórmula que valgui! Les reaccions (R) dels subjectes (x, i, z, etc.) no es poden predir i tampoc les reaccions (RR) dels subjectes (α, β, γ, etc.), que comparteixen vida i vivències amb els malalts.

Segueixo jugant:

Encara que no domini el llenguatge matemàtic, puc expressar moltes coses, subtilment, a través d’ell, poètica i artísticament …

Com que no hi ha fórmules conegudes, només es pot reaccionar (RR) improvisant.

Proposo incorporar a la improvisació ingredients com la creativitat, l’afecte, el respecte, el bon humor, la paciència, la comprensió, la tolerància, etc.

Si hi hagués una fórmula predictora, haguéssim pogut anticipar la reacció del meu pare després de la visita al gerontòleg, a principis d’aquesta setmana.

Aquell dia, quan vam parlar per telèfon, com fem diàriament, vaig percebre en ell una desorientació espectacular. Resultava molt difícil portar endavant la conversa. Va intentar explicar-me espontàniament on havia estat al matí o durant el dia, però se li barrejaven records inconnexos, persones, llocs i temps impossibles de reconciliar. I crec que també l’angoixa de no saber que era a casa.

En moments així, ell es s’adona perfectament de la dificultat que li suposa la comunicació. Les paraules no apareixen per molt que les busqui i en ocasions no es corresponen amb els conceptes que vol expressar.

En moments així, sent angoixa i no sap el que li passa.

Em vaig preguntar què dimonis li hauria passat, perquè d’un dia a un altre hagués experimentat tal davallada. I vaig trobar ràpid la resposta: La visita a l’hospital i l’interrogatori del metge l’havien afectat profundament. I tinc clar, en part, per què: perquè el cúmul de preguntes que no va poder respondre tot i haver tractat de fer-ho (el metge es va quedar pel que es veu impressionat amb les seves habilitats per respondre amb tàctiques evasives), l’havien sumit en un mar de confusions.

Vaig mirar de posar-me en el seu lloc per un instant: Com em sentiria jo si no sabés qui sóc, on visc, amb qui visc, que he fet en la meva vida, com he arribat fins aquí i què faig parlant amb un individu amb bata blanca que no conec de res i no deixa de fer-me preguntes molestes.

No em cal seguir.

Després d’uns minuts de conversa angoixant a través del telèfon vaig decidir interrompre:

–Mira, li vaig dir, deixarem el tema per avui perquè t’està costant molt explicar-me el que vols.
–Escolta, sí, no sé el que em passa, va contestar.

I vaig seguir:

–Doncs jo sí: El teu cap s’està posant una mica vellet i es ple de llacunes i has d’anar fent salts perquè de vegades no trobes el que vols i confons algunes coses, i més encara quan estàs cansat.

I va contestar:  ¿Només una mica vellet dius?

I vam riure tots dos.

La meva explicació el va tranquil·litzar momentàniament. Sempre ha estat capaç d’acceptar el que ens depara la vida i a més, amb bon humor. Va entendre perfectament el que li vaig dir, encara que probablement es va oblidar a la poca estona i el desassossec sembla que va anar in crescendo i la nit va ser agitada.

Ahir em vaig passar el dia pensant com transcorreria la conversa telefònica després de l’interrogatori del dia anterior. Afortunadament ja se li havia oblidat i vam poder mantenir una animada i estimulant xerrada, a la nostra manera.

També vaig estar pensant en altres coses durant el dia: Quins són els indicadors de qualitat de vida dels malalts d’Alzheimer?

Tan aviat com va irrompre la pregunta en el meu cap vaig començar a confeccionar una llista mental, de la qual ara només transcric l’inici:

La quantitat de vegades (freqüència) amb que reben:

♥ somriures sincers
♥ paraules amables i gestos d’afecte
♥ escolta atenta
♥  …

Una pregunta tan acotada segur que té resposta a internet, em vaig dir a mi mateixa. Ja gairebé de matinada, no vaig poder resistir l’impuls de escriure-la en el cercador de Google i de llegir en diagonal, literalment, centenars de pàgines sobre el tema. Vaig acabar obrint una carpeta nova que ara conté uns quants documents.

Quan pugui llegir-los en horitzontal, crec que acabaré escrivint un altre article. Mentre ho feia  de qualsevol manera, se’m van ocórrer algunes coses que vaig deixar anotades, per no oblidar.